Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 31 d’agost del 2016

INICI DEL PROCÉS SOBERANISTA A MENORCA

MES obre el curs polític reivindicant el sobiranisme i la República de Menorca

PSM, Equo i Esquerra Republicana organitzen aquest dissabte un acte a Ferreries.

Maite Salord intervé en l'acte de proclamació dels candidats, l'any passat, a es Mercadal
PSM, Iniciativa Verds-Equo i Esquerra Republicana, els tres partits que integren Més per Menorca, obriran aquest dissabte el curs polític amb un acte reivindicant el sobiranisme cap a l' «horitzó d'una república menorquina».

L'acte, sota el lema «Cap a la República dels menorquins», tindrà lloc aquest dissabte a l'auditori de Ferreries (19 hores), on es compaginarà un recital poètic a càrrec de Jordi Odri i Bep Joan Casasnovas, una actuació de glosat i una actuació musical de Maria Àngels Gornés i acabarà amb la lectura del manifest, a càrrec d'Andreu Servera i Carme Rocamora.

«Aquest acte pretén reivindicar el poble de Menorca com a poble sobirà que té a les mans disposar de les eines que li puguin garantir les quotes més altes de benestar social», destaquen en un comunicat conjunt les tres formacions polítiques.

Els partits que integren Més per Menorca volen destacar «l'aportació dels protagonistes de la lluita per l'autogovern durant els anys de la transició», per remarcar «la vigència i necessitat actual del discurs sobiranista per continuar defensant la capacitat dels menorquins de decidir el seu futur ». I més en «un context polític marcat per la recentralització i el qüestionament del dret a decidir», en referència - i sense anomenar-lo directament- a l'últim Govern de Mariano Rajoy i al recent acord d'investidura signat pel Partit Popular i Ciutadans.

Davant de tot això, els tres partits polítics reivindiquen l'«afirmació d'una Menorca sobirana i republicana», com «aposta radical per als valors cívics i democràtics», amb els quals es pugui «garantir» en primer lloc que «siguin els menorquins els que decideixin sobre Menorca i sobre ells mateixos », i en segon terme ser« un subjecte polític amb estructures d'estat, que ens permetin parlar de tu a tu amb Palma i Madrid ». Entenen que «només si som nosaltres els que decidim sobre nosaltres mateixos i la nostra casa podrem garantir els millors serveis socials, la millor sanitat, les millors infraestructures, una terra verda i una millor educació», conclou el comunicat conjunt enviat per MES per Menorca.


dimarts, 30 d’agost del 2016

El català, llengua vehicular a les escoles aragoneses

El nou currículum, que inclou també l'aragonès, es començarà a aplicar a partir d'aquest proper curs



A partir del proper mes de setembre, quan començarà el nou curs escolar, el català i l'aragonès seran llengües vehiculars a les aules d'Aragó. El nou currículum permetrà que els alumnes puguin cursar assignatures en català i aragonès i ja no hauran de fer hores extraescolars si volen aprendre-les. Segons el nou currículum, els professors podran usar ambdues llengües per a impartir qualsevol matèria. 

D'altra banda, cal recordar, però, que el govern d’Aragóha vetat la distribució i l’ús de les agendes escolars en català que la Plataforma per la Llengua i entitats de la zona havien creat per a contribuir a la normalització del català.

La conselleria d’Educació aragonesa va assegurar que la decisió s’ha pres en considerar que s’envaeixen “les competències d’Aragó en relació amb els continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat” i ha instat els promotors que no distribueixin més agendes.

Font: El català, llengua vehicular a les escoles aragoneses - La Veu del País Valencià

dilluns, 29 d’agost del 2016

Mapa de la població castellanoparlant al regne d'Espanya

Atles de Cartografia Lingüística Bàsica Mapa orientatiu de la població castellanoparlant al regne d'Espanya



ALGI
Cartografia 
Atles Lingüístic
Atles de Cartografia Lingüística
 

 Territori històric (des de principis del segle XX).
 Territori altament castellanitzat durant el segle XX, +90% de població castellanoparlant.
 +70% de població castellanoparlant.
 50% al 70% de població castellanoparlant.
 -50% de població castellanoparlant.
 -30% de població castellanoparlant.

Font: Mapa de la població castellanoparlant al regne d'Espanya | Atles de Cartografia Lingüística Bàsica | Iberolingua.com

diumenge, 28 d’agost del 2016

L’ambigüitat de la Constitució es materialitza en prejudicis lingüístics i discriminació

Diada per la Llengua a Palma (14 de maig de 2016)
Article de Toni Barceló publicat a Acció Cultural dels Països Catalans, és la segona part, la continuació, aUna normalitat ben poc normal (I).
Fa unes setmanes va transcendir la notícia de l’esperpent que es produí a l’Audiència Provincial de Palma quan Consol Castillo intervengué com a testimoni en el judici pel cas ‘Nóos’ fent servir el català. Pocs dies més tard, el 8 de maig, després del partit que havia enfrontat el Real Madrid CF i el Valencia CF a l’estadi Santiago Bernabéu, el periodista català Sebas Guim es va adreçar al porter madridista Kiko Casilla, natural d’Alcover, en llengua catalana. Després que el corresponsal de la CCMA a Madrid hagués formulat la seva pregunta, el futbolista es dirigí al cap de premsa del club per assabentar-se si podia respondre-la en aquesta llengua. El cap de premsa, Carlos Carbajosa, digué «No, no, no, en español», i aleshores tant Sebas Guim com Kiko Casilla es veieren obligats a amagar la llengua.
Aquest no és un incident equiparable al de Consol Castillo perquè no s’esdevingué en un territori de l’Estat en què el català és oficial, però hem d’assumir per aquest motiu que és un fet normal o normalitzable? Pensem-hi. Primerament preguntem-nos a què pot respondre el comportament de Kiko Casilla. Recordem-ho: el futbolista demana permís al cap de premsa. Com així? Ho fa motivat per un complex d’inferioritat autoimmunitari o perquè intueix que parlar públicament en català descontentaria els aficionats madridistes? O, pitjor de tot, ho fa perquè pesa en la seva consciència la recomanació explícita del club de no fer servir el català? Sembla que situacions com aquesta no ocorren quan jugadors francesos responen les preguntes dels mitjans del seu país en francès, o quan els anglesos ho fan en anglès. Per tant, pareix raonable deduir que el Real Madrid CF prohibeix explícitament l’ús del català, tot i que Casilla ho ha desmentit apel·lant al funcionament de les zones mixtes.
El marc legal en què s’ha d’encabir aquest succeït ens el proporciona la Constitució espanyola:
Article 3
1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.
3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
L’única llengua que hi apareix especificada és el castellà. En aquest sentit, el text no esclareix algunes qüestions importants, com ara quantes i quines són les «altres llengües espanyoles» i les «diferents modalitats lingüístiques d’Espanya», o què s’entén per «respecte i protecció» i quins mecanismes de garantia hi ha. A banda d’això, emperò, l’Article 3 fa referència als textos legals que regeixen les altres llengües oficials, els estatuts d’autonomia. Malgrat la declaració de bones intencions de la Constitució, la indefinició onomàstica i la subalternitat dels estatuts sempre fan inclinar la balança en benefici de l’única llengua oficial reconeguda per a tot el territori de l’Estat.
Si un fet que hauria de ser un fet més, com el de Kiko Casilla o molts d’altres, es transforma en un conflicte lingüístic d’interès mediàtic és per l’absència absoluta de normalitat en l’ús del català en els espais socials. Al capdavall, un periodista en una roda de premsa és el representant d’un mitjà de comunicació. Tant aquest mitjà com la seva audiència fan servir una llengua determinada, i no sembla coherent que la situació comunicativa establerta entre un esportista i l’audiència a través del periodista estigui determinada per factors relacionats amb l’espai físic, i encara menys quan la participació d’altres mitjans que cobreixen la informació en altres llengües, inclòs el castellà, hi és autoritzada. Les discriminacions lingüístiques envers ciutadanes i ciutadans que fan servir llengües altres que la castellana en àmbits d’ús social són, dissortadament, un patró endèmic de la realitat sociolingüística de l’estat espanyol emparat en la legalitat. L’ambigüitat de la Constitució abona el desconeixement de la pluralitat lingüística del territori de l’Estat, i això es materialitza en prejudicis lingüístics i discriminació. Prejudicis i discriminació: allò que garanteix que l’únic normal en la nostra realitat sociolingüística propera sigui l’anomalia, malgrat les lleis.
Articles relacionats:
El Govern hauria d’invertir més recursos en matèria de normalització lingüística, estudiants es reuniren amb Guiem Amorós, el Sepc troba a faltar més recursos per, d’aquesta manera, aconseguir una integració lingüística real.
Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius, l’article predecessor al que acabau de llegir, publicat a contrainfo.cat.

dissabte, 27 d’agost del 2016

SACSEGEM RÀDIO TERRA!


Ja tornem a ser aquí! Però, com ja us vam comentar no havíem marxat pas de vacances. Hem estat tot l'estiu treballant intensament per iniciar a partir de l'11 de Setembre el tercer curs de Ràdio Terra que implicarà una nova etapa del projecte amb un equip renovat, música i programes renovats, web renovada... tot de nou per aprofitar i potenciar l'experiència de dos anys d'emissió i de tres anys i mig de funcionament del projecte de Ràdio Terra.

Per aquest motiu, en les properes setmanes -i fins a l'arribada de l'11!- us anirem informant de totes les novetats i, com sempre, us demanarem que ens ajudeu a fer créixer el projecte, fent-nos propostes i crítiques, ajudant-nos a donar a conèixer el projecte, participant de la feina que implica el projecte.

De moment, us llancem la primera proposta perquè aneu rumiant aquest cap de setmana. En el programa especial de la Diada de l'11, realitzarem un debat entre una representant de Junts pel Sí i una de la CUP, sobre l'actual conjuntura del procés constituent a Catalunya: qüestió de confiança, pressupostos 2017, estratègies per tirar endavant el procés... Per aquest motiu, ET CONVIDEM A QUE ENS FEU ARRIBAR PREGUNTES PER A ENRIQUIR EL DEBAT, que guardin relació amb aquestes temes. Ens les podeu fer arribar directament a l'adreça info@radioterra.cat

divendres, 26 d’agost del 2016

Un 76% de la població de la Catalunya Nord vol un model d'ensenyament bilingüe


Adrià Esteban 
Foto: ACN



Segons un estudi encarregat per la Direcció General de Política Lingüística (adscrita a la Generalitat de Catalunya), que es va presentar al març de 2016 a Perpinyà, un 76% dels habitants de la Catalunya Nord reclama la implementació de la llengua catalana a les escoles franceses mitjançant un model d'ensenyament bilingüe. Aquesta és l'enquesta més gran que s'ha realitzat a la Catalunya Nord i compta amb una mostra de 1.760 persones.
El director de l'Institut Francocatalà Transfronterer de la Universitat de Perpinyà, Alà Baylac-Ferrer, ha presentat l'estudi en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) que es celebra al Liceu Renouvier de Prada. L'objectiu d'aquesta enquesta era analitzar el nivell de coneixement de la llengua catalana a les comarques de la Catalunya Nord (Roselló, Conflent, Vallespir, Capcir, l'Alta Cerdanya i la Fenolleda).
Altres dades de l'estudi confirmen que hi ha un 61% dels nord-catalans que entenen el català i un 35% d'aquests habitants declaren que posseeixen almenys capacitats per expressar-se en aquesta llengua. No obstant això, Baylac-Ferrer s'ha mostrat crític amb la política lingüística de l'Estat francès. La nova mesura de límits regionals en la qual es denomina Occitània el territori de la Catalunya-Nord és una prova més "del clima d'hostilitat". En aquest sentit, Baylac-Ferrer ha conclòs que la recatalanització és "difícil" malgrat "l'opinió favorable a la llengua".
Relacionat amb la UCE
http://www.elnacional.cat/ca/politica/munte-ritme-procesl-niu-paisos-catalans_107891_102.html

http://www.elnacional.cat/ca/politica/prada-universitat-catalana-estiu_107672_102.html
http://www.elnacional.cat/ca/politica/ajuntament-barcelona-retira-subvencio-uce_107923_102.html

Font: Un 76% de la població de la Catalunya Nord vol un model d'ensenyament bilingüe

dijous, 25 d’agost del 2016

Ciudadanos activa la #ViaUlster per rebentar el País Valencià

Després del fracàs de la seva estratègia a Catalunya ara ho intenten al sud del país, busquen l’enfrontament intentant recuperar el “blaverisme” més tronat i violent


El portaveu valencià de Ciutadans, Fernando Giner, ha alertat aquest dimecres que el País Valencià viu en l’actualitat un procés d’implantació i creixement del nacionalisme similar al que va viure Catalunya als anys 80, un clar intent de recuperar el blaverisme i l’extrema dreta més violenta. La formació taronja s’ha concentrat davant del Palau de la Generalitat Valenciana sota el lema ‘Per al defensa de la Constitució Espanyola i l’Estatut d’autonomia’, concentració que ha comptat amb el suport de la líder de C’s a Catalunya, Inés Arrimadas, al costat del portaveu balear Xavier Pericay i la portaveu a l’Aragó, Susana Gaspar. Una mostra de l’odi a la llengua catalana per part del partit d’Albert Rivera que no pot amagar els motius pels quals va néixer, acabar amb el model de normalització lingüística creat a Catalunya, model d’èxit i de convivència. 

Rivera no amaga l’objectiu, activar l’odi per rebentar qualsevol intent de confluències entre els territoris de parla catalana

Durant el seu discurs, Giner ha assenyalat que València necessitava un acte com aquest “per dir-li al nacionalisme que no pot seguir per aquest camí”. En la seva opinió, “cal recuperar el que és ser valencians” i “ofrenar noves glòries a Espanya per a una Espanya més valenciana i no una València menys espanyola”.

Després del fracàs de la Via Ulster a Catalunya ara ho volen intentar al País Valencià

Giner ha criticat que la Diputació de València hagi cedit la plaça de bous per fer actes que van “contra la Constitució i l’estatut valencià”, en referència als actes organitzats per Acció Cultural. El portaveu valencià ha reclamat així mateix al conseller d’Educació valencià, Vicent Marzà, “que el procés d’immersió lingüística comprengui que els nostres fills necessiten el castellà i l’anglès per a viure”.

Arrimadas activant la Via Ulster per recuperar el blaverisme i l’extrema dreta valenciana més violenta

La líder a Catalunya, Inés Arrimadas ha clos l’acte criticant les propostes basades en enfrontar territoris “que ens fan escollir entre identitats i banderes”. Arrimadas critica allò que fa, activar l’odi entre ciutadans d’una mateixa comunitat lingüística.


NOTÍCIES RELACIONADES

dimecres, 24 d’agost del 2016

L’ANC demana “perdre la por” a reivindicar la “nació completa”

Les entitats sobiranistes del País Valencià i les Balears prometen suport al procés d'"alliberament" de Catalunya
Aquest text és un servei de l'agència ACN.


ACN Prada.-La Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, constituïda per l’ANC, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, han fet aquest dissabte a Prada (Conflent) la seva presentació en societat davant l’independentisme acadèmic. En una jornada organitzada a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), totes tres entitats han reivindicat la “nació completa”. Àngels Folch, de l’Assemblea, ha demanat fer-ho de manera decidida: “no hem de tenir por a dir que som una sola nació”. Per la seva part, les entitats de les Balears i el País Valencià han expressat ple suport a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, davant l’advertiment de l’Estat, i contribuir al procés d'”alliberament” de Catalunya.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD) i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), aplegades en la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, han protagonitzat aquest dissabte un acte conjunt a l’UCE. Sota el títol ‘Tota una nació en marxa. Diferents ritmes, un mateix objectiu’, els representants de les tres entitats han reivindicat amb fermesa la “nació completa”. Àngels Folch, de l’Assemblea, ha demanat als catalans que “perdin la por” de defensar amb rotunditat els Països Catalans. Cristòfol Soler, de l’ASM, ha promès que faran costat al Principat “en el seu moment d’alliberament” i ha explicat que el principal objectiu de la seva associació es “fer pedagogia del dret de decidir a les Illes” i “lluitar contra l’autoodi”.Per la seva part, Toni Infante, de la PDaD, ha expressat la seva solidaritat amb la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, davant dels “atacs” de la judicatura espanyola. “Ella també es la nostra presidenta. Si van a per ella, van a per tots nosaltres”, ha clamat. Adreçant-se als catalans, ha proclamat: “deixeu la porta oberta perquè ens hi puguem sumar després”.Tots tres representants han posat en valor la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans per defensar el dret a decidir, la sobirania dels pobles i la transversalitat arreu i, alhora, han criticat l’actitud “autoritària” de l’Estat i els seus atacs “centralitzadors” davant les demandes sobiranistes. A l’acte estava prevista la participació del president de l’ANC, Jordi Sànchez, que finalment no ha pogut assistir-hi ja que, segons l’organització, s’ha vist atrapat en cues quilomètriques a la frontera francesa.

Font: L’ANC demana “perdre la por” a reivindicar la “nació completa” | VilaWeb

Relacionat:
  • "Presenten a l'UCE la confederació de les entitats sobiranistes dels Països Catalans" ( http://twitthat.com/IMIlL )
  • "L'ANC demana "perdre la por" a reivindicar la "nació completa"" ( http://twitthat.com/2JpR7 )
  • "El Món | L'Assemblea dels Països Catalans reclama unitat d'acció" ( http://twitthat.com/Ue5D6 )
  • "Presenten a l'UCE la confederació de les entitats sobiranistes dels Països Catalans" ( http://twitthat.com/IMIlL )
  • "ANC percep la independència com un «projecte comú» per als Països Catalans | NacióDigital" ( http://twitthat.com/P6maQ )

dimarts, 23 d’agost del 2016

L'OBSESSIÓ CASTELLANA PEL CATALÀ

Font: @rourevlc
L'any 1914 el diari ABC va publicar el següent article.
Resulta que pels nacionalistes espanyols amb els valencians no passava res perquè parlaven la seua llengua dins de la família o de manera regionalista/folklòrica i no érem una amenaça per a la indiscutible unitat d'Espanya, però els catalans sí que suposaven un "problema" al que calia fer front.



dilluns, 22 d’agost del 2016

Front comú de la societat civil i ajuntaments per exigir Occitània-País Català com a nom de la regió


Per: ACN

Entitats catalanistes de Catalunya Nord, batlles de 147 municipis del Llenguadoc-Rosselló i alts càrrecs del Consell Departamental dels Pirineus Orientals han unit forces per exigir a l’estat francès que inclogués País Català al nom de la regió que englobava Montpeller i Tolosa. En un front comú inèdit, han ideat una campanya per a elevar la reivindicació a les màximes institucions franceses. El primer ministre francès, Manuel Valls, els va rebre en audiència i han demanat una reunió amb el president, François Hollande. A més, presentaran un recurs legal al Consell d’Estat, que s’hi ha de pronunciar abans de l’1 d’octubre. Un dels promotors del text, Joan Becat, insta els catalans a assistir a la manifestació unitària convocada el 10 de setembre a Perpinyà per reclamar que la futura nomenclatura representi la catalanitat de part del territori.

Al maig va començar un procés ben llarg de tria del nom per a la macro-regió que unifica administrativament el Llenguadoc-Rosselló i el Migdia-Pirineus. Amb el 44,9% de vots, l’opció Occitània va imposar-se a la consulta ciutadana, en què van poder participar els més grans de 15 anys residents al territori. El consell regional va ratificar la preferència i va afegir el subtítol Pirineus-Mediterrània. L’última paraula la té ara l’estat francès, que abans de l’1 d’octubre ha de fer pública la decisió final. Pot avalar la nomenclatura pre-escollida o bé optar per una de nova.

Catalunya Nord confia que la mobilització sense precedents que han engegat al territori tingui els seus fruits, i País Català acabi afegint-se a la designació oficial. ‘No anem contra Occitània, estem a favor de País Català’, resumeix l’acadèmic i activista Joan Becat, que va ser membre del consell de savis que va proposar les opcions portades a votació popular. ‘A l’estat francès, els departaments i les regions sempre han tingut noms neutres, geogràfics o d’antigues províncies. Ara s’ha optat per un nom d’identitat, que fa referència a una llengua i una cultura de part del territori. Però a la regió hi ha dues llengües i cultures’, exposa.

Becat desvincula el nom País Català de qüestions polítiques: ‘és un nom banal, que s’utilitza amb absoluta normalitat aquí. No té a veure amb demandes nacionalistes’. Per això, diu, els resultaria incomprensible que s’esborrés la història, tradició i llengua catalana. ‘Seria fer-nos desaparèixer i això ens resulta insuportable. És com si Catalunya i l’Aragó s’uneixen i acaben presentant Barcelona com a capital cultural de l’Aragó o diuen que Torredembarra és la platja aragonesa’, il·lustra.

Front comú
Entitats d’àmbits diversos, personalitats de l’àmbit acadèmic i cultural, batlles de 147 municipis dels 220 de Catalunya Nord i la totalitat dels consellers departamentals del Llenguadoc Rosselló s’han sumat a la causa i han subscrit el recurs contenciós ciutadà que presentaran al Consell d’Estat, la més alta instància jurídica de l’estat francès, per reclamar la inclusió de País Català al nom de la regió. El món local ha donat una empenta decisiva al clam del territori. Uns quants municipis han col·locat, de manera simbòlica, plafons en què es llegeix País Català al costat dels cartells de senyalització d’entrada i sortida dels pobles.

‘Problema’ d’abast francès
La demanda ha arribat a l’Elisi i el primer ministre, Manuel Valls, en presència de dos ministres, els va atendre a Carcassona el 8 de juliol, ‘durant més estona que no és habitual en audiències oficials’. ‘Va escoltar les nostres raons i ens va admetre que el posàvem en una situació complicada’, relata Becat, que es mostra convençut que la potència de la seva reivindicació ja no té marxa enrere i obligarà l’estat francès a rectificar. També han demanat una reunió amb el president de la república, François Hollande.

Recurs administratiu
‘El nostre advocat ens diu que el recurs que hem impulsat té moltes opcions de prosperar’, indica Becat, que també és portaveu de la plataforma ‘Recurs ciutadà per Occitània-País Català’. A l’escrit legal, a banda de raons culturals, al·leguen defectes de forma en el procés d’elecció del nom. Entre més, es queixen que a la consulta ciutadana no es va permetre que participessin persones que no disposaven de telèfon mòbil francès.

Manifestació el dia 10 a Perpinyà
Becat augura una solució pactada entre les parts durant el setembre. El punt culminant de la reivindicació es viurà el dia 10 a Perpinyà, un dia abans de la diada de l’Onze de Setembre. Els sectors catalanistes de Catalunya Nord fan una crida per a assistir a la marxa com un gest de solidaritat entre territoris dels Països Catalans i perquè, ‘si és exitosa, ajudarà considerablement el recurs ciutadà’, en paraules de Becat.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Un full de ruta per al País Valencià | Antoni Infante


Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD
Al País Valencià, d’ençà les eleccions autonòmiques i municipals del maig del 2015, no hi ha dubte que s’ha fet un pas gegantí. Fer fora el PP de les principals institucions i democratitzar la societat, ni que fos mínimament, era una necessitat vital. De fet, bona part de les propostes polítiques dels partits aleshores a l’oposició tenien més a veure amb l’idea d’alimentar aquest imaginari col·lectiu de rebutjar el que teníem que no pas oferir un veritable programa de canvi que anara més enllà de denunciar i eliminar la corrupció del PP. Siga quina siga la valoració que puguem fer del canvi produït, ara podem constatar que políticament es pot respirar, i això, després de més de 20 anys de PP, no és poca cosa.
Ara bé, els 14 mesos que han passat amb la nova majoria a les Corts i al Govern de la Generalitat i també als principals ajuntament ens ha demostrat que eixe “fer fora el PP” era sense cap dubte una condició necessària, però, evidentment, no una condició suficient. Hem vist com la nova majoria ha hagut d’enfrontar-se de fet a un entramat jurídic, polític i sobretot econòmic, construït per a perpetuar la situació d’espoliació nacional i explotació social que patim al País Valencià. Hem pogut comprovar que, si no es trenquen i es canvien les regles del joc, restarem a la presó de les lògiques de la dominació actual.
Aquests mesos hem vist també com, a pesar de reconèixer que estem infrafinançats[1], el govern espanyol no només no ho soluciona, sinó que, a més, continua exigint-nos més “ajustos” financers[2], que, si es fessin, implicarien directament més retallades socials. I hem vist com es rebutjaven propostes fetes des del País Valencià[3],  es tombaven acords de les nostres Corts per part del Tribunal Constitucional espanyol[4] i es menystenia per dues vegades una àmplia representació conjunta de les Corts i de la Generalitat, que era objecte d’un buit vergonyós al Parlament espanyol. De fet, mentre que el ministre Montoro fia la millora del finançament del País Valencià al nou govern estatal, la història i el passat més recent ens indiquen que no podem esperar gaire siga quin siga qui governe a Madrid. I tot i això sense posar damunt la taula el gravíssim problema de l’espoli, que multiplica per quatre el volum del mal finançament autonòmic[5].
Davant aquesta situació, se’ns obren diverses possibilitats des de les quals poder operar políticament. La primera seria la d’acompanyar la reivindicació d’un millor finançament amb una millora de l’eficiència de la gestió mentre, paral·lelament, continuem traient rèdits a la corrupció passada i l’herència rebuda. Aquesta alternativa, que ja s’ha assajat si més no parcialment durant els 14 mesos de nova majoria, té uns límits evidents, ja que la millora de la gestió només és constatable en primera persona per una minoria de la societat i el recurs a la corrupció i l’herència rebuda ja ha mostrat els seus límits electorals; a més, la reivindicació d’un millor finançament encara és vista per amplis sectors socials no pas com una confrontació del País Valencià amb l’Estat, sinó com una qüestió partidària.
En aquest darrer aspecte s’ha avançat prou, però encara resta molt de camí per fer. En tot cas i suposant un hipotètic èxit d’aquesta alternativa, tindríem en els millors dels casos una autonomia millor finançada, millor gestionada i amb menys corrupció. No seria poca cosa, però n’hi hauria prou? És això a què aspirem?
La segona possibilitat seria la de confiar la resolució de les nostres reivindicacions com a país a una nova composició política al Govern espanyol. En altres paraules, fer cas del que diu un personatge com el ministre Montoro. Tot i la seva inversemblança, al País Valencià moltes persones són partidàries d’aquesta opció. La raó pot respondre segurament o bé al poc probable desconeixement o bé a la nul·la voluntat d’enfrontament amb l’Estat per a solucionar dos elements interrelacionats i de gran abast. El primer és el fet que el País Valencià ha segut discriminat culturalment, políticament i econòmicament des de fa més de 300 anys. La situació d’espoli i mal finançament del sistema autonòmic actual és continuadora almenys de la situació que ja denunciaven estudis de l’any 1972, on ja ens reconeixien una gran discriminació en serveis i  infraestructures, o de la practica d’obligar-nos a finançar inversions com les del “Pla sud” de València després de la riuada de 1957, o de la política discriminatòria de finançament de les “províncies valencianes” d’ençà del 1833, quan s’instauraren com a noves unitats administratives de la monarquia borbònica; i podríem continuar el recorregut històric amb el Memorial de Greuges del 1760[6] i seguir fins al Decret de Nova Planta de Felip V. El resultat de tot plegat són 300 anys d’espoli i mal finançament.
No vull deixar de constatar, però, que en els darrers mesos s’ha produït un fet de gran
importància política com és que des de la Conselleria d’Hisenda i amb l’aval de tot el Govern s’haja començat a reivindicar amb energia i una dignitat desconeguda fins ara la fi del mal finançament. Aquest fet, important en si mateix, incorpora un plus gens menyspreable com és el de legitimar, almenys en part, les reivindicacions que en aquest aspecte ja fa temps que es fan des de la societat valenciana. Un xicotet pas d’una dimensió certament històrica.
La segona raó que fa que molta gent confie en una resolució del problema propiciada des de Madrid rau, segons el meu parer, a no assumir en tota la seva dimensió el fet que a l’Estat espanyol no s’ha fet mai una revolució democràtica digna d’aquest nom, i això suposa clarament que les estructures jurídiques, polítiques i econòmiques de l’Estat responen encara als interessos de l’oligarquia que predomina amb tot el seu poder molt per damunt de les institucions de caràcter electiu. Aquest poder oligàrquic ni coneix ni respecta l’essència de la democràcia, és incapaç de negociar i menys de cedir drets que considera seus encara per gràcia divina. Aquesta via, profundament idealista, que passa per esperar el miracle d’un govern i unes estructures democràtiques a l’Estat, és simplement una quimera.
Descartada per ineficàcia constatada la primera via i per quimèrica la segona, ens restaria una tercera via que a poc a poc ha d’anar obrint-se pas si no volem romandre en aquesta espiral d’empobriment individual i col·lectiu. Passaria per dotar-nos d’un full de ruta de gran abast, que tindria com a primer punt la reivindicació del millor finançament i la fi de l’espoli, passaria per autoreconèixer-nos com a subjecte polític, i per tant el nostre dret a decidir, i tindria una fita cabdal en l’obertura d’un autèntic procés constituent del País Valencià. Un full de ruta que ha d’exercir el conjunt del nostre poble més enllà de l’adscripció política actual de cada persona i entitat, i que ha d’estar travessat d’un veritable procés d’apoderament popular, garant d’un sistema democràtic digne d’aquest nom.
El problema del País Valencià no és que ni hi haja persones i entitats nacionalistes, sobiranistes o independentistes, sinó la manca d’una estratègia compartida que situe aquests objectius al centre del debat i les pràctiques de tots i totes.

divendres, 19 d’agost del 2016

En defensa del "valenciano" | El Temps

EL TEMPS | Editorial


La jugada -i l'estratègia- per recurrent i previsible ja cansa. Quan el Partit Popular governa la Generalitat Valenciana limita les accions "en defensa de la personalitat valenciana" a maniobres d'estricta volada electoral. Els governs del PP han impulsat i aprovat lleis "de símbols" quan s'acostaven eleccions i havien d'assegurar-se l'hegemonia de l'anticatalanisme. Contra els residus de partits definits per aquesta única intenció o ara contra Ciutadans. L'únic interès que demostren els populars respecte a la llengua o la cultura del país és aquest: una instrumentalització electoral que els mantinga el vot anticatalà més recalcitrant. En el dia a dia el PP es limita a assegurar per tots els mitjans que es manté l'hegemonia del castellà. Mantenir-la va voler dir, per exemple, quan funcionava Televisió Valenciana, apartar-la dels horaris de màxima audiència. O igualment impedir cada curs escolar que milers de pares i mares que demanaven línia en valencià per als seus fills hi tinguessen accés. És la mateixa història de les darreres quatre dècades: defensa farsant de "lo valencià", residual i inofensiu, i manteniment de l'hegemonia del castellà en les instàncies i els espais decisius.
Tot això ho fa el PP quan governa. I calcula cada jugada de secessionisme lingüístic per no estirar més el braç que la màniga. Perquè no pot doblegar la voluntat de milers de mestres, de funcionaris o de periodistes. El Partit Popular no va més enllà en la fragmentació real de la llengua catalana perquè no pot.
Però quan el Partit Popular perd el poder, la vena se'ls inflama, entenen que debilitar els seus rivals al Govern vol dir recuperar i encendre el seu discurs anticatalà. Un discurs, per cert, que ha cansat, per contraproduent, els seus empresaris més afins. Un discurs, però, que és més fàcil i que té menys conseqüències efectives, menys impacte en la realitat, i per això és més tolerat pels mateixos empresaris, des de l'oposició. D'aquesta manera, en els darrers mesos el PP ha tornat a situar la llengua catalana en el punt de mira. D'una banda, perquè es pensen que els dóna rèdit polític entre els sectors anticatalans més intransigents. I de l'altra perquè, per convicció, no accepten la política que l'actual Generalitat pot desplegar en benefici de l'oficialitat i la recuperació del català al País Valencià. La defensa del "valenciano", la falsa reivindicació d'un idioma "diferent", del qual es foten, i l'atac contra la recuperació real del valencià, del català que es parla al País Valencià, han rebrotat. Tant de bo que aquesta vegada la jugada, tan òbvia i repetida, no active més que els quatre gats incondicionals i habituals.

Font: En defensa del "valenciano" | El Temps

dijous, 18 d’agost del 2016

La Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans s'estrena a Prada


La Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, intregrada per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), l’Assemblea Sobiranista de Mallorca(ASM) i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), s’estrena enguany a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent.
Amb el títol Tota una nació en marxa. Diferents ritmes un mateix objectiu, Jordi Sànchez (president de l’ANC), Cristòfol Soler (president de l’ASM i Antoni Infante (president de la PDaD), aquest dia 20, a les 6 de la tarda, presentaran la Confederació i parlaran del procés d’agermanament de les entitats sobiranistes, que va cristal·litzar el 20 d’abril al País Valencià. 
Les intervencions de Soler, Infante i Sànchez analitzar els motius que van conduir a la creació de la Confederació, com s’estructuren les tres organitzacions en el si d’aquest marc supraterritorial i els temps polítics que viuen cadascuna dins del seu context social i geogràfic.
Amb el lema Compartim passat, compartim present i volem compartir futur, els ponents plantejaran una estructura més ambiciosa en l’àmbit dels Països Catalans: un Consell Federal d’Organitzacions Sobiranistes dels Països Catalans, que ampliï la base de l’actual Confederació i sumi les forces i l’experiència de tot el ventall sobiranista dels territoris de parla catalana.
La Confederació va néixer “amb l’objectiu de fer créixer el dret a decidir i avançar en la consciència sobiranista arreu dels tres territoris”. Es va constituir a través d’un consell amb dinàmiques pròpies que “impulsarà campanyes que cobrisquen tots els Països Catalans, però continuarà, així mateix, amb la solidaritat mútua que les tres entitats venien expressant amb les campanyes de cada territori”, segons els promotors de la iniciativa política. Pel que fa a la diversitat de moments de cada organització, en la presentació totes tres entitats van manifestar el respecte als ritmes propis i a la voluntat que expressen els ciutadans de cada territori. En aquest sentit, van assenyalar aleshores que cal “ser allò que cadascuna de les parts vulga ser”.

dimecres, 17 d’agost del 2016

DES DE QUAN SOM CATALANS?

Marc Pons 
Foto: Viquipèdia
Enguany en fa 1300 que els àrabs van completar la conquesta dels actuals territoris de Catalunya i del Llenguadoc. Era l’any 716 i la invasió àrab va produir un trencament del fil de la història. Tàrraco (Tarragona), Barcino (Barcelona), i Emporion (Empúries) –les grans ciutats del territori– que havien resistit amb dificultats els segles difícils de la dominació visigòtica, es van ensorrar definitivament. Poc abans de l’arribada dels àrabs, Tarragona i Empúries van ser completament abandonades. I Barcelona es va convertir en un llogarret de 1.000 habitants. Durant aquells anys es va produir una emigració massiva. Cap als Pirineus i cap a l’imperi dels francs, embrió de França. Més per raons sociològiques, que no pas ideològiques o religioses. 

El país buit

Durant la centúria del 700 el territori comprès entre els Pirineus i l’Ebre va quedar pràcticament despoblat. Era terra de frontera. O terra de ningú. En aquells anys les fronteres podien tenir quilòmetres i quilòmetres d’amplitud. I si bé és cert que els àrabs –en la seva empenta inicial– van arribar fins a Poitiers (al centre de l’actual França), l’estrepitosa derrota que els va infligir l’exèrcit franc de Carles Martell, els va fer recular i buscar recer saltant –de nou– els Pirineus i l’Ebre. Allà hi van fer florir dues ciutats –les velles Dertusa (Tortosa) i Ilerda (Lleida) que anomenarien Turtusha i Lareda respectivament–  i que serien durant segles el far que assenyalava l’inici –cap al sud– dels dominis de la mitja lluna. 
L'imperi franc l'any 800 / Viquipèdia
Mentre això passava els francs es van arrepapar als Pirineus. Vigilants i amatents. Carlemany –el nét del Martell– que a banda de ser un megalòman tenia una obsessió malaltissa per enquadrar persones i territoris, els va organitzar en petites unitats administratives i militars. L’origen dels comtats catalans. I com qui no ho vol i sense fer soroll, aquells primers catalans que no sabien encara que ho eren, van anar lliscant per la línia de la costa fins a arribar a mig camí entre els Pirineus i l’Ebre. L’any 785 era recuperada Gerunda, que es passaria a dir Girona. I l’any 801, Barcino que es passaria a dir Barcelona. Al nom d’ambdues els van afegir la partícula -ona; que volia dir 'reeixida'. Una moda occitana que, amb el temps, s’estendria. 

Els primers passos

Aquells pioners no es feien dir catalans. De fet aquest gentilici no apareix fins 200 anys més tard. Els àrabs situats al sud de l’Ebre els anomenaven "francs", per diferenciar-los dels bascos –que anomenaven "wascos"–, o dels asturians –que anomenaven "gots" en referencia als visigots–. En aquells anys els aragonesos estaven en l’òrbita de Pamplona, i els castellans i els gallecs en la d’Oviedo. Els àrabs peninsulars no es complicaven i amb tres definicions –per referir-se als cristians peninsulars– ja en tenien prou. El que sí que sabien aquells pioners era al comte que es devien. Primera autoritat política i militar del seu territori. Barcelona, Girona, Empúries, Besalú, Rosselló, Cerdanya, Urgell i Pallars. I al bell mig, un país erm i deshabitat.
Des d’un bon començament els comtes de Barcelona van revelar una condició de lideratge. Coses del Cap i Casal. I amb una laboriosa política d’aliances i matrimonis en tres o quatre generacions ja tenien el control sobre la majoria de les cases comtals de la futura Catalunya. Llavors encara depenien de l’imperi franc però es governaven amb una gran autonomia respecte al poder central. Fins al punt que decidien –unilateralment– les polítiques de pau amb els àrabs o l'ocupació de noves terres de la frontera. Guifré el Pelós, el mític comte de les quatre barres de sang, va repoblar i organitzar Osona i la vall del Llobregat. Guifré no va morir amb els dits ensangonats, però va posar la primera pedra de la futura Catalunya.

El titubeig

A l’extrem occidental Urgell i Pallars gravitaven cap al conglomerat que liderava Barcelona. Però ho feien a la seva manera. Tenien una història diferent. Durant els segles de dominació romana havien estat poc llatinitzats. I durant la invasió àrab no havien fet el camí de França. S’havien refugiat en les zones més inaccessibles dels Pirineus. I això volia dir que hi persistien models ancestrals d’arrel tribal. El matriarcat, la propietat comunal, i una llengua –un llatí vulgar– pràcticament idèntica a la de Llívia, Ripoll o Besalú –la llengua catalana primitiva–, però amb unes característiques fonètiques molt marcades per influència de la seva llengua ancestral no ofegada del tot: el proto-euskera. L’origen de la divisió dialectal del català. 
Els comtats catalans cap a l'any 1000 / Viquipèdia
A finals de la centúria del 900 el poder central franc s’havia diluït. Aquella vella dita que diu que l’avi crea el patrimoni, el fill el conserva i el nét el dilapida, aplicada a la cort carolíngia. La Cort d’Aquisgrà –la capital de l’imperi franc– s’havia convertit en un niu d’intrigues i de traïcions. I els descendents de Carlemany estaven més ocupats en la lluita pel poder que en la defensa de les fronteres de l’imperi. Un detall que no va passar desapercebut a Còrdova –la capital de l’emirat andalusí que ja s’havia independitzat de Damasc–. Almansor va llançar una ofensiva brutal sobre Barcelona i Girona, que van quedar arrasades. Les elits del territori –comtes, vescomtes, barons– no van rebre l’ajut de l’amo, i decebudes li van girar l’esquena. 

El pas ferm

Poc després de la campanya d’Almansor els comtes de Barcelona –i la seva cort de vescomtes i barons– van anar a cercar l’aliança militar d’una altra superpotència. Se sentien legitimats per fer-ho. Era, de facto, una proclamació d’independència. Unilateral. I se’n van anar a Roma. Llavors el pontífex romà era, també, un poderós monarca amb un temible exèrcit. I li van fer jurament de vassallatge. Barcelona –i els comtats catalans en la seva òrbita– es convertien en un Estat independent sota la protecció del pontificat. Les condicions pactades van ser que els barcelonins activarien la guerra contra els musulmans. Que rebrien ajut militar de Roma. I que rebrien la senyera dels estats que estaven sota protecció vaticana: fons groc i barres vermelles.
Expansió dels comtats catalans / Viquipèdia
Al llindar de l’any 1000 els Pirineus –i el Llenguadoc– estaven superpoblats. I la gent escapava de la misèria endinsant-se en terra de ningú. Anticipant-se a les empreses militars compromeses amb Roma. Creant pobles i conreus estables. La singularitat del procés reconqueridor català. Aquells establiments van crear unes xarxes d’intercanvi i de solidaritats que van impulsar el sorgiment d’una identitat pròpia, sustentada en una llengua comuna i uns interessos comuns. I els casals de Barcelona i d’Urgell –motors de l’expansió territorial– quan els encalçaven els dotaven d’una infraestructura defensiva. Un castell. Una torre. En aquells dies, aquells pioners ja no van ser "francs". Van ser "castlans". Van esdevenir catalans. Fa mil anys.