Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 31 de juliol de 2016

MADRID SÍ QUE PAGA ELS TRAÏDORS: EL CAS DE SIXENA


El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833.
 
És un monestir molt antic, fundat en el segle XII. Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.
 
L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació.
 
Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.
 
El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.
 
El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, una suma considerable en aquell moment.
 
Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000.
 
Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones. Durant totes aquestes dècades, a Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.
 
Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art.
 
Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camióespecialitzat, com si es tractessin de sacs de patates.
 
Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol. Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires
 
Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.
 
 
Carles Camp

L'Espanya subsidiada (Pere Sampol)


Quadre de les balances fiscals publicades pel govern central el 2008. Cal tenir en compte l'efecte capitalitat de Madrid, en què bona part de la inversió que rep aquesta no es contabilitza com a inversió en la comunitat, si no en l'estat en general.

El Ministeri d'Hisenda ha fet públiques les dades d'execució del pressupost de 2015. D'entre tot el guirigall de xifres, el que més ens interessa és la despesa realitzada en inversions per habitant a cada comunitat autònoma. La inversió mitjana fou de 163 euros per habitant. Totes les comunitats han rebut una inversió per sobre de la mitjana, excepte les Illes Balears, que han rebut 106 euros per habitant; Catalunya, que ha rebut 99 euros per habitant; el País Valencià, amb 94 euros per habitant, i Canàries, amb 68 euros per habitant. Aquesta darrera comunitat hem de recordar que té un tractament fiscal diferenciat que la fa disposar de més recursos propis. Aquest fet –que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears estiguin a la cua en inversions estatals i les úniques situades per davall de la mitjana– només seria una anècdota si es tractàs d'un fet puntual. Però, per a desgràcia nostra, és una constant que es produeix any rere any. Tal discriminació es remunta a les derrotes sofertes pels nostres països els anys 1714 i 1715, després de les quals Felip V imposà als nostres territoris un tractament colonial com a territoris conquerits.
Des d'aleshores, el volum de recursos transferits a la que podem anomenar com l'Espanya subsidiada és incalculable. Però si estudiam les darreres dècades ja ens podem fer una idea de la magnitud dels recursos que se'ns han espoliat al conjunt dels Països Catalans. Concretament, un estudi de José Luis González Vallvé i Miguel Ángel Benedicto Solsona, titulat 'La mayor operación de solidaridad de la historia', compara els recursos percebuts per l'Espanya subsidiada, és a dir, sense els Països Catalans i forals, des de l'entrada a la Unió Europea, amb els recursos que varen obtenir, mitjançant el pla Marshall, els països europeus arruïnats per la II Guerra Mundial. El pla Marshall, que va inspirar Berlanga per realitzar la gran pel·lícula 'Bienvenido Mister Marshall', va suposar un ajut econòmic equivalent al 5% del PIB de França o Anglaterra per als països beneficiats. Doncs bé, les subvencions rebudes per Espanya des de 1986 mitjançant els Fons europeus són equivalents a tres plans Marshall (120.000 milions d'euros). És a dir, Espanya ha rebut de la UE tres vegades més recursos dels que reberen França, la Gran Bretanya o Alemanya després de la II Guerra Mundial.
Tanmateix, això no és res si ho comparam amb els recursos que l'Espanya subsidiada ha rebut, des de 1986, dels Països Catalans i forals. Segons el mateix estudi, aquests recursos serien l'equivalent a 21 plans Marshall. En altres paraules, 840.000 milions d'euros, en xifres actualitzades, és la quantitat transferida majoritàriament de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears a l'Estat espanyol els darrers trenta anys. Són xifres que prenen l'alè.
Només això ja ens fa entendre la resistència numantina dels partits espanyols a parlar de qualsevol reforma estatal que permeti major sobirania política i econòmica als nostres territoris. El que està en joc és molt més que l'acceptació de la diversitat cultural i lingüística d'Espanya, és la pròpia subsistència econòmica d'uns territoris instal·lats permanentment en el subsidi obtingut d'uns territoris conquerits fa tres-cents anys, i que pensen continuar explotant eternament.
Els mecanismes pels quals es perpetua l'espoli són varis: la inversió estatal a cada territori n'és un, el qual, a la vegada, suposa menys despesa pública en manteniment d'unes infraestructures i equipaments públics no construïts i menor despesa en funcionaris públics –Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són les comunitats amb menys funcionaris per cada mil habitants. També el finançament autonòmic, pel qual rebem fins a un trenta per cent menys que altres comunitats per tal d'exercir les mateixes competències; o els Fons europeus, distribuïts de manera arbitrària, i el Fons de compensació interterritorial, del qual es continuen beneficiant comunitats que ja superen la mitjana espanyola en renda per càpita.
Tot plegat explica, per exemple, per què a Balears tenim la despesa sanitària més baixa de l'Estat; o una de les més baixes en educació, o en transport públic. I, malgrat tot, la nostra població continua donant suport majoritari als partits que són l'instrument d'aquest espoli, i reclama al govern autonòmic de torn, oblidant que només administra les miques, mentre continuam pagant la festa d'aeroports sense avions i AVE sense passatgers. Fins quan? Fins que disposem d'un Estat propi, que no ens sigui hostil, com l'actual que ens espolia.
Font: L'Espanya subsidiada (Pere Sampol)

RELACIONAT:

dissabte, 30 de juliol de 2016

"Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg", per Empar Espí

Aquesta setmana de juliol, fa 40 anys de la gran manifestació a València amb més de mig milió de persones, sota el lema «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia».
Els dies abans, teníem gran il·lusió preparant-nos, vaig implicar a la meua família, fins i tot mon pare i ma mare; confeccionarem una senyera enorme, la més gran de la mani.
Era tot un esdeveniment: hores abans, els carrers de València ja estaven bullint de gent amb senyeres i pancartes.
Semblava que entràvem en el camí, cap a la llibertat del nostre país. Seria un reconeixement de la repressió franquista amb la reivindicació d’una eina, l’estatut d’autonomia, que ens donaria la possibilitat de treballar cap a la llibertat del nostre país.
Aquests darrers 40 anys han estat un anar i venir d'il·lusions i desil·lusions, dit d’altra manera: «un pas endavant, i dos passos enrere» i també «dos passos endavant i un pas enrere «. Quantes vegades m'ha semblat que tot continuava igual. Que l’estat franquista estava allí, malgrat governs reformistes com els del PSOE/PSPV. Quantes vegades he pensat que els polítics amb «bones intencions» ens han enganyat, quan he vist que no han complert amb els programes que ens prometien.
En l’època de la transició, la política espanyola i espanyolitzadora ho va preparar molt bé:
- La guerra de les banderes;
- La guerra de la llengua;
- La guerra pel territori.
I tot el que s’ha aconseguit amb aquestes guerres és que la societat valenciana estiga constantment en perill d’estar dividida.
Així que, en lloc de veure una política valenciana, veiem una política antivalenciana, al servei dels interessos de l’estat espanyol.
Necessitem urgentment moltes eines pròpies (televisió, premsa, radio, i eixamplar l’educació en la nostra llengua, cultura, etc.) amb política d’amor per allò que és nostre.
La política en l'àmbit municipal també ha de treballar en contacte amb la gent, dialogar sobre tot allò que ateny a la ciutadania. Necessitem percebre claredat, transparència en els objectius, doncs així s’aconsegueix una relació poble-polítics on es fomenta la mútua confiança, enfortint aquesta relació.
Resumint: creem una cultura política en què el dret a decidir s’exerceix a tots els nivells de la societat.
Tot això em fa pensar que la confiança ha de ser mútua... La gent deposita la seua confiança en els polítics... i els polítics han de confiar en la gent perquè és l’única manera que hi ha per construir alguna cosa sòlida. Els polítics han de fer seus els mateixos anhels i objectius del poble que representen.
Doncs, les reivindicacions de la gent no poden quedar desateses, perquè aleshores els polítics estan confonent, quan en realitat el que volem aconseguir és ser lliures en un País Valencià millor, on la gent puga ser feliç. El que he après de la manifestació de fa 40 anys, és que les forces polítiques amb sensibilitat i amb voluntat d’entesa hauran de treballar per uns objectius en clau de País, per no repetir els mateixos errors.
Empar Espí.
Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, @DaDPV

Font: "Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg", per Empar Espí

divendres, 29 de juliol de 2016

Danys i conseqüències del Turisme a les nostres illes

Article de Terraferida publicat a la pàgina 2 de la monografia “TOT INCLÒS, Danys i conseqüències del Turisme a les nostres illes“. Mallorca, estiu 2016. Aquest monogràfic sorgeix d’un grup de feina de la Coordinadora Llibertària de Mallorca, al qual s’ha sumat el Front Comú en Defensa del Territori.
Pots descarregar el PDF de la publicació completa fent clic AQUÍ.
Avui, mentre llegeixis això, a Mallorca s’urbanitzarà més d’una hectàrea. Ho sabem perquè és el que ha passat cada dia dels darrers 60 anys. La sensació angoixant que vivim molts d’illencs respecte dels excessos del turisme i la construcció s’explica també amb dades. Entre l’any 2000 aC i 1956 les àrees urbanitzades a Mallorca s’estenien sobre 48 km2 com a resultat de 4.000 anys d’ocupació humana. Segons el geògraf Ivan Murray (com.pers.), l’any 2006 ja s’havien encimentat 234 km2, sense comptar carreteres i autopistes. Si al període 2006-2015 es va depredar al mateix ritme, ja hauríem ocupat prop 275 km2, 7 vegades més que els 4.000 anys anteriors. Paisatges i espais que produeixen aliments, llenya, biodiversitat, i capturen CO2, passen a generar residus, consumir recursos naturals i expulsar CO2. Els nous espais també esborren la cultura preexistent, una forma de fer i de veure el món, i la baraten per una cultura estàndard.

A Mallorca hi ha 1 milió d’habitants, 2 milions de places i sòl urbanitzable per 3 milions de places

Portada del “Tot Inclòs:
Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes” Mallorca-Estiu 2016.
Per una part, es percep un augment de la crítica al model i les seves conseqüències (manca d’aigua, saturació, pèrdua de qualitat de vida…) però per l’altra no hi ha polítiques de contenció. Les forces progressistes, més o manco crítiques amb aquest model durant dècades, fa prop d’un any que governen, però de moment no han pres mesures territorials avançades. No deim que sigui fàcil: cal enfrontar-se a sectors econòmics poderosos, plantejar alternatives i fer una transició cap a un model més equilibrat. Però mentre, s’ha de fer qualque cosa per no empitjorar fins a límits desconeguts. En realitat, només hi ha dues opcions: frenar la màquina o esperar el col·lapse.Pensem un moment en Formentera. Idò els darrers 50 anys hem urbanitzat a Mallorca, una superfície tres vegades superior a Formentera (77 km2 per 3). La saturació de les illes és ambientalment insostenible i, per moments, insuportable. El 2015 hi va haver per primera vegada a la historia, més de 2 milions de persones (IBESTAT, 2016) de cop en un sol dia sobre les illes; la meitat turistes. No podem eliminar de cop 400.000 places turístiques, i el que hem urbanitzat ja està fet. Però, i el futur? A grans trets, cal recordar que sols a Mallorca hi ha 1 milió d’habitants, 2 milions de places (residencials i turístiques) i sòl urbà i urbanitzable per arribar als 3 milions de places. I aquest és l’horitzó cap al qual anam cada dia que passa.

