Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 7 de gener del 2017

Qui són per donar-nos consells?

«Hi ha gent que no ensenya en català que es permet de dir-nos que determinats professionals ´feim mal´ a l´aprenentatge del català»

02.01.2017 | 05:30


Coincidint amb el començament del nou trimestre escolar, voldria permetre´m la llicència de comentar un determinat discurs, distorsionat i de poc llaurar dret, al voltant dels mals de la llengua catalana (a nivell social). Per què hi ha actituds negatives envers el català? Per què hi ha alumnes que no en volen aprendre? Per què hi ha pares que no transmeten una actitud positiva envers l´aprenentatge de la llengua catalana? Per què hi ha professionals de l´Educació, a les nostres illes, que no estan capacitats per ensenyar en català ni tenen cap intenció d´estar-ho? 

Els nostres adversaris, aquells que voldrien veure el català convertit en una llengua merament folklòrica, en un residu provincial, en un idioma «regional», en una llengua «autonòmica» (tot i que saben que el català no és res de tot això), carreguen la culpa als més abrandats dels nostres.

Record el discurs, fa anys, d´un col·lega de claustre que atribuïa les males actituds lingüístiques d´alguns d´ells a la manca de simpatia d´alguns de nosaltres. No ens feis el català simpàtic, ens venia a dir. «Imposar» un determinat percentatge d´ensenyament en català va contra la llengua.
Si la cosa anàs a lloure, si cadascú fes allò que volgués, venia a dir, la gent tendria una actitud millor, i seria més fàcil ensenyar català (i aprendre´n). Només faltava que digués que si el català no fos oficial la gent el parlaria més (com ocorria durant el franquisme)!
Ara no se sol demanar «simpatia» d´una manera tan directa, però sí que hi ha gent que no ensenya en català, fins i tot que no en parla, que es permet de dir-nos que determinats professionals de l´Educació «feim mal» a l´aprenentatge de la llengua catalana. Anys endarrere, aquest tipus de comentari solien venir del que Mestre Aracil en deia «simpatitzants», gent que es manifestaven a favor de la causa de la llengua catalana, però que, a la pràctica, mostraven unes actituds ben contràries a la plena normalització de l´ús de la nostra llengua. I que, a més, consideraven que els n´havíem de donar les gràcies, de la seua simpatia envers nosaltres. Obviaven una cosa tan elemental com que l´anglès, l´alemany, el francès o l´espanyol no necessiten que els seus parlants es facin simpàtics ni que tenguin simpatitzants per aquí i per allà.
Qualsevol individu que, dins el nostre petit món educatiu, per exemple, s´atreveixi a criticar un company de Llengua Catalana per com faci la tasca, com a mínim, ha de complir cinc condicions: la primera, i més important de totes, és que ha d´impartir (ell mateix, o ella) les classes en català. Que qualsevol que no ho faci es permeti dir que algú de nosaltres fa mal a la llengua catalana és el súmmum de la barra. La segona és que ha de tenir una actitud activa a l´hora de promoure l´ensenyament en català. Si no, no té autoritat moral per anar-nos dient el que hem de fer. La tercera és que ha de tenir una actitud favorable a la llengua també a nivell social. Qualsevol que no faci alguna cosa, a nivell social, pel català, tipus fer de voluntari per la llengua, no es pot permetre una crítica tan a la lleugera sobre una qüestió com aquesta.
La quarta és que ha de tenir un bon nivell de català. Qui faci mal ell mateix amb el seu mal ús no té cap dret a dir a algú que en sap més que, amb la seua actitud, està fent mal a la nostra llengua. I la cinquena és que ha de donar suport a les polítiques públiques que operin a favor de la llengua catalana, si vol tenir un mínim de credibilitat. Qui no compleixi aquests cinc condicions que s´estalviï qualsevol crítica a la tasca de les persones que ensenyen català o que ho fan en la nostra llengua. Mai no li faran tan de mal com li fan els que promouen aquestes crítiques.

Criticar algú que ensenya en català per com ho fa i dir que fa mal a la llengua, si no es compleixen les cinc condicions esmentades més amunt, és, al cap i a la fi, una actitud colonial. I que no em diguin que el colonialisme només opera des de l´anomenat primer món en relació al que alguns anomenen tercer!
I nosaltres, malgrat no viure en un país normal, hem de començar a actuar amb normalitat si hi volem viure mai. Que algú que ve de fora aprengui la nostra llengua, la utilitzi normalment i la defensi no hauria de ser cap mèrit especial (tot i que reconec que avui ho és). Es tracta, senzillament, del que fa tothom quan arriba a qualsevol lloc. Tret que el lloc formi part del cinc percent de la nostra part del món on es parla una llengua minoritària o minoritzada.