Qui va provocar aldarulls amb les creus grogues de Mataró?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un exmilitar del cos dels paracaigudistes, establert a França i casat amb una marroquina. Un membre més del moviment pro unitat d’Espanya mataroní.

Per Cris Chaika

Feia dies que Juan Ramón Camacho escalfava motors a Facebook. El 24 de maig avisava: “Estic pensant a agafar el cotxe dissabte quan acabi de treballar i presentar-me a Mataró, el meu poble, el diumenge, a treure creus de la platja”. Hores després, la decisió estava presa: “Camí de Mataró des de França a veure qui posa merdes a la platja”. I, fins i tot, convidava un conegut ultra mataroní a acompanyar-lo: Javier Capdevila Grau, un exmilitar part del desconegut col·lectiu Unidad Nacional Española i habitual de les concentracions espanyolistes d’arreu. La resta és sabuda: el “senyor Camacho”, com s’hi referien els Mossos d’Esquadra en un vídeo que ha esdevingut viral, va aparèixer a la platja de Mataró per treure les creus de roba que els independentistes de la ciutat havien posat a primera hora per recordar els presos polítics.

Camacho és un conegut empresari, fill de Mataró i exparacaigudista de l’exèrcit espanyol que, avui, viu a l’Estat francès, on hi ha regentat un negoci a la localitat occitana de Lorda (Lourdes), adornat amb tendals metàl·lics amb els colors de la bandera espanyola pintats, a cinc hores de cotxe de la capital del Maresme. Un bon tram que calia recórrer. Perquè, tal com deia al seu usuari de Facebook: “Por España me atrevo”, repetint una consigna que ha esdevingut, també, el nom d’una plataforma integrada per militants de Democracia Nacional, Generación Identitaria i Legión Urbana, creada com un grup amb què garantir la seguretat de les convocatòries ultres a Catalunya.

Juan Ramón Camacho és un patriota, sí, però això no ha estat impediment per casar-se amb una dona marroquina, tenir-hi un fill, fer vida al país africà i després establir-se a França.

Al seu compte a la xarxa de Mark Zuckerberg hi apareix vestint roba tradicional nord africana amb la seva família política i es mostra a favor del hijab, el vel islàmic, mentre penja fotografies de la líder islamòfoba Marine Le Pen amb lemes patriòtics i de pelegrinatges d’excombatents francesos a Algèria, Marroc i Tunísia. Les referències militars són una constant a les seves xarxes socials: i és que, segons el diari oficial de l’Exèrcit de l’Aireespanyol, Camacho rebria el títol de caçador paracaigudista el setembre de 1983, amb 20 anys recent complerts. I el seu compromís amb Espanya continua, a jutjar pels incidents que va provocar diumenge.

La tibantor entre republicans i constitucionalistes, que anà més enllà de l’incident de Juan Ramón Camacho, anticipa la manifestació que el proper dissabte 2 de juny acollirà Mataró. Amb l’exmilitar, integrants de diversos Grups de Defensa i Resistència (GDR), la contrapart dels Comitès de Defensa de la República (CDR), van fer acte de presència a la platja mataronina. Santiago Pulido fou un d’ells, a qui ja vàrem poder veure a Canet de Mar en el primer episodi del conflicte per les creus grogues, el que confirma la concentració que hi ha al Maresme de moviment tabarnès i dels GDR. Quelcom que comprovaria el fet que s’acabés descobrint que, tal com es desprengué d’un vídeo amb càmera oculta difós per la Directa— qui duia la veu cantant el 7 de maig a la concentració dels anomenats “grups de neteja” a la plaça Francesc Macià de Barcelona, Gabriel Romero, és veí de Vilassar de Dalt.

En paral·lel a l’aldarull de Mataró, un grup de persones amb banderes de Tabarnia i espanyoles van protagonitzar una intensa confrontació amb agents de la Guàrdia Urbana per la presència d’un llaç groc al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Un objecte que el cos de policia local acabaria retirant per evitar més incidents, i sense practicar cap identificació, el que ha generat suspicàcies entre l'independentisme. A primera línia, el militant de Democracia Nacional, Albert Bruguera, i l’ultra Raül Macià. Dos dels protagonistes del documental emès diumenge a TV3 amb l’eloqüent nom de “Arriba España”. Mataró es prepara el proper dissabte per l’arribada de tota aquesta gent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Font:  Cinc cops durs contra Mariano Rajoy - El Temps https://www.eltemps.cat/article/4272/creus-grogues-mataro-juan-ramon-camacho

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Les conviccions | Empar Moliner

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Llaços grocs al balcó del Mediterrani a Tarragona

Empar Moliner

L'alcalde de Terrassa, Alfredo Vega, demana als ciutadans que expressin les seves conviccions en els àmbits personals o privats en lloc de fer-ho en els compartits i ha demanat "respecte" per l'espai públic del municipi. Diu que els carrers, els parcs i les places de la localitat són de tots els habitants.

Una convicció esdevé política quan algú deixa de respectar-la. I quan algú deixa de respectar-la s’ha de reivindicar. I, llavors, deixa de ser personal i privada i se n’ha de demanar la visibilitat en l’espai públic. Per exemple, la llengua que parlem, la sexualitat que practiquem o la religió o laïcitat de cadascú poden ser coses privades en tant que formen part de la nostra manera de ser al món. Però si vet aquí que discriminen la nostra llengua, la nostra sexualitat o la nostra religió, sortirem al carrer a reclamar els nostres drets. El parlant d’una llengua amb estat pot considerar, esclar, que el parlant d’una llengua sense estat i minoritzada (que no minoritària) està fent política quan reclama a l’espai públic allò que ell ja té per defecte. I un heterosexual pot pensar que els LGTBI fan política quan reclamen el que ell ja té per defecte. Reclamar la llibertat d’uns polítics empresonats per delictes fets a mida, reclamar que un raper no vagi a la presó per les coses que ha dit, pot ser excèntric a Berlín. No ho és a Terrassa.

Ser a l’espai públic i dur un determinat tipus de roba, resar, fumar un porro, parlar un idioma, beure alcohol, donar el pit al teu fill, portar una samarreta del Che, cantar 'L’estaca', fer-li un petó a algú del teu mateix sexe, inaugurar un carrer, llegir... és expressar les conviccions. És fer política. Potser el que vol dir l’alcalde és que es pot dir de tot excepte reclamar la llibertat dels presos polítics. I a tothom que et diu que això ho has d’expressar en privat (a casa, per exemple, com quan et deien que el català era per “parlar-lo a la cuina”) jo li preguntaria, només: “Et sembla bé, doncs, que siguin a la presó? Sí o no?” En un cas així no pots no saber / no contestar.

Font: Les conviccions (Empar Moliner):

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’Espanya autàrquica de sempre

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Hi ha moltes maneres de classificar els països.

Per tòpics, per fílies i fòbies, pel seu poder o influència...

Però la més subtil i dura de totes és dividir-los entre aquells que són respectats i els que no.

Espanya es va guanyar, entre finals dels 70 i finals dels 90, el respecte del món.

Es va fer una «primer transició» força digna, es va despertar l’ànima i la creativitat d’un país reprimit i castigat durant dècades pel franquisme, es van obrir portes i finestres... 

En aquells vint anys ens vam agradar: érem un país lliure, pencaire, divers, feliç... 

Allò es va acabar el dia que l’aznarisme, en els darrers anys del segle XX, va inocular dos virus tòxics, mortals: la febre dels diners (disfressada de liberalisme) i el vell i ranci patriotisme espanyol, que no era més que una reedició dissimulada de l’espina dorsal del franquisme.

Cert que abans el socialisme ja s’havia deixat podrir per la corrupció i per l’abús de la raó d’Estat (els GAL, per exemple), però Aznar va apujar el nivell: ell sí que tenia un projecte imperial-liberal per a Espanya. 

El que no va aconseguir rematar amb el seu PP, ho rematarà ara amb els seus Ciudadanos. 

Aznar és el gran guionista de la decadència espanyola, que acabarà portant Espanya a la ruïna.

Ja no és un país respectat al món, ja no és «cool», encara que s’hi visqui força bé i hi faci sol.

La crisi del 2008 i els anys següents va fer que Espanya baixés molts llocs en el rànquing de països dignes de confiança. 

Els darrers anys han intentat que oblidéssim que Espanya ha estat un país intervingut, supervisat, controlat.

Com ara estan intentant que ignorem que els mateixos genis que ens venen la magnífica recuperació econòmica han fet un forat de dimensions còsmiques i estan multiplicant l’endeutament fins a nivells aberrants.

A nosaltres ens enganyen i ens tenen sedats, fins que hagin cobrat tot el que ens han de cobrar gràcies a la modificació exprés de la Constitució, i primer ens xuclaran tota la sang que puguin, però als despatxos del poder mundial Espanya està perfectament catalogada com un greu problema econòmic de futur.

Que tard o d’hora petarà, per cert. 

Ara el que faltava per arrodonir el prestigi universal de la «Marca España» és per una banda l’absoluta incapacitat de la política espanyola per fer política seriosa amb la crisi catalana, la immensa bassa de residus radioactius de la corrupció sistèmica i la innovadora i creativa manera que s’està imposant d’entendre l’estat de dret, basat en l’aplicació de la famosa llei de l’embut. 

Les derrotes judicials de Llarena i del Suprem no se sap si són definitives o temporals, i molt menys si tenim en compte que el joc brut està funcionant a algun lloc, lluny dels focus...

En qualsevol cos, són molt il·lustratives i diuen molt de la qualitat democràtica espanyola.

Els que estan disposats a salvar la pàtria saltant-s’ho tot «a la torera» són els que se l’estan carregant. 

Quan fins i tot un pobre cantant de raps com Valtonyc ha de «fer les Europes» i fugar-se perquè no l’empresonin per unes cançons, el missatge a la resta d’Europa és claríssim, i s’està escoltant a tot arreu. 

L’Espanya que s’apropava a Europa ha començat a allunyar-se’n, econòmicament, políticament, socialment.

Va camí de ser cada dia un país més tancat en ell mateix, en retrocés en tots els fronts, ple d’eufòria patriòtica per tapar totes les misèries, més anticatalà que mai i ofès, profundament ofès, per una Europa que estan convençuts que no els ha de donar lliçons de res.

Espanya ja ha començat a ser un país de segona.

I això és el que hi ha: la temptació autàrquica de sempre, el «Santiago y cierra España».

Tenir-ho en compte, en els temps que venen, no estarà de més.

Sobretot, per enganxar-nos a Europa, on diuen que la gent....

Joan Rovira

L’Espanya autàrquica de sempre: Hi ha moltes maneres de classificar els països. Per tòpics, per fílies i fòbies, pel seu poder o influència... Però la més subtil i ...

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jaume Duch, un peó al servei d’Espanya per a aturar l’independentisme a l’Eurocambra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Article publicat originalment el 28 d'abril.

El portaveu i director general de comunicació del parlament europeu utilitza la seva posició per combatre el procés català.

Josep Casulleras Nualart

Fa una dècada que la figura de portaveu del parlament europeu és en mans d’un català, Jaume Duch (Barcelona, 1962). I del febrer del 2017 també és el director general de comunicació de l’eurocambra. És a dir, que ha tingut el control i la direcció de la comunicació institucional d’una de les institucions comunitàries principals durant els anys d’eclosió de l’independentisme a Catalunya i els de tensió màxima. Però Duch, tot i haver presumit alguna vegada de ser un portaveu neutral, cosa que ja forma part de la naturalesa del càrrec, ha aprofitat la seva posició privilegiada, de notorietat i d’home de referència d’una institució com el parlament europeu per maniobrar en favor de les seves preferències polítiques sobre l’independentisme o sobre la demanda d’un referèndum a Catalunya. I aquests interessos són els mateixos que els del govern espanyol i que els dels partits espanyols principals. Per reconèixer-li els favors prestats últimament, Duch va rebre el mes passat l’Orde d’Isabel la Catòlica, que concedeix Felipe VI.

El darrer afer polèmic que ha esquitxat Duch ha estat la transcripció i traducció interessada que va fer el servei de traducció a l’espanyol de l’eurocambra (del qual depèn directament) d’un debat que hi va haver al comitè de peticions arran d’una denúncia contra la immersió lingüística a Catalunya. L’eurodiputat d’ERC Josep M. Terricabras es va enfilar fins al capdamunt quan va veure que la nota de premsa sobre el debat passava per malla els arguments en favor de la immersió que s’hi havien exposat.

Aquest no ha estat l’únic incident d’un portaveu a qui li agrada fer gala de neutralitat política però que ha esdevingut un dels homes clau de l’ofensiva diplomàtica espanyola contra l’independentisme a les institucions europees. No és amb l’acció del maldestre González Pons o amb els estirabots de representants del cos consular espanyol a la UE o en diversos països on Espanya ha reeixit en aquest combat. És en la col·locació i en el control de càrrecs de perfil tecnòcrata i institucional tant en el parlament europeu com en la Comissió Europea, de personatges amb capacitat de decisió i influència en les accions i en els posicionaments d’aquestes institucions. Ho hem vist en el cas de la cúpula sota sospita de corrupció de la Comissió, amb la valenciana Clara Martínez Alberola en un paper destacat. I ho veiem en el cas de Jaume Duch, portaveu de l’eurocambra presidida ara per un dels principals aliats internacionals de Rajoy, l’italià Antonio Tajani, un altre assot europeu contra l’independentisme català.

Tajani aviat no tindrà prou lloc a casa per a desar tots els premis que li ha anat atorgant Espanya aquests darrers mesos. Del primer moment, Tajani va fustigar l’independentisme, criticant-lo sempre que n’ha tingut l’oportunitat, avalant la repressió espanyola a Catalunya i boicotant-ne els intents d’explicar-se al parlament europeu. El 9 de maig vinent el rei espanyol Felipe VI li lliurarà el Premio Europeo Carlos V a proposta del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol; aquest mes d’abril ha estat guardonat amb el Premio Nueva Economía, que va rebre de la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría; i el dia de Sant Jordi l’entitat unionista Societat Civil Catalana li va atorgar, juntament amb Manuel Valls, el Premi al Seny, en un acte presidit també per Sáenz de Santamaría.

I Duch? Ell també té premi, i dels lluents: l’Orde d’Isabel la Catòlica premia ‘aquells comportaments extraordinaris de caràcter civil, realitzats per espanyols i estrangers, que redunden en benefici de la nació o que contribueixen, de manera rellevant, a afavorir les relacions d’amistat i cooperació de la nació espanyola amb la resta de la comunitat internacional’. Aquesta és la definició més actualitzada, del 1998, d’una condecoració d’origen colonial que es va empescar Ferran VII per ‘recompensar la lleialtat a Espanya (…) en aquells serveis excepcionals fets en favor de la prosperitat dels territoris americans i ultramarins’.

De serveis excepcionals, Duch n’ha fet. Quan tot just li acabaven de donar el guardó feia unes declaracions que no tenien pas res de neutrals felicitant-se pel fet que un debat organitzat al parlament europeu l’octubre proppassat sobre la independència de Catalunya ajudés a ‘aturar l’intent d’europeitzar el procés’. Un debat entre els grups a l’eurocambra organitzat de tal manera que els eurodiputats partidaris de la independència no tinguessin opció d’intervenir-hi.

L’independentisme sempre ha estat una cosa que era incòmoda i que era preferible d’evitar en un començament i que calia combatre quan es va fer evident que tenia prou força social a Catalunya per a acabar-se imposant. Feia menys d’una setmana de la seva demostració de força més espectacular, la Via Catalana, i Duch era entrevistat a Catalunya Ràdio. Doncs bé, el portaveu del parlament europeu va decidir que contribuiria al discurs de l’amenaça de la sortida de la UE que aquells dies pregonaven els dirigents dels partits espanyols majoritaris.

Les seves opinions personals es poden posar en context a la vista del seu passat polític. Ell va ser un dels líders de les joventuts de la UCD a Catalunya a final dels anys setanta, va ser candidat pel partit d’Adolfo Suarez en les primeres eleccions autonòmiques, quan encara es feia dir Jaime i va arribar al parlament europeu treballant com a assistent d’una diputada d’Unió, Concepció Ferrer. Ací en teniu més informació: Jaume Duch, un portaveu que amenaça, amb un passat clarificador.

‘El tema no és a l’agenda de les institucions europees perquè ningú no pensa que un govern d’una part d’un territori europeu prengui decisions que trenquin la legalitat nacional i, per tant, de la UE’, deia Duch en una entrevista a La Vanguardia uns mesos abans de l’1-O. Passada la tardor republicana, aquell ‘govern d’una part d’un territori’ ha estat destituït de manera il·legítima amb un ús abusiu de la constitució espanyola. Aquest trencament de la legalitat que ha estat aquesta aplicació concreta del 155, el neutral portaveu de l’eurocambra no l’ha qüestionada. Un portaveu que ja porta, orgullós, la distinció d’Isabel la Catòlica.

Font: Jaume Duch, un peó al servei d’Espanya per a aturar l’independentisme a l’Eurocambra | VilaWeb:

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El model colonialista de Vox: un viatge des de Madrid per a dir als valencians quina llengua han de parlar

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La formació política d'ultradreta convoca una manifestació per al 2 de juny en favor del castellà

Asseguren que la manifestació la fan "pels professors expulsats del sistema públic d'ensenyament a causa de la imposició del requisit lingüístic" . © Vox Castelló

Redacció / València

El partit polític d'extrema dreta Vox ha convocat una manifestació per al dia 2 de juny a València "per la llibertat d'elecció de la llengua". Sota l'etiqueta #HablamosEspañol, la formació vol aplegar els seus seguidors perquè defensen el castellà. La marxa està organitzada per Vox Madrid, que és qui està fent difusió a les xarxes socials.

En el manifest, fet públic a Twitter, els convocants clamen contra el requisit lingüístic per a professors i altres professionals i asseguren estar emparats per la Constitució. "El dissabte 2 de juny eixirem als carrers de València per a reclamar el dret dels nostres fills a rebre l'ensenyament en la seua llengua materna, la que nosaltres els hem ensenyat, la llengua de la seua família", comença dient el manifest en referència al castellà.

Vox Madrid@madrid_vox

Apoya a #HablamosEspañol en la manifestación de Valencia el 2 de junio a las 18:00.

Ven con @vox_es reservando plaza hasta el 20 de mayo por whatsapp o sms al teléfono 629 74 68 01 o email a voxeducacionyjuventud@gmail.com

Salida de Madrid 12:00h

Coste 75 euros

8:47 - 17 may. 2018

• 97
• 141 personas están hablando de esto

Información y privacidad de Twitter Ads

Asseguren que la manifestació la fan "pels professors expulsats del sistema públic d'ensenyament a causa de la imposició del requisit lingüístic" i lamenten que alguns d'ells són "docents amb ampla experiència ensenyant en espanyol". La seua tesi és que al País Valencià i a Catalunya s'impedeix estudiar en la "llengua oficial comú" i que "no existeix un altre país" on això passe. 

"Exirem als carrers per a reclamar que no volem prescindir de bons professionals per causa d'uns aranzels lingüístics que només enriqueixen aquells que han convertit la mal anomenada normalització lingüística en un negoci", continua el text en què la formació política assegura que la situació lingüística del País Valencià "recorda" al que passa a Catalunya. Com si parlar en llengua pròpia fora una malaltia o un riu desbordant-se, Vox assegura que està "desbocant-se i subjugant" la ciutadania. "Ho estem veient a les illes Balears, al País Basc i a Galícia. Ho veiem també a Navarra i ja comença a traure el cap a Astúries i Aragó", asseguren.

Font: El model colonialista de Vox: un viatge des de Madrid per a dir als valencians quina llengua han de parlar - Diari La Veu

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Croat: La criptomoneda de l'edat mitjana | Veus de Catalunya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Des del S. XIII al S. XVIII, 500 anys de la moneda catalana, el Croat.

El croat era una moneda catalana d’argent creada el 1285 pel rei Pere III. Va ser coneguda com a croat barceloní i, també, com a xamberg.A l’anvers figurava l’efígie del comte de Barcelona, i al revers la gran creu a la qual devia el nom la moneda.Un croat equivalia a dotze diners de tern. També van posar-se en circulació peces de mig croat i d’un quart de croat.Els croats s’emetien des de les seques de les ciutats de Barcelona i Perpinyà.Es van encunyar croats durant segles, encara que la quantitat de plata que duien va anar variant.Els darrers croats es van fer a Barcelona els anys 1705 i 1706, primer a nom de Felip V de Borbó, i després per al pretendent Carles III d’Àustria.Amb gairebé 500 anys d’història, el Croat va ser una de les monedes catalanes de més llarga duració i penetració.

I ara 300 anys desprès torna entre nosaltres en forma de criptomoneda i va ser presentada a premsa a finals del mes de febrer d’enguany. Un molt bon artIcle del Dr. en Economia Jordi Franch (Jordi Franch  Doctor en Economia I Professor Dels Estudis D´Ade Del Campus Manresa De La Uvic-Ucc) Regió7 així ho recollia:

«El croat, la criptomoneda catalana» REGIÓ7 

«Els Bancs Centrals detesten l´amenaça de les criptomonedes, com els governs ansien controlar la xarxa d´Internet»

I tal com diu: “Les autoritats no volen cedir el control del monopoli de la moneda i el crèdit. Els Bancs Centrals detesten l´amenaça de les criptomonedes, igual que els governs ansien controlar la xarxa global d´Internet. Mentre que el retorn al patró or sembla políticament inviable ara per ara, les criptomonedes han arribat per quedar-se. I, de moment, són les úniques que amenacen el poder absolut dels bancs centrals i les que ofereixen un incipient grau de competència monetària als imperis del dòlar, l´euro o el ien.”

Les criptomonedes han arribat per quedar-se i la nostra ja la tenim. En aquests moments ja comencen alguns comerços a incorporar-la i abans que ens adonem la tindrem arreu amb aquest distintiu:

CROAT.CAT, és la plataforma promotora i gestora de la moneda alternativa catalana i permet consultes de tota mena en l’àmbit usuari. Pool, mineria, exchange, wallets, tot un llenguatge nou per una nova etapa de creixement de les noves tecnologies, la criptografia, el negoci online.

En el cas de les empreses / comerços / negocis, les preguntes són moltes altres que no solament les  FAQS, és per aquest motiu que Veus de Catalunya mitjançant:  Empreses punt CAT ha disposat un servei d’informació i alta per tots aquells comerços interessats al correu electrònic:

• empresespuntcat@ciutadaniadecatalunya.cat

On podeu solicitar atenció telefònica personalitzada. A continuació detallem les principals adresses web que poden interessar a un usuari novell:

• https://croat.cat/ Web oficial
• https://www.croatwallet.com/ Versió lleugera (light) del vostre wallet (moneder) de CROATS
• https://openledger.io/ Un dels Exchange (Compra/Venda) més usats.

Al web oficial: https://croat.cat/, també podreu tobar tutorials, faqs, ecosistema Coats i altres recursos per poder conéixer la que ja és la moneda alternativa dels catalans.

Durant les properes setmanes seguirem publicant article, ara ja més específics de temes concrets del CROAT, en funció de les vostres preguntes i concultes més habituals.

Veus de Catalunya | Empreses punt CAT

Font: El Croat: La criptomoneda de l'edat mitjana | Veus de Catalunya | Magazine

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Quim Torra al laberint | Jordi Quer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La setmana passada, a Torregrossa, es va fer una jornada dedicada als laberints. Els organitzadors convidaven a entrar a un laberint bastit amb pedres que es troba al costat d’El Graner, el pavelló municipal. Es tractava d’aprehendre aquestes construccions humanes en tant que arquitectura significant, simbòlica, sagrada. Segons explicava una senyora experta en la matèria, la part dreta del laberint representava la ment. L’esquerra, el cos. Recorrent-lo, un s’havia de trobar amb si mateix. Vaig guaitar la forma que dibuixaven els còdols, com serpentejaven sota la llum del sol.

Jordi Quer

Torregrossa és un poble del bell mig del Pla de Lleida, envoltat de camps esponerosos. Els darrers dies, val a dir que sense fer-ne gaire cas, ha estat al centre de la polèmica. Això es deu a un dels ciutadans més conspicus que ha vist néixer: Miquel Badia (1906-1936), home d’acció “separatista” i republicà conegut com el Capità Collons. Eminents articulistes espanyols n’han parlat aquests dies acusant-lo de “nazi”, “terrorista” i “torturador” amb l’objectiu d’erosionar Quim Torra, qui havia elogiat el personatge en els seus articles.

En la seva joventut, Badia i el seu germà Josep, com els germans Xammar de Juneda i els Cornudella i Arrufat de les Borges Blanques, van emigrar a Barcelona i es van enrolar a les files del nacionalisme català radical. Durant la dictadura de Primo de Rivera van aglutinar-se entorn de la figura de Francesc Macià i del seu partit Estat Català i, amb l’adveniment de la República, van integrar-se a Esquerra Republicana, no sense estires-i-arronses i distanciaments varis.

Miquel Badia va ser cap d’ordre públic de la Generalitat republicana. Com a director de la policia, va ser un implacable flagell dels anarquistes i va dur a terme actuacions polèmiques com la detenció d’un fiscal que havia menystingut la llengua catalana, fet que comportà la seva destitució per ordre del president Companys. Badia caigué abatut conjuntament amb el seu germà al carrer Muntaner de Barcelona per trets de pistolers llibertaris. Era l’any 1936, uns mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil, i tenia 30 anys.

Però tornem al laberint.

Un sistema cultural és un laberint. Un artefacte ple de giragonses, reincidències i angles morts que acaba fent sentit i que, a partir especialment de la història i la literatura, és capaç de crear una civilització cultural genuïna i auto-referencial. Un bagatge obert i ric que forja un relat del món i des del qual es pot dialogar amb altres cultures.

El sistema cultural català, des de la Renaixença, ha viscut en contínua construcció i competència amb l’altre sistema cultural present al país, l’espanyol. Aquest darrer, en el millor dels casos, l’ha obviat. En el pitjor, ha maldat per anorrear-lo.

La no-existència per si sol l’ha fet un sistema porós i adaptatiu, generador d’aproximacions plurals sobre ell mateix. Des dels qui han fet de la cultura catalana la seva epistemologia i principi vital a partir del qual copsar el món, fins als qui s’hi han apropat a partir d’altres centres gravitacionals, agafant-ne els aspectes que els interessava.

Tots ells han ajudat al principal assoliment de la cultura catalana: la sobirania. És a dir, poder anar pel món sense el peatge de la cultura espanyola. Sens dubte, el fet que la diferencia d’altres cultures sense estat. Això no ha sigut gens fàcil. Ha requerit la tasca ingent d’una munió inacabable de Catalan culture men & women que s’han escarrassat perquè la cultura catalana pogués gaudir de tots els dispositius de què frueix una cultura amb estat.

En els laberints tot no significa d’igual manera. Hi ha revolts que tenen més força i més magnetisme per al caminant i n’hi ha que menys. En el cas català, el condicionant de viure solapat amb un altre sistema cultural, sovint poc amigable, ha fet que viréssim la mirada cap al passat a la recerca de moments significatius, on s’escaigués la “normalitat” anhelada.

El laberint de Torregrossa | Foto de Meritxell Gené

Aquest mirar enrere ha fet emergir, com un dels punts culminants de la Catalan Culture, el Momentum Segona República. L’instant en què van cristal·litzar tots els esforços duts a terme pel Modernisme i el Noucentisme de la mà d’una generació prodigiosa i inoblidable d’escriptors, periodistes i intel·lectuals, encapçalada per noms com Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Ferran Soldevila, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Gaziel… Sovint, en el revolt del laberint de la Segona República, els Catalan Culture men s’aturen, respiren profundament i visionen el miratge de l’arcàdia perduda. L’esclat cultural d’aquells anys que, des dels temps obscurs del franquisme, ha esdevingut el mirall per al present deforme i la guia per al futur esperançador.

Ara bé: els senders que menen a la Segona República tenen giravolts obscurs, racons polsegosos que, cíclicament, rebroten de la mà dels reclamadors de perfecció moral al catalanisme i serveixen per donar una contraimatge del floriment d’aleshores. Així, per exemple, treuen a passejar el fantasma de Miquel Badia, el mite del català saltataulells i perdonavides, qui seria tot el contrari, el revers, de la imatge civilitzatòria de Pompeu Fabra. I, darrere Badia, aquests reclamadors exigents ventilen els avatars insurreccionals d’Estat Català i el seu flirteig amb el feixisme de l’època, posant el crit al cel per algun text abrandat provinent de la premsa d’aquest submón polític, per les desfilades paramilitars dels Escamots d’Estat Català, pel fracassat Complot contra Companys ordit per “separatistes radicals” durant la guerra…

Arran de la voluntat d’esbudellar Torra, aquesta vegada la cosa ha anat més enllà de l’àmbit purament domèstic. L’espectre de Miquel Badia ha recorregut les Espanyes i ha excitat les enfervorides ments dels articulistes unionistes delerosos d’acusar l’independentisme de totes les malvestats possibles. Això és, supremacisme, violència, feixisme. Allò que, històricament i en la pràctica, mai no ha dut a terme el nacionalisme català. A diferència, per exemple, del nacionalisme espanyol.

El linxament ha estat en tota regla. Sentencia en Javier Cercas, el rehabilitador de l’escriptor falangista Sánchez Mazas, a El País: “El señor Torra lleva razón en una cosa: de un tiempo a esta parte, todo el nacionalismo catalán y dos millones de catalanes parecen haber abrazado las ideas que en los años treinta defendían Estat Català y Nosaltres Sols!; la mayoría de los separatistas no lo saben, claro está, pero eso explica que nuestro nuevo presidente sea el señor Torra. O dicho de otro modo: ayer tomaron el poder en Cataluña aquellos a quienes la mayor parte del nacionalismo catalán, desde los años treinta hasta hace muy poco, consideraba extremistas peligrosos, cuando no directamente descerebrados”.

Fins al punt que Antoni Puigverd ha hagut de dir a La Vanguardia: “No, no creo que Torra sea nazi, pero sí un esencialista herderiano que tiene miedo. Miedo a la desaparición de su identidad”.

És obvi que no podem reclamar al gruix dels plumífers unionistes que entenguin certs matisos. Tanmateix, des de l’òptica de la Catalan culture, la mirada cap als anys 30 és bàsicament d’enyor d’un temps que va poder ser, però no fou: l’època d’or que l’ensulsiada del 1939 es va endur per davant. I és un disbarat ciclopi projectar les vel·leïtats feixistoides d’Estat Català sobre el moviment sobiranista actual, pel simple fet que se’l reconegui com el primer partit independentista stricto sensu.

En termes culturals, tot plegat presagia el pròxim objectiu contra el qual les forces de l’espanyolisme enviaran els seus dards virulents, malauradament confirmat pels recents atacs a la tradicional numeració dels presidents de la Generalitat, que entronca amb els de la institució medieval.

Em refereixo a la batalla per a la sobirania cultural. El rumb que pren la fúria espanyola és tal que qualsevol forma de sobirania cultural catalana acabarà sent titllada de supremacista, que tota mirada lliure, fins i tot la nostàlgica, rebrà l’acusació d’odi, perquè, al seu entendre, d’alguna manera, anirà contra Espanya. Essent sobirans, mentalment parlant, l’estarem atacant.

La senyora que ens explicava la simbologia del laberint torregrossí ha acabat la seva dissertació. Finalment hi entro i em deixo portar pel corriol tortuós. Fa un dia ventós i clar. La llum reverbera sobre els camps fulgents.

El laberint roman.

Font: Quim Torra al laberint | Jordi Quer

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial