PAÍS VALENCIÀ, PER QUÈ? (1) | JOAN FUSTER

En aquests textos de Joan Fuster s’explica amb claredat l’origen, la història i els motius dels aspectes polèmics, absurdament polèmics, del nom «País Valencià» en un moment determinat de la llarguíssima «transició» valenciana. Aparegueren inicialment al Diario de Valencia entre el 15 i el 19 de setembre de 1981 i posteriorment foren recollits al llibret País Valencià, per què? (Tres i Quatre, 1982).

EN l’origen, hi ha la insatisfacció i el confusionisme que produïa l’homonímia del “regne”, la “provincià” i la “ciutat”: València.

L’antiga locució “ciutat i regne de València” havia estat vàlida durant segles: els segles, exactament, en què el “regne” pogué mantenir la seua entitat política autònoma dins la Corona d’Aragó. No sembla que mai hagués estat posada en discussió.[1] La “ciutat”, hegemònica des de molts punts de vista, assumia aleshores un paper dirigent que anava més enllà de les pròpies funcions municipals, i el “regne”, àmpliament feudalitzat, i ni tan sols uniforme en les seues estructures jurídiques,[2] no sempre va integrar-se amb plena harmonia en aquell laboriós procés de construcció d’allò que avui anomenaríem “estat” (i seria anacrònic d’establir-hi comparacions). En qualsevol cas, la situació canvia de manera radical arran de la derrota d’Almansa, el 1707. Felip V, en abolir els Furs i les institucions públiques que en derivaren, deixava el “regne” —“la ciutat i regne de València”— sense consistència política, i el deixà com una demarcació més de la Monarquia unitària que procurava articular. El “reino de Valencia”, des d’aleshores, solament seria una designació administrativa, cada dia més simbòlica, inserida en les inèrcies de l’Antic Règim. En el XIX, aquesta ficció dels papers oficials va ser definitivament arraconada: el territori fou dividit en “províncies”, i el resultat final ha estat el que encara sofrim.

A diferència del que s’esdevenia en altres llocs de la Monarquia, la divisió provincial introduïa entre nosaltres un ingredient de dissidència insidiós. Si després de cent cinquanta anys —o els que siguen— les “províncies” han acabat per segregar a tot arreu el seu particularisme, a l’ex-“reino de València” les conseqüències van ser més greus: una part —una província— s’apropiava del nom genèric, València, i deixava la resta, les altres dues províncies, Alacant i Castelló de la Plana, en una condició centrífuga fàcil. En la majoria de les altres “regions” espanyoles, per una raó o una altra, a la dispersió provincial i provinciana se superposaven encara un corònim i un gentilici que podien fer de suport a un mínim de consciència d’unitat. Aragó i aragonés, per damunt de Saragossa, Osca i Terol. Catalunya i català, Galícia i gallec, Andalusia i andalús… Potser el cas més paregut al nostre era el basc, i tampoc massa: els bascos, si no tenien un nom únic territorial, sí que conservaren clarament el gentilici comú. I, ni que siga alterant una mica el fil de l’exposició, convé assenyalar la solució basca: d’unes “Provincias Vascongadas” inicials van passar a “el País Vasco”, i això d’“Euskadi”, unànimement i constitucionalment acceptat, és una creació recent: de fa quatre dies, com aquell qui diu.

I fou amb la provincialització que la unitat del poble valencià va patir unes fissures d’amarga duració. Si els de la província de València eren “valencians”, els habitants de les províncies d’Alacant i de Castelló de la Plana havien de ser, respectivament, “alacantins” i “castellonencs”, i la falta d’una denominació superadora, supra-provincial, no tardà a donar els seues efectes disgregadors. Els “valencians-valencians”, els “valencians” per antonomàsia, eren els de la província de València, i l’ús restrictiu que feien del gentilici els distanciava d’uns “alacantins” i d’uns “castellonencs” que, sense voler, es veien desqualificats en tant que “valencians”. I pitjor: dins la mateixa província de València, l’ambigüitat del nom capital-comarques també proporcionava l’ocasió d’un localisme absurd, que condensava en la “ciutat” i els seus voltants les “essències” d’aquest tros de comunitat.

L’absurd ha arribat a extrems inconcebibles, i l’extrem més grotesc de tots ha estat el dels tòpics: el Miquelet, la barraca, Blasco, la “llauradora ab aspecte de regina”, la paella, el Tribunal de les Aigües, les falles… Tot això, i més. Són tòpics que, mirats o pensats des de Morella o des d’Elx —o des de Sogorb i des d’Oriola— no signifiquen res. Potser ja no signifiquen res a la Vall d’Albaida, a la Ribera Alta, al Camp de Morvedre, a la Safor. I, si dels tòpics folkloritzants passem a un estadi més precís i inflexible, com pot ser el de l’economia o el de la cultura, el de l’idioma o el de l’estructura social, la “peculiaritat” valenciana, segons aquesta rèmora provinciana i capitalina, s’empobria, i provocava marginacions i recels. És curiós d’observar que, en definitiva, els “castellonencs”, a pesar de tot, s’han afirmat com a “valencians”, i últimament ja s’hi detecta un distanciament, i un lògic desdeny pels “valencianets”. A la província d’Alacant…

El problema de la província d’Alacant ha estat més complex, probablement per raons històriques que convindria aclarir.[3] Ve de lluny l’enfrontament de les oligarquies municipals de València i d’Alacant: han estat unes “burgesies” rivals, que no s’han entés mai —o molt rarament— i que, pel seu tamany econòmic i per la seua mentalitat retrògrada, no han sabut jugar el protagonisme “de classe” que cronològicament els pertocava. Ni la burgesia d’Alcoi, per citar-ne una altra, probablement la més acostada als mòduls de l’Europa industrial. Descartaré ací la temptació d’analitzar l’espectacle. Però no hi ha dubte que una gran part de la província d’Alacant, començant per Alacant, s’ha sentit i encara se sent poc “valenciana”, i sovint “antivalenciana”. “Yo soy alicantino y español, pero no valenciano”, declarava fa poc un polític —petit polític— d’Alacant, en unes declaracions que, per imprevisió meua, no puc citar a peu de pàgina. L’aversió a considerar-se “valencians”, per la banda d’alguns “alacantins”, no seré jo qui la condemne. La “culpa” emana de València. O del dimoni.

Després parlarem del “Levante” i del “levantinismo”. M’interessa avançar aquesta evidència: els grans escriptors “alacantins” en castellà —i més encara la púrria menor— han evitat tant com han pogut dir-se “valencians”. Azorín encara ho feia, a estones.[4] Gabriel Miró, menys. Tendien a autoqualificar-se “levantinos”, “mediterráneos” i coses per l’estil. Tot, llevat de “valencians”. ¿I Miguel Hernández? ¿Qui gosaria dir que Hernández fou, des d’Oriola —com els Sijé—, un escriptor “valencià”? I no m’estic referint a la llengua en què escrivia. El bilingüisme literari, entre nosaltres, és antic. Em pregunte per què Blasco Ibáñez o Gil Albert són “valencians” per definició, i Azorín, Miró o Hernández ja són “levantinos”. “Alacant” no volia ser “València”. València-ciutat, encauada en la seua mitologia botigueril —el blasquisme en fou una demostració, com la Derecha Regional Valenciana més tard— acaparava el nom: València. Un nom que simultàniament volia abraçar la capital, la seua província i les altres dues províncies. O no: només la ciutat i la comarca circumdant.

Una qualsevol proposició de “refer” la unitat del poble valencià —en la mesura que aquesta unitat siga possible per damunt les divergències de classe, polítiques, lingüístiques— havia de començar per recuperar una fórmula factible, capaç de coagular les diverses i divergents actituds que els valencians adoptem davant el nostre problema “nacional”, o “regional”, o com vulguen dir-ho: tant me’n fot. No era viable allò de la “requión” (“que supo luchar”), perquè ja hi havia molts valencians, des del Sénia al Segura, que s’havien espavilat. La “región” era un terme de subordinació. ¿El “reino”? El “reino” oferia dificultats tècniques, a banda d’altres. La poca o molta efervescència “autonomista” que s’havia despertat en els anys finals del Franquisme, no era precisament reaccionària. Ningú no pensava en els furs medievals, ni en fantasies retroactives: era el dia de demà, amb una proposta inèdita, el que ens mobilitzava: un nou “model de societat”. Aprovada la Constitució vigent, que fa d’Espanya un “Reino”, ¿a què vénen aquestes desbaratades exasperacions indígenes de voler un altre “reino”? Els andalusos pensen en Andalusia: no en el “Santo Reino de Jaén”, ni en el “Reino de Granada”, ni en el “Reino de Sevilla”, (si és que hi hagué un “Reino de Sevilla”, que no ho sé). Posats a reclamar històries, si jo fos un veí de Dénia, ¿per què no hauria d’exigir la restauració del regne musulmà de Dénia, amb poders sobre un tros de les Balears? Les collonades “historicistes” són inacabables. I el problema és ara. I és ara i és demà.

[1] Aleshores hauria estat inconcebible. Però l’enfrontament València-Alacant, amb les repercussions que a la llarga havia de tenir, ja el detectem en el segle XVII, i no venia de nou: veg. Sebastià GARCÍA MARTINEZ, Els fonaments del País Valencià modern (València, 1968), pàgs. 95-96.

[2] Cf. M. GUAL CAMARENA, “Estudio de la territorialidad de los Fueros de Valencia”, en Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón. III (1948), pàgs. 262-289.

[3] D’alguna manera, en parla José Vicente MATEO en Alacant a part (Barcelona, 1966).

[4] Veg. AZORIN. Valencia (Madrid, 1940), pàssim