Exceptuant el Consell de Menorca, que paralitza carreteres i recupera polítiques de protecció, a Mallorca i les Pitiüses el balanç és magre. Es va fer un decret per rebaixar excessos de Lleis duríssimes (agrària i turística), fetes per Delgado i Company la passada legislatura. Una moratòria de grans superfícies i la paralització del centre comercial a Ses Fontanelles… però el balanç fins ara, és desencisador.
El dia que Miquel Ensenyat (MÉS) prengué possessió com a president del Consell de Mallorca anuncià una revisió del Pla Territorial (l’eina que regula tot l’urbanisme), assegurant que s’havia de rebaixar la quantitat de sòl edificable. De moment, res s’ha fet, i la consellera de territori, Mercedes Garrido (PSOE) diu que no hi ha doblers. Hi ha 86 milions per fer carreteres i autopistes pel 2016, però no es poden modificar uns plànols?

Mai un Govern havia estat tan legitimat per fer polítiques ambientals avançades

Als anys 90, i fins el 2003, almanco s’afrontava el debat fent coses: Llei d’Espais Naturals, moratòries a la construcció, camps de golf i ports esportius, contenció de places hoteleres, nous parcs naturals, desclassificació d’urbanitzables… Ho van fer governs progressistes: primer al Consell (1995-1999) i després al Govern (1999-2003), empesos per campanyes en defensa del territori amb molt de suport social. Als anys 90, fins i tot, la dreta es treia alguna mesura del capell (DOT, Reserva de s’Albufereta, congelació de places hoteleres…). Tot i que mai es va revisar el model, hi havia cert consens en aplicar mesures. Durant aquells anys, les forces progressistes recollien les demandes socials de protecció, però arribat el moment, l’aliança PP-UM impedia avançar. Ara però, no hi ha excuses. UM no existeix, el PP està debilitat, som sobirans al 100% en matèria urbanística i partits com Podem s’han mostrat oberts a protegir. Mai un Govern havia estat tan legitimat per fer polítiques territorials i ambientals avançades. Sigui com sigui, cap institució canvia les coses sense la pressió de la societat, i potser és aquí on tots ho podem fer millor.
Aquestes illes han estat molt maltractades però, a pesar de tot, conserven valors extraordinaris, una diversitat única, una cultura rica lligada a la terra, paisatges preciosos i gent disposada a defensar-los. Si volem, podem. Volem?
HARA-GUIRI. “El turisme és com el foc: pot escalfar la teva sopa però també pot cremar la teva casa” (Proverbi oriental).
Dibuix de 
Juanito The Comicrator. Contraportada del Tot Inclòs.

dimecres, 27 de juliol de 2016

FUNCIÓ PÚBLICA I COMPETÈNCIA LINGÜÍSTICA

Ferran Puchades: «És bàsic que la nova regulació de la Funció Pública incloga la competència lingüística dels empleats públics»

Data: 21/07/2016 01:39

«Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en valencià. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense», va dir l’Ovidi en al·lusió a les cotilles que censuren la llibertat d’expressió. Aquesta frase pren rellevància aquests dies perquè bé podria haver-se formulat ara per defensar els valors democràtics i els drets humans arran de les últimes declaracions del diputat del PP Javier Beresaluce contra la llibertat de parlar valencià. Amb l’objectiu de corregir la desigualtat social de no saber valencià i potenciar la llengua dins de les administracions públiques, els mitjans de comunicació, el comerç, la indústria, l’economia... Escola Valenciana va desenvolupar a l’Aula Magna de la Nau - Universitat de València una jornada de debat amb cinc experts de diferents àmbits.

          taula_redona.jpg
• Ferran Puchades, Anselm Bodoque, Vicent Pitarch, Rafa Xambó i Karlos Bernabé, van participar en la taula redonaParlem de drets lingüístics. L'ús del valencià en la funció pública, organitzada per Escola Valenciana. 
• A través de cinc eixos fonamentals, els experts van opinar sobre drets lingüístics i la necessitat d'introduir la plena competència lingüística com a requisit per a treballar en les administracions públiques.
El secretari autonòmic de Justícia i Administració Pública, Ferran Puchades; el filòleg i sociolingüista, Vicent Pitarch; el professor de Ciències Polítiques de la Universitat de València, Anselm Bodoque; el psicòleg i educador social, Karlos Bernabé, i el professor de Sociologia de la Universitat de València, Rafa Xambó, van projectar les seues opinions a través del prisma dels drets lingüístics, en la taula redona Parlem de drets lingüístics. L'ús del valencià en la funció pública, organitzada per Escola Valenciana dins la campanya ‘Pels nostres drets lingüístics'.
        t_r.jpg
La periodista i extreballadora de RTVV, Reis Juan, fou l'encarregada de moderar aquest col·loqui, centrat en cinc eixos fonamentals d'anàlisi: la situació actual dels drets lingüístics en les administracions públiques, mesures per afavorir la normalització de la llengua i el respecte cap als drets humans, els desavantatges de les exempcions de valencià en zones històricament castellanoparlants i les possibilitats laborals de saber valencià, la creació d'un cos legislatiu de la funció pública que reconega la plena competència lingüística com a requisit per a treballar en les administracions públiques.

          pb_2.jpg 

Garantir la igualtat idiomàtica

El professor Anselm Bodoque té clar que «llevat d'alguns àmbits educatius, tota la política lingüística valenciana es basa en el compromís i en la voluntarietat personal i no en l'obligació institucional de respectar els drets lingüístics de tots els ciutadans.» Bodoque és conscient que l'escola no pot ser l'única via per normalitzar la convivència de les dues llengües i va assenyalar: «hi ha molts polítics, funcionaris, jutges, policies, notaris, professors i empleats públics de tota mena, de dreta i d'esquerra, per als quals és una molèstia que es parle valencià i, sobretot, que siga una llengua oficial», per la qual cosa, «fan i faran tot el que estiga en les seues mans per a evitar que siga una llengua igual al castellà i que es respecten realment els drets lingüístics dels valencianoparlants.»
        reis_juan.jpg 

Política lingüística eficaç

La major part dels ponents van coincidir amb la mesura fonamental de modificar l'actual Llei de la Funció Pública i implementar la política lingüística del Govern valencià. El filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch, a més, va posar en relació la cohesió social i ho va exposar amb aquestes paraules: «amb el benentès que hi ha de topar amb resistències socials increïbles, no oblidem que en bona part la qualitat democràtica de qualsevol govern valencià es mesura també per les seues conviccions en la funció vertebradora del país que té el valencià i, doncs, per la contundència i eficàcia de la política lingüística que hi aplique, sense timideses, servilismes ni complexos.»
          entit.jpg 

Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació

Un dels elements que es conjuga com a essencial en el procés de normalització d'una llengua és la presència de mitjans de comunicació en llengua pròpia. Així ho va remarcar durant la seua intervenció el professor i músic Rafa Xambó: «els mitjans de comunicació i, en especial, la televisió, són una eina fonamental per a l'aprenentatge i l'ús de qualsevol llengua en tota mena de situacions.» En aquesta línia, Xambó va declarar que «una llengua sense televisió, sense pantalles digitals, és una llengua en perill d'extinció» i ha conclós: «tinc l'esperança que podrem redreçar la desfeta actual.»
         ponents_2.jpg

Les exempcions de valencià

Arran del nou decret del conseller Vicent Marzà, que preveu derogar el polèmic Decret de Plurilingüisme i que fins a la tardor no veurà la llum, ha reaparegut el debat de l'exempció de l'assignatura de valencià en els anomenats, segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, territoris de predomini lingüístic castellà. La taula redona va comptar amb el punt de vista de l'oriolà Karlos Bernabé, que va manifestar: «cal encabir la identitat castellanoparlant amb un nou projecte conciliador, amb un espai de trobada amb el valencià, sense que açò supose un trencament de la idiosincràsia i les singularitats dels pobles», amb l'objectiu «d'avançar cap al bilingüisme, cap al multilingüisme, i enriquir-nos a nivell cultural, alhora que s'incrementen les possibilitats de trobar feina gràcies al coneixement del valencià.» En aquests termes, Bernabé va assegurar que «hem de ser capaços d'atraure a la gent a la llengua amb la millora de les condicions educatives i la forma de vida, així la ciutadania tindrà les eines necessàries per poder aprendre-la i poder fer-ne ús». A tall de síntesi: «hem da canviar imposició per seducció.»
        pla_gen.jpg 

Nova llei de la Funció Pública

Durant l'acte, Reis Juan va esbossar el plantejament d'Escola Valenciana respecte dels drets lingüístics: «tots els treballadors de totes les administracions públiques del país haurien de poder comunicar-se en valencià i, per a poder garantir-ho, sols és possible amb la implantació del requisit lingüístic en la nova Llei de la Funció Pública.» En aquest context, la periodista li va preguntar al secretari autonòmic: «es fa necessari que el govern i les Corts Valencianes generen un cos legislatiu que regule i implante de manera efectiva l'ús oficial del valencià?» Per la seua banda, Ferran Puchades, va declarar: «des de la Generalitat hem de garantir el dret de totes les persones a fer un ús normal i efectiu del valencià en totes les esferes de les administracions públiques i, per aconseguir-ho, és bàsic que la nova regulació que estem preparant en matèria de Funció Pública incloga la regulació de la competència lingüística de les empleades i empleats públics.»
La taula redona Parlem de drets lingüístics va concloure amb un debat àgil enriquit amb les valoracions del públic. Aquesta jornada dialèctica va ser una anàlisi completa sobre l'actual estat dels drets lingüístics i la necessitat d'introduir mesures de pes, com la implantació de la plena competència lingüística en la nova Llei de Funció Pública i el viratge de la política lingüística adaptada a una societat multilingüe. La importància d'aquest col·loqui ve marcada per la prioritat de normalitzar el valencià en les administracions públiques de tot el país, però també en sectors com la cultura, l'oci, l'economia, la indústria, el mercat, l'educació, els esports... com a aposta de futur i segell de qualitat en un món globalitzat.
Els propers dies es podrà visualitzar a través del canal de Youtube d'Escola Valenciana el vídeo complet de l'acte. El col·loqui va comptar amb bon nombre de representants de diferents entitats i organitzacions, com Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Compromís, Podemos-Podem, Els Verds del País Valencià (EVPV), Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Intersindical Valenciana, Sindicat de Treballadors i Treballadores de l'Ensenyament del País Valencià (STEPV), Federació d'Ensenyament de CCOO PV, Confederació Sindical de CCOO PV, Coordinadora Obrera Sindical (COS), Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de la Província de València (FAPA-València), Societat Coral El Micalet, Ca Revolta, Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM), Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valencianes (UCEV), Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Plataforma per la Llengua, Associació d'Editors del País Valencià (AEPV), Gremi de Llibrers de València, Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV).
         img_3580.jpg 

Concentració davant de les Corts

Amb caràcter previ a la taula redona Parlem de drets lingüístics, Escola Valenciana ha desenvolupat la quarta concentració davant de les Corts Valencianes per demanar al Consell la introducció del requisit lingüístic per a poder ser treballador en la funció pública. Aquest acte simbòlic ha comptat amb la participació de l'intèrpret del conjunt Al TallVicent Torrent, que ha sumat la seua veu amb la del cantautor David Reig per cantar la cançó Tio Canya, composició que escrigué fa 40 anys per denunciar la substitució lingüística i que, a hores d'ara, Escola Valenciana pren en les concentracions ‘Pels drets lingüístics'. La propera cita tindrà lloc el 15 de setembre a les 19 hores.
           img_3592.jpg 

dilluns, 25 de juliol de 2016

Mesa de Diàleg dels Directors: un ou de dos vermells (Maria Antònia Font)

OBSERVATORI

MARIA ANTÒNIA FONT

Aquest mes la Conselleria ha creat la Mesa de Diàleg Permanent amb els directors dels centres educatius. Valoram positivament que l’Administració educativa parli i dialogui amb tothom, però una cosa és dialogar i l’altra crear un òrgan que afecta la participació de la comunitat educativa i en dilueix els òrgans ja establerts per llei.
La Conselleria d’Educació diu que aquesta proposta és calcada a la creació de la Mesa de Diàleg de Pares i Mares. Però nosaltres hi veim diferències molt significatives. La Mesa de Pares i Mares es va crear amb un decret, va passar pels òrgans de consulta i negociació, no es va integrar a l’estructura orgànica de l’Administració Caib, es va adscriure a la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats i el va signar la consellera Núria Riera i el president Bauzá (Decret 36/2015. BOIB 16 de maig 2015). La Mesa de Directors és una resolució, no ha passat per cap òrgan de consulta o negociació, la integren a la Conselleria d’Educació (!), s’adscriu a la Direcció General de Planificació i Centres i va signada pel conseller d’educació i el director general de planificació i centres (Resolució. BOIB 9 de juliol 2016).
Anem per parts. Ja hi ha un òrgan –establert per una Llei orgànica i una Llei autonòmica: el Consell Escolar de les Illes Balears (CEIB)– que treballa per la millora del sistema educatiu. És un òrgan representatiu de tota la comunitat educativa, és consultiu i no vinculant, respon a un mandat constitucional per garantir la “participació efectiva de tots els sectors ” (art. 27.5 de la Constitució) i ho fa de manera proporcional a la representativitat que ha de tenir cada sector que en forma part.
D’altra banda, existeix la Mesa Sectorial d’Educació (MSE), pública, amb els representants legítims del conjunt dels docents d’aquestes illes sense distinció de la funció que fan o del lloc que ocupen, que negocia amb l’Administració les condicions laborals dels docents i la millora de tot el sistema educatiu. No són representants de diferents associacions corporatives. També existeix la Mesa de l’Ensenyament Privat Concertat amb representació dels treballadors i membres de les patronals.
La Mesa de Diàleg Permanent amb els directors de centres públics i privats concertats estarà formada pel conseller, el director general de Planificació i Centres -fins fa poc president de l’Associació de Directors de Secundària–, a més de tots els directors generals de la Conselleria que es reuniran amb un membre de cada una de les associacions i federacions d’associacions de directors de l’ensenyament públic, tres directors de privada concertada, un director de les cooperatives d’ensenyament i dues persones –exdirectors o exdirectores– de reconegut prestigi... i preveuen fer una reunió cada tres mesos. Ni el CEIB, ni tampoc les MSE de pública o de privada concertada poden fer, cada tres mesos, una reunió amb el conseller i tots els directors generals. Ja ens agradaria!
Hem de tenir en compte també que la LOE i la LOMQE, a poc a  poc, han llevat participació democràtica als pares i mares i han donat més poder a les direccions dels centres. Els consells escolars ja no trien el director o la directora, els tria l’Administració. Hem passat de tenir directors que són els representants del centre davant l’Administració a tenir directors que són representants de l’Administració davant els claustres i consells escolars.  Concentrar més poder en una sola persona, no és el model de funcionament democràtic que volem. Diàleg sí. Crear òrgans que aprofundeixen en el desplegament ideològic de la LOMQE, no. No pot ser.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Lletra de Convit de 2016 per a celebrar la VII Festa Estellés

Cartell de l passada Festa Estellés a Tavernes Blanques

Alginet,  24 de juliol de 2016

Estimats amics i amigues:
        
Una vegada més —aquesta és la setena, ja que va començar el 2010— us animem a organitzar i celebrar enguany la Festa Estellés, dedicada al nostre gran poeta, i que sol tindre lloc a partir del 4 de setembre, data de la naixença d'aquell home de Burjassot que feia magnífics versos.

La celebració, amb l'esforç de tots els qui hi participen, va consolidant-se i prenent el caràcter que desitjàvem des del seu inici: convertir-la en una tradició cultural i festiva, com també en un referent de tot l'àmbit de la nostra llengua: el País Valencià,  Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent i l'Alguer.

Segons les nostres dades, i esperem no deixar-nos-en cap, l'any 2015 la Festa va celebrar-se en 70 llocs diferents:

ALAQUÀS, ALBALAT DE LA RIBERA, L'ALCÚDIA,  ALDAIA,  ALGINET, ALMUSSAFES,  ALZIRA (Setmana Estellés), ANTELLA, BARCELONA (Espai Valencià), LA BARRACA, BENIMACLET, BENIFAIRO DE LA VALLDIGNA, BENIFAIÓ, BENIDORM, BENIGÀNIM, BENIMODO, BENISSA, BRUSSEL·LES, BURJASSOT, CALLOSA D'EN SARRIÀ, CAMPREDÓ, CARCAIXENT, CARLET, CASTALLA, CASTELLAR-L'OLIVERAL, CATARROJA, CORBERA, DÉNIA, ELX, GANDIA, GARRIGA, FOIOS, LLOMBAI, MASSALFASSAR, MISLATA, MORELLA, MURO, OLIVA, ONTINYENT, MUSEROS,   MONTSERRAT, PAIPORTA, PEDREGUER, PEGO, PICANYA, PICASSENT, LA POBLA DE FARNALS, POBLA DEL DUC, PUÇOL, QUART DE POBLET, REAL DE GANDIA, RIBA-ROJA DE TÚRIA, RIOLA, ROCAFORT, SAGUNT, SANTIAGO DE XILE, SANT JOAN D'ALACANT, SILLA, SIMAT DE LA VALLDIGNA, TARRAGONA (Ruta Estellés), TAVERNES BLANQUES, TAVERNES DE LA VALLDIGNA,             TORRENT, TWITTER FESTA ESTELLÉS, VALÈNCIA (la València d'Estellés, visita guiada), VALÈNCIA (València a Estellés), VALÈNCIA (Setmana Estellés), XÀBIA (Riurau Arnauda), XIRIVELLA i  XIXONA.

També voldríem repetir-vos el suggeriment que ja us vam fer en anys passats, per tal de donar més diversitat a l’acte: durant la primera part, hom podria llegir poemes d’altres poetes, preferiblement de poetes en la nostra llengua, i la segona, dedicar-la a l'obra de Vicent Andrés Estellés.

Us demanem, alhora, que ens envieu amb l'antelació que siga possible les dates de celebració dels actes –si pot ser, amb el cartell, si n'hi ha– i, una vegada celebrada la Festa, algunes imatges del sopar (tot, en format jpg) i fins i tot unes ratlles de comentari-valoració.


Publicarem tot allò que ens arribe al blog Festa Estellés:

Afectuosament,
Josep Lozano i Àlan Greus
Cartell de la III Festa Estellés a Barcelona

dissabte, 23 de juliol de 2016

Els partits progressistes també són responsables que es continue banalitzant el nazisme


Aquesta setmana un jutge de l’Audiència de València ha escoltat una petició de Pedro Cuevas, l’assassí de Guillem Agulló, formulada l’any 2005. Tot el material que li va ser requisat per la Guàrdia Civil en l’operació Pànzer contra acusats de pertinença a grups neonazis i tinença d’armes li serà retornat. Entre els objectes, crida l’atenció el marxandatge de simbologia nazi, com també una espasa amb una calavera al mànec o una maça.
El portaveu de l’acusació en el cas, Toni Gisbert, destaca que es tracta d’armes il·legals en mans d’una organització amb disposició de cometre crims d’odi, segons que van demostrar escoltes telefòniques demanades per la Guàrdia Civil i ordenades per un jutge. També remarca que a Europa i al món la legislació es reforça contra aquests delictes mentre que l’estat espanyol ‘està en la dinàmica contrària’ i això té un cost: ‘És un missatge que diu als grups nazis que poden actuar amb absoluta impunitat.’ Ara, el mateix jutge que va anul·lar les escoltes com a prova a l’operació Pànzer i en el cas Armagedón, també contra nazis, torna les armes a Cuevas.

—Quin serà el pas següent?
—En un context de constitució del govern espanyol, un punt de primer ordre hauria de ser la unitat de tots els partits demòcrates contra el terrorisme i la violència, sigui del signe que sigui. Qualsevol nou govern que considere que el nazisme és una ideologia d’odi hauria de tenir aquesta prioritat: aprovar una llei clara que prohibís la possessió i exhibició de simbologia nazi i la possessió de determinades armes, que són il·legals, perquè fos impossible que un altre jutge absolgués un grup com aquest.
I després hi ha d’haver gestos clars de les institucions de condemna dels crims d’odi i de suport a les víctimes. Escara esperem que l’Ajuntament de València es pronuncie o responga a la petició d’un seguit d’associacions de dedicar un carrer a Guillem Agulló i a les víctimes d’odi.

—Un dels arguments de la defensa era que la legislació espanyola no prohibeix la tinença de simbologia nazi.
—És així, i nosaltres considerem que és absolutament escandalós. En una societat democràtica es posen límits a les llibertats individuals. Tu tens absoluta llibertat d’opció sexual sempre que això no implique violència cap a una altra persona, per això la violació és prohibida i penada. Evidentment que hi ha llibertat ideològica, sempre que no siguen ideologies d’odi com el nazisme. No és una afirmació teòrica, és prou contrastada amb l’experiència històrica. A tot Europa i hi ha registres de persones amb antecedents per crims d’odi per evitar la possessió d’armes. I on no passa, com als EUA, hi ha propostes de fer-ho de la presidència.

—Dieu que cal unitat política per a la reforma legislativa. En qui confieu? El PP encara no ha condemnat el franquisme en seu parlamentària.
—Evidentment, tenim dubtes. Si el PP o qui siga no està disposat a fer aquest canvi és que té un dèficit democràtic evident i s’ha de denunciar. No es pot considerar normal la banalització del nazisme, i ací tenen una responsabilitat molt greu els grups progressistes. Recorde que el PP no té majoria absoluta. Si no es fa, és responsabilitat de tots els partits.

—Heu parlat amb cap?
—No, però hi parlarem. Perquè això s’hauria de fer independentment de qui governe, i si no s’aprova per unanimitat o no s’aprova hauria de quedar clar qui no va a favor de condemnar el feixisme de manera efectiva, perquè ací ja no valen les paraules, valen les obres.

—Respecte de la proposta de dedicar un carrer a Guillem Agulló, no heu notat cap canvi en el nou ajuntament? Més receptivitat potser…
—De moment nosaltres no tenim cap resposta del nou ajuntament, només una carta oficial en què se’ns comunica que s’ha obert un expedient. Francament, d’entrada em sembla una mica de manca de delicadesa que el nou equip de govern no s’hagi molestat a comunicar-se amb els impulsors. La proposta la fa ACPV, el Movimiento Contra la Intolerancia, la Federació de Societats Israelites, la Federació d’Associacions Gitanes, el Centre Cultural Islàmic, la Plataforma contra l’Homofòbia i el col·lectiu Lambda. Difícilment hi haurà una unitat com aquesta i de moment això no ha merescut ni una resposta, més enllà d’una carta burocràtica comunicant-nos l’obertura d’un expedient. Si més no denota poca sensibilitat. És greu perquè no és una qüestió exclusivament de memòria, sobretot és una qüestió de present i de futur. O les institucions tenen una actitud ferma i decidida contra els crims d’odi o es llança un missatge que la impunitat és possible.

—Diuen que el jutge de l’Audiència de València José María Megía García té antecedents de sentències semblants, permissives amb grups neonazis violents. No s’hi poden emprendre accions?
—No, la legislació espanyola en aquest sentit és molt poc garantista i molt retrògrada. Permet la simbologia nazi, la possessió d’armes il·legals i que un jutge anul·li unes escoltes i qüestioni la feina de la Guàrdia Civil i d’un jutge d’instrucció. Poca broma. I la Guàrdia Civil no és sospitosa de ser d’extrema esquerra. No es preveu cap possibilitat de revocació fora dels òrgans estrictament corporatius. Això deixa la societat absolutament indefensa i permet un nivell d’arbitrarietat judicial d’un nivell molt greu.

—Més enllà de l’actuació del jutge, la petició de Pedro Cuevas el 2005 perquè li sigui retornat el material ja té un punt de burla.
—Sí, però el personatge ja el coneixíem, és l’assassí de Guillem Agulló. Jo no n’espere res més. Però el problema és que la legislació a l’estat espanyol siga permissiva amb aquest senyor. És inevitable que hi haja criminals d’odi, el que és escandalós és que ni des del punt de vista legislatiu ni judicial ens puguem dotar de les eines i actuacions judicials prou contundents per a protegir-nos en aquest sentit. Tots els partits, començant pel PP i el PSOE i acabant per Podem, Compromís i Esquerra Unida, tenen la responsabilitat de proposar aquesta legislació.

—Què fareu per denunciar-ho si no hi dóna suport cap partit?
—Hi ha gent i associacions que fa vint anys que hi treballem i que continuarem fent-ho, això ho puc garantir. Durant aquest curs i el que ve ho denunciarem, internacionalitzarem el problema i demanarem responsabilitats als partits que no assumesquen aquest compromís, perquè juguem amb un fet sobre el qual no hi hauria d’haver cap dubte.


dijous, 21 de juliol de 2016

Allau de casos de discriminació lingüística

"Sovint són les mateixes víctimes de racisme lingüístic les qui, en una mostra clara de submissió apresa, les amaguen"



Els atacs constants a la llengua catalana i els casos de discriminació lingüística, és a dir, de persones que es veuen escarnides pel sol fet d'expressar-se en català, en la mateixa mesura que altres persones es veuen escarnides pel sol fet de ser negres, jueves, musulmanes o homosexuals, són una constant. Una constant de la qual, com passa en els casos de violència contra les dones pel sol fet de ser dones, només en coneixem una petita part. Vull dir que hi ha infinitat de casos, ja sigui perquè la víctima no és famosa o perquè el fet no s'ha produït en un lloc rellevant, que resten amagats i ningú no en sap res. Val a dir, però, que tot sovint són les mateixes víctimes les qui, en una mostra clara de submissió apresa, les amaguen. Tants anys de sotmetiment fan que molts catalans acotin el cap i que la seva queixa no vagi més lluny del seu cercle d'amics o d'un simple 'no hi ha dret'. Però si no hi ha dret, cal donar una resposta assertiva, tant en el moment de l'agressió com després. En pocs dies n'hi ha hagut uns quants a diferents llocs.

El darrer cap de setmana de juny, l'entrenador del Tennis Taula Cassà, Carles Font, va ser expulsat durant un partit del Campionat d'Espanya de categories benjamí, infantil i sub-23, jugat a Blanes, per animar els seus jugadors en català. En un primer moment, l'àrbitre, el madrileny Ángel Mármol Baena, li va ensenyar targeta groga i li va exigir que parlés en espanyol, però Font, com és lògic, li va respondre: "Es pot animar en xinès, en rus o en anglès, però no en català? No estic incomplint cap norma i així continuaré". I va continuar: "Vinga, Andreu, som-hi!" Davant d'això, Mármol li va ensenyar targeta vermella i el va expulsar. Fins i tot, quan l'Andreu, d'onze anys, va alçar la mà per demanar que s'aturés el partit fins que tot s'aclarís, l'àrbitre el va amenaçar d'expulsar-lo a ell també. De res no va servir que dos jugadors d'un altre club intercedissin en favor d'en Font, ni tampoc la reclamació d'aquest a la jutgessa-àrbitre Carmen Torrado, que, tot i reconèixer-li que allò era injust, es va inhibir. Les normes, com sabem, obliguen a donar les ordres tècniques en espanyol -d'això se'n diu un Estat plural-, però no n'hi ha cap que impedeixi donar ànim en altres llengües. Això és el que fan tots els entrenadors del món, i la prova és que els xinesos havien fet exactament el mateix en categoria sènior i cap àrbitre no els va expulsar tot i no saber xinès.

Cal remarcar, a més, que el col·legiat Ángel Mármol Baena no és cap veterà de l'època franquista -per bé que, segons sembla, tindria vincles familiars en un poble de Badajoz anomenat Gévora del Caudillo-, sinó que és àrbitre internacional des del setembre de 2015, data en què va superar l'examen a Cambados, Pontevedra. És trist, d'altra banda, que el club Tennis Taula Cassà, de Cassà de la Selva, sigui conegut només per aquest fet que els va perjudicar i no pas pels valors esportius que transmet als seus nois i noies, valors que tenen a veure amb l'esperit de superació, l'esforç, el sacrifici i el respecte. És a dir, l'antítesi d'allò que representa Ángel Mármol Baena. I és que un àrbitre esportiu, que amb el seu racisme lingüístic viola els drets humans, no sols no pot ser àrbitre de res, sinó que tota federació veritablement democràtica l'hauria d'expulsar.

Aquest cas m'ha recordat el de l'entrenador del Vic de tennis taula, Enric Aparicio, que va ser expulsat per l'àrbitre Guillermo Muñiz, per animar la jugadora Mònica Weisz dient-li: "Vinga, Mònica, ara és el moment!". És un cas que, tot i que es va produir el 1998, el tinc ben present perquè vaig parlar-ne àmpliament en el meu llibre "Jo no sóc espanyol". Ara he revisat el text i he vist que, malgrat els divuit anys transcorreguts, tot continua exactament igual.

El 3 de juliol passat, el músic Quimi Portet, en qualitat de passatger d'un vaixell de Baleària, va denunciar que un cambrer es va negar a atendre'l quan li va demanar "un cafè amb llet". La resposta, carregada de menyspreu, va ser aquesta: "Mira: en gallec, espanyol, francès, anglès, fins i tot en italià, t'entenc; en català o mallorquí ja no". Baleària, això no obstant, no ha acomiadat el cambrer. L'únic que ha fet ha estat respondre a Portet que, d'acord amb el seu Codi de Conducta i Ètica Empresarial, "vetllarà sempre per garantir el millor servei i respecte a tots els seus clients". Això, però, és mentida. Mentida en majúscules. Recordem que l'agost de l'any passat, el músic Cris Juanico va ser acusat pel personal de Baleària de faltar-los el respecte per adreçar-se a ells en català a l'hora de tramitar la targeta d'embarcament. Fins i tot, en veure que ell es negava a parlar en espanyol, van cridar la policia. En aquell cas, Baleària va dir exactament el mateix que ha dit ara: mentides i més mentides.

El 6 de maig passat, Mercè Teodoro i Peris, advocada col·legiada ICAV 6846, denunciava haver estat víctima de discriminació lingüística per part del Jutjat de Primera Instància núm. 1, de Sagunt (Camp de Morvedre), que li exigia una traducció a l'espanyol d'un document, tot contravenint, així, la legislació internacional, la del País Valencià i la de l'Estat espanyol, que estableix que totes les parts, inclosos testimonis i pèrits, tenen dret a emprar la llengua o llengües oficials al territori. El dia 6 d'aquest mes de juliol, a la Universitat d'Elx s'hi podia llegir aquest cartell: "Por favor, diríjanse al personal del edificio en castellano". Marta Geniüda, l'estudiant que ho va denunciar, ha estat escoltada per Acció Cultural del País Valencià, que ha demanat explicacions al rectorat de la Universitat.

El 10 de juliol, una mare, la senyora Lioba Costa, va denunciar que un socorrista de la platja de la Fosca, a Palamós, es va negar a atendre el seu fill perquè li parlava en català: "No te endiendo y no vendré", li va respondre. I l'endemà mateix, en el Centre d'Atenció Primària (CAP) de Drassanes de Barcelona, una infermera no va voler atendre un pacient, el senyor Rubén J.M., perquè li parlava en català. "¡Fuera de la consulta!", li va dir. El racisme lingüístic és així. La senyora Costa ho ha denunciat a l'Ajuntament, al Síndic de Greuges i al col·lectiu Drets.cat, i el senyor Rubén va omplir el full de reclamacions, ho ha denunciat a la Plataforma per la Llengua i també anirà al Síndic de Greuges. Però ja veiem que estem atrapats en un cercle viciós anomenat Estat espanyol. Un Estat espanyol que viola sistemàticament els Drets Humans, odiant, menyspreant, discriminant, agredint i escarnint persones en funció del seu origen. Llevar àncores d'un Estat així no és només una qüestió de supervivència, és també una qüestió de principis.


 
per Víctor Alexandre17 de Juliol 2016 a les 19.30 h


PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA