Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 1 de setembre del 2015

Lluís Llach: ‘El PP ha intentat carregar-se el País Valencià’


Valencians, valencians! Amb aquestes paraules d’estima Lluís Llach rep l’equip de La Veu a la plaça del Mercat de Vilanova i la Geltrú. Un Llach pletòric amb ganes d’explicar sensacions, il·lusions, desitjos i, sobretot, d'expressar les ganes que Catalunya aconseguesca la independència. Però, també ens parla del seu estimat País Valencià, del canvi polític esdevingut; a més de donar unes pinzellades sobre la seua fundació i, com no, de música i de literatura.

Xavier Pérez / Sergi Moyano / Vilanova i la Geltrú

-Al País Valencià hi ha una polèmica recent arran les declaracions del conseller Gordó sobre la inclusió del País Valencià als Països Catalans i la doble nacionalitat. Creus que ha estat oportuna aquesta afirmació?
-No, no crec. Si nosaltres aconseguim la independència, és inexcusable que, com a país lliure dels Països Catalans,  la gent del País Valencià que vingui aquí a viure,  tingui la doble nacionalitat immediata. Però, em sembla molt inoportú que això es digui en aquest context tan mal explicat; perquè penso que en aquests moments  al País Valencià hi ha un renaixement de la possibilitat de realització col·lectiva, i de 'neteja', com diria l’Albiol  (riu). I, aleshores, això és senzillament imprudent i innecessari, encara que jo l’entenc,  perquè jo, com a ciutadà que sempre ha estat a favor dels Països Catalans com a un projecte de futur, penso que si mai som independents, els habitants dels PPCC hem d’assumir la nostra nacionalitat fàcilment.

-Fa uns dies es va presentar la candidatura de ‘Junts pel sí’ a Girona, d’on ets cap de llista. T’imaginaves que algun dia participaries en una candidatura que té com a finalitat que Catalunya guanyi la independència?
-No,  primer que res, dir que mai m’hagués imaginat que participaria en política directa, i per la independència jo he somniat 'truites' fantàstiques, però aquesta 'truita' jo no en pensava viure-la i per això he decidit participar-hi; perquè és un moment excepcional, i amb una reacció que es calcula que està incorporant cap al 50% de la gent d’aquest país que vol la independència.  Això ens compromet a tots i a totes, aleshores el que estem intentant és vehicular tot aquest sentiment per donar-li una sortida política; amb això, hi vull ser-hi, fins i tot si m’equivoco.

-Els últims dies se n’ha parlat molt de qui seria el nou president de la Generalitat (Mas, Junqueras, Romeva...). Què hi creus d’aquesta confusió,  i a qui prefereixes tu com a president?
-Ho sento, però tota la gent que hem dit que 'SÍ' en ‘Junts pel sí’ sabem perfectament en el full de ruta en el qual anem, tots. Ara bé, jo entenc que els mitjans de comunicació interpreten d’una manera o una altra que Mas sigui el president. Tots els que estem en ‘Junts pel sí’ sabem que hi ha un acord d’independents, ERC i CDC, i altra gent que s’ha afegit com el ‘Més’, demòcrates catalans i altres grups. Si tenim majoria absoluta es farà un govern de concentració sota la presidència del senyor Mas on controlarem i vigilarem que compleixi estrictament el full de ruta que s’ha pactat i el programa electoral. Això ho sabem tots i està tot assumit, els d’esquerres, els de dretes... tothom; i si no hi ha majoria absoluta i la presidència depèn dels acords, això quedarà obert. Nosaltres, evidentment, la primera persona que proposarem serà Artur Mas.

-Creus que l’11 de setembre, a la Meridiana, hi haurà tanta gent com l’any passat?
-No ho sé.  La veritat és que demanar aquest miracle d’irradiació democràtica a mi em sembla impossible. Ara bé, ja són més de 300.000 persones apuntades. Les iaies van cridant: ‘I tu com hi vas, nen? Tindràs lloc al cotxe?’, i quan les iaies comencen a demanar això vol dir que pot passar qualsevol miracle. És evident que la pretensió és que l’11 de setembre sigui el més festiu, joiós i transversal possible..., perquè la gran importància és el 27-S. És clar; no fotem, eh? (riu),  celebrarem l’11-S perquè fa embranzida cap al 27 de setembre.

-Penses que la bandera de la independència ha amagat les retallades en drets socials que ha fet CiU?
-La gent que estem en ‘Junts pel sí’ som molt crítics, i els que més o menys somesquerranosos i depravats, estem evidentment en contra de moltes de les mesures que ha pres el president Artur Mas i el seu govern, però es que ara no estem jutjant això. No estem judicant el passat; tenim oportunitat de fer el futur, i el que està claríssim és que no hi ha manera de fer el futur si no hi som tots junts. No pots fer una sobirania nacional sense comptar amb sectors de tot el país que són importantíssims, no només pel que representen en vot, sinó també com a estaments. De la mateixa manera que Convergència no pot somniar a arribar a la independència sense comptar amb l’esquerra poderosíssima que hi ha. I què passa?, que com ho veiem a la mà, diem: ‘Escolti!, ens n’anem junts i hem dit tots que sí’Estic encantat d’anar amb el senyor Mas per fer la independència.L’endemà, d’aquí 18 mesos (si és que hi arribem, per la salut, sobretot)  jo, segurament, no el tornaré a votar mai més,(a part que ell diu que no es presentarà, i tot el meu respecte igràcies per la feina fetaperò no votaré mai més  Mas.  El que estem intentant és tenir la sobirania nacional perquè després, fins i tot els que no estan d’acord amb la sobirania nacional, puguin fer les polítiques que ells vulguin, i no les polítiques que vulgui un ‘...’ com Montoro. (riu).

-Quin  és el paper de Podemos en aquest procés?
-Podemos a l’Estat espanyol és l’expressió d’una lluita que ve de molt lluny. Nosaltres sempre parlem de la lluita esquerra-dreta. Però hi ha una altra lluita, que és quasi més important, que és poder-ciutadaniaAquesta lluita, amb la Revolució Francesa, hi ha molta menys distància entre el poder i la ciutadania; a  mesura que la democràcia es va perfeccionant, que no sempre és progressiu, a vegades hi ha reculades. La distància de la lluita del ciutadà per arribar al poder i el poder que l’està mantenint es va escurçant.

Què ha passat a l’Estat espanyol?, que la corrupció del poder i, sobretot, l’enquistament de l’estat que espolia més a Andalusia que a nosaltres. Nosaltres no lluitem contra Espanya, lluitem contra l’estat que la té segrestada. Aleshores,  nosaltres anem contra aquest estat. Podemos és la resposta i intenta dir: Fotem l’Estat de potes en l’aire, la casta que ells diuen, per mirar d’ajuntar més poder i la ciutadania. I nosaltres, a Catalunya, tenim l’immens privilegi  que per raons històriques, culturals, repressives, etc.,  això encara ho tenim més fàcil i més clar.

Nosaltres sabem que hem de lluitar contra aquest estat, perquè, a més a més d’aquesta lluita que és molt soterrada, tenim greuges immensos des de fa segles. Va començar a Almansa això, o no? (riu), crec que Podemos fa un paper bo, el que passa és que jo dubto que ho hagin muntat bé perquè estic veient uns defectes d’esquerres molt antics, curiosament; la manera com s’ha muntat, a través d’un lideratge... És molt de centralisme democràtic antic.

Aquí a Catalunya el problema és  que ells, malgrat que diuen que estan a favor del dret a decidir, fan una ambigüitat per salvar-se electoralment ells mateixos i els seus compromisos amb l’Estat espanyol. Nosaltres pensem, que com són gent d’esquerres també, hi haurà un moment (a partir del dia 28) quan nosaltres els convidem a un procés constituent, que ells podran ajudar-nos, almenys a projectar un país millor i que en aquest compromís de projectar un país millor, segurament al final podrem comptar amb ells. Aquesta és la nostra esperança i el que volem tots el que passa és que en aquest moment pareixeria que nosaltres fóssim els seus enemics. A més, han fet del Mas una mena d’obsessió sexual, (que algun psicòleg ho hauria d’arreglar), vull dir, es passen tot el dia parlant de Mas. Els aconsellaria que, per favor, anar contra el Mas no és un programa electoral, que vagin cap una altra direcció. Dit això, jo els admiro, els agraeixo la feina que han fet, com a esquerranós sóc còmplice, els espero. Ara, no puc anar amb ells perquè em demanen fer unes voltes molt complicades, que jo que sóc de Verges i hi ha una processó de Setmana Santa molt famosa i la pujada del calvari. Mentre ells vagin per un lloc, nosaltres anirem per un altre.

-Esperes també Ada Colau al procés?
-Espero tothom. Tota la gent progressista que estigui a favor del dret a decidir i a la llibertat dels éssers humans, jo els espero. No hi ha sers humans lliures si en els pobles en els quals conviuen i viuen no són lliures, per tant, nosaltres no serem lliures fins que la nostra comunitat no tingui la possibilitat d’exposar lliurement com vol ser. Ei! que ens en podem donar una sorpresa, eh? Que, igualment, aquesta comunitat no vol ser com a mi m’agradaria que fos. Estic disposat a acceptar-ho i si això passa me n’aniré a casa a veure la tele, el Sálvame. 

-T’agradaria que la CUP estigués dins de ‘Junts pel sí’?
-No, no no!, està bé com està!. Ja sé que contradic quasi tota la gent de ‘Junts pel sí’, però jo trobo que la CUP està molt bé on està perquè jo crec que s’ha d’exigir a les formacions coherència, i jo trobo que la CUP quedant-se fora també és una manera de ser molt coherent. Em sembla que pot donar un gruix molt important des de la seva posició a l’independentisme i al sobiranisme.

-Des de la teva opinió, quin resultat tindria que donar-se per a fer una declaració unilateral de la independència?
-Això està escrit en el full de ruta. No és opinió. Vull dir, nosaltres pensem que si hi ha una majoria parlamentària no declararem la independència sinó que declararem el camí cap a la independència. Així, ho anunciarem a Europa i ho anunciarem a l’Estat espanyol, i començarem a fer estructures d’estat i procés constituent, això ens ho permet fer amb seixanta-vuit diputats. Si, a més dels 68, fossin molts més, o tinguéssim una majoria de vots, això seria un acte notarial a totes les cancelleries europees i a l’Estat espanyol que això ja no és un problema d’un parlament, sinó que és una voluntat democràtica expressada.

-T’imagines tancs i tropes espanyoles entrant per la Diagonal?
-Tinc 67 anys, i vinc d’un món on això és molt fàcil imaginar-s’ho. Si això passés, seria un error polític de tal dimensió que crec que l’Espanya que coneixem s’hauria acabat.No sé com reaccionaria Europa el primer dia, però a la llarga s’hauria acabat, i de cara a Catalunya hi ha molta gent que ho desitjaria, perquè a partir d’això ja no caldria convèncer  ningú més. És difícil imaginar que tinguin intel·ligència política, perquè com actuen a vegades... Però espero que no ho facin.

-Què penses sobre la nova etapa que s’ha esdevingut al País Valencià? Què desitjaries per a aquesta nova etapa?
-Que duri. És importantíssim, perquè el Partit Popular al País Valencià no només ha intentat carregar-se la llengua i la cultura, sinó que també ha intentat carregar-se el País Valencià, el país com a tal. Ara teniu una oportunitat de refer algunes columnes que estaven començant a trontollar...  Tinc l’esperança  que duri, i després l’aprenentatge, l’aprenentatge que representa haver viscut tots aquests anys amb una gent així al poder. Aquest canvi ha sigut una de les alegries més grans que he tingut aquest any.Aquella nit electoral estava al Senegal i vaig començar a passejar per casa cridant i dientostres!, què bé, què bé!, i sembla que ho vaig tuitejar perquè fa deu mesos que tinc ‘twitter’, perquè com que ara no canto, no puc predicar d’una altra manera.

-Què em dius de la polèmica de la Punset i la seua “aldea”?
És una ximple aquesta noia, i inculta. Punset no ha escoltat al seu pare. En qualsevol país del món, per molt de dretes que siguis, al dir un disbarat d’aquesta mena se t’aparten dissimuladament perquè t’apartis del mapa. Tanmateix al País Valencià, sembla que hi hagi permís per dir qualsevol bajanada i  que ningú s’escandalitzi. És un 'espasme' d'estupidesa el que diu aquesta noia.

-Com veus el panorama comunicatiu valencià, amb una absoluta manca de mitjans de comunicació en català i sense RTVV?
-Tot això s’ha de refer. I quan deia que han destruït estructures de País em referia a això i per refer això fa falta voluntat política, capacitat de gestió i fermesa. Ho dic pel senyor Ximo Puig a qui vaig conèixer quan era alcalde de Morella, era una persona magníficament conscienciada de molts problemes, i espero que hagi aprés de les antigues experiències del seu partit. Si no es té fermesa, no es guanya. 

-No obstant això, al País Valencià, els nacionalistes diuen que Puig és un espanyolista...
-Sí, perquè clar, està militant en un partit que no ha defensat mai la identitat i el pervindre del seu país, el País Valencià. Un president de la Generalitat no hauria de tindre cap dubte en aquests temes, i en les qüestions culturals jo crec que, al País Valencià, són fonamentals.

-A partir d’ara, hi haurà més vincles, institucional com cultural, entre el nord i el sud? Creus que els catalans s’han oblidat dels valencians?
-Des de Catalunya és molt difícil entendre la realitat d’allà i per a això has d’anar, viure i conviure per entendre'l. Aquí, quan s’objectivitza una mica el que passa allà baix, acabis dient: vaja! Ja s’ho faran!, i no és veritat.

-La sorpresa electoral al País Valencià ha estat Compromís. Podries analitzar aquesta nova situació?
-Totes aquestes preguntes que em fas...,Aviso a la gent que no sé què dir... Perquè encara ho estic assimilant...

-Però t’ho creus?
-Sí, clar que sí. Perquè veig a l’alcalde de València que va amb bicicleta a l’ajuntament cada dia i amb la motxilla a l’esquena i es que, a més, li diuen que és un demagog, els “cabronasos”... Entenen el poder de tal manera que una persona que es posa al servei de la gent i que no vol canviar la seva manera de ser per posar-se al servei de la gent, el consideren demagog. Encara ho estic assimilant. El que entenc és que molt sovint manca fermesa i que, al final, la gent que ha de canviar les coses no s’atreveix a canviar-les perquè “ai ai ai ai ai...!!”, i al final això és un desastre. Crec que el mandat que té la gent és canviar, canviar les estructures que han malversat aquesta gent, i amb això s’ha de ser ferm.

-Creus que Compromís hauria d’anar sols a les eleccions Estatals, o millor amb Podem?
-Jo no tinc ni idea (riu) Això ho heu de decidir els que viviu allà el dia a dia, i heu de ser sobirans en tots aquests aspectes. Jo sóc un espectador, que puc opinar i com que us estimo, i em sap greu dir-ho així, des de sempre, opino, perquè us estimo. Però amb aquesta estimació, segons el que digui, són bajanades.

La veritat que està sent un autèntic plaer estar amb tu ací a Vilanova i la Geltrú... Imagine què açò no te res a veure amb la teua Fundació a Senegal...  Què et va moure a bolcar-te en ajudar a aquestes persones? Què és el que t’ impulsà a fer-ho i quin són els beneficis d’aqueix esforç?
-Si t’he de contestar, molt, molt sincerament, darrere de tot això sempre hi ha un acte d’egoisme, que vol dir sentir-se millor amb un mateix. Jo hagués pogut anar al Senegal, fer de turista americà i tornar amb un recull de fotos..., però m’hagués servit de ben poc. En canvi, comprometre’m amb alguna gent d’allà i mirar a veure que podia fer etc. etc., això m’enriqueix i em dóna unes possibilitats d’aprenentatge personal que sinó no hagués tingut mai. Amb això hi ha egoisme, però profundament, darrere sempre hi ha un acte de solidaritat, que és que el ser humà, quan se sent solidari viu millor amb ell mateix. Aquesta força de viure bé amb un  mateix és la que m’impulsa a estar set mesos a l’any allà intentant d’arreglar cosetes. Que si una biblioteca, perquè la gent pugui llegir millor, que si uns ordinadors... I saps que, amb això, col·labores una mica.

-La Fundació està desenvolupant projectes a la comunitat rural de Palmarin i altre, que s’anomena “Anem més lluny”, que té a veure amb l’educació i formació... La cultura senegalesa d’alguna forma ha influït en les teues darreres creacions?
-Crec que no, perquè he fet molt poca cosa. Estic escrivint, però no crec que hagi de  ser influenciat. El que si que m’ha fet viure allà ha sigut posar en qüestió molts valors que jo creia ferms. A mi em sembla que una persona ha d’estar qüestionant sempre els seus valors i els seus pensaments. I allà m’ha servit per això. Un arriba allà amb seixanta i escaig  d’anys, i “jo he vist”, “jo sé”, “jo conec”... No saps res, no coneixes res i tot el que havies pensat sobre la cultura, la religió, la família ho has de trastocar, i entendre altres realitats i fer un exercici d’aprenentatge. Bàsicament és això.

-Has escrit sobre la Guerra Civil (Memòria d’uns ulls pintats) , sobre la dona en entorns  (Les dones de la Principal) i sobre música, poesia i la relació d’amistat, és a dir sobre tu i Miquel Martí i Pol (Estimat Miquel). Tens previst escriure sobre el present més immediat? O tal vegada musical?
-No. En qüestió de música no, no vull tocar. Ho he estimat molt i penso que una manera de protegir-me és no tocar-ho. Saps què em passa?, que no tinc previst res, o sigui, estic vivint els últims anys de la meva vida amb ganes d’estar obert a tot el que passi. Segurament, el que he fet políticament, també és això, vull participar, veure, aprendre i aprofitar fins l’últim dia de la meva vida el millor que pugui, no em mou massa res. En la meva vida professional o artística, des que era jove mai he previst res, i ara tampoc.

PROJECTE ANEM MÉS LLUNY / Fundació Lluís Llach

-Com valores la qualitat de la música en català que es fa ara?
-Ho trobo meravellós, però no només perquè hi ha una producció fantàstica de quantitat i qualitat, sinó perquè els cantautors, cantants i grups han trobat un camí de comunicació amb el públic que fa deu anys només, semblava impossible. Quan tota la indústria se’n va  en orris, la gran pregunta que ens fèiem els vellets ara: “ostres! però com aconseguiran la connexió entre la creació i la recepció?” I s’han espavilat i s’han fet visibles a través d’internet i les xarxes socials, a través de molta feina, de molt de treball, de molta humilitat..., i han sigut capaços de crear una connexió fabulosa, és a dir, estic contentíssim. Ah!, no em facis fer un rànquing de quin m’agrada i quin no m’agrada, perquè això és un altre problema en el qual no hi he d’entrar.

-En els inicis de la carrera del cantautor Joan Amèric vas jugar un paper molt important i, fins i tot, la primera cançó que vas cantar d’un altre cantautor va ser la seva, “La idea podria enamorar-te”. Veure’l anys després com un artista consolidat, quina sensació et produeix?
-Una joia. Amb aquest aspecte, potser afecte personal, però la gelosia no. Vaig intentar sempre ajudar la gent que jo creia: el Ramon Montaner, la Marina, el Joan Amèric, el Feliu Ventura..., penso que és molt important que hi hagi veus molt diverses, que expliquin coses també de formes diferents; és una joia! Recordo de l’altre dia que vaig escoltar Feliu Ventura i vaig pensar Ostres!, m’agrada! i li vaig preguntar  Què no voldries cantar amb mi?, i ell no s’ho creia... (riu) També perquè aprenguin. Jo, si cantava aquella cançó de l’Amèric, que és una melodia fastuosa (no fabulosa, fastuosa) era perquè estava aprenent i del Feliu Ventura també:  Que no s’apagui la llum és una frase que en el context en què estàvem  et resumeix filosofies de vida.

-Què et sembla que al País Valencià sols hi haja un únic diari digital generalista en català com és la Veu?
-Ho heu d’arreglar ràpid això! (riu). És una responsabilitat de tots, dels polítics també, però de la gent també. Us han deixat en una pobresa comunicativa i identitària bestial.