Després de 28 anys, el 17 de febrer de 2011, ara farà 4 anys, les emissions audiovisuals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) van anar a negre a les comarques valencianes. Segons ens van explicar al seu moment, el Tribunal Superior de Justícia Valencià (TSJV) havia autoritzat la Generalitat Valenciana a entrar a les instal·lacions que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) té a Xiva i precintar els repetidors que permetien rebre TV3 i els altres canals de la CCMA a la ciutat de València i rodalia. Mig país, des del punt de vista demogràfic. Davant les eventuals represàlies econòmiques, ACPV en va desconnectar els repetidors. Una derrota del valencianisme civil i un atac als drets democràtics més elementals.
Les competències sobre el cas, com era ben sabut, són de l’estat i no de la Generalitat -de les generalitats. Precisament fent ús d’aquestes competències, el 21 de gener de 2014 també va emmudir Catalunya Ràdio al País Valencià. Una altra amenaça de multa del govern espanyol contra ACPV en va precipitar l'apagada poques setmanes després que les Corts Valencianes suprimiren el servei públic de RTVV. Amb el final de Catalunya Ràdio desapareixia el darrer mitjà de comunicació en català d'àmbit valencià.
Les competències sobre el cas, com era ben sabut, són de l’estat i no de la Generalitat -de les generalitats. Precisament fent ús d’aquestes competències, el 21 de gener de 2014 també va emmudir Catalunya Ràdio al País Valencià. Una altra amenaça de multa del govern espanyol contra ACPV en va precipitar l'apagada poques setmanes després que les Corts Valencianes suprimiren el servei públic de RTVV. Amb el final de Catalunya Ràdio desapareixia el darrer mitjà de comunicació en català d'àmbit valencià.
El tema feia olor de socarrat des de feia dècades. La croada contra l’esmentada xarxa de repetidors havia arrancat en època socialista amb el ministre José Barrionuevo –tan partidari, l’home, de la guerra bruta– i l'aplaudiment del president de la Generalitat Valenciana Joan Lerma i el director general de RTVV, Amadeu Fabregat. I va continuar –ai!– amb els ministres d’Indústria José Montilla i Joan Clos. Durant els anys següents, el Partit Popular, com en tants altres aspectes, va perfeccionar les polítiques vergonyoses d'un PSOE més pendent de l'Espanya cerealista i subsidiària que no de la dorsal mediterrània que tant aporta a la caixa comuna.
Personalment, vaig sintonitzar TV3 el 1986 (!) autofinançant-me els corresponents artilugis individuals per rebre’n el senyal. TV3 era una novetat sociolingüística en un sistema comunicatiu valencià de televisió monolingüe en castellà. Poc després, les emissions de la CCMA van arribar a la meua comarca gràcies als repetidors que va instal·lar ACPV, suposadament sufragats amb aportacions personals. Vaig participar activament en la col·lecta d’ACPV, cosa que em va fer escurar la butxaca per segona vegada, malgrat que el llavors director general de la CCMA m’havia confessat personalment que els repetidors els havien pagat ells! Cosa, per cert, que vaig anotar al meu dietari fa més de 20 anys i que vaig referir al meu llibre Espill d’insolències. Anys després, amb motiu dels canvis tecnològics, vaig haver de córrer a comprar un descodificador digital perquè, amb l’apagada analògica, el senyal de TV3 (també) migrava a TDT. Tres peatges a benefici de la quota de pantalla i les tarifes publicitàries de la CCMA en exercici del (meu) dret a decidir l’alienació audiovisual en llengua pròpia.
En paral·lel, l’octubre del 1989, van iniciar-se les emissions de RTVV que, per mitjà de la FORTA, compartia amb la CCMA els drets de la producció aliena com ara les produccions cinematogràfiques adquirides conjuntament a les majors nordamericanes i també l’explotació comercial de les transmissions esportives d’acord amb criteris territorials. En tots dos casos, drets audiovisuals molt cars que exigien estratègies empresarials compartides entre els dos ens públics. Només hi havia dos camins: o la separació material de les respectives àrees d’emissió o la reciprocitat absoluta dels senyals. Qualsevol altra solució implicava disfuncions entre els costos dels drets i el rendiment comercial dels ratings corresponents. Les dues Generalitats es van inclinar sempre per la primera –declaracions de festa major a banda.
En aquest context, els governs valencians –del PSOE o del PP– renunciaven de fet a l’audiència secundària Sénia enllà. I la CCMA, després de negociacions multilaterals, es comprometia a canviar el senyal de TV3 al C33 quan s’emetien a la mateixa hora continguts compartits, com ara el futbol. Ben mirat, cap dels dos governs -a diferència dels països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia, per mitjà del KreaNord) o de la col·laboració formal entre Bèlgica i Holanda per mitjà del Tractat de la Llengua Neerlandesa- no concebien la comunitat lingüística compartida –l’àmbit territorial de la llengua catalana– com un mercat. La idea del territori lingüístic compartit, l’entenien –i l’entenen!– només com un imaginari simbòlic més a prop dels discursos renaixentistes que no de les necessitats comunicatives de països moderns, urbans i postindustrials com són el País Valencià i Catalunya. Potser per això mateix, els governs catalans –de CiU i dels tripartits– van deixar sempre a les mans d’ACPV –una entitat privada!– la política audiovisual (i cultural, en general) del govern de Catalunya! Un desprospòsit des del punt de vista de la política institucional i també de la dinamització econòmica que hauria representat la col·laboracióoficial en les respectives indústries culturals. Una política cultural desproveïda, en definitiva, de la dimensió econòmica de la cultura. Una (in)decisió que encara paguem en falta de maduració empresarial de les esmentades indústries culturals i també de la imprescindible massa crítica per al consum. El resultat de tot plegat, després de vora tres dècades, és la falta de sinergies entre el sector públic, la tecnologia i la cultura, imprescindibles per a la creació d’un mercat interior que dote de viabilitat la nostra cultura comuna en el món global. No és d’estranyar, dins d’aquesta falta de trellat compartit entre les dues generalitats, que els nostres governs tinguen representacions oficials per mig món i no hagen obert unes simples oficines a València o Barcelona ni hagen aconseguit una carretera comuna que no siga –com la televisió– també de peatge.
El novembre de 2013 el Tribunal Suprem va dictaminar, finalment, que la Generalitat Valenciana no tenia competències (!) per a clausurar els repetidors d’ACPV; és a dir, que la seua propietària legal, ACPV, podia reobrir-los i, consegüentment, els valencians podíem tornar a veure els canals de la CCMA al País Valencià! Insistisc: el novembre de 2013!
Dit això, la pregunta innocent és molt senzilla de formular. Si no hi ha cap ordre de tancament de TV3 al País Valencià, ¿per què ACPV no en connecta els repetidors? Potser perquè els seus dirigents han pensat que l’estat actuarà llavors com va fer en altres èpoques. Segurament tenen tota la raó, no ho negaré. Però, arribats fins ací, després de 28 anys i amb el país més enllà de la fallida, potser no convé posar-se la bena abans de la ferida. Sobretot quan ACPV ha tornat a rebre bona cosa de fons recaptats per a sufragar unes multes que, d’acord amb la sentència del Suprem, l’estat ja li deu haver retornat! I si no ho ha fet, ho ha de fer! Finalment, i encara que es materialitzara una nova multa, és fàcil pensar que, entre que ACPV connecta els repetidors, el Ministeri corresponent l’amenaça, obrin l'expedient sancionador, van al jutge i envien la guàrdia civil, han passat sis mesos d’emissions de TV3. O dit d’una altra manera, mentre tot això arriba, ens hem plantat en les eleccions autonòmiques valencianes, catalanes i espanyoles!
Si l’estat central arriba a temps per al tancament de les emissions prèviament reobertes, un altre tancament a la grega com el perpretat contra RTVV tornaria a pegar la volta al món i deslegitimaria més encara els governs del Partit Popular tant a València com a Madrid. Especialment ara que la televisió pública grega està a punt de reiniciar-ne les emissions! Un punt fins i tot electoral(ista) al nostre favor. Finalment, i amb tot el meu respecte: em fa l’efecte que no es pot aplaudir la desobediència a la legalitat a Catalunya, com fan alguns dels màxims dirigents d’ACPV –com ara Eliseu Climent, que sol apuntar-se a totes les fotos de les mobilitzacions a Catalunya–, i ací, al País Valencià, paralitzar tota iniciativa a causa d’una hipotètica multa. Hipotètica! Insistisc, si preguntar no és ofendre: quines són les raons per a no (re)connectar TV3 ja?
Personalment, vaig sintonitzar TV3 el 1986 (!) autofinançant-me els corresponents artilugis individuals per rebre’n el senyal. TV3 era una novetat sociolingüística en un sistema comunicatiu valencià de televisió monolingüe en castellà. Poc després, les emissions de la CCMA van arribar a la meua comarca gràcies als repetidors que va instal·lar ACPV, suposadament sufragats amb aportacions personals. Vaig participar activament en la col·lecta d’ACPV, cosa que em va fer escurar la butxaca per segona vegada, malgrat que el llavors director general de la CCMA m’havia confessat personalment que els repetidors els havien pagat ells! Cosa, per cert, que vaig anotar al meu dietari fa més de 20 anys i que vaig referir al meu llibre Espill d’insolències. Anys després, amb motiu dels canvis tecnològics, vaig haver de córrer a comprar un descodificador digital perquè, amb l’apagada analògica, el senyal de TV3 (també) migrava a TDT. Tres peatges a benefici de la quota de pantalla i les tarifes publicitàries de la CCMA en exercici del (meu) dret a decidir l’alienació audiovisual en llengua pròpia.
En paral·lel, l’octubre del 1989, van iniciar-se les emissions de RTVV que, per mitjà de la FORTA, compartia amb la CCMA els drets de la producció aliena com ara les produccions cinematogràfiques adquirides conjuntament a les majors nordamericanes i també l’explotació comercial de les transmissions esportives d’acord amb criteris territorials. En tots dos casos, drets audiovisuals molt cars que exigien estratègies empresarials compartides entre els dos ens públics. Només hi havia dos camins: o la separació material de les respectives àrees d’emissió o la reciprocitat absoluta dels senyals. Qualsevol altra solució implicava disfuncions entre els costos dels drets i el rendiment comercial dels ratings corresponents. Les dues Generalitats es van inclinar sempre per la primera –declaracions de festa major a banda.
En aquest context, els governs valencians –del PSOE o del PP– renunciaven de fet a l’audiència secundària Sénia enllà. I la CCMA, després de negociacions multilaterals, es comprometia a canviar el senyal de TV3 al C33 quan s’emetien a la mateixa hora continguts compartits, com ara el futbol. Ben mirat, cap dels dos governs -a diferència dels països nòrdics (Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia, per mitjà del KreaNord) o de la col·laboració formal entre Bèlgica i Holanda per mitjà del Tractat de la Llengua Neerlandesa- no concebien la comunitat lingüística compartida –l’àmbit territorial de la llengua catalana– com un mercat. La idea del territori lingüístic compartit, l’entenien –i l’entenen!– només com un imaginari simbòlic més a prop dels discursos renaixentistes que no de les necessitats comunicatives de països moderns, urbans i postindustrials com són el País Valencià i Catalunya. Potser per això mateix, els governs catalans –de CiU i dels tripartits– van deixar sempre a les mans d’ACPV –una entitat privada!– la política audiovisual (i cultural, en general) del govern de Catalunya! Un desprospòsit des del punt de vista de la política institucional i també de la dinamització econòmica que hauria representat la col·laboracióoficial en les respectives indústries culturals. Una política cultural desproveïda, en definitiva, de la dimensió econòmica de la cultura. Una (in)decisió que encara paguem en falta de maduració empresarial de les esmentades indústries culturals i també de la imprescindible massa crítica per al consum. El resultat de tot plegat, després de vora tres dècades, és la falta de sinergies entre el sector públic, la tecnologia i la cultura, imprescindibles per a la creació d’un mercat interior que dote de viabilitat la nostra cultura comuna en el món global. No és d’estranyar, dins d’aquesta falta de trellat compartit entre les dues generalitats, que els nostres governs tinguen representacions oficials per mig món i no hagen obert unes simples oficines a València o Barcelona ni hagen aconseguit una carretera comuna que no siga –com la televisió– també de peatge.
El novembre de 2013 el Tribunal Suprem va dictaminar, finalment, que la Generalitat Valenciana no tenia competències (!) per a clausurar els repetidors d’ACPV; és a dir, que la seua propietària legal, ACPV, podia reobrir-los i, consegüentment, els valencians podíem tornar a veure els canals de la CCMA al País Valencià! Insistisc: el novembre de 2013!
Dit això, la pregunta innocent és molt senzilla de formular. Si no hi ha cap ordre de tancament de TV3 al País Valencià, ¿per què ACPV no en connecta els repetidors? Potser perquè els seus dirigents han pensat que l’estat actuarà llavors com va fer en altres èpoques. Segurament tenen tota la raó, no ho negaré. Però, arribats fins ací, després de 28 anys i amb el país més enllà de la fallida, potser no convé posar-se la bena abans de la ferida. Sobretot quan ACPV ha tornat a rebre bona cosa de fons recaptats per a sufragar unes multes que, d’acord amb la sentència del Suprem, l’estat ja li deu haver retornat! I si no ho ha fet, ho ha de fer! Finalment, i encara que es materialitzara una nova multa, és fàcil pensar que, entre que ACPV connecta els repetidors, el Ministeri corresponent l’amenaça, obrin l'expedient sancionador, van al jutge i envien la guàrdia civil, han passat sis mesos d’emissions de TV3. O dit d’una altra manera, mentre tot això arriba, ens hem plantat en les eleccions autonòmiques valencianes, catalanes i espanyoles!
Si l’estat central arriba a temps per al tancament de les emissions prèviament reobertes, un altre tancament a la grega com el perpretat contra RTVV tornaria a pegar la volta al món i deslegitimaria més encara els governs del Partit Popular tant a València com a Madrid. Especialment ara que la televisió pública grega està a punt de reiniciar-ne les emissions! Un punt fins i tot electoral(ista) al nostre favor. Finalment, i amb tot el meu respecte: em fa l’efecte que no es pot aplaudir la desobediència a la legalitat a Catalunya, com fan alguns dels màxims dirigents d’ACPV –com ara Eliseu Climent, que sol apuntar-se a totes les fotos de les mobilitzacions a Catalunya–, i ací, al País Valencià, paralitzar tota iniciativa a causa d’una hipotètica multa. Hipotètica! Insistisc, si preguntar no és ofendre: quines són les raons per a no (re)connectar TV3 ja?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada