Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 6 de juny de 2017

La victòria política del Grup Koiné

«La llengua és determinant en la construcció de l’Estat. La llengua és l’espurna. Sense la llengua no hi hauria procés independentista, ni tan sols cap intent de separar-nos. Perquè sense la llengua catalana tampoc existiria Catalunya». Són paraules de la filòloga Mercè Lorente, en l’acte de presentació del Manifest Koiné, al paranimf de la Universitat de Barcelona.


Tot i que l’ús social del català continuï reculant en tots els àmbits, la llengua té motius per a l’esperança. El document Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, conegut com a Manifest Koiné, ha marcat un abans i un després en el debat polític del país.

L’objectiu del manifest del Grup Koiné és centrar el debat de la llengua en termes científics i realistes, amb vista al futur procés constituent que emana de les darreres eleccions del 27 de setembre del 2016. Un manifest que és la síntesi d’un document més extens, d’una seixantena de pàgines d’argumentació que recull més de 500 reaccions. Part de les iniciatives del grup es poden consultar a través del portal web llenguairepublica.cat. La idea inicial del manifest va sorgir en un dels equips de treball de l’Assemblea Nacional Catalana, concretament en la Sectorial d’Ensenyament. Finalment, la iniciativa ha aplegat prop de 300 acadèmics, escriptors, docents, traductors i altres professionals reconeguts de les lletres i la cultura catalanes. Una representació més qualitativa que quantitativa, que aporta una visió de primera mà a l’hora d’encetar el futur debat de la llengua.


Presentació del Manifest Koiné al paranimf de la Universitat de Barcelona, durant la lectura de Txe Arana.

Per conèixer l’impacte d’aquest manifest, presentat ara fa poc més d’un any —el 31 de març de 2016 al paranimf a la Universitat de Barcelona—, EL TEMPS s’ha posat en contacte amb tres dels catorze membres del Grup Koiné: Lluís deYzaguirre, Pau Vidal i Josep M. Virgili. Tots tres en fan una valoració positiva i coincideixen a destacar el canvi d’actitud dels partits polítics envers la futura política lingüística.
De moment, però, cap partit polític català no ha fet seu el manifest i tampoc no ha donat cap resposta pública sobre la iniciativa. Tot i això, fa un any, el pensament imperant dels partits era l’aposta per la cooficialitat del català i el castellà en un futur Estat. Ara, però, aquest plantejament hauria quedat congelat. Els membres del Grup Koiné interpreten aquest canvi en positiu. “Hem rebut una resposta passiva, que creiem que va en la bona direcció. Abans l’oficialitat del castellà es donava per feta i ara callen”, comenta Virgili.
El manifest, doncs, ha marcat un punt d’inflexió. “Han deixat de dir que hi haurà cooficialitat. Partits i opinió pública han assumit que ara no toca fer aquest plantejament, perquè caldrà decidir-ho en el marc del procés constituent”, diu Yzaguirre. Per la seva banda, Pau Vidal, també celebra “el canvi d’estratègia” que s’ha produït en aquest darrer any: “El manifest va demostrar que no hi havia unanimitat” a favor de continuar amb el bilingüisme en una Catalunya independent.
Els membres del Grup Koiné aposten per obrir el debat de la llengua al conjunt de la societat. Creuen que cal “cercar un model de consens entre totes les onades d’immigració, explicant la realitat sense por ni paternalisme” i deixant clara la voluntat de fer del català l’element vertebrador de la societat en tots els seus ressorts.
Precisament, la no-definició podria ser un model vàlid favorable a la normalització del català. El model de llengües oficials i cooficials és un mecanisme dels Estats-nació per imposar-se mitjançant la llei. En aquest sentit, la indefinició que ja estan practicant els líders catalans podria continuar in aeternum. Deixarien, en aquest cas, que fossin les majories parlamentaries del futur Estat les que regulessin les polítiques més efectives en cada situació per tornar a fer del català la llengua preferent i comuna del país. Una estratègia que els membres del Grup Koiné veurien amb bons ulls és que “el català tingui estatus de llengua normal. L’estatus jurídic no té gens d’importància sempre que hi hagi tots els mecanismes perquè sigui la llengua de l’Estat”, comenta Yzaguirre. En la mateixa línia s’expressa Virgili. Proposa que “en la nova República Catalana la llengua preferent ha de ser la del país. No és necessari que n’hi hagi cap d’oficial, perquè l’ús de la llengua es podria regular a través de reglaments —de comerç, de procediment administratiu, etc.— tal com passa als Estats Units”.
En la presentació del manifest a la sala més noble de la Universitat de Barcelona, Mercè Lorente defensava un “model innovador”. Defensa que “la política lingüística de la Catalunya independent no pot reproduir esquemes heretats de la Transició i de l’autonomisme que perpetuen l’statu quo i la ideologia bilingüista”. Es refereix, evidentment, a l’actual model de cooficialitat.
La derrota de la ideologia bilingüista
La irrupció del Manifest Koiné també ha servit per qüestionar una de les màximes establertes des del règim del 78. Parlem de la que assegura que el català i el castellà conviuen en harmonia i en igualtat de condicions a Catalunya. Fins i tot, el bilingüisme tenia una pàtina de modernitat i de riquesa cultural, representada en missatges que “les altes esferes de poder han anat inoculant a la societat”, comentava el manifest. Aquest sistema comptava també amb l’estratègia electoralista de curta volada dels polítics catalans, que han optat per plantejaments continuistes i per modelar la realitat.

Una ideologia que els estudiosos de la llengua denuncien. Sentencien que “mantenir el bilingüisme significa la desaparició del català a mitjà termini, la mort de la llengua”, comenta Virgili. De fet, no n’hi ha, de societats bilingües pures i eternes, sinó que el “bilingüisme és la fase prèvia abans que s’imposi la llengua més forta”, assegura, al seu torn, Yzaguirre.

En poques dècades ha quedat palesa l’efectivitat de la ideologia bilingüista. Per exemple, en aquest darrer període els catalans que només parlen català pràcticament s’han extingit, mentre que els monolingües castellans cada vegada són un sector més nombrós. El Manifest Koiné ho apuntava dient que “la ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana”.


Qui aporta una visió allunyada dels sentiments passionals que desperta el debat sobre la llengua és Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universitat de Madrid i un dels vora 300 estudiosos que van signar el manifest l’abril del 2016. Defensant la vessant activista del manifest en castellà, Cabrera va destacar el que denuncia la ideologia bilingüista i els marcs mentals que genera. “Gran part de política lingüista actual i oficial està induïda pel supremacisme lingüístic. Es parla de llengües globals i internacionals en lloc de llengües d’imposició. Es parla de les llengües mortes en lloc de lingüicidi o d’assassinat de llengües, ja que la mort és natural”. Des de la capital espanyola, la veu amiga del professor Cabrera celebra “l’enorme valor científic del manifest”. Tots els experts en la matèria, doncs, coincideixen en el component letal de la situació actual.

Per evitar entrar en la dialèctica espanyola, el Grup Koiné no cercava en el seu redactat el monolingüisme o l’oficialitat única, sinó que apostava per solucions noves i efectives per fer revertir la situació de minorització del català. Ara bé, el manifest fa memòria i recorda que el castellà no s’ha establert a Catalunya de manera natural i pacífica. De fet, forma part d’un procés de segles de “dominació política i lingüística per aconseguir la implantació del castellà, imposant la bilingüització forçosa de la població”. Fins i tot amb “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”, recollia el manifest.

Tanmateix, com a conseqüència de la globalització i dels nous corrents migratoris, la societat actual compta amb una gran pluralitat de les parles. “Hi ha moltes llengües al nostre país, cal respectar-les i que totes tinguin els seus drets”, comentava la filòloga Mercè Lorente durant la presentació al paranimf. Per la seva banda, el docent Virgili recorda que “no hi haurà llengües perseguides: el castellà tindrà els seus drets, com qualsevol llengua d’immigració”.
La solució
En el primer Congrés Internacional sobre Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades, celebrat el passat mes d’abril a les ciutats de Barcelona i Vic, EL TEMPS va conversar amb la directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), Maria Carme Junyent. Sobre la mala salut de ferro del català, la filòloga recordava que “les llengües que han desaparegut a Europa ho han fet quan s’ha establert el bilingüisme”.

Una de les solucions que apunten els estudiosos es basa en l’aposta decidida per ciutadans amb més de dues llengües. “En les societats plurilingües es mantenen totes les llengües i, en canvi, en societats on només es parla una llengua n’arriba una altra més forta i se la cruspeix. El bilingüisme va en contra de la llengua. Parlar més llengües, doncs, és la millor manera de conservar-les”, explicava Junyent.

A Europa, un cas il·lustratiu sobre el tema el trobem a Bèlgica. En aquest Estat, la llengua oficial de Flandes és el neerlandès i a Valònia, el francès. Aquestes esdevenen les parles normalitzades, comunes i preferents en els seus àmbits territorials. En canvi, a Brussel·les, on hi ha un estatus especial i s’ha optat pel bilingüisme, s’imposa el francès i el neerlandès recula, malgrat que estem parlant de la històrica capital flamenca. Tot i ser fora de les seves fronteres, el francès es comporta com una llengua invasiva, com el castellà.

Si el català no és hegemònic a Catalunya, on ho serà?

Els Països Catalans, rodejats per dos potents Estats —França i Espanya—, han de competir en inferioritat de condicions amb unes estructures de poder, mediàtiques i legals que són hereves de les dinàmiques imperialistes i absolutistes que han actuat sempre al servei del monolingüisme. L’idealisme dibuixaria fronteres estatals que respectin les parles i els marcs mentals singulars. Aquesta idea de pau contrasta amb la que exigeix un món sense fronteres, paradís de la globalització i del pensament únic. I contrària també, és clar, a la naturalesa invasora dels Estat-nació.

A nivell individual alguns promotors del Grup Koiné són partidaris de l’oficialitat única del català. L’escriptor Pau Vidal ho defensa al seu llibre El bilingüisme mata. Joan Martí també es va expressar en termes similars en la presentació. Però el document esmentat no recull aquesta proposta en cap moment. La solució imprescindible, que no definitiva, per fer revertir la situació de minorització és tenir un Estat propi. Sense aquest instrument, les llengües en posició desfavorable estan condemnades a desaparèixer. Si el català no és hegemònic a Catalunya, on ho serà? Continuar amb el marc espanyol de lleis suposarà la mort lenta però segura del català, com també reiterar en un futur les dinàmiques actuals. En canvi, un Estat per al Principat esdevindria tot un revulsiu per a la nació completa. Tal com deia Joan Fuster, per a una pàtria que és una llengua.

Vídeo de la presentació del manifest el dia 31 de març de 2016 a la Universitat de Barcelona:

Publica un comentari a l'entrada

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA