Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 27 d’octubre del 2016

El mite del bon mallorquí


Joan Morro Professor de Filosofia i membre d’Acció Cultural dels Països Catalans

L’any 2016 serà recordat a Mallorca. A més de les noves estratègies que els partits polítics borbònics estan aplicant en l’actual crisi del règim del 78, cabdals per al que vindrà, enguany s’han batut tots els registres històrics de l’illa pel que fa a l’afluència de turistes. La població d’una petita illa mediterrània l’economia de la qual depèn bàsicament del turisme, diuen, n’hauria d’estar contenta. Però no tot és tan senzill com fer càlculs.
Mallorca és una bona candidata per representar el paradís terrenal. Frédéric Chopin, Gertrude Stein, Robert Graves i recentment el diari The Times, d’acord amb la localització colonial de “Palma de Mallorca”, s’han expressat en aquesta línia. Tot i aquestes cartes de recomanació, no és fàcil mantenir el llistó quan l’illa arriba a concentrar en un dia més visitants que residents, molts dels quals arriben en creuers de més de 200.000 tones de registre i van en massa a paratges i cales verges, a consumir a franquícies i multinacionals o a engatar-se a la platja. Que una bona part d’ells llogui habitacions d’habitatges particulars per dormir, tampoc hi contribueix.
N’hi ha que pensen que tot plegat és bo. Al capdavall, són doblers. Però la cosa és més complexa. No sols perquè a l’illa hi ha divisió d’opinions al respecte sinó perquè el model turístic en qüestió implica riscos i despeses que ja comencen a ser un problema per a Mallorca i la població mallorquina. Tanmateix, malgrat la riquesa promesa, les Illes Balears segueixen carregant un gravíssim dèficit fiscal que encara és tabú i, a sobre, han de patir un humiliant finançament quant a infraestructures educatives que coincideix amb uns resultats educatius que deixen Balears a la cua d’Europa. Entre els que diuen que tot marxa correctament també trobem els típics bufons de cort que entonen una presumpta solidaritat entre espanyols tot considerant-se un exemple alternatiu a qui denuncia les polítiques econòmiques del Regne d’Espanya. Una alternativa que mira de prevenir contra l’exemple de Catalunya.
Aquests personatges no són espontanis ni marginals. Tenen portaveus parlamentaris i lobbies espanyolistes que treballen de valent (i amb vent favorable) per consagrar una identitat mítica, concretament la del bon mallorquí. La finalitat d’aquesta identitat, també anomenada “balear”, és bastir un mite amb prou arrelament social perquè s’obviï el maltractament ecològic i econòmic que pateix Mallorca tot culpant dels mals de l’illa el catalanisme. El bon mallorquí és obedient i es creu defensor d’una arcàdia verge. El que hi ha a Mallorca són mallorquins amenaçats per catalanistes i catalans, concebuts com dues cares del mateix. Es tracta d’un mite amb components tan planers i passionals que convoca a perilloses confrontacions. Heus aquí una herència de l’Administració Bauzá.
La setmana que el Procés sobiranista català va complir un lustre mostrà moviments que ens permeten advertir un avenir immediat de la vida política mallorquina. Sobretot perquè coincidiren amb l’inici del curs escolar i un govern espanyol en funcions. Atacar l’ensenyament sota l’anomalia democràtica és un segell distintiu de l’anticatalanisme. Una obsessió per la qual s’apel·la a la cultura i la llengua catalanes quan es tracta d’assignar un boc expiatori, que sempre és clau en moments de crisi.
Durant aquella setmana, per mitjà de Xavier Pericay, Ciudadanos va demanar la retirada de llibres de text de Llengua Catalana i Literatura, als quals vincula al tarannà “totalitari” i l’adoctrinament “pancatalanista”. Aquesta retòrica de l’odi i la por no enganya: n’hi ha que tenen odi i por. Qui fulleja amb un mínim de rigor i honestedat els llibres de Batxillerat que es fan servir a les Balears pot comprovar que la declaració de Pericay és anàloga a dir que els llibres d’Història de la Filosofia són guies d’ateisme o que els de Química són manuals per fer drogues, és a dir, pot comprovar un deliri propi dels que no volen que el jovent tingui recursos per pensar amb criteri. En un altre to, però repetint el que C’s fa a Catalunya, les últimes demandes de Pericay inclouen la proposta del trilingüisme.
Retòriques delirants com les assenyalades no són exclusives dels que es fan dir “partits emergents”. Les Noves Generacions del PP de Palma han apuntat directament contra el model d’immersió lingüística, contra l’única eina que garanteix que una població sigui bilingüe d’una forma eficient i amb independència dels seus orígens i de la llengua que més empri en el seu dia a dia. Sense oblidar les potencialitats cognitives i socials pròpies dels bilingües. Però això no importa a les Noves Generacions. El PP post-Bauzá està disposat a esdevenir una força que ja no és ni “autonomista” ni acomplexada per l’autoodi, sinó un entramat d’ufans virreis espanyols.
L’ofensiva política que comença a Mallorca no tindrà com a únics protagonistes servidors directes dels qui ara, amb el PSOE dividit, pugnen per ser al capdavant del govern espanyol. I no ens referim només als inefables grupuscles vinculats al GAB, s’Acadèmi de sa Llengo Baléà i el Círculo Balear, sinó a la Fundació Jaume III. A diferència dels altres tres lobbies, aquest inclou intel·lectuals, gent cultivada que sap emprar les paraules i les dades no sempre d’acord a ideals d’emancipació. Com a mostra, la intimidatòria irrupció que una dotzena d’individus feren a la sala de plens de l’Ajuntament de Manacor. Fou també poc després de la cinquena gran Diada. Entre les pancartes podia llegir-se l’eslògan “a Mallorca, en bon mallorquí”, acompanyat pel nom de l’esmentada fundació.
El mite del bon mallorquí ja és aquí. És impossible qüestionar els principals problemes de la població mallorquina sense qüestionar importants fonaments de l’espanyolisme. Però no ho permetran. Mallorca és massa rendible per al Regne. I l’imaginat “emissari català” avui necessita una contrapart, una resistència entorn de la qual articular discursos que, com ja podem intuir, tindrà més d’hipòcrita Caputxeta gonella que d’innocent foner talaiòtic.