Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 9 de juny del 2017

El País Valencià sense Joan Fuster

Article de Francesc Viadel publicat a Diari La Veu el 24 d’abril de 2017.

fuster-assagista

No fa molt, vaig intentar rastrejar l’existència de l’occità en una petita població de Gascunya després que em cridaren l’atenció uns adhesius amb la creu dels comtes de Tolosa reivindicant el seu ús als aparadors d’un parell de comerços. Com que no era la primera vegada que havia passat uns dies en aquell indret i mai no havia escoltat parlar gascó a ningú, vaig decidir preguntar sobre la qüestió a l’únic llibreter del poble. L’home em va mirar un punt molest i em va dir que demanara a l’ajuntament on potser em dirien alguna cosa o em podrien oferir fins i tot la possibilitat d’apuntar-me en algun curs. Després, eixutament, em va assenyalar un prestatge on criaven pols uns quants llibres escrits en occità. La majoria eren vocabularis de gascó-francés i reculls de contes i tradicions editats artesanalment. En aquell mateix viatge vaig descobrir també la tesi doctoral de Jean Laffite. Per a Laffite, el gascó és una llengua independent que no té res a veure amb aquell occità artificiós que, segons ells, s’ha inventat com a coartada per a crear un nou país i trencar la França republicana. No cal remarcar ací la simetria entre les teories de Laffite i les dels nostres secessionistes més assenyalats, d’un espanyolisme furibund.
L’experiència l’he repetit un parell de vegades en un altre poble de l’àrea on es parla la varietat llemosina amb resultats molt similars. Sovint se m’ha dit que l’occità és una llengua “des personnes plus âgées”, residual, sense cap interès. Tot plegat, la identitat occitana és gairebé invisible, una ombra que es projecta dèbilment a través del folklore en el context d’un Estat nació que, a la pràctica, ha aconseguit liquidar quasi per complert la seua diversitat interna.
Estic convençut que sense l’obra de Joan Fuster el País Valencià seria això mateix, l’espectre d’una identitat cultural i lingüística sotmesa mentalment al regionalisme, sense més aspiració que la de continuar exhibint-se mentre li quedés un alè de vida. D’ací que culpar Fuster dels mals crònics de la nostra societat o, encara, voler convertir-lo en una relíquia en nom del pragmatisme polític o de l’acceptació resignada, suposa una estupidesa. Fuster encara incomoda i és per això que se’l blasma o se’l silencia. Incomoda l’espanyolisme, incomoda la immobilista classe dirigent que ens ha tocat en sort, els sucursalistes, espanta també als qui es conformen en administrar una autonomia ferida de mort per la sangonera del centralisme.
El sociòleg Toni Mollà acaba de publicar Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster), justament amb la intenció d’evitar el greuge, de contestar un revisionisme fusterià que, a la última, s’ha acabat refugiant en una mena de neoregionalisme institucional defensat des de sempre per la dreta indígena precisament per tal d’evitar una via valenciana d’emancipació política, cultural i lingüística.
L’aplec d’articles de Mollà, tots al voltant de la reflexió sobre el paper de Fuster, molts d’ells publicats en aquest mateix digital, s’acompanya d’un pròleg on no s’estalvien les crítiques a la renuncia d’alguns sectors de l’actual valencianisme a seguir el model il·lustrat de país que va somiar l’intel·lectual de Sueca. Un valencianisme, diu Mollà, en què “l’exaltació de l’orgull de ser valencians (…) arriba sovint al narcisisme patològic, a molta distància dels activistes nord-americans dels drets civils, el moviment negre i feminista representat per Angela Davis, que sempre van posar l’èmfasi en l’elevació de l’orgull comunitari ‘per allò que fem i no per allò que som’”.
En un moment en què el país sembla atrapat en la teranyina de l’autonomisme neoregionalista faríem bé de tornar-nos a capbussar en les reflexions de Fuster. Tenir present, allò que diu Mollà: “el missatge fusterià continua plenament vigent com un paradigma: com una categoria a partir de la qual (re) interpretar el país”.