Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 31 d’agost de 2017

LA FORÇA DE LA INDIGNACIÓ

Dues notícies consecutives que ajuden a entendre com la indignació organitzada sovint te la força de moure realment les coses. Bon moment per recordar que fa pocs anys, la indignació de centenars de milers de persones de les Illes Balears i Pitiüses, va omplir els carrers de llaços per impedir la imposició del TIL que significava un atac frontal a la llengua pròpia dels Països Catalans. Pocs mesos després queia el Govern Bauzà, i el moviment popular Enllaçats per la Llengua s'organitzava a tot el territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer. Avís per a embarcacions.

L'STEI, indignat amb l'exempció del català a metges i infermers

Els serveis jurídics del sindicat estudien la legalitat de la resolució del Servei de Salut publicada aquest dimarts al BOIB
Imatge d'arxiu d'una infermera. / MANOLO GARCÍA
L' STEI està “indignat” amb la resolució del Servei de Salut publicada aquest dimarts al BOIBen la qual s'eximeix metges i infermers d'acreditar el coneixement del català en els procediments de selecció, provisió i mobilitat de personal estatutari fix i temporal (interí, eventual i substitut). Des del sindicat consideren que aquesta mesura “no està justificada” perquè “la majoria dels professionals sanitaris tenen el B2 de català”, segons els ha confirmat la mateixa Conselleria de Salut.
“Quan va entrar el Govern varen donar una moratòria d'un any i molta de gent va obtenir el català i ara resulta que no el demanen quan hi ha gent suficient que el té”, ha lamentat Maria Antònia Font, secretària de normalització lingüística del sindicat. “No hi ha voluntat política, no s'estan fent les passes que toquen cap a la normalització lingüística del català”, hi ha afegit.
Així mateix, Font ha explicat que els serveis jurídics del sindicat estan estudiant si aquesta resolució pot establir una nova moratòria quan el decret que establia la moratòria va finalitzar el passat 1 de juny.
________________________________________

L'IBSalut rectifica la resolució sobre coneixements de català

dBalears


El Servei de Salut de les Balears ha anunciat que treballa en la modificació de la resolució sobre coneixements de català que ha publicat aquest dijous el Butlletí Oficial, mitjançant la qual es dispensava del coneixement de la llengua pròpia per a l'accés a places de metges i infermers. L'IbSalut ha explicat que aquesta modificació té la «finalitat de dissipar qualsevol dubte sobre la voluntat del Govern de facilitar que els usuaris de la xarxa sanitària pública puguin ser atesos en català».
La resolució «donarà més pes al coneixement del català a l'hora de contractar» i «s'adequarà als criteris lingüístics dels acords de governabilitat i al futur decret regulador d'aquesta matèria que el Govern dictarà pròximament». Aquesta modificació es publicarà en el proper BOIB i estarà emmarcada en la Llei 4/2016, de 6 d'abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l'ús del català en l'àmbit de la funció pública. La resolució és transitòria mentre l'IbSalut i la Direcció general de Política Lingüística treballen en la redacció del decret que desenvolupa la Llei 4/2016.
Cal destacar que la modificació s'ha anunciat després que l'STEI Intersindical hagi acusat el Govern d'incomplir la normativa. Així mateix, MÉS per Mallorca ha registrat aquest mateix dijous un document en el Parlament sol·licitant un informe que justifiqui la mesura.

Fonts:
L'STEI, indignat amb l'exempció del català a metges i infermers
L'IBSalut rectifica la resolució sobre coneixements de català » Balears » Balears » dBalears.cat

Pots seguir Boladevidre

dimecres, 30 d’agost de 2017

Carrer, institucions i llei

"Catalunya ofereix la possibilitat de construir la república social amb què somnien les bases de l'esquerra estatalista d'aquí i d'allà. Diran que no a decidir-ho l'1 d'octubre?"



Garanties per anar a votar l’1 d’octubre? Sí, per a tothom. Tant per als del ‘no’, que tenen assegurada una Catalunya autonòmica i constitucional si guanya la seva opció, com per als del sí, que des d’avui coneixen el marc legal provisional que permetrà el trànsit des d’Espanya fins a una República de Dret, democràtica i social si la independència s’imposa a les urnes. Garanties democràtiques per a tots els catalans i catalanes sense excepció. Garanties que surten del Govern i de la majoria parlamentària de JxSí i la CUP. Però no de Madrid. La presentació pública de la ‘proposició de llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república’ ha dibuixat un escenari democràtic ja molt difícil de contestar en termes de legitimitat i legalitat per a qualsevol entitat o partit que estimi la democràcia.

I en aquest grup s’hi inclouen els Comuns. Haurà de fer un sobreesforç descomunal si volen continuar defensant la il·legitimitat d’un referèndum que permet triar amb totals garanties entre una República social i una monarquia blindada per un règim polític d’elits extractives. Perquè, de fet, aquesta llei que s’aprovarà per tenir al calaix i activar només en cas de victòria del sí, ofereix la possibilitat de construir l’Estat amb què somnien les bases d’aquesta esquerra a Catalunya i a Espanya: Una República de Dret, democràtica i social per a tots els espanyols, allunyada de la putrefacció del règim del 78. Un model que molts ciutadans espanyols voldrien veure replicat a Madrid. Defensaran un no a aquesta oferta democràtica només perquè el PP no els dóna permís?  

La democràcia catalana ja tenia el carrer i la legitimitat de les urnes per iniciar un procés de sobirania. Ara té també la garantia legal. Una llei que cobreix tots els flancs d’una democràcia madura: Processos electorals, una justícia independent, modernització de totes les institucions i serveis públics, protecció del ciutadà en tots els aspectes, sobretot en aquells en què l’Estat els ha desprotegit: Pensions, seguretat (policial) i garanties democràtiques. Carrer i llei, una combinació molt difícil de sabotejar i de desprestigiar. L’Estat i l’unionisme fa temps que ho intenten. Els Comuns, a estones. Valdria la pena que llegissin les 54 pàgines de la proposició de llei. Hi veuran reflectit un procés constituent des de baix per construir una República inclusiva, social i moderna. Diran que no a decidir-ho l'1 d'octubre?


Pots seguir Boladevidre

dimarts, 29 d’agost de 2017

Amb una Catalunya independent, a la curta els valencians es posarien nerviosos i a la llarga seria positiu

L'antropòleg i escriptor reflexiona sobre els canvis polítics del país i repassa la seua trajectòria

Fotografia: Prats i Camps.

[Aquesta entrevista, publicada originalment el gener del 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per a l’agost’, que ha recopilat, durant l’estiu del 2017, les millors entrevistes del curs passat]

Aquesta entrevista l’hem ajornada un parell de voltes. Per problemes d’agenda, la primera, i per aquells aiguats de desembre, la segona. Hem quedat a la cafeteria de l’Octubre CCC de València, una mena de punt de trobada, d’oficina, de lloc on es reuneix amb la gent. Joan Francesc Mira arriba amb el temps just. Atrafegat. Després de l’entrevista ha d’anar a fer una conferència a la universitat. Té setanta-set anys, un triple bypass coronari i ‘un cert distanciament de si mateix’. Ho diu i formula així la frase quan li demanem si li agraden els homenatges com l’exposició que ha muntat el Museu Valencià d’Etnologia, o com el lliurament, fa unes setmanes, de la medalla de la Universitat de València.

Demanem un cafè i una aigua i ens diu que, fa trenta-cinc anys, els responsables de Cultura del govern de Joan Lerma no li van deixar muntar el museu com ell volia, modern i a l’europea. Parlem del país, és clar. Del País Valencià. Del govern, que fa coses però es veuen poc i de la maquinària administrativa, que és lenta i feixuga. I parlem del procés, del futur, perquè del passat en vol dir poques coses. Diu que quan es trobe amb força i amb ganes reprendrà l’escriptura de la ficció o l’autoficció, o les memòries. Potser a partir d’on va deixar aturat El tramvia groc.

Què és el País Valencià?
—[Riu.] I jo què sé! M’he dedicat tota la vida a intentar esbrinar-ho i encara no ho sé. És una cosa complicada. Ni sí ni no. Ni fet ni desfet. Ni acabat de fer ni acabat de desfer. Sobretot, no acabat de desfer… I mira que ho han intentat. I mira que els valencians hem intentat desfer-nos a nosaltres mateixos i sembla que ni l’Espanya castellana ni nosaltres mateixos no hem aconseguit desfer el país, desfer les bases. Allò que diríem en vocabulari clàssic ‘la substància del país’, perquè encara queda una bona part d’eixa substància. És una possibilitat de país frustrada fins a un cert punt, però encara perfectament recuperable.

Per on ha de començar aquesta recuperació?
—Fa molts anys que ha començat. Aquesta recuperació va tenir l’inici en el primer terç del segle XX i a partir dels anys seixanta hi ha hagut un nucli de gent que s’ha anat eixamplant i que ha anat buscant eixa recuperació en el terreny intel·lectual que és el que havia fallat sempre. Fuster era de la generació anterior. Eren ell i dos o tres més. Molt importants, essencials, però eren ell i dos o tres més. Per primera vegada, als anys seixanta apareix una generació que comença per un principi que és important i que no havíem tingut mai, que és el de la solidesa intel·lectual. Solidesa vol dir gent que té una formació: hi ha historiadors, hi ha sociòlegs, hi ha economistes, hi ha gent que sap molt bé què és la política, i hi ha gent ideològicament molt convençuda i subjectivament molt compromesa vitalment. Hi ha hagut una gent que ens hem compromès la vida pel país. Això no havia passat mai i és un prodigi.

I ara on som? Darrere aquesta gent de qui parleu, entre els quals vós, hi ha una generació formada i compromesa que agafe el relleu amb consistència?
—Cada època és el que és i dóna el que dóna. Els anys seixanta i setanta no són els anys 2000 i 2010. La gent que ara té menys de cinquanta anys, la generació que ha vingut darrere de la nostra, són diferents. S’han trobat moltes coses ja fetes i la possibilitat de fer-ne més. Quan érem molt pocs, crear una mínima xarxa ideològica o doctrinal de gent convençuda, de gent activa, de gent militant ja era molta faena, perquè no s’havia tingut mai. Però és que moltíssima gent no sabia de què anava això, ni havien sentit mai l’expressió ‘país’ ni ‘País Valencià’ ni ‘llengua pròpia’. Aquest país, durant segles i generacions i generacions, ha viscut, s’ha educat i ha pensat exclusivament en termes espanyols. La gent que ara té menys de cinquanta anys que són a la la primera fila tant des del punt de vista acadèmic com polític, és una gran novetat. Aquesta generació té pares. Jo no en tenia. La meua generació no tenia pares. A Catalunya, fins i tot a Mallorca, tenien pares, tenien la generació anterior, l’anterior i l’anterior… Tenien pares, avis i besavis i ací no. Fuster era d’una generació anterior a la meua i el vèiem més com un germàgran, excepcional. Nosaltres ara ja som pares i comencem a ser avis. Això és molt esperançador per a mi.

Parlem en termes de construcció de país. Aquestes persones que ara tenen quaranta anys o cinquanta, que estan en institucions, que tenen poder, construeixen el país?—Construir què significa? Construir és una cosa molt lenta. Primer has de tindre un projecte. Has de tindre un plànol. Després has de reunir els materials i després començar a fer els fonaments i anar fent. En quin estat d’eixa construcció som? Perquè hem de parlar de construcció i no de reconstrucció. Els materials els tenim; si no, no podríem fer res. La idea la vam posar nosaltres, però sense materials no hauríem pogut fer res. La meua generació vam tindre un projecte. La gent que hi ha ara comença a construir, però això és lent. Paciència i faena quotidiana. I no voler fer grans prèdiques ni grans proclames perquè després no portes ningú darrere. A vegades volent injectar un determinat virus en un cos que no està preparat es produeixen anticossos, i moltes vegades la gent queda vacunada contra això que tu volies inculcar.

N’hem comès algun d’aquests errors?
—I tant!

Com ara quin?
–Per exemple voler córrer molt més que el que el conjunt d’aquesta societat, ni tan sols una minoria del 10%, 15% o 20%, estaven disposats no només a seguir-te, sinó a entendre’t. I quan vas davant amb una bandera i un tambor i corres molt arriba un punt que et gires i darrere no hi ha ningú.

Parlem de velocitat. Aquest any i mig llarg de govern del canvi al País Valencià, ja comença a notar-se? Fa coses per construir el país?
—Es nota i passen coses, però s’hauria de notar molt més. S’haurien de fer més coses i més visibles. Jo reconec que és complicat, que hi ha moltes dificultats, i una qüestió de què no es parla però s’ha de dir és que hi ha molta gent que no estava preparada, que no hi tenia experiència. Són gent jove, que en tot cas havia estat en un ajuntament, però poca cosa més. Ara tenen càrrecs, l’un és conseller, l’altre és director general, i es troben dins una administració que és molt dura i molt complicada. L’aparell de govern és tota una maquinària que si no la coneixes molt bé et bloca moltes coses. L’administració té tendència a la lentitud i a la multiplicació d’engranatges. Això ha de passar per tal control i per tal comissió i per tal no sé què… Si et descuides, una cosa que vols fer, que penses que en una setmana estarà feta, et costa un any. Jo espere que a partir d’ara es note molt més. Ara que tenen una miqueta de rodatge.

Què trobeu a faltar que ja s’hauria d’haver fet?—Conteste el que conteste a aquesta pregunta, més d’un es molestarà. Una part important és comunicació activa. Reconec que no tenen els mitjans. Per moltes complicacions que ara no vénen al cas, però crec que tenen part de culpa els mateixos membres del bi-tripartit o el bipartit i mig o la cosa que siga que ens governa, han sigut massa lents en el tema de la radiotelevisió. Hi ha hagut dificultats que no han tingut l’habilitat de solucionar. I fins i tot allí dins n’hi havia que no estaven gaire convençuts que això era tan important. Ha sigut massa lent. Això és un mitjà de comunicació molt important. No per a fer-se propaganda, sinó per a comunicar. Premsa favorable en tenen molt poca i la poca que hi ha té molt mala llet. Reconec que és difícil comunicar. Però, i el que podríem dir la militància dels partits? I dels sindicats? I les entitats col·laboradores? Com és que no s’han mogut molt més per arribar a la gent? Hi ha milers de persones que no solament han votat sinó que són simpatitzants actius, que són afiliats… Són molts milers, m’agradaria veure’ls difonent opinió. Fins i tot en tertúlies personals…. No arriba l’opinió. Parles amb gent i de la majoria de coses que es fan no se n’assabenten. Està bé que la nostra vice-presidenta vaja a Madrid a la Sexta a fer les seues tertúlies, però això no és prou. Jo parle d’informació, no de propaganda. A més, és molt fàcil, pecar d’una certa autosuficiència, pensar que un és molt progre, que té les idees molt clares, i que, per tant, el que decidisca estarà ben fet. Cometen errors, i els costa molt reconèixer-los. Els errors s’han de reconèixer i fer-ho públic. I això a la gent li importa. Diuen: mira, aquest reconeix que s’ha equivocat.

Fotografia: Prats i Camps.
Continuem parlant del País. Com veieu el procés d’independència de Catalunya?
—No ho sé. Cadascú ho veu d’una manera. Jo trobe una certa contradicció entre la il·lusió del que m’agradaria i del que jo, fredament, puc pensar si funcionarà o no funcionarà. A mi m’agradaria que això fóra feliç i que Catalunya fóra independent i jo em trobaria d’allò més a gust i podríem establir quaranta maneres de col·laboració i m’encantaria. Dit això, que això porte el camí de convertir-se en realitat real, no en realitat predicada i publicitada i mitinguejada i manifestada és un altre assumpte. Que ho veja objectivament factible a curt termini, sóc una miqueta escèptic. Del grec, skeptikós, que vol dir ‘el que mira’. Jo mire, observe i… no estic segur.
Tinc molts anys de pràctica d’observar moviments socials i d’opinió i et puc dir que la cosa aniria així com t’he dit. No la veig. I m’agradaria veure-la

On el veieu, el problema?—N’hi ha dos. Un d’interior i un d’exterior. El problema interior és que la societat catalana, el conjunt de la població que viu a les quatre províncies del Principat de Catalunya, no és homogènia. I no és homogènia ideològicament, ni en el sentit d’adhesió identitària nacional i s’ha partit en dos meitats. I això no és suficient. Una societat, per a arribar a un punt de proclamar la independència a l’Europa occidental, en condicions normals –no en condicions de gran trasbalsament, com en el cas de la Unió Soviètica, per exemple, que es produeix un gran terratrèmol i… paf, comencen a arribar a la condició d’estat tota una sèrie de repúbliques, i això és una condició que es dóna una vegada cada tres o quatre segles–, en condicions normals, no traumàtiques ni catastròfiques ni de desintegració global, la societat necessita una majoria convençuda considerable i a Catalunya això no existeix. En un hipotètic referèndum es necessita una participació grandíssima i d’eixa participació es necessita que hi haja molt més del 50%, dues terceres parts… I si no és així, malament. I sobre fer el referèndum, molta gent pot ser que si li ofereixes un referèndum pactat amb l’estat espanyol, que és una fantasia impossible, potser diria: ostres, si l’estat espanyol ho accepta, sense problemes econòmics ni polítics ni de boicot ni de res…. amb la Unió Europea i serem veïns… potser moltíssima gent votaria que sí. Però un referèndum que és unilateral, que no és acceptat ni pactat ni per part de l’estat ni per part dels estats europeus, moltíssima gent diria: ui, i si resulta que… i si… punts suspensius… Hi hauria una certa retracció. Tinc molts anys de pràctica d’observar moviments socials i d’opinió i et puc dir que la cosa aniria així com t’he dit. No la veig. I m’agradaria veure-la. Me la imagine i quan me la imagine sóc molt feliç i m’encanta…

Continuem imaginant. Si Catalunya aconseguís la independència, en quina posició es trobaria el País Valencià?—Jo crec que a la curta molta gent es posaria nerviosa i a la llarga seria positiu. No perquè la majoria de la societat valenciana ho tinguera com a model, com a exemple, per arribar al mateix lloc, perquè tenim una història diferent i ja està, sinó perquè tindríem un soci consistent. I podries parlar amb una entitat consistent. No a través de Madrid sinó directament. A condició que en aquesta cosa dita autonomia que tenim hi haguera un tipus de gent realment interessada en eixes relacions. Un govern del tipus que hi ha ara, si poguera ser una miqueta millor, en eixe futur hipotètic, fantàstic. Un govern tipus PP amb eixe govern hipotètic, un desastre.

Els valencians, ja ens hem guarit de les conseqüències de tants governs del PP?—Dels del PP i de l’anterior.

De Joan Lerma?—[Silenci.]

No dieu res?—Tinc el problema que conec històries interiors que encara no es poden fer públiques, però hi va haver maniobres sinistres. Pel nom del país, per la idea i pel projecte.

Quan ens les contareu, aquestes històries?—No ho sé. Quan estiga en condicions emocionals de tornar a treballar seriosament. Puc contar la meua vida fins a un cert punt, però una altra cosa és contar històries dels anys famosos. Alguna gent les sap. Per exemple, les coses que va deixar escrites i encara estan guardades el meu amic Alfons Cucó, que va ser actor d’alguns fets. Jo n’era testimoni, però ell n’era actor. N’hi ha per a donar i per a vendre. Va ser molt sinistre tot, i encara ho estem pagant. Jo no tinc el control de tots aquells papers. Quan et dic que van ser maniobres sinistres, vull dir que van ser maniobres combinades entre els alts comandaments del PSOE de Madrid i de València i el senyor Broseta i el senyor Abril Martorell i el senyor Guerra, per a blocar una cosa que veien que venia i que venia i que els espantava, que era el creixement de tot un moviment que hauria pogut créixer. Un valencianisme nacional, no necessàriament catalanista, però de proximitat, d’afinitat.

Fotografia: Prats i Camps
El Museu d’Etnologia us dedica una exposició i la Universitat de València us acaba de d’atorgar la Medalla. Com us els preneu, aquests homenatges?
—Això és senyal que em faig vell. Estic passant de la tercera edat a la quarta i més d’un deu haver pensat: ‘A aquest home li podríem donar una medalla, que es morirà.’ Tots els homenatges que em fan els visc amb un cert distanciament de mi mateix. Estic content i agraït que m’hagen fet el reconeixement. Sobretot la medalla de la universitat, però d’altra banda, arriba un punt que un es fa una miqueta, no dic insensible, però ho mires des del punt de vista de l’eternitat i dius: mira… Jo en tinc molta, de vanitat, com tots els escriptors i els pintors i els músics i els polítics, tots tenim una vanitat molt gran. Però també arriba un punt que eixa vanitat quasi es desfà.

Per què?—No sé si ets conscient de tot el que has fet, de tot el que hauries pogut fer i no has fet. Podríem dir que tinc un cert distanciament emocional de mi mateix.

I des d’aquesta distància, quan mireu Joan Francesc Mira, què veieu?—Veig com una persona que, per damunt de tot, ha treballat molt. Són cinquanta anys de faena o més i per poc que una persona tinga una mínima qualitat, diríem… Jo veia que em servia per a tenir una miqueta de criteri i escriure. No hauria servit mai per a ser cantant ni per a ser músic, ni per a ser jugador de bàsquet. He intentat, dintre del possible, aprofitar les poquetes qualitats que podia tindre. En això, estic relativament satisfet d’haver complit. De les meues possibilitats, que sempre tenen com a resultat alguna cosa menor del que hauria pogut fer. Sempre pense: ostres això ho hauria pogut fer d’aquesta manera i podia haver fet tal cosa i allò. I arriba un moment que penses, ja està bé de pensar què hauries pogut fer. Hi ha quaranta llibres i tres mil o quatre mil articles i no sé quants centenars de conferències i intervencions públiques i això i allò. Ja has fet alguna de profit en la vida.


Pots seguir Boladevidre

diumenge, 27 d’agost de 2017

HOMES D'ESTAT | COTARELO


Publicat per 

Com en el Rinoceront, de Ionesco, Catalunya s'ha apoderat de l'obra teatral. Els personatges han esdevingut emfàtics. Després de despatxar amb el Rei a Marivent, Rajoy, expressant sens dubte l'ànim real, ha dit que el consens sobre Catalunya és una "prioritat inexcusable". Llenguatge contundent, digne de considerar en qui fins fa poc, negava que a Catalunya passés de ser alguna cosa més que una "guirigall". Per fi sembla que els governants espanyols reconeixen la realitat i l'anomenen pel seu nom. Volen estar a l'altura d'una crisi constitucional d'envegadura, d'un problema d'Estat. Volen ser estadistes.

El fet que, com a primera mesura per afrontar aquesta "prioritat inexcusable", es proposi no fer res forma part de la idiosincràsia del personatge, el del "sentit comú" i la "previsibilitat". Però no obsta la voluntat de formar un front patri comptant amb el PSOE, Ciutadans i "altres forces polítiques" per fer front al "repte secessionista", la "prioritat inexcusable" sobtada per la qual clamen tots els actors a l'escenari, tots convertits en rinoceronts.

Aquest apassionat drama de l'essència nacional, però, s'escenifica davant d'un públic més aviat apàtic i indiferent, les màximes preocupacions del qual són l'atur (70,6) i la corrupció (45,3). Sens dubte, la independència de Catalunya mou passions a les xarxes (com entre els governants), però en les inquietuds de la gent se li concedeix un supermodest 2,6. I aquests punts deuen ser tots de Catalunya, on la independència té molt mobilitzada a la població. A Espanya, no. Sí els governants i la classe política en general; no la població. Això té diverses lectures i no necessàriament coincidents.

L'afegitó de "altres forces polítiques" en la declaració estiuenca de Rajoy no té significat i serveix només per ocultar que el govern no compta amb Podem en una acció conjunta davant de Catalunya. Justament això planteja una greu escissió en el si de l'esquerra. El PSOE no pot validar l'exclusió de Podem. Proposa una subcomissió ad hoc al Congrés per estudiar la reforma de la Constitució (CE) en la qual òbviament, hi estaria Podem i, suposo, que els indepes catalans. No la canviarà per un contuberni extraparlamentari que exclogui aquestes "altres forces polítiques".

El dolce far niente amb què Rajoy es disposa a enfrontar-se a la "prioritat inexcusble" acabarà el 2 d'octubre, quan ell i els seus, ja en "una altra situació" (que vés a saber quina serà), prendran les mesures que hagin de prendre. Aquesta és la proposta, en l'habitual to de ordeno y mando que no sembla acceptable per a les esquerres. Però elles decidiran. El 2 d'octubre promet ser una data notable doncs el PDeCat ha anunciat la seva voluntat de votar a favor d'una moció de censura a Rajoy per formar un govern la tasca del qual fora gestionar el resultat del referèndum. Totes les propostes van cap al PSOE, partit de l'oposició. Seria convenient que estigués a l'altura de les circumstàncies, amb una visió d'acord als nostres temps; no als de Franco.

L'actitud del PP, clarament exposada pel seu president i president del govern, a les portes del palau dee Marivent, és de negativitat i bloqueig. No vol que es canviï, res. No vol reforma de la Constitució (això és una cosa que es reserva per a ell i el PSOE quan a tots dos els interessi) i, en cas d'admetre-, serà després de la prèvia especificació dels assumptes i aspectes que es vulguin reformar. És a dir, s'arroga una mena de veto al Congrés que, a més, s'amplia al Senat, segon front de la dreta per torpedinar qualsevol intent de reforma de la situació catalana. S'empara per a això en una Constitució emprada com a arma de partit al servei d'un terç de la població espanyola i d'una desena part de la catalana.

Espanya segueix sense tenir estadistes.

Font: Palinuro: Hombres de Estado 

Pots seguir Boladevidre

dissabte, 26 d’agost de 2017

El respecte a la memòria històrica, és clar que sí!

AQUEST ANY EN FA 310 DELS FETS DE LLEIDA DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. AL CONVENT DEL ROSER, FELIP V VA PASSAR “AL DEGÜELLO” A LES PERSONES (DONES, VELLS I CRIATURES) QUE JA S’HAVIEN RENDIT

Per

Manel Oronich
paer en cap de Lleida entre el 1987 i 1989
Corren temps encisadors, molt encisadors. Només fets negres poden enfosquir l’actualitat.
Abans, als anys vuitanta del segle XX, corrien temps no tan encisadors, eren aquells en què ésser independentista gairebé suposava per a alguns, els cacics unionistes, tenir alguna malaltia com la sarna, amb idees estrambòtiques i utopies irrealitzables, deien ells.
Aleshores, vaig proposar un pla per al nucli antic de Lleida: es tractava d’un pla que partia de la solució d’anar enderrocant tots els edificis d’aquest anomenat nucli antic que no tenien cap valor historicoartístic, evidentment indemnitzant els seus propietaris. Tota la zona hagués pogut esdevenir una zona verda, envoltant tota la Seu Vella, en la qual haguessin ressaltat els edificis històrics, com per exemple el convent del Roser. Es tractava també de trencar l’aïllament entre dues parts de la ciutat de Lleida, l’alta i la baixa.
Un dels efectes d’aquella proposta va ser l’anècdota de la visita d’un dels cacics unionistes de Lleida (un càrrec d’UCD d’aleshores), un d’aquells que anava comprant per quatre duros edificis antics amb la intenció, com així ha estat, d’edificar de nou. Va entrar al meu despatx dient que era el millor alcalde que mai havia tingut Lleida perquè va interpretar malament les nostres intencions. En explicar-li de què es tractava en realitat, va sortir del despatx dient que era el pitjor alcalde que mai havia tingut Lleida. No ho vaig poder realitzar puix els mestres del fum, els que van guanyar la moció de censura, ho van aturar. Sempre passa el mateix: la història oficial l’escriuen els guanyadors i aquests mestres que tenen la “virtut principal”, la de saber vendre fum, van guanyar.
El passat 20 de juliol es va inaugurar un Parador de Turisme a l’antic convent del Roser. El que s’ha fet en el Roser és senzillament un insult i una vexació als màrtirs de la defensa dels lleidatans i de Catalunya que constitueix un menyspreu imperdonable a la dignitat del nostre poble, a la memòria històrica, al patiment i al dolor dels nostres màrtirs, clar i català. El Roser, símbol de la resistència Lleidatana i catalana i símbol també de la crueltat i repressió borbònica, hauria d’haver estat un espai cultural i digne per fer justícia, on precisament i molt principalment es recordin aquells fets. Hi ha algun contingut nacional català en un Alcalde –que no pas Paer en Cap– (l’actual Sr. Rubio de nom i cognom l’Àngel Ros) que inaugurà amb satisfacció un insult tan profund a la memòria històrica de Lleida i Catalunya? Amb la independència tancarem aquest parador que només glorifica els opressors espanyols.
Podem imaginar el Roser envoltat per una zona verda, ben diferenciat i ben il·luminat, ben exalçat; quina satisfacció i quina pau ens proporcionaria imaginar-ho en la seva plena dignitat, oi?
A aquells que utilitzen arguments “pragmàtics”, com no perdre una subvenció i altres tristos i insultants arguments semblants, la zona tal com es plantejava també hagués pogut disposar d’un espai com el que projecten però no en el Roser sinó fora.
El Roser forma part de la història de la ciutat de Lleida i de Catalunya, fer-hi el que es projectà, insisteixo, constitueix un profund greuge històric a la sang vessada pels nostres avantpassats.
Constato que els actuals governants han passat a la història com aquells d’aquesta important i profunda traïció a la memòria històrica catalana i lleidatana.
Glòria a Catalunya lliure
Glòria als Països Catalans


Pots seguir Boladevidre

divendres, 25 d’agost de 2017

Alfons Esteve: ‘Dins l’estat espanyol no és possible normalitzar la llengua'

L'advocat valencià considera que 'la normalització lingüística és impossible dins l'estat espanyol'


Redacció

L’advocat Alfons Esteve és, des de fa anys, una de les veus més autoritzades i reconegudes al País Valencià sobre la situació de la llengua i, concretament, sobre els aspectes legals relacionats amb la situació de la llengua. Després de la sentència del Tribunal Superior de Justícia, VilaWeb ha volgut parlar amb ell per copsar la seua opinió.

—Com valoreu la sentència sobre el decret de plurilingüisme?
És una sentència molt política, en la línia de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de Catalunya. Argumenta que és possible fer una discriminació positiva de la llengua que es considere en inferioritat de condicions, però immediatament després diu que les mesures que s’han pres són excessives i que això crea una desigualtat respecte del castellà. És xocant que ells interpreten què és excessiu i què no ho és, i ho fan sense aportar cap justificació del perquè. Diuen que és excessiu i prou, no necessiten ni justificar-ho. Això no és seriós, un tribunal només ha de dir si una cosa és adequada a la legalitat o no.

El fet que els consells escolars hagen votat a quin nivell volien adherir-se era un reforç democràtic al decret, i el tribunal, simplement, no en fa cas.
És així i és greu. Però cal entendre què ha passat. Contra aquest decret, hi ha onze demandes interposades. És inaudit. La dreta s’ha posat en marxa completament alarmada. El decret, l’han recorregut els tres sindicats de la dreta, l’única institució valenciana que encara és en les seues mans, diputats del PP a títol personal, fins i tot Vox! És impressionant la mobilització en contra que s’ha organitzat. Però no podem perdre de vista que tot això arriba després de veure el resultat de la matriculació i de comprovar que els centres escolars reclamen més valencià i més anglès del que tenen…
Podríem dir, doncs, que la dreta valenciana s’ha alarmat?

És una alarma grandíssima. Han tocat el xiulet i tot el món ha anat a enfrontar-se al decret. De la mateixa manera que ho han fet amb el decret d’usos lingüístics, que fins i tot ha estat recorregut pel govern d’Espanya!

Es pot parlar així d’una ofensiva?
Clarament. S’han activat quan han vist què passava, i dediquen grans esforços a anar en contra de l’educació. En bon part, ells atribueixen a la immersió lingüística les coses que han passat a Catalunya, i volen evitar que passen també al País Valencià. Els fa por que el procés es repetesca, i d’ací, l’ofensiva clara i evident. Que la delegació del govern espanyol recórrega contra el decret d’usos lingüístics de la Generalitat és molt estrany. Fins ara recorrien lleis, però recórrer contra un decret? És molt fort, això. I, per tant, molt significatiu.

Hores després, ha arribat una interlocutòria sobre el recurs presentat per la Diputació d’Alacant. Diu que s’ha de suspendre el decret i s’ha de tornar a la legalitat anterior. No és contradictòria, una cosa amb l’altra?
Totalment contradictòria, sobretot ara que ja hi ha una sentència referida a drets fonamentals i que diu que es pot aplicar el decret amb la sola excepció dels títols finals.

Com valoreu la reacció del govern, que ha anunciat que retiraria el decret?Jo, si fóra la Conselleria, abans de renunciar al decret, demanaria al tribunal que m’explicara on som. Tot i que cal ser conscients que en les pròximes hores encara podrien arribar més sentències que podrien canviar el panorama de manera radical. Però mentre arriben, si en la sentència de resposta a CSIF, el tribunal diu que tot el decret és vàlid excepte la disposició addicional, no es pot entendre que després reclame tornar al decret anterior basant-se en una interlocutòria sobre unes mesures que només són cautelars. Des del punt de vista processal, no s’entén que el mateix tribunal diga, en poques hores, dues coses tan contradictòries. Per això com a mínim, abans de suspendre el decret, el govern hauria de demanar aclariments.


En qualsevol cas, aquesta actuació del tribunal es pot entendre com una advertència: si formes part de l’estat espanyol, ja saps on és el límit?
És evident que sí. Et diuen que hi ha uns límits que no podràs traspassar mai i que el castellà sempre tindrà una situació de privilegi. És un torpede a la línia de flotació de qualsevol projecte que busque la normalització de la llengua. Dins de l’estat espanyol no és possible.

Font: Alfons Esteve: ‘Dins l’estat espanyol no és possible normalitzar la llengua’ | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre


AL MONTGRÒS UN "SÍ" BEN GROS!

 SORTIDA
Diumenge, 27 Agost, 2017 - 09:00
Castell de Sant Pere de Ribes, Plaça del Castell, s/n


Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124

dijous, 24 d’agost de 2017

L’atemptat de la Rambla és un atac de bandera falsa?

«Si volem ser la societat seriosa que aquests dies hem estat, ara no ens podem permetre el ridícul de fer circular pel·lícules barates en compte de fer investigació a fons»



Supose que era difícil d’evitar-ho, de manera que ja ha esclatat la polèmica sobre si els atemptats de Barcelona i Cambrils van ser ‘atacs de bandera falsa’. En la terminologia militar i dels serveis de seguretat, un ‘atac de bandera falsa’ és una acció en què es fa veure que és un altre qui ataca. És a dir, es pretén crear una situació que afavoreix aquell qui ha atacat en realitat, però fent servir una disfressa i acusant un altre.

Aquestes darreres hores han circulat de manera prodigiosa teories conspiratives sobre això. Algunes són ridícules i lamentables, paranoiques. Algunes altres parteixen de fets molts circumstancials que són interessants, però que, bo i sols, no indiquen realment res. Totes tenen el defecte que són massa parcials.

Fa dècades que treballe de periodista i he seguit amb una gran passió tres o quatre d’aquests fenòmens, esmerçant-hi moltes hores. I n’he après una cosa: aquesta mena de fets són sempre d’una confusió tan gran que no en treus mai l’aigua clara fins al punt que siga irrefutable.

En el 23-F, per parlar d’un i prou, amb els anys ha restat fora de qualsevol dubte que hi estaven embolicats Juan Carlos i el PSOE. Però resulta que estaven embolicats en un 23-F que no va ser el 23-F de Tejero, tot i que era imprescindible per a fer possible el de Tejero. Però el fet és que no es va activar. És cert que tots els 23-F tenien fils subtils creats per gent de segona fila –o de tercera o de quarta– i evidentment van ser Juan Carlos i el PSOE els grans beneficiaris del colp d’estat. Però gairebé res d’allò que en sabem no és possible de demostrar-ho d’una manera prou coherent, rotunda i documentada per a portar-los a presó.

El problema dels atacs de bandera falsa és que qui els denuncia creu que són absolutament transparents i prova d’eliminar-ne la complexitat per a convèncer la gent que és així. I no hi ha mai un atac de falsa bandera senzill, que pugues desmuntar en quatre línies.

Això vol dir que ens hem de resignar a no saber què ha passat? Al contrari. Vol dir que hem de treballar molt més en cerca de proves com més indiscutibles i palpables millor. Però en el cas de la sospita d’un atac de bandera falsa cal més investigació i no tanta especulació. I sobretot cal no precipitar-se, perquè pot no ser-ho, també.

En el cas dels atemptats de Barcelona i Cambrils hi ha dades molt importants que cal estudiar a fons, però a hores d’ara encara no he vist ningú que aportàs ni una sola dada seriosa que obligàs a pensar en un atac de bandera falsa. Ara, és evident que podria ser-ho. De preguntes que, segons quina siga la resposta, ens hi podrien menar n’hi ha moltes: com és que l’imam, estranyament, no va ser expulsat després d’haver estat a la presó, per exemple. O per quina raó el govern espanyol va tardar set inacabables hores a comparèixer. O fins a quin punt van pensar a aprofitar l’atemptat per a fer sortir l’exèrcit al carrer pensant en l’1 d’octubre. Però tot això cal investigar-ho, no novel·lar-ho. Perquè fer novel·les és, en aquest sentit, una manera molt eficaç de matar la veritat. Tants anys després i encara em faig creus que no siguem conscients que una regla d’or dels atacs de bandera falsa és posar xarlatans a dir que allò és un atac de bandera falsa, per afegir més confusió a tot plegat.

Sabem que tot allò que envolta l’imam és molt estrany. Molt. Sabem que és simplement desconcertant que un grup de joves de Ripoll, sense cap indici extern de res, de sobte tinguen un pis franc a Alcanar i infrastructura per a moure’s amunt i avall del país. És difícil de creure que només siga una casualitat que això passe precisament ara i en aquest moment i en aquest país. Encara és més difícil de creure que els serveis secrets del Marroc no tinguen constància prèvia de res, precisament tractant-se d’un imam. Sabem que l’estat espanyol no va passar informació vital als Mossos, però no sabem per quina raó. I tenim molt de dret de sospitar de la policia espanyola sabent que hi ha si més no un antecedent, l’operació Caront, en què van avisar un grup gihadista que eren controlats per la policia catalana, un fet dels més greus que conec i que em puc imaginar.
I evidentment sabem, en un altre nivell, qui és Mariano Rajoy. I recordem què van fer, ell i el govern on ell estava, l’11-M. I hem vist les mentides que durant anys una certa premsa de Madrid ha publicat insistentment sobre què va passar a l’estació d’Atocha i de fet sobre qualsevol cosa. I sabem que l’estat espanyol va negar l’existència del GAL fins que la calç viva els eixia per les orelles. I sabem, per tant, que han estat capaços de matar des del govern. I hem vist en l’operació Catalunya tot allò que fan per prevenir la proclamació de la república i quants fils diversos mouen. I resulta estrident que Margallo digués que d’un atemptat te’n pots refer però de la independència no. I no podem menystenir, en aquest sentit, fets tan remarcables com ara que els Mossos no són dins l’Europol perquè Espanya no ho vol. O que el govern de Rajoy va provar d’impedir la contractació de cinc-cents mossos més. O que s’han passat anys sense convocar la Junta de Seguretat de Catalunya. I tantes i tantes coses com aquestes…

Hi ha material de sobres per a estirar uns quants fils, a veure si hi ha res, si és que hi ha res. Però és un material que reclama molta paciència, un rigor infinit i esforç sense límits, no pas frases brillants. Si de debò algú vol acusar l’estat espanyol d’haver fet coses anormals en relació amb l’atemptat de la Rambla, cal que presente dades incontestables i un relat sense fissures. No ens calen ni fantasia ni ganes de guanyar per KO en un minut.
Perquè, ho lamente molt, però en el món les coses funcionen així: són complicades però no paranoiques. I si volem ser la societat seriosa que aquests dies hem estat, ara no ens podem permetre el ridícul de fer circular pel·lícules barates en compte de fer investigació a fons.


Pots seguir Boladevidre
Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

dimecres, 23 d’agost de 2017

Tothom amb el Sí | Assemblea Nacional Catalana


Compromís de partits i entitats pel sí a la independència en el referèndum de l'1 d'octubre. "És la campanya més important que s'ha fet en aquest país en els últims anys. La volem coordinada. Sabem que el sí té moltes veus, molts colors i molts accents, i volem que hi siguin presents amb tota la intensitat fins a l'1 d'octubre. El sí serà més fort en la mesura que sigui plural", ha explicat Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) entre aplaudiments a la Plaça del Rei de Barcelona. La campanya arrencarà oficialment el 15 de setembre de matinada, un cop convocat el referèndum, i comptarà amb tres actes de gran format.

S'ha posat en marxa el Web del Sí, on apareixen els arguments favorables a "guanyar una república a les urnes". "L'argumentari està a disposició de tothom", ha apuntat Sànchez. En aquest web hi haurà tots els actes de la campanya.Existirà la possibilitat de registrar-se com a voluntari per participar en totes les iniciatives i també un apartat per fer aportacions econòmics a través de micromecenatge. "Sabem que podem arribar a milers i a milions d'euros. Demanem a la ciutadania que se sentin compromesos", ha apuntat Sànchez, que ha apuntat l'oportunitat "única" que suposa l'1-O.

El president de l'ANC ha assegurat que "hi ha urnes", i ha apuntat que la decisió que prenguin Junts pel Sí i la CUP sobre la tramitació de la llei del referèndum i de la de transitorietat sera l'adequada. "Plena confiança", ha insistit.

Unitat camí de la Diada
A la presentació de la campanya hi han assistit 14 entitats, entre les quals Òmnium Cultural, l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i Súmate, i tots els partits independentistes. David Bonvehí ha representat el PDECat, i per part d'ERC ho ha fet Sergi Sabrià. Quim Arrufat, portaveu del secretariat de la CUP, ha estat l'assistent dels anticapitalistes, mentre que Antoni Castellà hi ha assistit en nom de Demòcrates i Carles Manjón com a dirigent de Moviment d'Esquerres (MES).

Tots els representants polítics i socials han posat en valor la unitat, i han destacat que els adversaris els volen "dividits". Pel que fa a la preparació de la Diada, Sànchez ha apuntat que ja hi ha 700 autocars compromesos i 35.000 persones apuntades. "Som cavalls guanyadors en la cursa democràtica", ha assenyalat el president de l'ANC.


Pots seguir Boladevidre

dimarts, 22 d’agost de 2017

Catalunya: un estat 4.0

Infraestructures com els ports (Tarragona) són bàsiques Foto: J. FERNÀNDEZ

El camí de Catalunya cap a esdevenir un estat de la Unió Europea és imparable i inexorable. És només qüestió de temps que la voluntat majoritària dels catalans s’imposi democràticament. Però ens hem aturat a pensar com serà la Catalunya estat? Ens hem plantejat quines seran les implicacions que tindrà el fet que gestionem els nostres propis recursos? Som conscients que Catalunya esdevindrà el pol econòmic del sud d’Europa? Som conscients que crearem un estat punter, un referent internacional, un estat 4.0?
Els signants, tots quatre membres de la junta del Cercle Català de Negocis (CCN) entre 2009 i 2015, hem estat els principals autors dels estudis econòmics elaborats pel CCN en aquest període. Els nostres estudis i pronòstics han estat confirmats en les seves línies principals per l’evolució dels fets, i això ens permet preveure com serà la Catalunya estat en els 5 a 10 anys postindependència i quines implicacions tindrà per a tots nosaltres. La visió que tenim és que amb les eines d’un estat i amb la gestió de tots els nostres recursos, Catalunya esdevindrà el pol econòmic principal del sud d’Europa i actuarà de tractor per dinamitzar l’economia de la resta de la península i del sud de França.
Catalunya serà un estat 4.0, líder en recerca, innovació, indústria i exportació. Així com Catalunya va liderar la revolució industrial, ara liderarà la revolució del coneixement. Serem una economia àgil, flexible, creadora de valor, altament competitiva i comercialment agressiva, que ens assegurarà un creixement sostingut del PIB de més del 4-5% anual i l’assoliment de la plena ocupació en cinc anys.
La fi del dèficit fiscal i els multiplicadors fiscals que se’n deriven, així com l’activació del model econòmic, laboral i institucional de la Catalunya estat 4.0 generarà un cicle virtuós econòmic que convertirà Catalunya en imant per al talent i el treball: expansió de les empreses catalanes -» més llocs de treball i millor remunerats -» més recaptació d’impostos -» més i millors infraestructures -» expansió de les empreses catalanes -» ...
Visualitzem una Catalunya de més de 9 milions d’habitants en aquest interval de temps. Una societat que incrementarà els pressupostos en pensions, sanitat, educació, justícia, seguretat i dependència de manera significativa. Un país amb plena ocupació i un salari mínim interprofessional al voltant dels 1.200 euros els primers 5 anys i fins als 1.500 després, en línia amb els països capdavanters a Europa, que reduirà les desigualtats entre rics i pobres i erradicarà pràcticament la pobresa. Tot això podria semblar difícil si no fos perquè ara ja estem creixent a un ritme superior al 3%, les exportacions, el turisme i les inversions estrangeres estan assolint rècords històrics, les inversions en start-ups concentren més del 50% de tot Espanya, i les cotitzades catalanes Indexcat han doblat el creixement de l’IBEX des de 2013. I tot això amb l’Estat espanyol en contra.
Tot aquest progrés arribarà a tot el país sencer. No es concentrarà exclusivament a Barcelona i l’àrea metropolitana. El corredor del Mediterrani, els ports i aeroports, les autovies i trens que interconnectaran les nostres ciutats faran que la riquesa del país arribi a tots els racons de Catalunya. Igual com el pla Cerdà va preveure amb èxit com havia de ser la Barcelona del futur, haurem de desplegar un pla Cerdà 4.0 per a tot Catalunya.
Les properes setmanes explicarem en articles i a Twitter ( @thinkcat_ ) l’escenari futur de la Catalunya estat, així com les línies estratègiques que caldrà posar en marxa per assolir-lo. Volem impulsar un debat rigorós per engrescar tothom en la construcció del nou estat. Un estat 4.0.


Pots seguir Boladevidre

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA