Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 24 de novembre de 2017

L’extrema dreta ataca l’escola d’Alfafar assenyalada per Antena 3 per un suposat cas d’adoctrinament

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Un grup de vàndals ha assaltat el centre aquesta matinada

CEIP - Orba. Fotografia: Hortanoticias.com
El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV) ha denunciat un atac de l’extrema dreta a l’escola CEIP Orba d’Alfafar, assenyalada per Antena 3per un suposat adoctrinament a les aules. Un grup de vàndals hi han fet malbé portes d’accés i de despatxos.

El sindicat ha lamentat els fets: ‘Exigim que cessen aquestes actuacions i que no compten amb el ressò mediàtic que no contribueix gens a l’acció educativa dels centres i que generen tensions innecessàries.’ A més, ha refusat les acusacions contra els professors i l’escola. ‘Aquests fets es produeixen en un context de desprestigi del professorat i dels centres educatius, interessat pel context polític actual, en què s’acusen grans professionals de l’educació d’adoctrinament de l’alumnat’, ha afegit.

STEPV ha negat totes les acusacions d’adoctrinament i la ‘campanya de difamació i manipulació’ que fan aquests dies alguns mitjans de comunicació espanyols, entitats espanyolistes, el PP i Cs. Finalment, el sindicat ha instat la Generalitat a frenar aquestes accions i a alçar-se en defensa del professorat i de l’escola valencians.

Font: L’extrema dreta ataca l’escola d’Alfafar assenyalada per Antena 3 per un suposat cas d’adoctrinament | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 22 de novembre de 2017

La llengua no es toca - Defensem el Català

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



L’aplicació de l’article 155 suposa la intervenció de l’autonomia catalana i impedeix que es compleixi la voluntat majoritària dels catalans.
Però, a més, l’ocupació il·legítima de les institucions catalanes podria comportar també un atac contra el català, que pot deixar de ser-hi la llengua d’ús preferent.
Sabem de l’interès que té l’estat espanyol per aturar i limitar la presència de la llengua catalana arreu, i particularment en organismes oficials i en l'Administració, com hem evidenciat reiterades vegades amb documents com les Balances lingüístiques.
Es tracta d’un retrocés en les polítiques de promoció i normalització del català que no ens podem permetre. Entre tots, aturem el 155!


Els treballadors públics i els alts càrrecs que pateixin una vulneració de drets lingüístics per part d’aquestes persones que han estat imposades pels ministeris poden explicar-nos els seus casos a través d’aquest FORMULARI que els recollirà i els tractarà de manera anònima.
L’entitat oferirà a les persones afectades un servei d’assessorament i d’atenció que els ajudarà a conèixer i defensar els seus drets.

signa!


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 20 de novembre de 2017

Entendre l'estratègia de la no-violència

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Eduard Peris i Xavier Carmaniu 
Foto: Brödbaron 


L’independentisme català del segle XXI es caracteritza per utilitzar l’estratègia de Resistència No-Violenta (RNV). És el mateix camí que va seguir l’Índia per alliberar-se de l’Imperi Britànic, que va permetre als danesos resistir contra Hitler o als polonesos a derrocar el règim comunista. Ara bé, la resistència no violenta va més enllà de les manifestacions multitudinàries. Així doncs, en què consisteix la RNV?
La RNV és una estratègia contrastada i molt eficaç per a obtenir canvis polítics concrets. Un estudi acadèmic fet per les politòlogues nord-americanes Erika Chenoweth i Maria Stephan apunta que d’un total de 323 casos de resistències civils ocorreguts entre 1900 i 2006, les estratègies no violentes van funcionar en un 53% dels conflictes i, en canvi, l’aplicació de la força només va aconseguir el seu objectiu en un 26% dels casos.
Per entendre els mecanismes de la RNV, aquesta sèrie d’articles analitzarà les seves línies estratègiques i tàctiques mitjançant diferents casos pràctics. Aquests exemples comparteixen 10 principis teòrics. Aquest decàleg és la base de la RNV. 
1. La RNV pretén obtenir un canvi polític. Com diu Carl von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Encara que semblin d’entrada prou diferents, les doctrines militars i la RNV persegueixen un mateix objectiu: assolir un canvi polític. La diferència rau només en les armes que cada estratègia fa servir. Mentre que les estratègies militars utilitzen armament letal, la RNV recorre a tot un arsenal d’armes de caire psicològic, social i econòmic. No es tracta d’un moviment de resistència pacífica, ja que la RNV no s’oposa a la violència per raons morals (com fa el pacifisme) sinó per raons utilitaristes. És a dir, es pot ser pacifista amb el cor, i no violent amb el cap.
Per assolir el canvi polític desitjat, la RNV necessita definir l’objectiu estratègic de la campanya, que ha de ser clar i net. En el cas de Mahatma Gandhi va ser el de forçar Anglaterra a negociar la independència de la Índia i en el de la Dinamarca ocupada per Hitler el de resistir la invasió nazi amb el mínim de baixes possibles.
Un cop establert, s’arriba a l’objectiu mitjançant accions operatives i tàctiques. En altres paraules, no es deixa res a l’atzar. Les estratègies es planifiquen, s’estudien els recursos disponibles, es dissenyen accions a curt, mitjà i llarg termini i s’analitzen els punts forts i dèbils tant propis com de l’adversari. Tota acció ha de servir per assolir l’objectiu estratègic. Com diu Robert L. Helvey, “l’estratègia determina les batalles que s’han de lluitar”.
2. La RNV ataca els centres de poder de l’adversari. Gene Sharp, un dels pares de la RNV, explica que el poder dels líders dels sistemes polítics deriva de l’obediència i la cooperació de la societat. Així doncs, tota acció ha de tenir com a objectiu reduir els sistemes de poder dels que depèn l’adversari.
La gent tendeix a obeir per sis raons: hàbit (sempre ho han fet així), la por a la repressió, per obligació moral (bé per ideologia, bé per religió), interès personal (acords d’elits econòmiques amb el poder), identificació psicològica amb els líders del sistema polític, indiferència (considerar-se apolític) i manca de confiança en un mateix.
L’estratègia dicta que la ciutadania ha de deixar d’obeir a l’adversari. Així trontollen els seus centres de poder polític, econòmic, judicial, etc. Per exemple, a l’Índia, milers de funcionaris locals van deixar de treballar pel Govern britànic reduint el seu control administratiu. I els activistes sud-africans que lluitaven contra l’Apartheid van promoure un boicot econòmic al Govern supremacista, portant-lo cap a la bancarrota.
3. La RNV aconsegueix una base de seguidors més ampla que la lluita armada. Segons Chenoweth i Stephan, no tothom accepta moralment l’ús de les armes. A més, la RNV permet que tothom participi en el moviment, ja que no totes les accions comporten riscos. Sharp divideix el nivell de participació de la ciutadania en tres:
  • Protestar i persuadir: Aquestes accions no constitueixen un atac directe als pilars del poder de l’adversari, però obtenen un impacte indirecte, exposant les accions violentes del règim adversari o explicant la necessitat del canvi polític. Per exemple, la presentació del Gernika de Picasso a l’Exposició Universal de 1937 va contribuir a denunciar la brutalitat dels règims feixistes a Europa.
  • No cooperar: Cap govern pot funcionar sense el suport de la gent. La no cooperació ataca el poder de l’adversari i redueix la seva força. A la Dinamarca ocupada, els treballadors feien la feina a poc a poc i cometent errors. Al reduir la seva productivitat la indústria bèl·lica nazi no avançava al ritme previst per Hitler.
  • Intervenir: Aquelles accions que s’enfronten directament als pilars de poder de l’adversari. Per exemple, el filòsof nord-americà Henry Thoreau va deixar de pagar impostos per protestar contra l’esclavatge; convertint-se en un dels pares teòrics de la RNV.
Aquesta mena d’accions fan l’efecte d’una bola de neu i generen noves propostes que involucren a més persones. Per exemple, quan un moviment detecta que el sistema judicial és un pilar de poder de l’adversari, els advocats proposen accions que el paralitzen. En altres casos, policies jubilats expliquen als joves activistes les estratègies de les unitats antiavalots.
4. Les accions de la RNV són creatives, i permeten enfrontar-se a l’adversari allà on menys s’ho espera i on li manquen respostes efectives. És el que l’estratega militar Sir Liddell Hart defineix com a ‘aproximació indirecta’.
L’humor és una d’aquestes aproximacions indirectes. Els activistes serbis del col·lectiu OTPOR que lluitaven contra el dictador Slobodan Milòsevic en són un referent. La seva acció més celebrada va ser enganxar una fotografia del dictador a un barril i deixar-lo al mig d’un carrer cèntric, acompanyat d’un pal. La gent espontàniament va començar a colpejar la fotografia de Milòsevic, i de seguida es van formar llargues cues per a “apallissar-lo”. La policia no va saber què fer (no és delicte donar cops a un barril), i al final van haver de retirar-lo, donant la imatge que Milòsevic era arrestat. De forma similar, activistes tunisians van enfrontar-se als militars “armats” amb barres de pa demostrant coratge. Com diu l’activista serbi Srdja Popovic, l’humor té l’avantatge que incrementa la confiança i té un factor “cool” que fa que tothom s’hi vulgui afegir. A més incita a sobre-reaccions de l’adversari que li poden ser estratègicament nefastes, com explica el punt següent.
5. La RNV fa ús de la força de l’adversari, el jiu-jitsu polític. Com explica Hannah Arendt al seu tractat sobre el totalitarisme, només els règims il·legítims necessiten fer servir la força per obtenir el suport del poble. Conseqüentment, tot abús d’autoritat contribueix a reduir la seva legitimitat i, al mateix temps, reforcen moralment als que s’hi oposen sense violència, amb l’avantatge addicional que internacionalitza el conflicte. Va ser el cas de Gandhi, quan The New York Times va publicar en portada que els britànics l’havien detingut.
6. El suport internacional és una arma de doble tall. És un error confondre simpatia amb suport internacional. Els estats només es prenen seriosament un moviment social quan impacta en els seus interessos particulars. Els Estats Units van recolzar Gandhi quan s’adonaren que podia esdevenir un nou interlocutor en la Guerra Freda per contrarestar la creixent influència soviètica al subcontinent indi. En altres casos, els moviments socials desperten atenció per què afecten els interessos dels estats de forma negativa, per exemple creant una crisi econòmica (que es dispari la prima de risc) o aliant-se amb un adversari moral.
7L’ús de la violència sempre és contraproduent. No hi ha excepcions. Qualsevol acció violenta provoca una escalada de violència contra un adversari, sovint millor preparat per a guanyar una conflicte armat. A més, per petita que sigui, serà magnificada mediàticament, fent perdre la batalla del relat a nivell nacional i internacional. La violència redueix la simpatia pel moviment, ja que sempre hi ha una part dels seus activistes que la rebutja.
8. La RNV requereix obrir nous fronts aliens a la causa del moviment. La màxima “divideix i venceràs” és aplicable a la RNV. L’aparició d’un segon front obliga al règim a dividir els seus recursos. Per a obrir-lo, el moviment cívic pot apel·lar als valors que més impactin els seguidors d’una potencial segona causa. Per exemple, no tothom pot estar a favor d’una secessió, però el moviment pot concentrar les seves campanyes mediàtiques en la falta de qualitat democràtica de l’adversari o en la seva corrupció, com en el cas polonès on els treballadors van aconseguir el suport dels estudiants. Un cop creats els vincles, les dues faccions van treballar juntes, organitzant campanyes paral·leles i provocant accions simultànies, dividint les forces del contrincant.
9. la RNV és una estratègia a llarg termini. Els líders del moviment acostumen a ser absolutament transparents amb els seus activistes sobre aquest punt, per evitar situacions de desànim. Els casos històrics demostren que, en general, cal temps per a organitzar-se, identificar els centres de poder de l’adversari i planejar accions específiques que tinguin rellevància estratègica. A més saber que la campanya serà llarga permet de dosificar els esforços dels activistes i no genera falses expectatives. Una victòria ràpida sol ser una sorpresa agradable.
10. La majoria de les RNV acaben amb una negociació, encara que aquesta generalment no fos una opció al principi del conflicte. La RNV permet augmentar el poder de negociació del moviment cívic a mesura que aquest s’enforteix. Són molts els conflictes polítics que a priori semblen estancats i acaben amb una negociació. Hi ha dues maneres –compatibles– de crear les condicions per obligar un contrincant polític a seure a la taula. La primera és atacant-ne les estructures que sustenten el seu poder. La segona és provocar que tercers el pressionin. Va ser el cas de Kosovo, on els activistes van forçar la intervenció de la comunitat internacional. No és recomanable aturar les accions no violentes durant el període de negociació, ja que això redueix la força del moviment.
En definitiva, amb aquests 10 punts, queda demostrat que la RNV ha de ser estudiada amb la mateixa seriositat que els militars estudien les seves doctrines. Les accions efectives parteixen d’una bona comprensió dels principis de la RNV per arribar a reduir de forma efectiva les estructures de poder de l’adversari i evitar els errors més habituals: fer ús de la violència, organitzacions accions sense rellevància estratègica o desmotivar el moviment amb accions poc efectives. Cal preparar-ho tot al detall. Per exemple, els activistes pels drets civils dels anys 60 als Estats Units es van entrenar abans de dur a terme les seves accions. Quan van decidir entrar a menjadors segregats, on eren insultats i agredits per la població blanca, van ser capaços de mantenir les formes i no respondre amb violència per què els dies anteriors havien practicat l’exercici amb els seus col·legues, anticipant insults racistes i aprenent a controlar-se.  
Al llarg de la història col·lectius socials i nacions d’arreu del món han aconseguit el seu objectiu amb la RNV. En definitiva, tal i com s’explicarà als següents articles, la ciència política i la història demostren que és eficaç quan es porta a terme amb seriositat i rigor sense perdre mai de vista l’objectiu final.
Eduard Peris Deprez és especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres). Xavier Carmaniu Mainadé és doctor en Història Contemporània.
Font: http://www.elnacional.cat/ca/politica/no-violencia-independentisme-1_213204_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Deu accions que pots fer per #LlibertatPresosPolítics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Et proposem deu accions de la campanya #LlibertatPresosPolítics per demanar la llibertat immediata dels deu presos polítics catalans:

1. Encartella el teu barri: la teva escala de veïns, els aparadors dels comerços, el centre de treball...
Aquí trobaràs diversos cartells. També tens els editats per l'ANC i els de la campanya Empaperem.

 
2. Adapta la capçalera dels teus comptes de les xarxes socials:

3. Difon la postal a les xarxes, versió en català i en anglès


4. Penja un banner a la teva entitat, blog... o suggereix a un diari digital o web d'entitat que ho faci per solidaritzar-se

5. Pots seguir el compte de Twitter @FreeJordis i el de Facebook Llibertat Jordis, des d'on difonem totes les accions de suport

6. Deixa deu cadires buides En tots els actes públics on participi, per recordar a tothom que seguim exigint la llibertat de deu presos polítics.
El món de la cultura ho està fent, per exemple, en els espectacles de teatre.



7. Promou un manifest de suport del teu col·legi o àmbit professional, exigint el seu alliberament

8. Pots lluir un llaç groc, símbol de la solidaritat amb els presos polítics catalans

9. Difon el vídeo que contrasta l'acusació de sedició a Jordi Cuixart i JOrdi Sànchez amb els fets del 20 de setembre:

10. Participa de totes les accions convocades des de la Crida per la Democràcia (TWFB i Instagram)


També pots difondre la resta de vídeos que demanen l'alliberament dels Jordis i els presos polítics: els trobaràs tots en aquesta llista de reproducció de YouTube
Font: https://www.omnium.cat/noticia/deu-accions-que-pots-fer-llibertatpresospolitics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 19 de novembre de 2017

Presentació de la campanya #LletresxlaLlibertat - PEN Català

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Avui fa un mes, tots dos dirigents de les principals institucions culturals i cíviques del nostre país, ANC i Òmnium,  van ser tancats a la presó de manera injusta per motius que haurien de ser enaltits en tota societat democràtica: defensar la voluntat majoritària expressada a les urnes dels ciutadans de Catalunya, de manera pacífica i cívica, recorrent a multituds d’iniciatives cohesionadores i garants de la convivència social.

La resposta de l’Estat espanyol ha estat una terrible acció violenta tant en l’aspecte físic com moral. Castigar una societat  pel sol fet que les seves aspiracions no són del teu interès és el motiu menys democràtic possible. Empresonar els seus dirigents, ho siguin de la societat civil o representants polítics, és un greuge que no podem estar-nos de denunciar. La humiliació constant i acarnissada de l’Estat espanyol envers un poble que s’ha mostrat sempre actiu i solidari és com matar la gallina dels ous d’or i no preveure cap futur ni tenir gens d’interès per a la població d’Espanya, que sens dubte també se’n veu afectada.

El PEN Català, com a associació internacional d’escriptors que des de 1922 treballem per la llibertat d’expressió i de pensament, no podem fer altra cosa que condemnar la privació de llibertat física o d’acció de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i també del nostre govern legítim, ara en part a la presó i en part a l’exili.

Des d’avui, i des de la literatura com a arma, posem en marxa la campanya #Lletresxlallibertat, i cada dia, a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook), oferirem un text literari escrit des de l’exili, o en captiveri, sigui d’autor català o universal. És la nostra contribució a la demanda de llibertat, convençuts que la literatura ens dona aixopluc, ajut i serenor en aquests moments tan injustament difícils.


PEN Català


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 18 de novembre de 2017

Autocrítica? Ara no toca!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


La bitàcola de Xavier Diez

En aquests darrers dies, responsables del govern de la Generalitat, ara República, han començat a compartir certes dosis d’autocrítica respecte a les actuacions anteriors i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre. Coincideixen a expressar que no s’esperaven la virulència de l’estat a reprimir les institucions i les persones, ni sospitaven que l’estat estigués disposat a perpetrar un bany de sang contra la població civil en aquesta deriva turca que fa anys que vinc denunciant.
Puc comprendre com de colpits per la situació es poden sentir els responsables polítics que es van limitar a fer allò que els exigíem els seus votants. Tanmateix, sobre això els dic: “ara no toca”. Deixeu les crítiques per als historiadors. D’aquí vint, trenta, o quaranta anys, la gent del meu gremi ja us posarem a caldo, si cal, o lloarem el vostre valor, si cal, i probablement totes dues coses alhora. Humanament és comprensible que us sentiu confosos i afectats, tanmateix, si algú ha de començar a donar explicacions no sou precisament vosaltres, que repeteixo, us vau limitar a complir les ordres que nosaltres, la gent, us vam donar.
Perquè sí trobo que hi ha gent que, si bé no farà mai autocrítica, atès que viuen en el món insolent de la fatxenderia, la manipulació, la mentida i un sentit caspós de l’orgull és l’estat espanyol, els seus detentadors, els seus mitjans i els que van fer servir la violència per tractar d’avortar un moviment democràtic, és a ells a qui correspon disculpar-se.
En primer lloc, trobem el monarca, un tipus al qual l’ordenament jurídic li confereix un paper arbitral, i en canvi, actua com un hooligan que transmet la idea a aquells que poden exercir la violència policial i judicial, a fer-ho sense recances. És ell qui avui hauria de ser en un tren amb bitllet d’anada, per la seva irresponsabilitat. També trobem un partit polític que ha fet servir la qüestió catalana per dissimular tots els indicis que apunten a què el PP actua com a una organització criminal, on hi ha centenars d’imputats per corrupció, i que no mostra cap recança a destruir proves. També trobem unes organitzacions polítiques que atien l’odi contra la societat catalana, i que dissimulen el seu fracàs a l’hora d’estimular la convivència plurinacional a còpia de buscar culpables entre els mestres o els periodistes del nostre país.  L’administració de justícia, a partir del doble raser a l’hora de perseguir l’independentisme, acaba de dinamitar les poques parets que quedaven dretes d’aquella entelèquia que anomenàvem “estat de dret”. I també podríem anar més avall, entre bona part de la societat espanyola, que ha mostrat la seva pitjor cara del menyspreu i la fatxenderia a còpia d’insults, acusacions, boicots contra tot allò que soni a català. Amb tot aquest panorama, el divorci traumàtic entre Catalunya i Espanya no té volta enrere, és definitiu, i ja ni el temps crec que serà capaç d’arreglar-lo.
Entenc que l’autocrítica és ara per ara, un exercici arriscat. En plena campanya electoral, l’establishement tracta d’elaborar un relat segons el qual, el poble de Catalunya s’havia equivocat buscant una sortida democràtica al conflicte. Aprovar aquest discurs és assumir el conformisme amb la dictadura. I això és moralment inacceptable. En la campanya electoral que vindrà, la cosa ha de quedar clara: és democràcia contra autoritarisme; és la voluntat de la gent contra la intenció d’un estat a fer qualsevol cosa, si cal mitjançant la violència, per mantenir un statu quo, que no oblidem, representa la voluntat del dictador Franco, transmesa al seu llit de mort a un Borbó. Hem de desbordar-los amb la nostra República.
No és l’hora de l’autocrítica, sinó de la denúncia. Si no es va poder buscar una sortida pactada, és perquè ens trobem davant d’una dictadura que ha arribat entre la complicitat de la societat civil espanyola, que ha decidit sacrificar la democràcia per mantenir la unitat, i que es quedarà sense unitat ni democràcia. Si hi ha algú que mereix un examen de consciència és, precisament, la majoria del poble espanyol, que té una evident responsabilitat col·lectiva en l’afer.
Font: Autocrítica? Ara no toca! | Espai de dissidència

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 17 de novembre de 2017

Pérez Royo: "Són presos polítics, i no per les seves idees, sinó les de la jutgessa"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El jurista Javier Pérez Royo ha manifestat en un debat a Barcelona, que els consellers del Govern i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són presos polítics no per les pròpies idees sinó ''per les idees del fiscal i la jutgessa'', i creu que el component polític en la decisió judicial mostra que s'estan escollint ''dreceres incompatibles'' amb el funcionament d'una societat democràtica.

Pérez Royo, que reconeix que la lluita per part de l'Estat espanyol contra el ''desafiament independentista'' no està respectant la legalitat, també ha afirmat que, veient la interlocutòria del jutge del Tribunal Suprem per justificar la rebel·lió n'hi ha prou amb el fet de ''ser al carrer'' perquè es considera que ja s'estan creant les condicions per acabar en situació violenta i per tant, conclou que és ''l'existència dels nacionalistes catalans el que els constitueix en rebels''. Pérez Royo ha lamentat que tampoc no hi ha una resposta jurídicament ordenada ''per sortir d'aquí, i això és greu''. 

La taula 'Drets i presons', organitzada a la presó Model per l'Ajuntament de Barcelona, ha fet debatre a Pérez Royo al costat de la també jurista Victoria Rosell i el tinent d'alcaldia de l'Ajuntament, Jaume Asens. Tots tres han coincidit en alerta de la deriva poc democràtica del govern espanyol i han posat en dubte que es puguin atribuir delictes de sedició i rebel·lió al Govern i als presidents de l'ANC i Òmnium Cultural. 

Rosell ha recordat que segons l'Estatut, l'òrgan que hauria de jutjar aquests suposats delictes seria el TSJC i que només en el cas que el delicte s'hagi comès fora de Catalunya, hauria de passar a jutjar-se al Tribunal Suprem. Per això, critica que l'Audiència Nacional s'hagi fet càrrec del cas, ja que només per instruir-lo al TS s'ha utilitzat que ''té efectes'' fora de Catalunya, el delicte que s'imputa, quan hi ha altres casos similars, a la jurisprudència, on no s'ha seguit aquest criteri. 

Pel que fa al procés judicial, en el cas dels membres del Govern, Rosell també ha criticat que no es garantís el dret de defensa i ha fet referència a les declaracions del fiscal Maza en què apuntava que si acceptaven la Constitució espanyola, acceptarien la llibertat condicional, cosa que és un ''argument polític''. També ha alertat que els fa renunciar a qualsevol activitat política futura si no és dins el marc constitucional. Rosell ha posat en dubte que no es pugui superar el marc actual constitucional, més enllà de renunciar a la violència. 

Per la seva banda, Jaume Asens ha recordat que els delictes de rebel·lió i sedició ja estaven a la llei d'amnistia, com a delictes amb intencionalitat política i per tant, són dos delictes que estan ''tacats de sang'' perquè els van utilitzar els colpistes del 36 i per tant, és una ''ofensa a la memòria antifranquista'' quan s'utilitzen per empresonar persones que l'únic que volen és defensar el dret de votar del la gent.

Asens ha fet referència que cap país vol tenir presos polítics, ni reconeix tenir-nos, i ha ha recordat que el referèndum de l'1 d'octubre va suposar un exercici d'empoderament de la ciutadania i que va permetre crear ''sentit comú de país'' en un escenari que està més ''legitimat que mai''. Per això ha lamentat l'amenaça de l'estat en repetir l'aplicació del 155 si no surten els resultats ''correctes'' a les eleccions del 21-D, i ho ha titllat de ''dia de la marmota''.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 16 de novembre de 2017

Mikko Kärnä: ‘Si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista amb el diputat del parlament de Finlàndia


Andreu Barnils

Mikko Kärnä (1980) és diputat al Parlament de Finlàndia. Milita en el partit que actualment governa, el Partit de Centre. El diputat Kärnä ha presentat mocions sobre Catalunya dins el parlament finladès, vol promoure-hi debats. Des del seu compte de Twitter explica el cas català al món, ha penjat texts explicant la declaració d’independència en català en el seu bloc, i també ha presentat mocions a més països nòrdics per explorar si podrien fer el rol de negociadors. Diu que tot ho fa mogut pel respecte cap a les llibertats que s’han guanyat a Europa. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb, Mikko Kärnä explica la seva posició personal, i com es veu el cas al seu país.

—Què passa a Catalunya, des del vostre punt de vista?—Ara tothom espera les eleccions del 21-D. I veig que els separatistes han dit que respectarien els resultats. Però jo estic preocupat per la reacció d’Espanya. I crec que la majoria dels mitjans fan les preguntes equivocades a Rajoy. Perquè aquí la pregunta és què farà si els independentistes guanyen les eleccions. Respectarà els resultats? Respectarà la consolidació de la República Catalana? O afegirà més 155 a l’equació? I fins quan? Fins que aconsegueixi els resultats que vol?

—Us esperàveu una reacció violenta per part de l’estat espanyol?
—Feia un mes que seguia el cas català, des d’abans del primer d’octubre. I ja em preocupava. Jo esperava que la Unió Europea i els països europeus es pronunciessin. I que ho fessin abans del referèndum. I que diguessin que la violència no seria acceptada. Però la intensitat, això sí que em va agafar per sorpresa. Va ser realment terrible. Era violència organitzada. I va atacar els valors centrals i les llibertats polítiques que portem tan endins a la UE.

—Com és que ens segueix tant de prop? Té amics catalans, coneix Barcelona, com és?
—De fet, mai no he visitat Barcelona. Sí que tinc un parell d’amics catalans. Però així com ho veig, aquesta és una qüestió molt important per a la Unió Europea. Crec en la UE. Crec en els valors , els drets humans, la democràcia i el principi de subsidiarietat que hem creat. Per això estic tan entristit amb el silenci de la UE. I tan orgullós del govern del meu país, que va tenir la valentia de condemnar la violència que va tenir lloc durant el referèndum. Em va alegrar. Insisteixo: no veig aquest afer com un afer intern espanyol. És un afer intern de la UE. Si hagués passat a Turquia, per exemple, hauríem estat els primers a condemnar-ho.

—Per què dieu que és un afer europeu?
—La gent que diu que l’afer és espanyol i que la UE no hi té res a veure, ho diu perquè vol fer les coses fàcils dins els estats nacions. Jo crec en Europa. Una Europa que concep diferents menes d’àrees. Una Europa en què les decisions es prenguin a prop del ciutadà. Com més a prop, millor. Entendreu que si aquest és el meu punt de vista, cregui que el tema català és importantíssim per a la UE. Què som, una unió federal, o una unió d’estats nacionals independents? A mi em preocupa molt l’escalada de la tensió que podríem veure en les eleccions del 21-D. Hem d’assegurar-nos que les eleccions són justes, i que Espanya en respecta els resultats.

—Què temeu de la reacció espanyola?
—No tinc por del govern català, ni dels catalans. Sempre he vist que els catalans estaven disposats a negociar i parlar amb Espanya. Sempre. I en canvi, segons que sé, encara hi ha Guàrdia Civil i policia a Catalunya. Crec que veurem, efectivament, unes eleccions lliures, i uns vots lliures. Però, i després? Què passa si els partits independentistes guanyen? Continuarem en el mateix atzucac? No ens en podem sortir si els catalans i els espanyols no seuen a la taula i negocien. El més important és tenir-los negociant a la mateixa taula. De moment Espanya ha estat molt inflexible, i diuen que no tenen res a negociar, pel que fa a la independència de Catalunya.

—Veurem el govern finlandès fent de mediador, doncs?
—Tenim una llarga experiència com a mediadors. I molts dels mediadors internacionals més exitosos són finlandesos. Per tant, és possible. Des del meu punt de vista, el primer pas a fer és el següent: un procés actiu i obert de negociació entre Espanya i Catalunya. Però, ai amic, si Espanya diu que no vol negociar, doncs serà molt difícil que nosaltres puguem intermediar en res. Però si les dues bandes ens ho demanessin, crec que nosaltres estaríem preparats per a ajudar. Ho crec.

—El govern espanyol, o el català, han trucat a la vostra porta per a demanar-vos que féssiu de mediador?
—Aquesta pregunta no us la puc respondre.

—Vós sou diputat del Partit de Centre. Un partit de liberals. És el partit que mana a Finlàndia. El govern, o el vostre partit, és previst que prenguin mesures?
—Vull deixar clar que les opinions que expresso són meves. No parlo en nom del govern. Parlo com a diputat. I sé que molts més partits em donen suport. També dins el parlament. A Finlàndia, tradicionalment, hem vist els afers exteriors no com si fóssim jutges, sinó com si fóssim metges. Volem ajudar, no jutjar. I nosaltres estem disposats a ajudar si les dues parts volen que ajudem. A intermediar. A negociar. És del tot inacceptable allò que va passar durant el referèndum. I em preocupa molt què pugui passar el 21-D. Entenc del tot la decisió final del govern català, que va decidir de declarar, però no forçar la independència, a causa de l’amenaça de força, o de violència.

—Vostè és sami i independentista?
—No. Jo sóc ètnicament finlandès, però amb arrels sami, això sí. Del tema sami necessitaríem quatre dies per a parlar-ne. Per fer-ho curt: tenim quatre tipus de sami, pobles indígenes, a Finlàndia. És un tema que s’ha de resoldre. De moment, els hem acceptat com a pobles indígenes. I tenen tot el meu respecte. Però el tema sami, per a mi, no té res a veure amb el tema català. D’entrada, no tenen un moviment independentista com vosaltres. En qualsevol cas, i que quedi clar, si un dia el poble sami vol votar la seva independència, tindran tot el dret de fer-ho. Només faltaria. I després ja negociaríem el govern central amb ells. A Finlàndia no hauria passat res d’això que va passar a Espanya. Però res de res.

—A Finlàndia no s’hauria prohibit el referèndum ni s’hauria enviat a la presó mig govern.
—Exacte. Hauríem acceptat el referèndum, i el seu resultat.

—La meitat del govern català és a la presó. Què hauria de fer la UE?
—És un tema complex. Segons el govern espanyol, han trencat la llei. Està clar. Però des del meu punt de vista, això vol dir que a Europa tenim presos polítics. És vergonyós. Per sort, em fa molt content que molts premis Nobel, com el nostre antic president, Martti Ahtisaari, ho hagin condemnat. I que reclamin que Espanya permeti que els polítics catalans tornin a casa i puguin participar en les eleccions del desembre lliurement.

—Què haurien de fer els independentistes, si guanyen?
—Això és molt difícil de respondre, per a mi. D’entrada manifesto el meu respecte per les decisions del govern català, escollit lliurement. Jo no tinc totes les dades a la mà per a saber què s’ha de fer. Dit això, com a observador exterior, si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida. Voldrà dir que la gent creu en la independència i en la República Catalana. I aleshores Espanya haurà de negociar.

—Ara voldria saber la reacció no només dels polítics, a Finlàndia. Per exemple, els diaris. O la gent del carrer.
—El tema català no és només un tema dels polítics. La premsa i la gent també en parlen. Jo estic molt orgullós de la premsa finlandesa perquè ha seguit el cas molt de prop. I si segueixes el meu Twitter veuràs que penjo molts ninotaires dels principals diaris que simpatitzen, com molta gent del carrer, amb el cas català. La premsa ha fet una bona feina. No tots els periodistes, és clar, estan a favor de la independència, i alguns creuen que mai no passarà. És la seva opinió. Uns altres pensen el contrari.

—Sou d’un partit de centre. Els d’esquerres i de dretes també tenen opinió sobre Catalunya?
—Amb els meus companys en parlàvem, i ho trobàvem divertit. Per a aquesta causa trobarem suports en el meu partit de centre, a l’esquerra, a la dreta, a la dreta ben dreta, i als verds. No és un tema partidari. Va més enllà. Com deus saber, enguany Finlàndia compleix cent anys. El desembre. Jo he intentat apuntar-ho: quan nosaltres vam votar per la independència en el nostre parlament, fa cent anys, teníem dos-cents diputats. Els independentistes eren la meitat. Cent diputats. Un 50%. Nosaltres veiem que vosaltres teniu 135 diputats. I em sembla que van ser setanta, els qui van votar a favor de la independència. És a dir, el suport a la vostra independència és més gran.

—Fixa’t. I què va passar, després de la votació, a Finlàndia?
—La nostra independència no va ser pacífica. Vam declarar la independència i Rússia, de fet la URSS, va estar-hi d’acord. Però just després va esclatar una sanguinolenta guerra civil. Blancs contra vermells, que volien romandre a l’URSS. I la història diu que els blancs van guanyar i Finlàndia va arribar a la independència per mitjà d’una guerra civil. Molt dolenta. Finlandès contra finlandès. Els blancs van tenir l’ajuda de l’Alemanya imperial, i els vermells, de l’URSS.

—Sense acord, i sense exèrcit. Així volem arribar a la independència, els catalans.
—Hauria de ser possible. Som a l’any 2017. I si la humanitat ha entès alguna cosa és que, amb les guerres civils, sobretot dins Europa, no hi ha res a guanyar. Hem de ser capaços de negociar. És evident que si algun dia Catalunya és independent, i la República és reconeguda pels altres estats, haureu de tenir els requisits necessaris. I això vol dir control de fronteres i que sigueu capaços de defensar-vos vosaltres mateixos. Però aquesta és una tasca que heu de gestionar més endavant. No ara. Ara, la primera cosa, és debatre. Que la UE, Espanya, i Catalunya decideixin com han de continuar avançant, què s’ha de fer.

—Si la UE no fa de mitjancera, no crec jo que Espanya s’assegui a cap taula…
—I això és exactament allò que el nostre antic president i Premi Nobel, Martti Ahtisaari, va dir: la UE hauria de posicionar-se sobre el cas de Catalunya. I intermediar-hi. I una altra antiga presidenta, Tarja Halonen, també va dir que no podia entendre què feia la UE. Que la UE hauria de ser capaç de negociar.


—La seva moció al parlament finlandès, com ha acabat?
—La moció és dins el parlament. Està en marxa. Té dues parts. La primera part diu que Finlàndia hauria de promoure dins la UE les llibertats polítiques i les solucions negociades a Espanya i Catalunya. La segona part diu que quan Catalunya pugui demostrar que té els requisits necessaris per a ser un estat independent, el govern de Finlàndia haurà d’estar disposat per a presentar-se al president i reconèixer la independència. Però, com tothom, entendreu que el govern finlandès no pot reconèixer una independència que encara no ha tingut lloc. Ara els vostres polítics són a la presó, i el govern espanyol ha aplicat el 155. I jo reuneixo  signatures, i encara hem de veure si la moció anirà al comitè d’Afers Exteriors o no. També considero de fer una moció per a fer un debat polític dins el parlament de Finlàndia sobre la UE i Catalunya.

Font: Mikko Kärnä: ‘Si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida’ | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 15 de novembre de 2017

El partidisme no podrà vèncer la gent

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Pobre d'aquell que oblide que tot això ve del poble i acabarà en el poble, pobre d'aquell que es pense que és factible retornar a l'autonomia»

Fotografia: Albert Salamé.

D’ençà que va començar el procés cap a la independència, la iniciativa sempre l’havíem tinguda els independentistes. Aquesta era una de les claus per a avançar: quan l’estat volia intervenir-hi ja era tard i nosaltres ja érem en un altre estadi. Mariano Rajoy ha girat com un mitjó la situació convocant les eleccions autonòmiques del mes vinent i, segons que sembla, ha aconseguit l’efecte desitjat. Per primera vegada des del referèndum d’Arenys de Munt, els partits catalans no parlen de fer possible allò que vol fer la gent sinó d’allò que pot fer la política. Per primera vegada des d’Arenys de Munt, hem perdut el marc mental.

Rajoy ha estat molt hàbil, en això. Aplicant el 155 no podia dissoldre el parlament i convocar eleccions, com tampoc no podia destituir el govern, però en un colp de força avalat pel PSOE i la UE ho ha fet. I era conscient de l’efecte que causaria tot plegat: la baralla partidista i l’accentuació de les diferències dins l’independentisme. Primer es trencarà Catalunya que no pas Espanya, que va dir Aznar…

I resulta que els socis de l’ANC, per una majoria aclaparadora, han votat a favor d’una llista unitària. Que ERC ha posat com a condició per a no anar sola una llista unitària. Que la CUP ha respost demanant una llista unitària. I que el PDECat s’ha trobat amb un president que vol encapçalar una llista unitària. Tots la volen, en teoria, però no hi serà. El ridícul és còsmic i l’abús de la paciència dels electors, monumental. De manera que, morta la possibilitat de fer una llista unitària –en tot cas la llista que es presenta com a unitària serà la ‘llista del president’–, ja comencen les picabaralles dins l’independentisme. Com era previsible. L’esquema d’enfrontament entre ells porta a prioritzar qui guanya diguem-ne l’hegemonia dins el camp independentista. De manera que l’enemic immediat a batre és el company de cel·la o exili, més que no pas el contrincant real. Rajoy volia que aquestes eleccions fossen un enfrontament entre independentistes, a veure qui guanyava l’hegemonia dins el camp, i no unes eleccions d’un estat contra un altre. Lamentablement, hi hem caigut de quatre potes.

Això dit, afegiré que seria molt equivocat de deprimir-se o de donar res per perdut. De cap manera. Perquè al final el problema no és les llistes separades o la llista unida, sinó què s’amaga al darrere de la decisió d’anar separats siga com siga. I, en aquest sentit, hi ha fórmules que encara poden desfer l’embolic o que, si més no, serviran per a deixar clar en molt poc temps qui és qui i qui vol què. Per exemple, és més que factible que totes tres candidatures deixen clar en el programa que si es forma govern activaran el procés constituent i aplicaran la llei de transitorietat. I crec que seria raonable, pensant en l’exterior –però ja m’imagine que això no passarà–, que tots es comprometessen a tornar al seu lloc, si més no durant uns quants dies, el govern legítim, aquest famós govern Puigdemont-Junqueras que tantes vegades ens van intentar vendre. Si això passa, l’una cosa o l’altra, serà un senyal molt poderós que dirà que continuem actuant en el marc de la República proclamada el 27 d’octubre.

I si això no passa voldrà dir que algú, des de l’independentisme, té voluntat de fer-se enrere i tornar a l’autonomia espanyola. I he de dir que, en aquest sentit –només en aquest–, veig positiu que hi haja tres candidatures, i molt especialment que es presente la CUP. Perquè estic segur que no es permetrà que governe qui guanye les eleccions si és al preu de recular i acceptar el marc de la constitució espanyola. De les tres candidatures que ara semblen configurar-se, cap no obtindrà prou diputats per a governar tota sola ni li resultarà senzill de fer pactes amb actors no sobiranistes. Per tant, les dues altres controlaran la principal. Sempre he cregut que, en vista de la situació excepcional que vivim, la millor proposta era una sola candidatura que superàs el 50% dels vots, però sempre mire de trobar la part bona de qualsevol situació. I en aquest cas el control i el marcatge que es faran entre totes tres em sembla un element molt oportú i interessant.

Tanmateix, al final, serà la gent que decidirà amb què ens trobem l’endemà de les eleccions. I contra els que es pensen que ja s’ha decidit tot i que el resultat està cantat, he de dir que jo no ho veig així. Una competència dura i forta entre ERC, la CUP i Puigdemont no té un resultat gaire fàcil d’endevinar, especialment en el cas que Puigdemont siga capaç de crear alguna cosa que no siga una disfressa del PDECat –si fos això, ni ell podria no remuntar la caiguda.

Però si és capaç de fer una llista que vaja clarament més enllà del seu partit ja veurem com van les coses. De moment, la recollida de signatures d’aquesta llista que es diu unitària encara que no ho siga sembla que va molt forta. Si realment poden presentar les cinquanta-cinc mil signatures dijous i els noms i les llistes són atractives, no podem descartar fins i tot que aquesta llista aplegue la indignació de tanta gent que no entén que tothom demane la unitat i ningú no la pose en pràctica.

Enmig de tot això, la manifestació de dissabte va ser molt important, extraordinàriament significativa. I crec que no l’hem calibrada bé, que no hem copsat de debò fins a quin punt fou extraordinària. Jo vaig tenir la sensació d’estar assegut en un volcà a punt d’esclatar. Hi havia més gent que mai, sí, però no era solament això. La gent era conscient del moment que vivim i sabia la repressió que pot arribar a tothom en qualsevol moment. I era allí per la llibertat dels presos, però també –molta atenció a això– per a consolidar la República.

Ponsatí i Sabrià han coincidit aquests dies a afirmar que la Generalitat no estava preparada per a encarar-se a la violència de l’estat espanyol i que per aquesta raó va retre l’administració i va optar per l’estratègia del govern a la presó i l’exili. Són explicacions importants que cal tenir en compte, però el fet substancial no canvia: la República es va proclamar i només qui la va proclamar, el Parlament de Catalunya, la pot anul·lar. La pregunta, doncs, és com ho faran, si és que ho volen fer, els polítics que semblen convençuts que va ser un error proclamar-la, per enfrontar-se a tota aquesta gent que creu que proclamar-la fou un encert.

Perquè proclamar la República no va ser cap error. Al contrari. Va ser el gran encert. Ara ens permet de tenir un camí i altrament no en tindríem cap. És cert, i així ho reconeixen ells mateixos, que va ser una decisió forçada per la valentia dels ciutadans el primer d’octubre. Però això no és cap novetat: la Via Catalana va obligar a fer el 9-N. La V va obligar a fer Junts pel Sí. La Meridiana va portar Junts pel Sí i la CUP a guanyar i l’1-O va forçar els polítics a proclamar una república que molts no veien clar de proclamar o no veien clar de quina manera proclamar.

I, si ho mirem des d’aquest punt de vista, aleshores hi ha una lliçó a aplicar que ens ha de donar una gran confiança i una enorme seguretat: dissabte el carrer va tornar a prémer l’accelerador i tot fa pensar que ho continuarà fent fins i tot si des de la política s’intenta controlar, domesticar i frenar les organitzacions de la societat civil. Més gent que mai, més clara que mai i més decidida que mai, i això després de setmanes de resistir una repressió brutal, mai no vista. Dissabte el carrer va clavar un colp de puny sobre la taula, que tindrà conseqüències. La Catalunya que alguns pretenien dibuixar-nos des de l’unionisme i els seus mitjans, la van posar a lloc: és una realitat inflada artificialment per a veure si ens la creiem i ens espantem. I la repressió salvatge d’aquestes darreres setmanes va rebre també una resposta important: no hi haurà passos enrere perquè destruir aquella riuada de gent amb jutges i policies simplement no es pot fer.

Així, doncs, als partits, ara i amb vista a aquestes eleccions, deixem-los que facen què vulguen. Lamentablement, no hi ha manera d’evitar-ho i no tenim cap més remei. Però pobre d’aquell que oblide que tot això ve del poble i acabarà en el poble, pobre d’aquell que es pense que és factible retornar a l’autonomia i s’imagine fent jocs de malabarista tot gestionant les engrunes de Madrid. O bé després de les eleccions es consolida la República, aplicant la llei de transitorietat i emprenent el procés constituent, o bé em sembla que no hi haurà govern fàcil i potser ni tan sols govern possible. Que és, en definitiva, allò que Rajoy no ha calculat que puga passar.

Font: El partidisme no podrà vèncer la gent | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 10 de novembre de 2017

Comunicat : Qu’èm hòrt preocupats per la situacion en Catalonha | Partit Occitan

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Lo govèrn de Madrid que pren lo risc d’ua escalada en Catalonha
Aqueste matin la Guardia Civil, sus l’ordi deu govèrn de Madrid, qu’ei entrada en los bastiments de diferentas institucions del govèrnament autonòme de Catalonha. Qu’an interpelat un dotzenat de personas.

Desempuish mantuns dias la tension qu’ei hòrta en Catalonha. Los maires favorables au referèndum son convocats devant la justícia. Perquizicions que son miadas entà sasir tot document qui posca promòver lo referèndum. Deu son costat lo govèrn de Catalonha que confirma tota la soa volontat d’organizar lo referèndum sus l’independéncia deu 1 d’octobre.
En dehòra de tota presa de posicion sus la question de l’independéncia de Catalonha que consideram qu’ei necessari de consultar democraticament los catalans entà que poscan díser çò que vòlen. Que serà « òc » o que serà « non » mes las causas que seràn claras, com ne deven estar en democracia.

Se lo govèrn espanhòu de Madrid e considèra qu’aqueth referèndum n’ei pas legau non i a pas nat dobte que sia legitime. Efectivament la decision de l’organizar qu’ei estada presa per un parlament catalan democraticament elegit. 
Lo govèrn de Madrid qu’ei donc dens l’obligacion de prepausar ua solucion. Aquesta solucion qu’ei de crear las condicions entà que sia organizada ua consultacion deus catalans entà que poscan díser se vòlen un Estat independent o se vòlen demorar en l’Estat espanhòu en condicions d’autonomia qui son a determinar.

Non i a pas nada auta solucion que d’aplicar los principis democratics basics.
A las decisions de Madrid de uei que responen per l’òra manifestacions pacificas de milierats de catalans qu’apèran a la defensa de la democracia e qui afirman en disant « Votarem ! » que son determinats a votar lo 1er d’octobre. Que saludam los responsables màgers deus partits e de las organizacions catalanas favorablas au referèndum pr’amor qu’apèran a la mobilizacion pacifica deus ciutadans de Catalonha.

Que cranhem que las decisions deu prumèr ministre Mariano Rajoy e deu son govèrn sian de natura a méter en perilh la democracia. Qu’ei ua escalada perilhosa qui an causit las autoritats de Madrid.

Nous sommes très préoccupés par la situation en Catalogne

Le gouvernement de Madrid prend le risque d’une escalade en Catalogne
Ce matin, la Guardia Civil, sur l’ordre du gouvernement de Madrid, est entrée dans les bâtiments de différentes institutions du gouvernement autonome de Catalogne. Une douzaine de personnes ont été interpelées.
Depuis plusieurs jours la tension est forte en Catalogne. Les maires favorables au référendum sont convoqués devant la Justice. Des perquisitions sont menées afin de saisir tout document qui puisse promouvoir le référendum. De son côté le gouvernement de Catalogne confirme toute sa volonté d’organiser le référendum sur l’indépendance du 1er d’octobre.
En dehors de toute prise de position sur la question de l’indépendance de la Catalogne, nous considérons qu’il est nécessaire et indispensable de consulter démocratiquement les catalans afin qu’ils puissent dire ce qu’ils souhaitent. Ce sera « Oui » ou ce sera « Non» mais les choses seront claires, comme elles doivent l’être en démocratie.
Si le gouvernement de Madrid considère que ce référendum est illégal il n’y a pas de doute qu’il soit légitime. Effectivement la décision de l’organiser a été prise par un parlement catalan démocratiquement élu.
Le gouvernement de Madrid est donc dans l’obligation de proposer une solution. Cette solution est de créer les conditions pour que soit organisée une consultation des catalans afin qu’ils puissent dire s’ils veulent un État indépendant ou s’ils veulent demeurer à l’intérieur de l’État espagnol dans des conditions d’autonomie qui sont à déterminer.
Il n’existe aucune autre solution que d’appliquer les principes démocratiques basiques.
Aux décisions de Madrid d’aujourd’hui répondent pour le moment des manifestations pacifiques de milliers de catalans qui en appellent à la défense de la démocratie et qui affirment en disant « Votarem ! » qu’ils sont déterminés à voter le 1er d’octobre.
Nous saluons les principaux responsables des organisations citoyennes et des partis politiques catalans favorables au référendum en raison de leur appel à une mobilisation pacifique des citoyens de Catalogne.
Nous craignons que les décisions du premier ministre Mariano Rajoy et de son gouvernement soient de nature à mettre en péril la démocratie. Les autorités de Madrid ont choisi une escalade dangereuse.
Font:  Comunicat : Qu’èm hòrt preocupats per la situacion en Catalonha | Partit Occitan

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA