Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 15 d’abril del 2017

La impunitat del feixisme valencià

Moisés Pérez

Des de l'inici de la transició, el País Valencià ha patit en diferents graus la violència de l'extrema dreta. Bombes casolanes, atacs a associacions i partits polítics, assassinats... La llista d'atemptats és ben llarga. Tot i que aquestes organitzacions són molt minoritàries socialment, la manca d'investigacions i el resultat de processos com ara l'Operació Panzer han deixat una sensació d'impunitat i banalització. Esborrar la petjada d'aquests grupuscles és una tasca pendent de les autoritats espanyoles i valencianes.


Com si es tractara d’un sandvitx shakespearià, Letònia va haver-hi d’escollir entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica. No hi havia alternativa. La convivència entre ambdós imperis va provocar un trauma nacional. Aquest passat marcat per la negació d’un projecte propi va despertar el pitjor dels monstres: el feixisme. Un fantasma que reviu amb vitalitat amb espectacles com ara la marxa dels legionaris de la SS per Riga de fa unes setmanes. Nazisme banalitzat. Tolerància social al revifament del virus de l’extrema dreta.

Al País Valencià, no es dóna ni de lluny aquesta situació. La comparació és impossible. Fins i tot, obscena. Ara bé, la banalització i, especialment, la impunitat també s’han convertit en ingredients comuns cada vegada que es produeix un atemptat feixista. A la llista històrica de bombes casolanes i víctimes mortals, l’absolució dels implicats a l’Operació Panzer, una de les majors batudes al País Valencià contra diverses organitzacions neonazis, va demostrar que la tendència no s’havia aturat. Persistir en accions violentes, tot i tindre el segell de l’esvàstica, no era motiu per xafar la presó.

«Hi ha una permissivitat absoluta. La impunitat de la violència feixista al País Valencià ha estat total. Des de l’inici de la transició als nostres dies», afirma Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià, una organització que ha patit diverses agressions d’aquests grupuscles. «Aquestsa atemptats van considerar-se com un afer domèstic, com fets normals, segons va dir Ricardo Peralta, delegat socialista del Govern espanyol durant els temps més intensos de la violència feixista», assenyala Miquel Ramos, investigador i periodista especialitzat en l’extrema dreta.

Eren els temps de plom al País Valencià. La violència, ni de bon tros, era comparable amb altres territoris de l’Estat com ara el País Basc. Però la virulència de l’anticatalanisme va deixar un historial ple d’atacs a associacions culturals i a intel·lectuals com ara Joan Fuster o Manuel Sanchis i assassinats com ara els dels joves activistes Miquel Grau i Guillem Agulló. «Es tractava d’una violència destinada a mantenir l’ordre natural de les coses, en un temps que tot podia canviar. No debades, una vegada l’emergència nacionalista al País Valencià va aturar-se, amb l’adopció d’uns determinats símbols i un estatut de segona, van relaxar els atacs. La criminalització i l’estratègia de la por a tot aquell que defensara la cultura i la llengua pròpia dels valencians havia funcionat», explica Gisbert.

Protestes del GAV a la processó cívica de València.

Després d’aquella etapa, com el feixisme a la resta d’Europa, l’extrema dreta valenciana va evolucionar. Els temps de major virulència d’organitzacions com ara el Grup d’Acció Valencianista (GAV) s’havien esfumat, tot i que les accions continuaven. «Van seguir atacant qualsevol grup social en favor de la cultura i la llengua pròpia del País Valencià, però va incorporar altres possibles víctimes. Es tractava de tots aquells col·lectius que podien trencar, diguem-ne així, la normativa social del feixisme. Això és, els grups LGTB o els immigrants», expressa. «Des d’aquell moment, les persones d’altres confessions religioses com l’islamisme o el judaisme també estaven amenaçades», indica Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància.

Panzer com a paradigma
Aquesta permissivitat amb el feixisme va arribar, fins i tot, a la justícia. Miguel Àngel Díaz-Panadero Sandoval, assassí de Miquel Grau, només va complir quatre anys de condemna. Pedro Cuevas, botxí de Guillem Agullo, va complir vuit anys a la presó i cinc en llibertat condicional. I tot, quan la justícia va sentenciar-lo a restar entre reixes durant 17 anys.

Cuevas, de fet, va ser protagonista de la batuda més gran contra l’extrema dreta al País Valencià. Denominada Operació Panzer, en honor a la divisió cuirassada de l’exèrcit nazi, aquestes organitzacions van ser enxampades per la Guàrdia Civil. La venda d’armament il·legal va ser la primera pista per a les forces de seguretat espanyoles. Quan va estirar-se del fil, va descobrir-se un entramat il·lícit conformat, segons va narrar EL TEMPS, per empresaris, militars i presumptes delinqüents amb antecedents penals. La creu gammada i la propaganda nazi era el corpus ideològic que tenia aquesta xarxa presumptament criminal.

Enterrament de Miquel Grau//Família Grau.

Tot i que el procés va engegar-se el 2005, el judici no va començar fins nou anys després. Mentrestant, però, va destruir-se la prova més incriminatòria: l’arsenal descobert. La sort s’havia posat de cara per als 18 encausats. I els temors que aquest fet suposara l’absolució dels membres implicats va confirmar-se poc després: el Tribunal Suprem va ratificar l’any 2015 que els implicats quedaven en llibertat. Sense cap acusació. Un cop terrible al treball de la plataforma Acció Popular -integrada per diverses associacions, partits i sindicats-. No debades, era l’oportunitat per posar fi a una de les bandes nazis més perilloses de tot l’Estat espanyol.

«El resultat d’aquell procés va ser decebedor», recorda Ibarra, també membre d’Acció Popular. «És la demostració recent de la impunitat de la violència feixista al País Valencià», censura Ramos, que relata: «La trama deixava al descobert els contactes d’altes instàncies, fins i tot, de la policia amb l’organització. I llançava incògnites: com era possible que la banda comptara amb armes propietat de l’exèrcit espanyol?». «Aquest fet era molt greu. És inconcebible com aquests grups minoritaris i marginals pogueren tindre aquest arsenal d’armes procedents de l’exèrcit. És com si ara els terroristes que va atemptar en Paris hagen realitzat l’atac amb rifles dels cossos militars francesos. Això hauria aixecat polseguera. Aquest fet al País Valencià, però, va quedar com una anècdota», remata Gisbert.

Ramos ressalta l’actitud del magistrat: «El jutge no va admetre les preguntes de l’acusació popular que apuntaven als col·laboradors que tenia aquesta organització amb les forces i cossos de seguretat de l’Estat». «No investigar aquests lligams era molt greu. I més quan certs líders implicats a la trama exhibeixen sense cap pudor relacions amb certs agents», censura l’activista, que tanca: «Cal recordar, a més, que aquest magistrat ja va absoldre els membres d’un grup nazi anomenat Armagedón l’any 2005».

Declivi
Tot i que els membres imputats van quedar absolts, l’estructura de l’extrema dreta al País Valencià s’ha debilitat durant els darrers anys. A l’Estat espanyol, no hi ha cap partit que haja aixoplugat aquest vot. La captació d’aquest espectre per part del PP i els anticossos de la població al virus feixista han evitat, per ara, qualsevol propagació. L’ona d’ultradreta que amenaça altres països com ara França amb el Front Nacional de Marine Le Pen no ha inundat cap territori. Només el Principat amb Plataforma per Catalunya va gaudir d’una formació d’extrema dreta amb presència mediàtica. La marxa del seu líder, l’ex-membre de Fuerza Nueva Josep Anglada, va enfonsar el partit.

«Al País Valencià, formacions com ara Espanya 2000 tenien un grapat de regidors. Ara, però, només ens en té un a Silla», explica Ramos, que continua: «L’extrema dreta al País Valencià s’ha reduït bastant, s’ha fet més minoritària. S’ha vençut al carrer i a les institucions. Tant, que, fins i tot, el GAV ha disminuït la seua virulència». «L’últim reducte potent resta al futbol», apunta Ibarra. «Que siguen grups reduïts, coneguts i identificats fa més greu la no actuació. I deixa ben clara la impunitat amb la qual actuen», agrega Gisbert.

Pedro Cuevas, assassí de Guillem Agulló durant el judici.

Segons l’informe del Ministeri d’Interior sobre delictes d’odi, el País Valencià és el quint territori amb més incidents d’aquest tipus. Catalunya encapçala el rànquing. Amb tot, Ibarra assenyala que «diversos estudis europeus indiquen que el ministeri d’Interior només comptabilitza un 20% del total dels delictes d’odi». «Al territori valencià, segons els nostres càlculs aproximats, va haver-hi en 2016 sobre 1.500 delictes d’odi», afirma.

Vacunar la impunitat
Malgrat el progressiu declivi d’aquests grupuscles, la impunitat segueix present. «Cal estirar les orelles al Govern valencià. Tot i el canvi polític, no s’ha avançat en polítiques per prevenir aquestes actituds. És necessari un pla integral de prevenció per als joves i adolescents, ajudar a les víctimes, fomentar la denúncia, promoure les organitzacions que lluiten al costat dels afectats i aplicar l’article 510 del Codi Penal, que parla dels delictes d’odi», exigeix Ibarra.

«La violència feixista al País Valencià és un problema policial. I és l’Estat l’encarregat de solucionar-lo», assenyala Gisbert. «Que aquesta qüestió siga competència del Govern espanyol, no vol dir que la Generalitat Valenciana i els ajuntaments no tinguen res a fer. Han de millorar, per exemple, la resolució dels problemes de convivència, especialment, els municipis. Experiències com la de Vic, serien molt interessants», diu el secretari d’Acció Cultural del País Valencià, que afegeix: «També cal que es cree algun organisme que faça una recollida de les dades i s’estudien aquestes qüestions, fins ara oblidades. Emprendre una tasca pedagògica, amb la gran capacitat de les institucions per canviar mentalitats, és fonamental».

Unes mesures que, segons Ibarra, són necessaris per alimentar els anticossos de la ciutadania per aturar els bacteris feixistes. «Sense una política decidida, i amb l’existència de grups que actuen amb impunitat, Espanya pot ser víctima també del sorgiment de formacions d’extrema dreta com ocorre a Europa. És cert que, afortunadament, no s’hem contagiat. Però, si no es desarticula aquestes organitzacions minoritàries, només serà qüestions de temps», conclou. Els riscos de la impunitat feixista. La impunitat del feixisme valencià

Font: La impunitat del feixisme valencià – El Temps
http://eltemps.cat/la-impunitat-del-feixisme-valencia/