Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 30 de setembre de 2016

SUPORT A LES FEMINISTES ENCAUSADES DE MALLORCA

ADHESIONS: CLICA AQUÍ

Parlem amb Regina, una de les processades per una protesta contra la reforma de la llei de l'avortament a l'església de Sant Miquel de Palma. Avui s'ha celebrat el primer dia de judici contra elles a l'audiència palmesana
Les sis encausades per interrompre una missa a l’Església de Sant Miquel de Palma el passat 9 de febrer de 2014 han declarat avui a la sala segona de l’Audiència Provincial de Palma. Cinc d’elles han reconegut els fets i la seva participació en la protesta –que segueixen considerant totalment legítima– mentre que una d’elles ha declarat que no va participar de l'acció. Demà serà el torn dels testimonis i els policies nacionals responsables del cas i el judici quedarà vist per a sentència.
La vista se celebrarà els pròxims 29 i 30 de setembre amb imputacions de delictes contra la llibertat de culte i per l'ocupació d'un temple religiós. El Bisbat està personat com a acusació particular i sol·licita penes de quatre anys de presó
Tot just passaven cinc minuts de les set en punt quan la premsa present al Palau Episcopal de Mallorca vèiem acostar-se quatre membres del grup de suport de les feministes encausades –tres d'elles encausades i una quarta portaveu– en companyia de l'advocat de la defensa, Josep de Luís, per trobar-se amb el Bisbe Administrador Apostòlic, Sebastià Taltavull. Malgrat que el Bisbe les esperava, l'advocat del Bisbat, Miquel Arbona, i el provicari general, Nadal Bernat, han sigut els encarregats de rebre-les a la porta del palau.
Durant la roda de premsa les joves activistes han deixat clar que no pensen demanar perdó per l'acció que van dur a terme. Convoquen un acte polític i una manifestació abans del judici i una concentració el mateix dia de la vista
El grup de suport a les feministes encausades va anunciar aquest dijous noves convocatòries per demanar l'absolució de les sis joves. Com ja va explicar la Directa, al judici que tindrà lloc els dies 29 i 30 d'aquest mateix mes les feministes s'enfrontaran a la petició del Bisbat de Mallorca –personat com acusació particular- de quatre anys de presó i a la petició del Ministeri Fiscal d'un any i mig.
Les encausades estan imputades per delictes contra la llibertat de culte i per l'ocupació d'un temple religiós. El Bisbat de Mallorca, personat com a acusació popular, sol·licita penes de quatre anys de presó i la fiscalia en demana un i mig
Sis activistes feministes s'enfrontaran, els propers 29 i 30 de setembre, a un judici en què el Bisbat de Mallorca, com a acusació particular, els demana quatre anys de presó per interrompre un acte religiós a l'església de Sant Miquel de Palma el febrer de 2014.
El cas es remunta al febrer de 2014, quan una trentena d'activistes va irrompre a l'església de Sant Miquel de Palma durant un ofici cridant consignes a favor del dret de les dones al propi cos i de l’avortament lliure i gratuït
El Bisbat de Mallorca demana penes de quatre anys de presó per a les sis feministes encausades arran de l’acció de protesta a l’església de Sant Miquel de Palma. Els fets es remunten al febrer de 2014, quan una trentena de persones entraren a la cèntrica església de la ciutat durant un ofici religiós cridant consignes a favor del dret de les dones al propi cos i de l’avortament lliure i gratuït.

LA FEDERACIÓ LLULL PRESENTA EL MANIFEST DE RANDA

Jordi Cuixart d'Òmnium, Jaume Mateu de l'OCB
 i 
Joan Francesc Mira d'ACPV
El monestir de Randa ha acollit aquest diumenge un acte nacional de la Federació Llull. Òmnium Cultural, l'Obra Cultural Balear (OCB) i Acció Cultural del País Valencià (ACPV) han renovat el seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes, amb la presentació d'un manifest conjunt que demana la constitució d'un Consell de la Llengua i de les Lletres per disposar d'una veu conjunta i potent que defensi la comunitat cultural i lingüística.

Un centenar de persones han assistit a l'acte central de la trobada de socis i amics de l'OCB, que ha comptat amb la lectura del manifest i els parlaments dels presidents de les tres entitats que formen la Federació: Jordi Cuixart d'Òmnium, Joan Francesc Mira d'ACPV i Jaume Mateu de l'OCB. "Demanem el compromís amb la normalització lingüística als nostres governs, l'acció per assegurar els drets lingüístics en àmbits com els mitjans de comunicació, la justícia o el comerç", ha dit Mateu.

"El procés sobiranista no anirà mai en detriment dels Països Catalans. Perquè no seríem on som sense referents com Fuster, Alcover o Oliver. Tenim la voluntat persistent de compartir llengua, cultura i futur", ha afirmat Cuixart. Finalment, Joan Francesc Mira, president d'ACPV, ha destacat l'aportació universal de Ramon Llull, malgrat la manca d'un Estat propi, d'una política cultural que l'hagi posat en valor.

Les principals entitats culturals dels Països Catalans han fet una reunió prèvia de treball per a impulsar diferents projectes comuns. La Federació s'ha sumat al 700è aniversari de la mort de Ramon Llull al Santuari de Cura de Randa, el puig lul∙lià per excel∙lència, en el marc de la trobada anual de socis de l'OCB.

La Federació Llull ha presentat un manifest que reclama "que les institucions d'autogoven de les Balears, el País Valencià i Catalunya, ara que hi ha una clara voluntat de cooperació, coordinin les seves polítiques relatives a la llengua catalana en tots els àmbits, tal com va plantejar ja fa 30 anys el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, i que es constitueixi amb les principals institucions acadèmiques, professionals i associatives del nostre àmbit lingüístic el Consell de la Llengua i de les Lletres que hi era previst, a fi de disposar d'una veu social conjunta i potent, que pugui defensar els drets de la nostra comunitat lingüística i cultural a tots els nivells".

Davant "la persistència de les polítiques adverses a la llengua catalana i al plurilingüisme igualitari a l'Estat espanyol, malgrat les aparences democràtiques, especialment en les institucions en què predomina el Partido Popular", demanen "que els representants parlamentaris dels nostres territoris elevin la més enèrgica protesta a l'Assemblea de Parlamentaris del Consell d'Europa i al Parlament Europeu".

El manifest recorda la proclamació, ara fa vint anys, de la Declaració Universal de Drets Lingüístics de Barcelona i denuncia l'incompliment constant de la Carta Europea de les Llengües Regionals per part de l'Estat. "No entenem com és possible, davant d'aquestes polítiques escandaloses, que el cap de l'Estat afirmi que Espanya se sent orgullosa de la seva diversitat", rebla el text conjunt.

Al següent quadre es pot llegir íntegrament el manifest


Font: OCB

dijous, 29 de setembre de 2016

Es manté la prohibició sobre TV3 al País Valencià


Tots vostés ho han sentit dir: tindrem “reciprocitat” entre, d’una banda, la futura TV valenciana i, d’altra banda, la real, palpable, existent TV3. De fet, aquesta “reciprocitat” ja s’ha acordat, s’ha proclamat, solemnement i pública, durant la visita que, fa pocs dies, el president Puigdemont va fer al seu homòleg, el president Puig. Per donar color i relleu a l’acte, la cap de l’oposició va tronar, des de la trona de les Corts, que el simple fet de trobar-se amb el president català ja constituïa un delicte d’“alta traïció”. Pobre senyor Puig, quins delictes de fer; i pobra senyora Bonig, quin vocabulari el seu. Amb la bondat que el caracteritza, el senyor Puig la va avisar que el “conflicte lingüístic” ja s’ha acabat. Que no és dir poc.

El fet delirant és que, amb el president Zaplana, sí que hi havia el mínim de tolerància que feia possible la recepció de TV3 al País Valencià. No sabem si la senyora Bonig li voldrà aplicar, retrospectivament, la llei marcial; ni com s’ho prendrà l’actual govern Puig-Oltra en aplicar-se la comparació: fer-ho pitjor que el president Zaplana no els situa en un nivell precisament alt. Sembla.

Enmig de l’absència de conflicte –assenyalada oportunament pel president Puig– passa que, detalls secundaris a banda, la TV valenciana de moment no existeix, i la “reciprocitat” es donarà quan existisca. En quin moment començarà a existir, això és un secret massa ben guardat per a poder fer-ne previsions. De moment tenim la reciprocitat del no-res i, camuflada sota la “reciprocitat”, l’hàbil negació a rebre TV3 mentre la TV valenciana no comence a existir. En aquesta arribada al món nostre de la real existència, la TV valenciana no ho té gens fàcil, val a dir. Ningú sap exactament per què, aquesta nova TV valenciana s’hauria de construir en “consens” amb el PP, és a dir: amb la dreta antisistema valenciana que, quan realment existia, la va voler saquejar, destruir i fer-la passar a la inexistència més absoluta com, de fet, va aconseguir plenament, ara fa quatre dies. El Consell rector i el president necessitarien, per a ser nomenats, dos terços de les Corts, segons la proposta redactada per Podemos, grup que no s’ha distingit fins ara, precisament, a l’hora d’acceptar massa responsabilitats en l’autogovern dels valencians.

Si ja és difícil de justificar que el govern Puig-Oltra condicione la recuperació de la TV valenciana a la improbable bona voluntat del PP, tampoc no s’acaba d’entendre l’enfrontament de la Generalitat amb els antics treballadors de Canal 9. Hi ha pendent una demanda judicial del sindicat CGT que, almenys fins que no n’hi haja sentència, no permet avançar en la creació de la nova TV valenciana. Això és així perquè la CGT va ser l’únic sindicat que no va signar l’ERO quan el PP d’Alberto Fabra va decidir tancar Canal 9. Se sent dir per ací i per allà que aquest sindicat té unes pretensions desorbitades, que exigeix recol·locar els 1.600 treballadors despatxats aleshores. Ara bé, portaveus qualificats de la CGT asseguren a qui els vulga escoltar que el nombre d’antics treballadors que la Generalitat hauria d’assumir seria al voltant de 700 –els que van passar per unes oposicions–, xifra que, a primera vista, sembla raonable. Si la Generalitat acceptara això, la CGT es compromet a retirar la demanda i anul·lar així l’únic obstacle legal greu per a refer la TV valenciana. I no cal dir que qui comença a negociar sobre 700, pot arribar a conformar-se amb 600.

Poca voluntat política, doncs? Això sembla l’explicació més natural. La temptació de fer culpables els treballadors de Canal 9, fent-los responsables de l’empastre, no té un mínim de base lògica. No es pot desqualificar els treballadors, eliminar-los del joc, i alhora rehabilitar els dirigents, el PP, la nostra dreta antisistema, culpables sense atenuants, donant-los un dret de veto efectiu sobre la futura –impossible?– televisió dels valencians.

I mentre es perd el temps en totes aquestes manifasseries inexplicables, els xiquets valencians no poden veure els dibuixos animats en valencià, per dir-ho d’alguna manera, i tornem a estar com estàvem. Com en els temps del general Franco, el valencià ha tornat al zero absolut, a la inexistència, a la pura desaparició en mitjans, no precisament anecdòtics, com són la televisió i la ràdio. No gens anecdòtics, perquè ¿quin futur, quina possibilitat real de sobreviure té, al segle XXI, una llengua sense ràdio ni televisió? La resposta, no cal dir-ho, és òbvia: res, cap possibilitat, cap futur.

I aquest és el trist balanç a 40 anys de la Dictadura, amb una Constitució que en algun article proclama allò del “respecte i protecció” a les “altres llengües espanyoles”, amb un Estatut d’Autonomia que declara el valencià cooficial, amb una Llei d’Ús que al preàmbul ens recorda –agafeu-vos a la cadira– que, pel que fa als “mitjans de dependència pública”, el número 3 de l’article 20 de la Constitució hi garanteix l’accés “respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües d’Espanya”. Ja ho veieu, però, amb quin resultat. I el balanç encara és més trist si pensem que fa més d’un any que, al Palau de la Generalitat, governen els qui ho havien d’arreglar. O això ens pensàvem. I ells diuen que ho arreglaran. No se sap quan. De moment, el fet cert, l’única realitat present és que la TV3 –i Canal 33, i la IB3, i Catalunya ràdio...– estan ara tan prohibides com fa un any i mig, com fa dos anys... I aquesta curiosa continuïtat entre els governs d’Alberto Fabra, de la dreta antisistema, i el govern Puig-Oltra, de l’esquerra que tot ho salvarà, hauria de ser motiu de reflexió entre nosaltres, valencians.

Víctor Labrado

dimecres, 28 de setembre de 2016

El perdó demanat als càtars | VilaWeb


Té sentit demanar perdó per un crim comès fa vuit segles? Vull creure que sí, com també semblen creure-ho els habitants d’un trosset d’Occitània anomenat administrativament departament de l’Arieja –limítrof de la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i Andorra– i eclesiàsticament diòcesi de Pàmies. El 16 d’octubre vinent el bisbe de Pàmies demanarà perdó pels crims comesos contra els càtars al segle XIII, més específicament per les matances que van tenir lloc a la seva diòcesi i, sobretot, per les execucions del 1244 a Montsegur, últim reducte de resistència contra els francesos i el papa. Una demanda de perdó que tindrà, és clar, la forma d’una missa, seguida per una caminada silenciosa organitzada amb el col·lectiu occitanista Convergència Occitana. El text del dossier de premsa situa aquesta iniciativa en el marc de la voluntat del papa Francesc que el 2016 sigui un any de misericòrdia, però sobretot expressa molt clarament que ‘la memòria encara està ferida’. I que, per tant, cal trobar maneres d’apaivagar-la.

Té sentit, doncs, demanar perdó per un crim comès fa vuit segles si el dolor, des de fa vuit segles, perdura. M’ho confirma, en una conversa telefònica, el bisbe de Pàmies, Jean-Marc Eychenne: ‘L’inconscient col·lectiu local continua marcat profundament per allò que va passar al segle XIII, i hem de dir molt clarament, avui, que mai el fi no justifica els mitjans’. I insisteix: ‘Les execucions i la repressió contra els càtars eren del tot contràries a l’esperit i a la lògica de l’Evangeli.’ Quan li explico que aquesta demanda de perdó pot trobar un eco també a Catalunya, pel fet que el rei Pere I el Catòlic morís a Muret en una batalla contra els francesos i pel fet que molts càtars exiliats van refugiar-se en terres catalanes, troba un fil directe amb l’actualitat: ‘Tot plegat és també una reflexió sobre el drama actual dels refugiats, una manera d’adonar-nos que potser un dia les generacions futures ens retrauran a nosaltres que no hàgim actuat prou.’

Em pregunto, però, què deu pensar d’aquesta demanda de perdó la gent  d’aquest tros d’Occitània, la gent que no es reconeix en les reivindicacions del moviment occitanista –que des de sempre ha assumit el llegat moral, de resistència, dels càtars–, la gent que se sent francesa de França sense dubtes ni recança. El bisbe sembla pensar que existeix clarament una identificació que travessa els segles: ‘És una mica misteriosa la manera com es perpetua, en un territori perifèric com aquest, la sensació de no comptar, de ser al marge.’ Es tracta doncs, també, de restituir una mica de dignitat perduda a una població? El capellà que organitza aquesta cerimònia, Edouard de Laportalière, en càrrec de la parròquia de l’Avelhanet, parla també de ‘inconscient col·lectiu marcat pel dolor’ i m’explica que molts feligresos li han fet part d’una ‘emoció’ i fins i tot d’una ‘joia’ a la idea d’aquesta demanda de perdó.

Pel que puc llegir a internet, em sembla poder dir que tant el bisbe com el capellà s’adhereixen a una visió bastant progressista del paper de l’Església. En qualsevol cas, el perdó afecta només la diòcesi de Pàmies, per la qual el bisbe és, d’alguna manera, sobirà. Però més enllà de l’execució, a la foguera, de dos-cents càtars a Montsegur, el 1244, més enllà de la repressió ferotge que va seguir la victòria dels catòlics francesos a les últimes zones de resistència, el drama càtar afecta molt més que una única diòcesi. La necessitat del perdó hauria d’escampar-se per totes aquelles autoritats eclesiàstiques que pensen, com el bisbe Eychenne, que el fet mateix d’establir una complicitat d’objectius i de mitjans entre l’Església i el poder temporal era una falta.

I dit això queda el que subratlla Edouard de Laportalière, autor d’un estudi sobre el catarisme al departament de l’Arieja: el fet que la croada contra els càtars va servir de pretext a la monarquia francesa per a conquerir un territori immens, ric i culte. Per una gran part d’Occitània la croada contra els càtars va significar un daltabaix general, per la pèrdua de la independència política, per l’inici del lingüicidi, per la implantació de l’autoodi a les consciències dels occitans. Qui hauria de demana perdó per tot això, és clar, seria l’estat francès, que ha avalat i continuat sota el règim republicà les polítiques de digestió identitària començades per la monarquia. Però evocar aquesta possibilitat ens faria entrar en el camp de la política-ficció, de la utopia, de l’al·lucinació. I nosaltres, bona gent que intentem tocar de peus a terra, ni tan sols esmentarem l’eventualitat que, algun dia, aquesta demanda de perdó pugui existir.

dimarts, 27 de setembre de 2016

Intersindical Valenciana demana un impuls a l’ús social del valencià




26 / 09 / 2016 INTERSINDICAL
Dia Europeu de les Llengües
Hui, 26 de setembre, se celebra el Dia Europeu de les Llengües (DEL) proclamat pel Consell d’Europa. En aquest dia, la Intersindical Valenciana demana al Consell de la Generalitat Valenciana que done un impuls decidit a l’ús social del valencià. El Sindicat considera que aquesta celebració és un bon moment per reflexionar sobre la situació de la nostra llengua i prendre les decisions necessàries per capgirar-la.
En eixe sentit, el Sindicat reclama una Llei d’Igualtat Lingüística que servesca per garantir els drets lingüístics i que siga la base per desplegar normes legals en tots els àmbits socials per avançar en la plena igualtat lingüística. Un dels aspectes que haurien de contemplar és la competència lingüística per l’accés a les administracions públiques. A més, també es demana un augment de les línies pressupostàries destinades a la promoció del valencià per equiparar-les a les que destinen altres territoris amb llengua pròpia.
Intersindical Valenciana també considera que cal agilitzar els tràmits per reobrir RTVV i per garantir la reciprocitat de les ràdios i televisions públiques de tots els territoris que compartim llengua, així com avançar en la creació d’un espai audiovisual compartit en la nostra llengua.
Finalment, des del Sindicat es fa una crida al compliment de les recomanacions dels experts i del Consell d’Europa per fer del valencià, llengua minoritzada, la llengua vehicular de l’ensenyament en totes les etapes educatives, un aspecte que no es contempla al Decret de Plurilingüisme presentat per la Conselleria d’Educació i que s’hauria de rectificar per garantir la competència lingüística en valencià i castellà de tot l’alumnat en acabar els seus estudis obligatoris.

dilluns, 26 de setembre de 2016

L’activitat bandolera al Maestrat o els Ports


Mariola Nos / Vinaròs.

Entrevista a Joan Ferreres Nos i Josep Lluís Quixal, membres de la junta del Centre d'Estudis del Maestrat, al voltant de l'exposició i llibre-catàleg "Terra de bandolers" i les properes jornades que es realitzaran els dies 7,8 i 9 d'octubre a Xert.

L’autor i comissari de l’exposició és l’historiador Joan Ferreres i Nos, qui afa una exposició sobre les causes i el que va significar el fenomen bandoler a les nostres terres.

En aquesta exposició es presenta l’activitat bandolera dels segles XVI i XVII per les terres del Maestrat, Ports de Morella, Montsià i Terres de l’Ebre.

És una exposició important per al coneixement d’aquest aspecte del Maestrat, tant per la seua estructura, qualitat històrica, i imatges originals, com per la seua àmplia documentació.

diumenge, 25 de setembre de 2016

Incomprensió total - Sico Fons - La Veu del País Valencià


Gaudeix de nou d'uns dels articles de Sico Fons, publicat el passat 23/09/2015 en La Veu.

Si hi ha una cosa que no deixa de sorprendre’m per molt acostumat que hi estiga, és la total unanimitat que existeix entre la immensa majoria d’espanyols a l’hora de comprendre –o de no comprendre– l’especial idiosincràsia i particularitats de catalans, valencians i balears. Poden acceptar, fins a cert punt ¬-només fins a cert punt- les dèries “regionals”, per a ells, de gallecs i bascos; però mai la dels habitants de les costes mediterrànies de la part oriental de la península. Deu ser una cosa instintiva o visceral relacionada amb la nostra història. Al capdavall, l’antiga corona catalano-aragonesa no va pertànyer mai a Castella fins al segle XVIII, després de la Guerra de Successió.

Siga com siga i perquè siga, el que volia comentar és això, que igual té que parles amb castellans o espanyols d’esquerres, de dretes, catòlics, ateus, del Real Madrid o del Betis CF; la immensa majoria no pot capir la nostra “mania” de parlar diferent a ells, que ens agrade o no, és la forma “normal” de parlar a tot Espanya; el castellà o espanyol, eixa llengua universal parlada en tota la galàxia i part de la contornada.

Fa uns dies, vaig tindre una visita “comercial” en ma casa d’un madrilenys coneguts que tot sabent la meua afecció d’escriure literatura, em van fer la inevitable pregunta; que per què no escrivia mai en castellà, que al capdavall és una llengua que es parla en tot lo món mundial i que així tindria moltes més oportunitats de ser llegit en altres llocs i part del Sistema Solar. Val a dir, que aquesta gent –un matrimoni de certa edat- sempre m’ha semblat pels seus comentaris, més esquerrans que dretans i amb una certa cultura. Jo, amablement, els vaig contestar que, bàsicament, per tres motius.

Els vaig argumentar que, essencialment, ho feia per: primer, no creia jo per a res que pel fet de traduir la meua obra a la llengua de Cervantes, seria més llegit –els hispans o els espanyols no són precisament els més llegidors del planeta, i altrament, no crec que els interesse per a res el que diu un escriptor valencià de Tavernes de la Valldigna–; segon, escric en aquest idioma, que com és ben sabut és la forma que tenim els valencians de parlar el català, perquè és la llengua que vaig mamar des que vaig nàixer, era la llengua dels meus pares i dels meus avantpassats i, sobretot, és l’idioma d’aquesta terra i aquesta cultura.

Sóc un sentimental, què hi farem!; i tercer, escric en la llengua d’Ausiàs March i Joanot Martorell per motius polítics i ètics. Considere que és la meua obligació moral promocionar i mimar la nostra llengua tan perseguida, silenciada, menyspreada i perseguida pels veïns de Ponent des de fa segles i que si no fem res per a evitar-ho acabara desapareixent. És obligatori, per a mi i per a qualsevol nacionalista com sóc jo – és a dir, per a qualsevol que estime la seua terra i la seua cultura atacada culturalment i econòmica– protegir-la i defensar-la dins d’uns límits humanament raonables. I aplicar la discriminació positiva si cal. He de confessar, però, que em vaig estalviar d’exposar-hi un quart motiu per a escriure en català i que no és cap altre que perquè, senzillament, em dóna la gana. Finalment, ambdós cònjuges es van acomiadar amb una certa cortesia; ella, la muller, sense acabar de combregar amb les meues idees, tot i que intentava dissimular-ho i ell, el marit –potser més comprensiu o obert– més aparentment d’acord. No obstant, va afegir com a colofó, que s’alegrava i desitjava que continuara defensant les meues idees, i que no oblidara, però, que, al capdavall, Espanya és com una gran família on hem de conviure tots juntets en pau i harmonia.

Jo em vaig quedar observant com eixien de ma casa i no vaig tindre ganes de contestar que de gran família res de res. Part de l’antiga corona d’Aragó –concretament, el Principat de Catalunya, el Regne de València i les Illes Balears– sempre havia estat tractada com una colònia i com a tal l’havien saquejada, espoliada i reprimida, sobretot, del segle XVIII ençà. Com es pot raonar o negociar amb gent tan diferent i llunyana a nosaltres? 

dissabte, 24 de setembre de 2016

Parlar en castellà per educació és un mal vici

Històries del català és un recull de l'experiència amb el català de nouvinguts a les Balears.


Històries del català és un recull en vídeo de l'experiència amb el català de nouvinguts a les Balears. Els testimonis expliquen què els ha aportat aprendre aquesta llengua o com ha estat l'acollida a les illes.

Na Zohra, del Marroc, explica que vol tenir l'oportunitat d'expressar-se en català, però sovint es troba amb interlocutors que li parlen en castellà perquè la veuen estrangera. En aquest sentit, Zohraconsidera que «parlar en castellà per educació és un mal vici, perquè els estrangers tenim la capacitat de demanar que ens parlin en aquesta llengua, o de demanar que ens parlin en català a poc a poc»:

En Declan, d'Escòcia, considera que aprendre idiomes és molt interessant. Ell parlà català amb els amics de Mallorca i de Formentera, i en la seva opinió «el més complicat en català són els pronoms febles»:

Na Rumiko, del Japó, explica que «aprendre català m'ha obert moltes possibilitats de conèixer la manera de viure de Mallorca» i que se sent «molt acollida a Sóller». Na Rumiko és professora de música al Conservatori Superior de les Illes Balears:

Totes les històries del català es poden veure a històriesdelcatalà.org.

divendres, 23 de setembre de 2016

Un decret sense valentia







VIOLETA TENA 23/09/2016

Aquesta setmana s'ha revelat una de les incògnites que restava per resoldre en el departament que gestiona Vicent Marzà: el model lingüístic per al sistema educatiu. Tot i l'expectació que aquesta qüestió despertava, han hagut de passar quinze mesos perquè Conselleria faça públiques les línies mestres de la seua política lingüística a les aules. Al contrari del que ha passat en la posada en marxa -prematura- del programa Xarxa Llibres o en la implantació -també a espentes i redolons- de l'ensenyament públic per als xiquets de 2 anys, Educació ha optat per deixar madurar la qüestió, a desgrat dels més impacients, que consideraven aquesta una peça essencial de l'arquitectura educativa. Segurament una qüestió d'una envergadura tal justificava l'espera. Al capdavall es tractava de la primera volta que un gestor de filiació estrictament nacionalista podia decidir sobre una matèria tan sensible. Després de tants anys de consolidació del doble sistema de línies i d'un avanç testimonial del valencià, l'expectativa era gran entre determinats sectors de població. L'oportunitat era històrica. I, tanmateix, l'esborrany del Programa Plurilingüe Dinàmic fet públic aquesta setmana resulta poc ambiciós, poruc, i profundament decebedor.  


En primer lloc és poc ambiciós perquè tot i la faramalla lingüística (res millor que adornar tot plegat amb l'epítet de "dinàmic") renuncia a aplicar la immersió lingüística que, segons pregonaven els experts en la matèria (quantes voltes ho vam escoltar això, durant la negra etapa del PP?) és l'únic sistema capaç de garantir la competència lingüística en ambdues llengües en un context de minorització com el que pateix el valencià. En comptes d'això, s'ha optat per un trencaclosques de tres nivells de complicada operativitat basats en la voluntarietat dels consells escolars que, en els casos dels centres on en l'actualitat existeix la doble línia, fins i tot podria comportar la reducció d'hores lectives en valencià pels qui ara cursen en l'anomeada línia, tal i com ha advertit el sindicat STEPV.

El decret és poruc perquè, sota el sacrosant argument de la llibertat d'elecció dels pares ("no imposa a ningú fer una cosa que no feia", ha dit Marzà) es deixa en mans dels consells escolars la decisió de a quin model volen acollir-se, tot renunciant d'aquesta manera a la legitima potestat de l'administració de fixar les normes del joc. Quina és la diferència, en l'essència última, respecte del model que ja està vigent ara? Confiar l'avanç social del valencià a la capacitat de seducció que pot exercir l'obtenció d'uns títols és molt aventurat, més encara si tenim en compte el valor social que l'idioma propi té al País Valencià. I és poruc també perquè evita tacar-se les mans amb la controvertida exempció lingüística.

L'actual decret, com ho va ser en el seu moment la Llei d'Ús i Ensenyament en València (LUEV), és tímid per bé que els seus impulsors s'escuden en que la seua redacció s'ha basat en els informes de les Unitats d'Ensenyament Multilingüe de les universitats. No es diu, però, que alguns dels experts que participen en aquestes unitats abominen de l'esborrany fet públic per Conselleria. Exemples com els de Catalunya o el País Basc (on l'escolarització en euskera ha passat del 38,4% al 63,3% en quinze anys) posen en evidència que només una política decidida i enèrgica pot revertir el procés de minorització. Tot indica que els valencians, una volta més, ens hem pegat un tir al peu.

I, sobretot, l'esborrany és decebedor per les expectatives generades, pel que podria haver sigut i no és. Aquesta era la primera volta en la història dels valencians que un gestor públic de tarannà valencianista escometia una tasca d'aquestes característiques. Era, doncs, el moment de fer passos endavant. La sensació, però, és que aquest text encara té l'empremta ciscariana. Apel·len, els escuders de Vicent Marzà, al sentit de la realitat que ha de tenir un responsable públic quan governa per a les diverses sensibilitats socials. Argumenten que una societat com la valenciana no està preparada per a un model com la immersió lingüística i que això, en última instància, hauria rearmat la dreta jacobina de PP i Ciutadans de cara a les pròximes eleccions autonòmiques. Resulta, però, que tot i tractar-se d'un decret descafeïnat, els conservadors i neo-espanyolistes han eixit en tromba contra el conseller. Perquè a ells els té igual el detall del text, només resten a l'espera d'acarnissar-se amb la víctima fins esbudellar-la cada volta que apel·la a la qüestió idiomàtica. Les crides del conseller al consens i la concòrdia no són un balsam pels qui aspiraven a un model d'ensenyament en llengua pròpia, plurilingüe, sí, però que tinguera com a eix vertebrador el valencià.

En última instància, el cas del decret de plurilingüisme visibilitza la limitada capacitat del nacionalisme valencià per dur endavant el seu programa polític en aquells aspectes que, històricament, havien resultat cardinals. El colp és molt dur, i encara resulta més dolorós a la vista de l'aclaparador silenci que molts valencianistes s'han autoimposat a pesar del desficaci. Les renúncies programàtiques, sembla, són més fàcils de digerir quan es suca pa de l'oli públic. Aquesta és una ocasió perduda, la confirmació que, malauradament, els valencians perdem un llençol a cada bugada i que la valentia aquella que es brandava en campanya electoral s'esmuny pels embornals de la realpolitik.


Font: Un decret sense valentia | El Temps

dijous, 22 de setembre de 2016

Els riscos poden ser subtils i hem de ser-ne conscients


Detall d’un llibre de text de l’Editorial Edelvivies. Motiu de “debat” aquesta setmana a les xarxes socials.

Joan Morro 


Una reflexió de Joaquim Torrent arran d’una altra que vaig fer jo entorn d’un curs universitari de “catalánvalenciano” m’ha motivat a voler remarcar que, a parer meu, alguns riscos que actualment acompanyen a la cultura catalana són cada vegada més subtils. El guionet del nom del curs pot ser un disbarat i una ofensa, certament, però n’hi ha més. Això és el que m’interessa apuntar. 

Anticatalanisme i catalanofòbia són coses diferents. Catalans i catalanisme, també. Així mateix, totes les cultures tenen condicions internes, externes i sempre evolutives. N’hauríem de ser conscients si no volem caure en antagonismes grollers, del tipus “els setciències contra els rucs”, “els bons contra els dolents”. Això és un risc. Per això vaig suggerir que des de diferents postures –pedants, buròcrates, folklòriques– es pot argumentar contra les intuïcions més fermes i els fets més contrastats inclús des d’una presumpta innocència. Sí, pràcticament tot es pot argumentar. No ho dic per fer elogis sinó per parar atenció. En aquestes postures fins i tot podem trobar a qui no és catalanòfob ni nega públicament la unitat de la llengua catalana però que, justament per argumentar en comptes d’amenaçar, contribueix a l’anticatalanisme d’una forma tan eficient com inesperada. 

Que l’Agència Tributària ofereixi serveis en català i en valencià no és equivalent a que una Universitat pública ofereixi cursos que diferencien l’idioma en dos noms, encara que les dues institucions puguin fer mal als ulls i a la salut de la llengua comuna. Dic que és un risc no entendre la diferència, i no ho dic per humilitat sinó per prudència. El funcionari de l’Agència Tributària potser no sap qui són Ramon Llull i Pompeu Fabra; el professor de la Universitat pública probablement sí que ho sap. Un Pericay és un Lizondo evolucionat. Intelligenti pauca. 

Paga la pena no oblidar que la inquisició, el colonialisme i el feixisme també tingueren arguments al darrere, de vegades presentats per grans pensadors; verbalitzar postures tot d’acord a premisses entrelligades i conclusions derivades, així com fer servir dades i dates d’una forma més o menys elegant, no carrega cap compromís amb cap moral en concret i alhora afavoreix la immunitat i la propaganda (un concepte, per cert, originàriament concebut per a dur a terme noves estratègies evangelitzadores). N’hi ha també els que, avui dia, sense sotmetre gent, argumenten contra les evidències de l’escalfament global o a favor del disseny intel·ligent. Inclús premis Nobel com el genetista James Watson han fet declaracions masclistes i racistes. Que facin servir la paraula i no merament la censura, els insults i les agressions és un factor que no hem de menystenir. Aquí rauria un altre risc. 

Argumentar millor no té per què ser políticament rellevant quan més d’una part argumenta. No garanteix tampoc ser més bo d’acceptar. Però qui argumenta, encara que tingui un límit (o molts), rep certa legitimitat a nivell social. No són pocs els promotors de l’anticatalanisme que ja ho saben. I el que saben des de fa temps és que fan l’agost cada vegada que acusem d’ignorància als que neguen la unitat de la llengua. 

Si vaig prendre com a pretext el curs de la UNED per acabar esmentant els gonelles d’última generació va ser precisament per a subratllar que els arguments, per febles i esbiaixats que siguin, poden arribar a convèncer si hi ha institucions favorables; unes institucions que de fet poden promocionar (per a major glòria de les estratègies anticatalanistes) que el català no té un únic organisme regulador o que hi ha qui vacil·la a l’hora d’esmentar-ne el nom, encara que la llengua referida sigui reconegudament la mateixa. 

Tenir més arguments no comporta tampoc més rellevància política. Alguns, en canvi, guanyen simpaties per barrejar quatre fonts, sobretot si poden aferrar-se a quelcom fàcticament respectable. No ho hem d’oblidar. En tot cas, els riscos no sempre són els que eren. 

dimecres, 21 de setembre de 2016

La "Festa Estellés" simultàneament a València, Palma i Barcelona

El més destacat de la nit serà que es comptarà amb connexió en directe amb les tres trobades a partir de les 22h per compartir la vetllada

El proper divendres, València, Palma i Barcelona recordaran la figura del poeta Vicent Andrés i Estellés tot celebrant de manera simultània els “Sopars Estellés”. El més destacat de la nit serà que es comptarà amb connexió en directe amb les tres trobades a partir de les 22h per compartir la vetllada.

Cal recordar que el Sopar Estellés o Festa Estellés, coincidint amb el dia del naixement del poeta -el 4 de setembre de 1924-, s’inspira en els 'Burns Supper' (festa on els escocesos recorden el poeta Robert Burns), i combina poesia i gastronomia en un marc festiu i popular, el marc més adient per recordar el poeta de Burjassot i des de l’any 2010, diferents poblacions d'arreu la nació celebren al llarg del mes de setembre les seves particulars Festa Estellés. 

Des de la Federació Llull, a instàncies d’Acció Cultural del País Valencià, s’impulsa enguany la coordinació de trobades simultànies a diferents poblacions dels Països Catalans, amb voluntat de potenciar i donar a conèixer aquestes trobades.

A València, el sopar tindrà lloc a la plaça del Pilar a les 21h i es comptarà amb l'actuació de Pau Alabajos i de la Coral Giner de la Societat Coral El Micalet. L'acte serà presentat per l'actiu Pilar Almeria, coneguda pel seu paper en “Bon dia, bonica”.

Les reserves per al sopar poden fer-se a través d’info@acpv.cat fins el dijous 22 de setembre. Aquest acte està organitzat per Acció Cultural del País ValenciàAssociació d'Escriptors en Llengua CatalanaCa Revolta i Societat Coral El Micalet amb la col·laboració d'El racó de la corbella.

A Palma, En el cas de Palma, l’acte, organitzat conjuntament per l’Obra Cultural Balear i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, tindrà lloc a Can Alcover, carrer de sant Alonso, 24, a partir de les 20h. Per a reservar el sopar de pa amb oli, cal telefonar al 657988027 abans del migdia de dijous dia 22.

A Barcelona, la Casa València (Còrsega, 335) acollirà la trobada a partir de les 20h. Tots els assistents poden participar a la lectura. Cada participant tindrà UN MINUT de temps per llegir. Es pot llegir un poema o fragment de Vicent Andrés Estellés o d'un text propi que hi tingui relació. Cal inscriure's al sopar (10 euros per persona) abans del dia 21 de setembre, a través del formulari disponible en aquest enllaç: Barcelona a Estellés o bé escrivint a aelc@escriptors.cat.

Ho organitzen: Associació d'Escriptors en Llengua CatalanaEspai País Valencià i Òmnium Cultural. Hi col·laboren: Federació Llull i Casa de València.

Font: La "Festa Estellés" simultàneament a València, Palma i Barcelona

dimarts, 20 de setembre de 2016

ELS PAÏSOS SOCARRATS



“[…] el desconeixement de la pròpia història és una de les causes més radicals de l’afebliment de la consciència nacional catalana i de la seva lenta substitució per la consciència nacional espanyola. Els nostres ocupants ho saben perfectament i, per ço, és la primera cosa que han amagat, car són conscients que és allò que més els denuncia i més els posa en evidència. El factor històric és tant o més important que el factor lingüístic a l’hora de crear o de reconstruir una consciència nacional, donat que és la història la que més explica el per què de la identitat lingüística i col·lectiva d’un país” (“Catalunya, nou Estat europeu”, Declaració de la Primera Convenció per la Independència Nacional).
Recuperar la memòria històrica.

“Quan el mal ve d’Almansa…” (Dita popular valenciana).

Els Països Socarrats 01
Eixe és “el mal” que vingué d’Almansa:
Algunes dates del genocidi:

Relació per escrit:

En total 18 poblacions valencianes afectades per incendis o matances: 7 a la Marina Alta, 2 a la Plana Baixa, 2 a la Ribera Alta, 1 a la Costera l’Alt Maestrat, Alt Millars, Serrans, L’Horta, El Comtat i el Baix Vinalopó, Dues a Matarranya (la Franja). La resta al Principat, fins a 49.

Tinc entès que també calaren foc a Gandia, Eivissa i d’altres viles, però no en tinc més dades.
Algunes com Ares del Maestrat foren cremades dues vegades.
  • 9 setembre 1705: Crema de Verger, Xaló, Ondara, Benissa, Pedreguer i Alcalalí (Marina Alta).
  • 11 setembre 1705: Crema del Raval de Dénia (Marina Alta).
  • 16 desembre 1705: Mont-roig de Tastavins (Matarranya).
  • Principis 1706: Destrucció de Pedralba (Serrans).
  • 9 de gener de 1706, en alçar el setge de Sant Mateu i retirar-se des del Baix Maestrat cap a la Plana, el Comte de las Torres provoca diversos incendis.
  • 12 de gener de 1706, incendi i saqueig de Vila-real (Plana Baixa). Nombrosos morts entre els atacants. Saqueig dels convents i 250 vila-realencs són duts presoners a Requena.
  • 17 gener 1706, incendi de Quart de Poblet (L’Horta).
  • 24-25 de gener de 1706: Les tropes borbòniques calen foc a Calaceit (Matarranya, la Franja) perquè els habitants de la vila es van negar a acceptar Felip de Borbó com a rei. Calaceit fou incendiada, lluità contra les tropes castellanes, però no pogueren contenir l’atac i en la defensa de les nostres llibertats moriren 150 calaceitans.
  • Febrer 1706: Destrucció de Montserrat (Ribera Alta).
  • 17 abril de 1706: Incendi de Manuel (Ribera Alta)
  • Abril de 1706: Incendidel Raval d’Ares del Maestrat (Alt Maestrat).
  • 21 octubre 1706: Massacre d’Elx (Baix Vinalopó).
  • Des del 17 ó 19 de juny de 1707, dies després del setge de Xàtiva (la Costera), comença l’incendi i extermini de Xàtiva, capital de la Governació “dellà de Xúquer”, i segona ciutat del Regne de València, a la qual se li canviara el nom per Nueva Colonia de San Felipe.
  • 14-15 agost 1707: Massacre d’Agres (El Comtat).
  • Estiu (?) 1707: Crema de Suera (Serra d’Espadà, Plana Baixa).
  • Final d’estiu o tardor 1707: Crema de Villahermosa del Río / Vilafermosa del Riu (Alt Millars)
    12 octubre 1707: Massacre del Roser, Lleida.
  • 12 de novembre de 1707, acaba el setge de Lleida durant el qual es crema part de la ciutat.
  • 27 de novembre de 1707, incendi i saqueig sistemàtic d’Ares del Maestrat.
  • 9 de gener 1708: Les tropes borbòniques, després d’un setge amb bombardeig, entren i saquegen Alcoi.
  • 16 juliol 1713: Delme de forca a Torredembarra.
  • 17 juliol 1713: Delme de forca a Tarragona.
  • 3 d’agost de 1713, incendi de Sallent.
  • Agost 1713: Crema de Teià.
  • 13 agost o 3 de setembre 1713: Incendi de Manresa.
  • 20 Agost 1713: Crema de Vilassar de Dalt.
  • 29 d’agost i 3-4 setembre de 1713, incendi de Terrassa (dues vegades).
  • Agost-setembre 1713: Crema de Castellterçol.
  • 3 de setembre de 1713, incendi de Les Salelles.
  • 10 ó 14 de gener 1714, incendi i mata-degolla de Sant Quintí de Mediona.
  • 13-14 de gener de 1714 incendi i saqueig de Caldes de Montbui.
  • Gener 1714: Incendi de Balsareny i de la Pobla de Claramunt.
  • 14 de gener de 1714, incendi d’Oristà, de Sallent, de Torelló, de Sentmenat i de Sant Feliu Sasserra.
  • 14 de gener o 5 febrer i 1 o 30 juliol de 1714, incendi de Prats de Lluçanès (dues vegades).
  • 25 gener (o Febrer-març) de 1714, incendi de Peramola.
  • 1714, incendi i saqueig de Vilanova.
  • 12 febrer 1714, incendi de Sant Hipòlit de Voltregà.
  • 14 febrer 1714, massacre els fets e la Gleva.
  • 15 febrer 1714, Crema de St. Pol del Mar.
  • Mitjans febrer 1714: Crema de Vilaplana (Baix Camp) i de Moià.
  • Febrer-març de 1714, incendi de Sitges.
  • 1 abril 1714: Crema d’Arbúcies, Espinelves i Viladrau.
  • 9-10 maig: Crema d’Esparreguera.
  • Juny 1714: Crema de Monistrol de Montserrat.
Els Països Socarrats 02
  • “Y tocándome el dominio absoluto de les reinos de Aragón y Valencia se añade ahora el de justo derecho de conquista que dellos han hecho últimamente mis armas” (Felip V en el Decret de Nova Planta del Consejo de Castilla, 29-6-1707).
  • “La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble” (Àngel Guimerà).
– Com podrem reclamar el que desconeixem?  
Els estudiants israelians dediquen un curs sencer a estudiar la Xoà (l’Holocaust), amb viatges als camps de concentració de Polònia. Ells saben com reclamar els crims que patiren.
Els idiotes (mot que prové del grec clàssic i que hi té el sentit d’egoistes, ignorants i despolititzats) de nosaltres no sols desconeixen exactament en què van consistir els genocidis espanyols (neteja ètnica contra població civil) a costa de la nostra nació (especialment durant la Guerra dels Segadors i la de Successió), sinó que ni tan sols els historiadors o els partits pomposament autoconsiderats nacionalistes o independentistes s’hi han interessat massa, tot col·laborant a esborrar la història i la memòria dels nostres màrtirs.

– Com podem donar a conèixer la nostra causa amb semblant ineptitud, mandra i curtesa de mires?

– Com gosem queixar-nos d’ells si els ho posem tan fàcil?
Per això els nostres planys han estat, sovint, victimisme barat: ens planyem del que ens fan però no diem que els deixem la casa oberta, que som uns ineptes i uns mandrosos, que realment no estimem les nostres coses, perquè si ens les estimàssim, en lloc de fer de ploramiques ridículs, treballaríem en els punts que estratègicament hem de menester per a sobreviure.

ENLLAÇOS RELACIONATS

Font: Els Països Socarrats | Braços Oberts

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA