Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 14 d’abril del 2016

La tertúlia després de Joan Fuster


“Mort Fuster, el 1992, la tertúlia continuà, amb Iborra, Ventura, Richart, Doro Balaguer, Palàcios, Pérez Moragón… El 2009, encara es reunien cada dimarts, Iborra, Richart i Balaguer. Era segons ells un “residu” de la tertúlia” que  havia sigut"; amb aquestes paraules clou Xavier Serra aquest petit llibre, “La tertúlia de Joan Fuster” que, sense dubte, permet entendre millor la misèria mediàtica valenciana en què es va moure –i s’ha seguit movent fins avui, la societat valenciana, amb uns diaris que en uns casos van silenciar i en altres van combatre aquests brillants tertulians, especialment un Fuster en molt bona mesura responsable del retorn de la llengua pròpia a la vida intel·lectual. Enmig del desgavell dels anys seixanta, la Correspondència entre Sanchis Guarner, encara exiliat a Mallorca, el lingüístic Josep Giner, ferit i mutilat per la Guerra en tots els sentits i Joan Fuster, mostra les discussions lingüístiques de tres gran homenots per aconseguir un idioma per al País Valencià que servira per comunicar-nos i expressar-nos, seguint les normes de Castelló de 1932 i la modernització del català iniciada per Pompeu Fabra, un altre gran arquitecte de la nostra llengua, junt a Sanchis Guarner, Giner, Fuster, Joan Sales, Joan Solà, Joan Francesc Mira, Vicent Pitarch...

Conclou Arasay, des del diari Ara, el seu article reconeixent que el llibre de Serra és “un gra de sorra més per valorar i entendre l’ambient en què Joan Fuster va crear un corpus assagístic de gran calat". El que s’oblida de dir, -i que Serra diu-, és que els diaris de Catalunya, han incorporat, durant, els darrers 30 anys, l’aportació valenciana (i la balear i rossellonesa), de una manera ben minsa; això explica la reproducció mediàtica, de l’orientació volguda –intencionadament- de posar d’esquenes València i Catalunya, des de designis administrativistes i institucionalistes, covats durant el franquisme i abans (i després), amb dictats diàriament programats, tret de l’àmbit universitari i d’honroses excepcions sindicals estudiantils i de plataformes per la llengua o plataformes pel dret a decidir, musicals, literàries, cíviques o culturals, des de la “transició” fins avui dia; en general, entre el PV i Catalunya hi ha una desinformació i un desconeixement mutu extraordinari, conscientment calculat i executat, que diaris com “El Punt Avui” i l’”Ara”, a penes contribueixen a pal·liar-ho una mica; quan més falta fa, des de la “Transició” fins ara mateix, l’octubre de 2012, que interessa que les relacions entre el País Valencià amb Catalunya, (a més de també amb les Illes i el Rosselló o La Catalunya Nord), esdevinga un fet normal, si més no, com el que hi ha a l’àmbit hispànic, posem per cas, o a la francofonia o a la “Commonwealth”, amb molts més quilòmetres de distància i oceans pel mig i tot. En canvi, nosaltres la gent del País Valencià catalanoparlants estem sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua, com si no tinguérem dret a tenir cap dret lingüístic.

Sal·lus Herrero