Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dissabte, 30 d’abril del 2016

Quan ens plantarem front Espanya? - Antoni Infante - La Veu del País Valencià

Vicent Soler i Cristobal Montoro

La noticia d’aquest matí al Valencia Plaza, tot i en part esperada, em deixa perplex: “El Consell accedeix a fer una retallada de 110 milions d’euros perquè Montoro desbloquege el FLA [1]”. Ni més ni menys. El govern espanyol fa un xantatge, en pla tafur, a l’autonòmic valencià perquè accepte unes retallades basades en les línies d’intervenció de la troica europea (Banc Central, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional). I el govern autonòmic accepta el xantatge. A més, un subtitular anuncia que el ministeri també obliga a adherir-se a un acord amb Farmaindústria.

Amb una ràpida repassada al conjunt dels mitjans de comunicació comprove que el tema no apareix. Sembla que és un tema massa espinós o complex. O que s’espera la reacció en ple del Govern i la roda de premsa de la seua vicepresidenta. Què suposa aquest acord tant en el terreny econòmic com en el polític? La política dissenyada pel FMI i assumida pel seus socis del BCE i la CE, amb els vistiplau de tots els governs que accepten les polítiques mal anomenades neoliberals, consisteix, a grans trets, en controlar la inflació a base de controlar (retallar) la despesa pública i els salaris, ampliar els espais d’intervenció dels negocis privats i garantir que totes les polítiques públiques afavoreixen el traspàs de rendes del treball al capital o, dit d’altra forma, garantitzar l’acumulació del capital a costa d’empobrir (de manera relativa i/o absoluta) la majoria de la població.

Aquestes afirmacions que poden semblar grosses són fàcilment avaluables a partir de les dades i estadístiques disponibles. Per exemple, a partir del PIB i del seu repartiment entre el capital i el treball. El PIB o Producte Interior Brut, podríem definir-lo com la suma de tots els béns i serveis que es produeixen en un any (o en qualsevol altre període que vulguem mesurar). D’eixe total que s’utilitza per a mesurar la riquesa d’un país, es pot extraure que part va a parar a la remuneració del conjunt de les persones assalariades i quina part va a les rendes del capital. Així, a l’Estat espanyol, durant l’any 1978, el PIB va suposar uns 160.000 milions d’euros, dels quals, el 68%, va anar a rendes del treball i, el 32%, a rendes del capital.

L’any 2015, el PIB s’ha multiplicat gairebé per 8, però el repartiment s’ha invertit. Així, del total del PIB, les rendes del treball només representen ja poc més del 47% i les del capital més del 52%. És evident que les polítiques aplicades no van en la línia d’eliminar injustícies socials i asimetries, sinó tot el contrari.

Al País Valencià, aquesta situació ens afecta de manera molt més greu, ja que hem passat de ser més rics que la mitjana de l’Estat espanyol a estar empobrits per les polítiques d’espoliació a què estem sotmesos. Eixes polítiques espoliadores de l’ordre de més del 6% del nostre PIB i mantingudes any rere any fan que hui siguem un 12% més pobres que la mitjana i, a més, continuem aportant com si fórem rics. És a dir, que cadascú de nosaltres (exceptuant la minoria privilegiada) som cada dia més pobres individualment i vivim en un país més pobre col·lectivament. Unes pobreses que es retroalimenten fent baixar la qualitat de vida de la majoria de la població.

Per altra part, des de la instauració del sistema autonòmic, el PV té un finançament molt per sota de les necessitats que, sumat a unes menors inversions en infraestructures i transport i menors rendes en pensions contributives i classes passives, dóna com a resultat un saldo fiscal negatiu [2]. Com que el Govern valencià ha de fer front a les despeses de sanitat, educació, protecció social, etc., i aquestes despeses superen els ingressos provinents del sistema de finançament, es genera un dèficit creixent part del qual es cobreix amb préstecs privats (banca, entitats financeres, etc.) i que cal pagar amb interessos, generant així de nou un transvasament de rendes del treball al capital [3], o per préstecs que facilita el Govern espanyol a través del FLA [4], creat pel Govern espanyol per a no tenir que recórrer als préstecs privats, que es nodreixen dels nostres impostos i que el Govern ens presta també amb interessos i fent-nos xantatge.

A més, encara que cada “comunitat autònoma”  té unes condicions pròpies a cada préstec del FLA, tenen l'obligació de dedicar el préstec principalment a pagar el deute que tinguen amb bancs o entitats financeres. És com la quadratura del cercle.

Ara, però, el ministre Montoro fa un pas més, sabent que el Govern valencià (també el català i el balear) necessiten liquiditat per a poder fer front a les despeses que haurien d’estar cobertes des del sistema de finançament autonòmic, els fa un xantatge que és múltiple: deixa els diners (que han eixit del nostre treball i impostos) amb les condicions que siguen per a pagar els préstecs als bancs, fa que s’aplique una nova retallada a les despeses socials i que s’assumisca un nou acord amb la patronal de Farmaindústria. Una jugada digna del millor tafur.

Ara bé, com que del Govern espanyol no espere altra cosa, no és això el que em sorprèn, sinó el grau de fatalitat amb el qual és assumit pel nostre Govern autonòmic. En sóc conscient que de vegades es pot fer poc davant d’un xantatge. Però, tan poc? El Govern valencià no hauria de liderar el conjunt de la societat valenciana i plantar-se davant l’espanyol? No haurien d’explicar pedagògicament el que passa i per què passa?  No haurien de convocar una ampla conferència amb tota la societat civil per a, conjuntament, cercar alternatives? Estem condemnats per alguna maledicció divina a patir per sempre més aquesta colla que ens espolia i empobreix?

Arriba la roda de premsa posterior a la reunió del Govern autonòmic i la vicepresidenta ens anuncia que han decidit ajornar el pagament de 170 milions d’euros [5]  a gran subministradors perquè necessiten el FLA com aigua de maig. És a dir, han assumit el xantatge i han ajornat el problema, fent-lo més greu. No és el camí.
Antoni Infante
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir
 

[1] Original en castellà.
[2] Vicent Cucarella 2015
[3] Els PGE es nodreixen molt majoritàriament per aportacions del poble treballador (44% IRPF, 31% IVA...).
[4] Fons de Liquiditat Autonòmic
[5] També en castellà 

Font: Quan ens plantarem front Espanya? - Antoni Infante - La Veu del País Valencià

divendres, 29 d’abril del 2016

Pendons i excitats


La primera vegada que es va despenjar una estelada en un edifici de València va ser el 9 d’octubre de 1974, al Micalet de la Seu. La van posar els militants del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) al costat d’una pancarta on es podia llegir: ‘Independència, socialisme’. Poca broma. Al 74 els escamots de l’extrema dreta eren els amos dels carrers junt a un blaverisme molt agressiu que començava a articular-se amb la idea de liquidar el procés en marxa de reconscienciació política, cultural i lingüística del País Valencià. Una estelada en un lloc tan alt i visible era un tot un acte de rebel·lia –com encara avui-, atès que desafiava l’hegemonia simbòlica de la senyera en blau i del que representava. Al capdavall, la senyera amb franja havia estat una bandera prostituïda per Franco l’endemà de guanyar la guerra en convertir-la en el símbol de la infrangible adhesió dels valencians al feixisme vencedor i a l’Espanya eterna. Durant la Transició ja van fer el possible per imposar-la, per imposar un determinat univers simbòlic i invisibilitzar-ne el que propugnava l’autèntic valencianisme sense subterfugis regionalistes ni servituds a l’antic règim.

És obvi que la dreta del país sempre ha tingut una mena de repulsió vampírica per les quatre barres, amb estel roig o sense. Els diaris de la caverna local han vessat rius de tinta cada vegada que les quatre barres han guaitat per la façana d’un edifici, especialment, a la ciutat de València. Fins i tot hi ha hagut moments en què han impulsat autèntiques caceres per pobles i viles en festes per veure quin pendó penjava dels balcons. En alguns moments, com quan el 2008 una estelada enorme va caure per la façana d’un edifici cantoner de la plaça del País Valencià en plena processó cívica del 9 d’octubre, els titulars han tirat foc. Fet i fet, tenen una fotosensibilitat extraordinària pel que fa a l’heràldica catalanesca. La nit de maig de 2015 en què milers de persones van eixir a celebrar a la mateixa plaça la victòria de Compromís, Las Provincias, per exemple, no va veure la caiguda d’un règim sinó banderes estelades i quatribarrades, així en plural, tot i que a la foto que acompanyava la notícia només se’n veia una de les primeres. A ningú com a ells, diaris “valensianos” de pro i dirigents de la dreta indígena, els exciten tant els pendons.

Aquesta setmana la formació independentista Endavant ha penjat a les Torres dels Serrans, les que miren a ponent, una estelada de grans dimensions com a avançament a la jornada reivindicativa que es viurà avui a València. La dreta ha vist en el gest una ocasió única per a treure de nou a passejar la mòmia de les essències pàtries vestida d’indignació. Tant Ciutadans com el PP s’han llançat a una cursa per veure qui és més defensor de “lo valensiano” davant del que la premsa de l’Era del Gel ja qualifica d’una clara extensió de l’independentisme a casa nostra emparada, és clar, per l’Ajuntament i la Generalitat. Personatges del PP com Isabel Bonig o l’inefable Luis Salom s’han enrotllat amb la Reial senyera com si foren superherois de Marvel per a salvar els valencians del cataclisme catalanista com si ells i la corrupció pestilent que arrosseguen no foren ja de per si prou cataclisme.

Demà –i d’ací cent anys- els del PP i Ciutadans diran que els valencians han estat humiliats per la pèrfida Catalunya i que la culpa ha estat de l’alcalde Ribó, del president Puig i dels partits de l’esquerra que governen la Generalitat. Una regina de Lo Rat Penat s’arrancarà els monyons en senyal de dol. Als diaris del Movimiento veurem també les habituals fotos d’un cagalló de gos al mig del carrer i d’una pintada en l’aparador d’un banc com a prova incontrovertible del pas de les hordes catalanistes per la ciutat. “Los separatistas tratan de imponer sus tesis frente a la inacción del Gobierno que lideran PSPV y Compromís”, resa el sotstítol d’una noticia inquietant publicada al clandestí ABC: “Puta España: lanzan una campaña para que la Comunidad Valenciana se denomine País Valencià”. Quasi res diu el diari.

La culpa, doncs, serà tota dels de sempre: dels rojos, catalanistes i traïdors. El cas és que segons com rebufen de fort, de la bava que siguen capaços de tirar per la boca,  s’acolloniran més o menys a Palau i deixaran de fer més o menys. Vull dir de corregir més o menys vint anys de persecució sistemàtica de la llengua i la cultura del país, vint anys de genuflexió política. Aquest és, com en els anys 80, com despús-ahir, el joc.  
Francesc Viadel
Font: Pendons i excitats - Francesc Viadel - La Veu del País Valencià

dijous, 28 d’abril del 2016

La Vida Rústiga - Museu de la Vida Rural


Lo 29 d'abril, lo documental L'últim seller curat de la Plataforma per la llengua, delegació de l'Alguer, siguerà presentat en Catalunya. Lo vídeo és un document important, és un bocí de vida algueresa contat de Carmelo Budruni, de professió seller, un empleo fonamental quan lo treball al camp era una de les economies principals de l'Alguer.

L'espaci on siguerà possible veure el vídeo és lo Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí, en província de Tarragona, durant la inauguració de la mostra La Vida Rústiga del Centre Excursionista de l'Alguer.

Siguerà present Carles Duarte, president de la Fundació Carulla, Mauro Mulas, que ha curat les imatges amb el soci Paolo Salis, el muntatge, i que també és lo curador de la mostra dedicada a la campanya, acullida en Catalunya. 

Sigueran presents també dos consellers de la Executiva Nacional Plataforma per la Llengua, Francesc Marco i Irene Coghene, que d'anys se ocupa de la delegació algueresa i que és estada elegida en les votacions de l'Assemblea General Ordinària reunida el 5 de març passat a Barcelona.
______________________________________


Il 29 aprile, il documentario L'últim seller curato dalla Plataforma per la llengua, delegazione di Alghero, sarà presentato in Catalogna. Il video è un documento importante, uno spaccato di vita algherese raccontato da Carmelo Budruni, di professione sellaio, un mestiere fondamentale, quando il lavoro nei campi era una delle economie principali di Alghero.
Lo spazio dove sarà possibile vedere il video è il Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí, in provincia di Tarragona, durante la inaugurazione della mostra La Vida Rústiga del Centre Excursionista de l'Alguer.
Sarà presente Carles Duarte, presidente della Fundació Carulla, Mauro Mulas, che ha curato le immagini, insieme al socio Paolo Salis, il montaggio, e che è anche il curatore della mostra dedicata alla campagna, ospitata in Catalogna. Presenzieranno anche due consiglieri della Giunta Esecutiva della Plataforma per la llengua, Francesc Marco i Irene Coghene, che da anni si occupa della delegazione algheresa e che è stata eletta durante le votazione dell'Assemblea Generale Ordinaria riunita il 5 marzo scorso a Barcellona.

dimecres, 27 d’abril del 2016

Els balls de diables i correfocs elegits tresor del patrimoni cultural de Catalunya i Andorra


En els darrers deu anys, l’organització Capital de la Cultura Catalana ha dut a terme diferents campanyes de promoció cultural, en els àmbits del patrimoni cultural material, immaterial, pictòric, escultòric, grans personatges, etc.
Una d’aquestes campanyes fou “10 tresors del patrimoni cultural immaterial de Catalunya i Andorra”.

La Diada de Sant Jordi es va classificar en primera posició d’aquesta elecció en la qual varen participar gairebé 40.000 persones. En segon lloc va ser elegida la sardana, en tercer lloc els castells, en quarta posició el Foc de Sant Joan i la Flama del Canigó, en cinquè lloc les representacions de la Passió de Jesucrist i en sisè lloc els Balls de Diables - diables i correfocs.
Els Balls de Diables -diables i correfocs- estan incorporats a la “Llista representativa dels tresors del patrimoni cultural del món”, del Bureau Internacional de Capitals Culturals, des de l’any 2009.

Font: Els balls de diables i correfocs elegits tresor del patrimoni cultural de Catalunya i Andorra

dimarts, 26 d’abril del 2016

Sobre les pintades als que no pinten res


Commoció, astorament, alarma social, escàndol… Malauradament, no estem xerrant de les reaccions a la publicació de l’Índex de Pressió Humana a Mallorca, on es constata que a l’agost de l’any passat s’assolí el valor màxim en la història de l’illa amb un total de 1.425.063 persones; ni de la dada que senyala Ciutat com la quarta població més cara de l’Estat per viure i la que té el preu de la llet més alt; ni de l’estudi que diu que Mallorca té només una plaça legal per cada 38 turistes; ni de la imminent sequia que sacsejarà les nostres cases i els nostres camps – no els hotels – aquest estiu quan sabem que els turistes consumeixen el doble d’aigua que els residents o mentre el Govern es dedica a promocionar el golf, l’activitat turística que més aigua requereix; ni de l’anàlisi que mostra una baixada del 18% de renda per habitant a les illes en comparació a l’ascens del 25% en nombre de turistes; ni la recent legalització de la monstruosa urbanització de Bellavista… 1Aquestes són sols algunes de les esgarrifoses notícies dels darrers mesos, per què si ens retrotreim en els temps n’hauríem de fer un llibre aposta. A lo que anàvem, cap d’aquestes situacions, per dir-li de qualque manera, ha provocat ni la incomoditat i organització als barris, ni el pronunciament del Batle condemnant-ho, ni les portades dels mitjans anunciant el desgavell, ni la celeritat alhora de resoldre-ho pels serveis públics, ni la mobilització policial per cercar culpables, res. El que sí ha provocat totes aquestes reaccions, i les que queden, són les pintades contra el «terrorisme turístic» aparegudes al Casc Antic de Ciutat aquests dies. Si bé hem de tenir en compte que d’on no n’hi ha no en cerquis és interessant veure el rebombori que s’ha creat, i qui l’ha creat, per avançar i situar postures quan es toca la gallina dels ous d’or. Ciutadans de bé, premsa escrita i televisada, polítics, hotelers i turoperadors han fet botar les alarmes per què a qualcú se li ha ocorregut rompre amb la cerimònia de beatificació quotidiana del turisme.
Els primers en posar el crit al cel han estat els de l’Associació de Veïns de la Seu. Deu ser que ja han trobat lloc on aparcar o que sofreixen d’amnèsia selectiva però no farà ni tres mesos que s’expressaven molestos per la conversió del seu barri en un parc temàtic i ara resulta que fan de les pintades contra els turistes el seu leitmotiv d’existència-denúncia. Sort o desgràcia de que avui en dia una associació de veïns no és representant real del seu barri, ni de què tots els que viuen, o sobreviuen, en el Casc Antic estan tan agraïts amb el turisme. Associació que d’entre altres coses està presidida pel nº 23 per les llistes del PP a Ciutat en les darreres eleccions, un tal Luis Clar. Tals pares, tals fills. Mostra d’això es que quan a Can Alcover aparegueren pintades feixistes amb esvàstiques i lemes catalanòfobs no mogueren ni un dit.
En la nota de premsa que han emès denuncien una sèrie de coses il·lustratives del pensament del bon ciutadà2 i que la majoria de mitjans han repetit com a cotorres.
”Els veïns de la Seu són els primers perjudicats per la falta de gestió per part de l’Ajuntament davant la massificació turística que pateix el barri i les seves conseqüències’’
Falta de gestió de l’Ajuntament en el Casc Antic? O sigui, de veres? Des d’aquests humils línies convido a les veïnes de l’Associació a fer un passeig per es Camp redó, Son Gotleu, Polígon de Llevant o Son Oliva per què vegin lo que és falta de gestió. En qualsevol cas, són les primeres afectades per qualque assumpte les que han d’agafar les rendes de la seva lluita i no delegar en qui precisament a permès any rere any que el seu entorn es transformi en un circuït tancat exclusiu per als turistes. La massificació turística no és l’únic que afecta al barri de la Seu. La principal conseqüència de la turistització d’aquest barri és la desaparició pràctica de cultura veïnal, popular i comunitària. El teixit social ha estat substituït per teixit comercial i patrimonial al servei del visitant relegant a l’habitant del Casc Antic en un foraster dins casa seva.
’’Tourist you are the terrorist’’
”Cort s’ha desentès del problema al·legant que són els veïns els qui han d’encarregar-se de repintar les seves façanes i parets.’’ i que a més de patir ’’el pes de la saturació turística ara han d’encarregar-se de netejar les pintades i de conservar el barri’’
En sintonia amb lo anterior s’ha de remarcar que és precisament allà on hi ha falta de gestió on abunda la auto-gestió. Concepte i pràctica que l’Associació va emprendre en protesta per lo des aparcaments però que ara han oblidat ja que contínuament interpel·len a l’Ajuntament a actuar i no a aplicar ells mateixos la solució. Dins de lo dolent, ves estat bo que els veïns haguessin esborrat les pintades ells mateixos, així almenys s’hauria aconseguit quelcom d’auto-organització de barri, però no és el cas. També s’ha de dir que s’han de tenir poques feines per situar unes pintades com a prioritat dins els quefers del barri si tenim en compte la greu situació de guirificació que afecta al Casc Antic.
’’Guiris go home’’
’’deploren que es degradi el patrimoni i s’enlletgeixi el barri d’aquesta manera”
Pegant una ullada a les fotografies es pot veure com les pintades han estat fetes a edificis abandonats o propietats de immobiliàries, on possiblement s’hi creïn allotjaments per turistes i no precisament de baix cost, hotels opulents, edificis institucionals vinculats al turisme, cotxeries amb més grafits que porta i al mobiliari urbà gris i avorrit. En qualsevol cas, no s’han afectat habitatges particulars de veïns ’’desprotegits per l’Administració’’. Així que res de degradació del patrimoni.  A més, si un fa una volta pel Casc Antic vorà que hi ha altres pintades que no han sortit fotografiades ni difoses que no van explícitament contra el turistes: ’’Per l’abolició dels pisos turístics’’, ’’Aturem la gentrificació’’ o ’’Ciutat no és un parc temàtic’’ són algunes de les múltiples cuestions i respostes, tal vegada no tan destructives com altres, que es plantegen a la dominació turística i que, curiosament, no han aparegut als mitjans. En quan a que s’enlletgeixi el barri, crec que el plantejament del debat en termes de lo decorós o no dels grafit ignora una realitat essencial: la necessitat d’expressar-se críticament i per les vies que calgui quan els mass-merda callen, manipulen i invisibilitzen la immensa majoria de conflictes en base a les lògiques de la morbositat, el sensacionalisme i el conservadorisme. Crec que dins una societat que des de els anys 60 ve sofrint el bombardeig massiu de les bonances del turisme i que fins el moment no ha rebut altra cosa que massificació, destrucció del territori, especulació, precarietat, gentrificació, banalització cultural i un sense fi de greuges esdevinguts pel gegant turístic, un poc de contestació social en forma d’innocents pintures a les parets no ve gens malament. O al manco no suposa ni una mil·lèsima part de les nocivitats que el turisme ha imposat a les illes. Lo que de veres enlletgeix el barri és el desplaçament forçat de la població autòctona que no es pot permetre viure en un cada cop més progressiu ghetto d’alemanys rics; l’extinció de la tenda de tota la vida en detriment dels restaurant i tendes hipsters a preus desorbitats; la manca d’espais comunitaris – menjadors socials, casals, associacions – per donar lloc a hotels i immobiliàries de luxe; la congestió i col·lapse de les places i carrers on les habitants no tenim lloc; la degeneració de les nostres vides a éssers de segona que hem de renunciar a la nostra vida durant 6 mesos – i amb això de la desestacionalització ja durant tot l’any – per a què el turista pugui gaudir del paisatge urbà amb totes les comoditats. Per nombrar tan sols alguns dels exemples més il·lustratius de la deriva de la nostra ciutat cap un hotel tot inclòs amb vistes al mar.
’’Tourist go home, refugees welcome’’ a la porta del Palma Suites
”L’entitat veïnal també demana a Cort més implicació davant el vandalisme i les pintades”.
La conseqüència directa d’aquest tipus d’afirmacions de major seguretat i convivència el que amaguenés més control i repressió cap a qui no accepta el model de societat en el que vivim. Com ja testimonia la col·locació, dos dies després de la notícia, de més càmeres al barri de la Seu. Si no en teníem a bastament amb què se’ns hagués fet empassar la indústria turística com la panacea ara a damunt les que s’hi resisteixen han de ser perseguides i assenyalades. El vàndals de ben de veres que assolen Ciutat i l’illa sencera duen xancles, un mapa i van arrebossats de crema de sol. Hi ha actes vandàlics molt pitjors que empunyar un esprai3.
’’No et protegeixen, et vigilen’’
’’El Govern tem que la saturació de l’estiu provoqui reaccions antiturístiques’’
La nota de premsa d’una part dels veïns, i possiblement les pintades també, vessin quedat en no res si els mitjans d’arreu no ho haguessin publicitat a cop de titular agressiu. Fent creure que tot el centre de Ciutat ha estat objecte de les pintades quan en realitat es tracta de punts molt concrets i no atzarosos. Buidant les pintades de contingut polític i fent passar l’acció com un acte d’annerots. A la pressió mediàtica i les acusacions dels veïns contra Cort, mestre Hila ha corregut a condemnar les accions, a dir quins són els llocs apropiats per a fer política i quins no, fer piulades mostrant l’eficàcia de la neteja i a demanar a la Policia Local – si, aquella que no el vol ni veure – que en trobi els responsables com si dels autors d’un atemptat es tractàs. A tot això EMAYA, ha estat ràpida i veloç a netejar-ho mentre hi ha carrers de Ciutat pels que no passen ni la granera impregnats d’un aroma a pixum que contrasta amb les polides aceres de c/Colom o Palau reial. Per a més inri, han sortit els oportunistes de torn, en aquest cas els hotelers de Ciutat, diguen que les pintades són culpa del Govern (que més voldríem!) i que el dany és irreparable ja que quedarà en la ment dels turistes (tant de bo!).
Una de les conclusions que en podem treure d’aquesta experiència, és que l’establishment mallorquí i tots els seus agregats – mitjans, policia, administracions, ciutadania benestant – es mouran aviat i contundents contra els dissidents del turisme i qui es surti de les vies oficials de poder. Preocupació, inquietud, nirvis i por per l’efecte que puguin causar quatre pintades entre la societat i els turistes. Emparant-se amb l’excusa del patrimoni i la imatge de la Ciutat estan deixant caure les seves màscares de eco-progres, aferrant-se de la mateixa manera que els seus predecessors al dogma turístic. Pensament únic, criminalització, pacificació social, vigilància… Aquestes són les eines dels ajuntaments del canvi… del canvi de collar.
Per últim s’ha de dir que les pintades i reaccions socials crítiques amb el turisme no són endèmiques ni originàries de Ciutat. A altres poblacions també fortament afectades per la turistització com Barcelona, Lisboa, Florència o Berlín les parets també han començat a xerrar davant el silenci i univocitat dels mitjans.
Barcelona
Florència
Lisboa
Berlín
Caiguin bé o malament les pintades, han tret a les parets quelcom teníem tots al cap i no sabíem plantejar. Han posat damunt la taula un debat imprescindible just abans d’afrontar un dels estius més carregats que afrontarà l’illa. El dilema ja era aquí, només va cobrant forma. Podem esborrar les pintures i fer com si res hagués passat, però així ja no hi haurà res que fer i haurem perdut Mallorca. O podem plantar cara, rompre el silenci i sortir al carrer. Dient ben clar allò que ja és un dit popular: qui estima Mallorca, no la destrueix. Llavors si el turisme destrueix la Ciutat, la estimen els turistes? Pot ser els hi agradi, per comprar, per passejar, per dormir, però no l’estimen i viuen com noltros.
Així doncs, faríem bé els mallorquins en ajustar-mos els prismàtics i fixar-mosen qui de veres està destruint la Ciutat. Si bé n’hi ha uns que la pinten, n’hi ha d’altres que no hi pinten res. És amb aquests darrers amb els que hem d’anar alerta, per què de lo contrari no seran només pintades lo que haurà quedat esborrat.
 ”El turisme és com el foc: pot escalfar la teva sopa però també pot cremar casa teva”
- Proverbi xinés
1 Per a qui li interessi indagar en l’allau d’arguments contra el turisme: https://totinclos.noblogs.org/

dilluns, 25 d’abril del 2016

ELS ALTRES 'ALGUER'



Des del Principat de Catalunya i des de la resta dels Països Catalans en general, hi ha la tendència a pensar que l’Alguer és un petit miracle de la història col·lectiva de la comunitat lingüística catalana, que la fa, per dir-ho d’alguna manera, especial. Un tòpic al qual també hi han recorregut alguns algueresos, com, per exemple, el vell activista i polític alguerès Carlo Sechi, que, recentment, ha arribat a afirmar en una polèmica entrevista[1] que “Catalunya i la comunitat internacional de llengua catalana no serien avui en el món el que són sense l’Alguer. Som aquella petita cosa que fa més gran la comunitat catalana”. Boniques paraules que, malauradament, no són del tot certes… L’Alguer, més que un miracle, més que un cas que ens fa particulars, o més grans, és, senzillament, el producte de la història, com tants d’altres hi ha en el conjunt d’Europa. L’Alguer, però, és una història els protagonistes de la qual hem estat els catalanoparlants i per això, per a tots nosaltres, té alguna cosa d’especial, sobretot si tenim en compte que la nostra història col·lectiva ha estat amagada sota la història dels estats que des de segle XVII a la Catalunya Nord i des del XVIII a la resta dels Països Catalans ens han fet marcar el seu pas, massa sovint, militar: França, Espanya, Sardenya-Piemont (després Itàlia, al segle XIX).

Una simple mirada en un mapa lingüístic europeu actual ens farà adonar que només a l’Estat italià podem comptar pràcticament una vintena d’illots lingüístics com l’Alguer. Així, hi podem trobar illots lingüístics alemanys a les regions de la Vall d’Aosta, del Piemont, del Vèneto i del Friül-Venècia Júlia, i a la província de Trento; grecs a les províncies de Lecce i Reggio de Calàbria; albanesos a les regions dels Abruços, del Molise, de la Campània, de la Pulla, de la Basilicata, de Calàbria i de Sicília; un de francoprovençal a la província de la Foggia: un de serbocroata a la província de Campobasso; un d’occità, a la provínvia de Cosenza (a la Gàrdia); sense comptar, és clar, amb les minories eslovenes, alemanyes, occitanes, friülanes, francoprovençals o sardes que tenen territoris molt més grans, a voltes amb continuïtat territorial amb la resta de la seva comunitat lingüística fora de l’Estat italià.

Fins i tot, a la pròpia illa de Sardenya podem trobar un illot lingüístic lígur (genovès): el de les poblacions de Carloforte (U Pàize, en lígur tabarquès) i Câdesédda, els habitants autòctons de les quals són descendents dels genovesos que havien viscut a Tabarka (un illot fortificat a la costa de Tunísia) des de 1553 i fins al 1741. Dues curiositats. La primera és que una part d’aquests “tabarquins” s’instal·laren a les costes del sud del País Valencià, on poblaren l’illa Plana o Nova Tabarca. Curiosament, els “nostres” tabarquins adquiriren el català com a llengua pròpia molt ràpidament. No és el cas dels tabarquins del sud de Sardenya, que han conservat la llengua. La segona és que el 2004 es va reconèixer Carloforte com a municipi honorari de la Província de Gènova a causa dels llegats històrics, econòmics i culturals amb la capital lígur i, en particular, amb Pegli, població d’origen. L’any 2006 aquest reconeixement s’estengué a la població veïna de Câdesédda, fundada pels tabarquins de Carloforte a l’illa veïna de Santu Antiogu. Com podeu veure, l’Alguer, els Alguers, dels lígurs…

Som, per tant, davant la història, a voltes, convulsa del nostre marc mediterrani, que ha creat una diversitat que cal conservar i potenciar en un món cada cop més gris i uniformat lingüística i culturalment. I, per fer-ho, cal teixir complicitats, crear sinèrgies de tota mena, com que les que s’apunten a la minoria tabarquina. Si no es fan, aviat sí que totes aquestes minories, inclosa la catalana de Sardenya, seran història… Una bella història, però una història passada.

Font: Els “altres” Alguers

dissabte, 23 d’abril del 2016

FRANJA I ESGLÉSIA - Institució Cultural de la Franja de Ponent

(Publicat a “Revista de Catalunya, nº 98, agost 1995)
Joaquim Monclús i Esteban

El passat 25 de maig, l’arquebisbe de Tarragona feia saltar la notícia als mitjans de comunicació que el dia 4 de juny el Vaticà donaria el placet per a traspassar les 111 parròquies de la Franja de Ponent a la diòcesi de Barbastre. Aquesta notícia alarmant era confirmada pel mateix Vaticà, a mitjan mes de juny passat.
Amb aquesta decisió, el Vaticà, ben segur mal informat, si Déu i els homes no hi posen remei, culminarà l’obra d’un dels genocidis culturals que va començar ja fa més de 800 anys.
D’on arriba la memòria, totes les terres de la Franja de Ponent han estat vinculades als centres naturals de Tortosa i Lleida. No tan sols des del punt de vista polític, sinó també des del punt de vista econòmic, cultural, sanitari, etc., i, lògicament, també eclesiàstic.
Els bisbats primitius van ser establerts i delimitats segons les divisions tribals dels antics íbers. Aquestes vivisions foren també respectades pels visigots i pels àrabs, en un altre orvan ser dre de coses, amb la creaci´´o de les taifes musulmanes. A mesura que la conquesta cristiana va anar avançant, van ser restaurades les antigues diòcesis (“secundum antiquos limites”), encara que no sempre de manera exacta, a causa, sobretot, de les ambicions d’alguns bisbes que, passant per damunt del parer dels més doctes, van imposar el seu, que els permetia d’engrandir els seus bisbats. Malgrat tot, aquests límits eclesiàstics coincidiren majoritàriament amb la unitat geogràfica i amb la identitat de cultura i vida social que els primers pobladors havien instaurat en aquestes terres.
De tota manera, consten els incompliments esmentats, i una mostra ben evident la tenim en els límits entre els bisbats de Saragossa i Tortosa, per la banda dels rius Matarranya i d’Algars.
Des de sempre Tortosa havia arribat més enllà d’Alcanyís i del Guadalop.
Amb la consagració i la dedicació de la primitiva catedral de Tortosa, duta a terme el 28 de novembre de 1178, Alfons I en ratificà els límits i li assignà les poblacions, amb la zona del nord de l’actual província de Castelló, el territori de la qual quedaria inclòs i reservat per a quan fos conquerit. Les poblacions eren les següents: Nules, Onda, Bounegre, Alcanyís, Meron, Culla, Aras (0 Ares) i Morella, Matarranfa (Matarranya), Riba-roja, Flix, Garcia, Marçà, Cabassers, Tivissa i Pratdip, amb els seus respectius termes, fins al Coll de Balaguer i el mar.
Saragossa no va acceptar aquests límits, va tergiversar la història, i va fer incloure uns límits inventats, en bona part apel.lant a una antiga delimitació portada a terme en temps del rei Vamba. Aquesta delimitació, coneguda per Itació del rei Vamba, ja va ser rebutjada en aquells temps i descartada al llarg de la història per tots els tractadistes més autoritzats en aquesta matèria.
Els bisbats de Tortosa i Saragossa van mantenir llargues disputes per aquesta qüestió, Però el bisbat de Saragossa, amb l’ajuda de Roma, en va sortir victoriós. L’ any 1210 les parròquies de les conques dels rius de Matarrnya i Guadalop eren incorporades a Saragossa, i restava sota el domini del bisbat de Tortosa l’arxiprestat de Calaceit
Anys més tard, fruit d’aquesta manipulació, aquestes terres, des del punt de vista polític, eren incorporades a l’Aragó.
Començaca així aquest genocidi cultural que, com ja hem dit, dura ja més de 800 anys. Un territori de llengua catalana, conquerit i repoblat per catalans, restava des de llavors en mans d’una administració, en els dos vessants, polític i eclesiàstic, principalment castellana. Malgrat això, els seus habitants han sabut mantenir fins avui dia –i no pas amb poques dificultats- la seva pròpia llengua.
Les terres de la Franja del nord van tenir més sort. Malgrat ser incorporades, injustament, des del vessant polític a l’Aragó, van seguir pertanyent al bisbat de Lleida. Encara que amb la creació del bisbat de Barbastre el 1571 algunes parròquies de parla catalana de la vall del’Isàvena i de la vall de Benasc van ser incorporades a aquest bisbat.
L’any 1957, en una altra remodelació de límits, l’arxiprestat de Calaceit (Matarranya) i algunes parròquies també de parla catalana, com Faió i Mequinensa, del bisbat de Lleida, van passar al de Saragossa. Aquesta remodelació es podria explicar per una pressió del règim que governava l’Estat espanyol en aquell moment, el del general Franco, però, en si va ser una claudicació més de l’ església de Roma als interessos castellans.
Finalment, a les portes del segle XXI, el Vaticà, creiem que mal informat, vol culminar aquest genocidi cultural i social de traspassar les parròquies de parla catalana a les diòcesis castellanes. Això ho fa quan, segons la doctrina de l’Església, refermada expressament pel Segon Concili Vaticà, diu que els fidels tenen el dret pastoral inalienable de rebre els sagraments i la predicació en la llengua del poble.
Molt bonic això, però l’Església actua fent tot el contrari del que diu la seva pròpia doctrina.
En aquests moments, si l’Església vol ser conseqüent ha de ser valenta i corregir i reparar els errors que anteriorment ha comès. Almenys, no n’ha de fer de nous i ha de ser conseqüent amb les paraules del seu màxim cap, el papa Joan Pau II: “Cal assegurar els drets de les nacions a l’existència, a la llibertat, a la independència, a la pròpia cultura, a un desenvolupament honest.”
En un altre ordre de coses, sobre el traspàs de les parròquies de la Franja, la reacció dels seus habitants, que mai no han estat consultats, no s’ha fet esperar. Entre altres accions, a principis de juliol es va constituir a Tamarit de Llitera una plataforma contra la segregació de les parròquies integrada per persones del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça vinculades a partits polítics, moviments de cristians i organitzacions culturals de la Franja.
Però, no ens podem pas fer il.lusions. Si l’Església de Roma no s’imposa a favor de la justícia, la gent de la Franja haurà de lluitar de valent per a no veure aixafats els seus drets i ser dividits en les seves reivindicacions totalment justes. I més tenint en compte que aquells dels quals esperem ajuda adopten una actitud passiva, com fins ara han mantingut.
Les institucions catalanes anteriors a la Nova Planta no deixaren mai de considerar catalanes les terres de la Ribagorça i la Llitera fins al Cinca. Les institucions de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana tampoc no deixaren de considerar mai la Franja com una part de Catalunya.
Les institucions actuals del Principat, en aquest cas en concret covardes i indignes, es miren amb passivitat el que passa a la Franja de Ponent i abandonen els seus habitants a la seva sort. No és que se’ls demani una actuació que els pugui comprometre en excés, però, almenys, sí que tenen l’obligació de denunciar i fer sentir la seva veu.
Que la cultura, l’atenció pastoral en la seva llengua, els fets diferencials, i, sobretot la llengua hagin de ser esborrades de la Franja de Ponent per unes ambicions territorials o altres motius va contra la constitució de l’ Estat espanyol, contra els drets humans i contra tot dret natural. Els dirgents politics del Principat, covards i indignes ho saben, però caleln. Malgrat tot tenim l’esperança que si continuem en aquesta actitud de passivitat, “aquell bastó que Déu té tan llarg” (i també el poble), del qual parlava el qui fou president de la Mancomunitat de Ctalunya, Prat de la Riba, algun dia també els arribarà.
(Transcripció per Joaquim Torrent)


(1) FRANJA I ESGLÉSIA (Publicat a “Revista de... - Institució Cultural de la Franja de Ponent

BONA DIADA DE SANT JORDI


divendres, 22 d’abril del 2016

Funden la Confederació d'Entitats Sobiranistes pel Dret a Decidir dels PPCC

La nova coordinadora respectarà "els ritmes propis" de cada territori dels Països Catalans


L'ANC, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD) i l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) han donat a llum a la Conferedació d'Entitats Sobiranistes pel Dret a Decidir, amb l'objectiu d'unir esforços entorn del sobiranisme. La iniciativa es va rubricar dimecres a València en un acte al qual van assistir el president de l'ANC, Jordi Sànchez; el de la PDaD, Toni Infante; i el de l'ASM, Cristòfol Soler, han explicat a Europa Press fonts de l'entitat.

La confederació treballarà a través d'un Consell que respectarà "els ritmes propis" de cada entitat, amb la voluntat que siguin els ciutadans de cada territori els que decideixin els seus propis camins.

El pacte és fruit de la "solidaritat mútua" que històricament han expressat les tres entitats, i serveix per unir forces en tots aquells temes sobiranistes transversals que siguin compartits. Per exemple, en la defensa dels drets lingüístics i culturals, i en la reivindicació del dret a decidir.

Una delegació de la nova Confederació acudirà a la manifestació que ha organitzat Acció Cultural del País Valencià (ACPV) aquest dissabte a València amb motiu de la commemoració de la Batalla d'Almansa de 1707: serà el primer acte en què participarà el nou organisme.

Signatura de l'acord.   |   @POBLE_LLIURE

dijous, 21 d’abril del 2016

Agermanament sobiranista entre el País Valencià, les Illes i el Principat de Catalunya






Sal.lus Herrero / València.

El 20 d'abril a l'associació Coral El Micalet hi hagué una roda de premsa per exposar l'acte d'agermanamententre l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM), representada pel seu president Cristòfor Soler, l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), amb el seu president Jordi Sànchez i La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD-PV) pel seu coordinador Antoni Infante, explicaren la decisió de confederar-se per avançar en la presa de consciència sobiranista a tots els territoris dels Països Catalans, on cada poble tindrà el dret a decidir en funció de la voluntat de la mateixa ciutadania del País Valencià, de Catalunya, les Illes, la Catalunya del Nord, la Franja, Andorra i l'Alguer. Els tres representants de l'ANC, l'ASM i la PDaD remarcaren els problemes comuns que patim, d'espoli fiscal, cultural, econòmic i d'inversions, el tractament espoliador de tipus colonial, d'estat que busca assimilar-nos i anorrear-nos i la necessitat de recuperar el nostre propi autogovern des d'estructures d'estat federals o confederals o per tenir un estat propi i no un estat hostil i enemic nostre que no ens reconeix com a ciutadania catalanoparlant ni en els nostres dret i llibertats socials i col·lectives o nacionals.

A la vesprada, al Centre de Cultura Contemporània Octubre, sota els cartells de "Som poble, Som País Valencià. Cap a la Sobirania. PDaD", presentats per Consol Barberà, que va recordar que el 4 d'abril passat a Barcelona les entitats sobiranistes l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, Cristòfor Soler, l'Assemblea Nacional de Catalunya, Jordi Sànchez i la Plataforma pel Dret a Decidir-PV Antoni Infante, van decidir posar les bases de col·laboració i ajuda mútua per a reforçar-se davant d'uns estats hostils que ens han intentat fragmentar, dividir i enfrontar i la conveniència de recobrar la sobirania i la independència; entitats diferents, de realitats territorials diferents que comparteixen llengua, cultura, economia, manca de reconeixement dels estats opressors que volen estar junts i federats per recobrar la nostra sobirania. Reforçar la nostra presa de consciència sobiranista per poder decidir què volem i com construir el nostre país, el País Valencià i el nostre país sencer i complet que abraça tots els Països Catalans.

Cristòfor Soler de l'ASM va expressar el sentit de responsabilitat històric d'iniciar el procés de reconstrucció sobiranista després de més de 300 anys d'opressió i d'intents constants d'assimilació; l'espanyolisme no ens vol veure agermanats, però hi som, ens han furtat la nostra història i ens han volgut imposar la seua història, la dels botxins, perquè l'acceptàrem com si fos la nostra. A les dictadures, democràcies i inclús repúbliques espanyoles no han respectat la nostra llengua ni ens han reconegut d'igual a igual, ens han prohibit federar-nos o confederar-nos, han intentat fragmentar-nos, les seues constitucions no ens reconeixen els nostres drets i llibertats col·lectives, per les armes o per lleis injustes interpretades pel tribunals constitucionals que són jutge i part. Ens han tractat d'espoliar en identitat, en dignitat, en fiscalitat, en recursos, en llengua i cultura, amb un dèficit fiscal de més del 15% als territoris dels Països Catalans, xifra que els organisme de l'ONU indiquen que és propi de les aportacions de les colònies a les metròpolis i motiu per a la descolonització i l'exercici del dret a l'autodeterminació. El nostre agermanament sobiranista és per ajudar-nos davant l'estat espanyol i francés, per donar-nos suport mutu i per fer-nos costat en el procés sobiranista cap a la independència. 
 
Foto: Vicent Devís

Jordi Sànchez va assenyalar que la federació de les tres entitats sobiranistes obert a altres incorporacions de tots els territoris dels Països Catalans era un fet històric molt important que obre el futur a unes portes inimaginables fa només uns pocs anys. La nació completa i sencera dels Països Catalans no és una realitat uniforme és diversa i plural i la nació serà allò que cada realitat territorial decidisca, Catalunya, País Valencià, Illes, Catalunya del Nord, Andorra, la Franja o l'Alguer. No hi ha cap tipus de supeditació, subordinació ni d'imperialisme, hem de decidir allò que vulguen els nostres ciutadans en cada realitat territorial; volem un país lliure i sobirà, reconegut en el concert de les nacions, com a exercici del dret a decidir que esdevé de la voluntat del poble. Al segle XXI cap demòcrata pot estar en contra de la voluntat d'un poble perquè un altre país és possible i a Catalunya als darrers anys s'ha mobilitzat més gent que mai a cap país del món reclamant llibertat i poder crear un estat propi; el 27 de setembre es va aconseguir una majoria democràtica per exercir el mandat de la majoria del poble de Catalunya per proclamar la desconnexió amb l'estat; un projecte d'independència que amplie la majoria social, que eradique la pobresa, més democràcia i més drets socials. Es superaran les dificultats a pesar de les dificultats de l'estat per impedir-ho, com estan fent imputant càrrecs polítics per exercir el dret a decidir, posar les urnes o donar suport a la resolucions del Parlament de Catalunya. Però les dificultats ens fan més forts i quan aconseguim travessar el riu i estar a l'altra vora, ajudarem el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, etc., a trobar respostes a la seua situació específica des de la voluntat dels seus ciutadans. Els problemes són els mateixos, els adversaris també i potser la resposta també, des de cada realitat concreta que s'ha de respectar en funció del dret a decidir de cada territori.

Antoni Infante va afirmar que el dret a decidir s'ha situat al centre del debat polític; fer fora el PP era una condició necessària però no suficient per canviar de polítiques i decidir com a País Valencià sobiranament. La PDaD a tot el País Valencià és una oferta transversal davant les polítiques espoliadores que ens venen de Brussel·les, Berlín o Madrid; davant els obstacles de l'estat, la gent de Catalunya, ens tindrà al País Valencià i a les Illes al seu costat en la lluita per la llibertat i la sobirania. Al PV s'assolirà el dret a decidir del País Valencià d'una manera molt ràpida, cal tenir clar on som i on volem anar, tant el País Valencià, com la Catalunya del Nord, el Principat, la Franja, Andorra, les Illes Balears o l'Alguer. Els Països Catalans és una nació no uniforme sinó diversa, plural, des dels matisos de la diversitat i la complexitat, amb ritmes diferents, des del País Valencià concret ens constituim com a subjecte polític propi i sobirà i, si volem, com hem fet, constituir-nos també des de la nostra sobirania valenciana caminant conjuntament amb els nostres pobles germans. Perquè el procés d'apoderament de Catalunya ens esperona al País Valencià i a les Illes en el nostre propi procés sobiranista d'apoderament popular. És una doble sobirania, la del País Valencià i la dels Països Catalans, hem de saber conjugar-la, combinant les dues realitats de manera harmònica com una realitat coherent, unitària, diversa i complexa, plena de matisos, unitat i diversitat, amb estructures confederals per a fer avançar els nostres propis processos sobiranistes. Us oferim la confederació dels Països Catalans per a fer el viatge a Ítaca, la nostra llibertat, la del nostre poble i sobretot per resoldre els problemes socials que hi ha al nostre país.

Al remat es va signar el document d'agermanament d'una part dels Països Catalans (País Valencià, les Illes i el Principat) i es va recordar que el divendres 22 a les 11.30 davant del Palau de la Generalitat Valenciana hi haurà una concentració de membres d'Enllaçats per la Llengua per a reclamar la posada en marxa de la nova RTVV i de l'espai de reciprocitat amb IB3 i TV3 per a crear l'espai català de comunicació.

El dissabte 23 d'abril a les 18 hores a la plaça de Sant Agustí de València, hi haurà la manifestació del 25 d'abril que remembra la pèrdua dels Furs, l'inici de la imposició del decret de Nova Planta "por justo derecho de conquista", la imposició de les lleis i la llengua castellana, tractant d'eliminar la nostra llengua catalana i els nostres drets forals que ens federaven i agermanaven.


Font:
Agermanament sobiranista entre el País Valencià, les Illes i el Principat de Catalunya - La Veu del País Valencià

dimarts, 19 d’abril del 2016

Escola Valenciana llança la campanya pel requisit lingüístic en la funció pública

Afegeix la llegenda

L’entitat cívica ha donat a conéixer les properes accions que portarà a terme per a requerir la implantació de la competència lingüística en valencià als treballadors de la funció pública. Es tracta d’una demanda històrica d’Escola Valenciana que fa més de 30 anys que es troba en estat d’espera, tot i que és una mesura necessària per a assolir la normalització del valencià.

• Fa 33 anys que Escola Valenciana demana aquesta mesura legislativa als governs. 
• «El valencià ha d'estar a tot arreu, ja n'hi ha prou de discriminació».
«El requisit lingüístic en la funció pública constitueix una mesura de dret per a afavorir l'ús social del valencià, tan maltractat els últims 20 anys per governs que no s'estimaven gens la llengua.» Així ho ha manifestat el representant de l'entitat, Àngel Martí, durant la roda de premsa al Levante El Mercantil Valenciano per a presentar la campanya pels drets lingüístics de la ciutadania valenciana. La iniciativa se centra en la demanda històrica d'Escola Valenciana d'implantar el requisit lingüístic per a accedir a llocs de treball de les administracions públiques. «Li demanem al Consell que siga valent i defense el valencià des de totes les administracions» gràcies a la «introducció de la capacitació adequada en valencià de tots els treballadors del sector públic», ha declarat Martí, i ha afegit que «la normalització lingüística s'ha de fer des de tots els estaments de l'Administració i del govern valencià, des de totes les conselleries, no solament la d'Educació.» En aquest sentit, el membre de la Junta d'Escola Valenciana ha al·ludit «al destrellat» dels criteris que regeixen els processos selectius d'accés a l'Administració de la Generalitat: «la qualificació lingüística en valencià està valorada com a mèrit i, per tant, té el mateix pes que un curs de formació homologat o qualsevol altra llengua.»                              img_2222.jpg
Concentració davant de les Corts
La campanya d'Escola Valenciana per demanar el requisit lingüístic en la funció pública comença amb una concentració davant de les Corts Valencianes (pl. Sant Llorens) el proper dijous 21 d'abril a les 19 hores. L'entitat cívica ha previst un calendari d'activitats periòdiques que anunciarà pròximament i que inclourà en l'agenda d'actes de les Trobades.
Reivindicació històrica
Paral·lelament a l'entrada en vigor de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià l'any 1983, Escola Valenciana ha demanat a tots els governs que el domini del valencià entre els funcionaris «no siga un mèrit, sinó que constituïsca un requisit perquè, sols d'aquesta manera, aconseguirem que la nostra llengua es parle a tot arreu sense complexos, guanye àmbits d'ús i, al capdavall, es normalitze», ha declarat Àngel Martí.
Enguany, fa 33 anys que Escola Valenciana treballa contra la discriminació lingüística. A hores d'ara, «l'entitat encara està esperant que el Consell, l'òrgan competent per a portar a terme la introducció del requisit lingüístic a totes les administracions en benefici de la salut de la llengua i en benefici de la ciutadania valenciana, faça els deures i adopte aquesta mesura en breu», en paraules d'Àngel Martí. En aquesta línia, el membre de la Junta d'Escola Valenciana ha volgut remarcar que «les expectatives que ha generat l'actual Govern valencià amb la recuperació del patrimoni lingüístic dels valencians i valencianes ha de deixar de ser una promesa fins les calendas griegas i convertir-se en un fet.»
El cas de les Illes Balears

L'1 d'abril de 2016 el ple del Parlament de les Illes Balears votà a favor del foment i ús del valencià. L'actual govern balear va modificar la Llei 3/2007 de 27 de març en la qual l'executiu de Bauzà convertia el català en un mèrit. En aquests moments, l'adopció d'aquesta mesura ha tornat a col·locar la llengua en el lloc que li pertoca, de manera que el català torna a ser un requisit en l'àmbit de la funció pública. Per a Escola Valenciana aquesta iniciativa constitueix un avanç en la recuperació de la llengua. A més, la modificació de la Llei 3/1986, Llei de Normalització Lingüística, bàsicament ha llevat els canvis que va introduir el Partit Popular en l'última legislatura i la deixa igual a la llei de l'any 1986.
Des d'Escola Valenciana «volem que el Govern valencià adopte unes decisions legislatives semblants a l'executiu de les Illes perquè la nostra llei és, en essència, equivalent a la de Bauzà, i això significa que menysprea i discrimina els valencians», segons ha declarat Àngel Martí.

Font: Escola Valenciana :. Notícies - Escola Valenciana llança la campanya pel requisit lingüístic en la funció pública