Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 31 de juliol del 2015

LA MARXA DE LA SAL DE CATALUNYA


El març de 1930 Mahatma Gandhi va emprendre una marxa a peu de 300 Km, fins l'oceà Índic, va endinsar-se a les ones i va agafar aigua salada amb un vol per extreure'n la sal. Aquest gest tant simple va acabat fent trontollar l'Imperi britànic; va desobeir la llei que prohibia aconseguir la sal del mar i obligava a comprar-la
Barcelona · gravada amb un fort impost, al monopoli britànic. Gandhi era un advocat amb una consciència escrupolosa de complir amb els seus deures legals. Aquesta exigència íntima el va portar a legitimar el seu desacatament d'una llei injusta, fonamentant la seva decisió en el dret innat dels seus compatriotes a disposar dels seus recursos naturals. També formava part d'una nova estratègia política, la desobediència civil, després que les autoritats ocupants no haguessin fet cas de les vagues, boicots, vagues de fam i altres protestes que havia organitzat. L'acte de desobediència de Gandhi va desestabilitzar la potència més poderosa de l'època perquè va descobrir a milions de compatriotes, sobretot pobres, que el domini britànic només era possible pel seu consentiment rutinari i passiu de la legalitat.

El proper mes de setembre la majoria per la independència de Catalunya s'endinsarà en el camí de la desobediència civil respecte a una legalitat que nega el seu dret inalienable a l'autodeterminació. De fet aquest desacatament ja va començar amb els 2.300.000 votants de la consulta del 9 de novembre. Les entitats i partits sobiranistes ja han anunciat el seu pla per trencar amb la legalitat constitucional, obrir un procés constituent i proclamar la República catalana si obtenen la majoria a les urnes. Es tracta d'una desobediència institucional, feta per un Parlament elegit democràticament, que es fonamenta en aquesta legitimitat per desacatar una Constitució que ens nega un dret, el de la lliure determinació dels pobles, reconegut al Pacte Internacional pel Drets Polítics i Civils. Seguim els passos que van fer el Congrés Nacional de l'Índia, que el gener de 1930 havia fet la seva Declaració d'Independència i el mateix Gandhi va comunicar al virrei la seva estratègia per aconseguir-la, infringint les lleis injustes que atemptaven contra els drets naturals dels hindús.

El proper mes de setembre la majoria per la independència de Catalunya s'endinsarà en el camí de la desobediència civil respecte a una legalitat que nega el seu dret inalienable a l'autodeterminació"


El Govern i el Parlament espanyols han reaccionat com va fer l'Imperi britànic d'aleshores. El President de la Generalitat, la vicepresidenta i la consellera d'Ensenyament ja estan processats pel seu paper en la consulta del 9-N. Acaben d'aprovar la "Ley de Seguridad Nacional" per poder reprimir per la via administrativa els infractors i per suspendre l'autonomia de facto sense haver de debatre al Senat. També han amenaçat d'aplicar l'article 155 de la Constitució espanyola per suspendre l'autonomia de Catalunya. El futur President de la Generalitat i altres parlamentaris electes que portin a terme el mandat dels electors per aconseguir la independència poden acabar empresonats, seguint l'estela del President Companys i els seus col·laboradors, l'any 1934. Davant "la marxa de la sal" el virrei de l'Índia va considerar de "lladres de sal" les persones que agafaven i va empresonar a Gandhi i a més de 80.000 seguidors. Però, al cap de pocs mesos es va demostrar que  era impossible dominar tot un poble sense el seu consentiment tàcit: no hi havia prou policies, ni prou jutges, ni prou presons. Finalment el virrei va haver de cedir, va alliberar Gandhi i el va cridar al seu palau per negociar l'anul·lació del monopoli i l'impost sobre la sal i la celebració d'eleccions a l'Índia.

Els partidaris de la República Catalana hem d'afrontar el procés que començara el proper 27 de setembre amb la mateixa actitud amb que Gandhi plantejava la desobediència civil. No es tractava de "colar un gol" a un Estat, que, d'altra banda, té molta experiència, força i l'arbitre comprat per evitar-los. Tampoc es tractava d'usar una fona i una pedra com David contra Goliat. El líder independentista hindú insistia en la no-violència i els practicants de la "satyagraha" havien d'estar disposats a acceptar les conseqüències punitives que es derivaven de la infracció de la llei. L'evangèlica actitud de posar l'altra galta quan et peguen. Gandhi estava convençut que aquesta resposta, d'alta dignitat i profund pacifisme, acabaria  desarmant moralment els seus enemics, per més endurits que tinguessin el cor. Per aquesta raó usava la paraula "satyagraha" que es pot traduir com "insistència en la veritat": tots els humans són sensibles als patiments dels altres i assumir les conseqüències penals d'infringir la llei ajuda de manera decisiva a prendre consciència del mal que fa una legalitat injusta.


En la nova fase de desobediència civil centrada en el camp polític que la majoria per la independència ha iniciat setembre és molt important adoptar amb sinceritat aquesta actitud de fermesa indòmita en la defensa del nostre dret inalienable a la independència, però sense fatxenderies que no ens corresponen. No hem d'oblidar que som la part feble del conflicte i que el Regne d'Espanya té tota la força. Hem de demostrar als dirigents espanyols que el desacatament que iniciem s'assenta sobre un profund i sentit imperatiu moral, sobre la reclamació d'un dret inalienable, el de l'autodeterminació. A més d'oferir sòlides propostes de futur.

És molt important adoptar amb sinceritat aquesta actitud de fermesa indòmita en la defensa del nostre dret inalienable a la independència"

Evidentment la nostra posició serà tergiversada com ja ho ha estat la llista de Junts pel Si. Fins el 27 de setembre i després les nostres intencions seran analitzades de manera esbiaixada; els nostres passos i els nostres representants seran ridiculitzats. Tot i així, segur que la Brunete mediàtica no arribarà al nivell del més gran contrincant de Gandhi que va ser Winston Churchill. Quan finalment el virrei de l'Índia va rebre Gandhi i aquest es va presentar al seu palau amb l'embolcall blanc dels pobres hindús va dir al parlament britànic: "el fastigós i humiliant espectacle d'aquest vell advocat del col·legi d'advocats de Londres, avui fakir sediciós, trepant per les escales del palau del Virrei, per discutir i negociar d'igual a igual amb el representant de l'Emperador, mentre posa en marxa una insolent campanya de desobediència civil".

Tanmateix la força de la desobediència civil va vèncer l'imperi més gran de l'època i l'Índia va assolir la independència. L'any 1946, el gran vencedor de la II Guerra Mundial, Winston Churchill va perdre les eleccions davant del partit laborista. El conflicte de l'Índia va tenir un paper important en els resultats electorals perquè la no-violència de Gandhi havia incidit en les classes populars angleses i el líder laborista Clement Atllee s'havia compromès a reconèixer la independència de l'Índia. De la mateixa manera podem estar segurs que el camí de la desobediència civil que hem iniciat ens portarà també al reconeixement de l'autodeterminació per part del Regne d'Espanya. Encara que potser haurem de passar de la fase actual de la desobediència institucional a una fase de desobediència generalitzada de les lleis. 

dimarts, 28 de juliol del 2015

NC REPORT, L'EMPRESA D'ENQUESTES DE LA RAZÓN, NO EXISTEIX !!!!

ANEU-VOS REFIANT DELS SONDEJOS DE L'ENEMIC!


Deuen ser el Marhuenda i el fantasma de Lara els que cuinen les enquestes 

NC REPORT


Com que el nom sembla important cercaré a Google ... 


Només em surten enquestes i sondejos per a La Razón. Que estrany! Ah, però té un web! (visiteu lai pàgina).
Per cert, on no hi figuren clients. 

Algunes informacions sobre l'empresa:


De bo de bo que si necessitéssiu un sondeig, veient el web i llegint la seva credibilitat, contractarieu NC REPORT? Llavors ... com és que tot un diari d'àmbit "nacional" com La Razón, propietat de l'editorial en castellà més important del món, és a dir, una gent teòricament "seriosa i rigorosa ", contracten els serveis d'una empresa tant "cutre"?

Si desitjes contractar els seus serveis, no trobaràs l'empresa enlloc.
Té la seva seu en un població de 20.000 habitants (Av. Joan Fuster, 16, 46400 Cullera, País Valencià) 

A veure a Google Maps?
Vaja! està enmig del no-res!!!

Comprovem si hi ha algun error. Busquem pels números dels edificis

A veure el número de l'últim bloc?
Vaja, és el 8 !!!!!
No intenteu buscar més enllà de la rotonda doncs canvia de nom
Busqueu vosaltres mateixos/es És divertit constatar que en un gir de 360º només s'hi veuen matolls ... 

Bé, insistirem amb l'adreça a Google. Ups, sorpresa! Mireu què hi apareix: 
Perquè NC Report comparteix la mateixa direcció - que no existeix - amb una empresa de mercaderies?

És possible que la resposta sigui que NC REPORT  s'hagi independitzat i ja estigui en una altra dimensió: La dimensió desconeguda!!!

dissabte, 25 de juliol del 2015

Lletra de Convit per a celebrar la VI Festa Estellés




Alginet, 16 de juliol de 2015




Estimats amics i amigues:
        
         Com fem ja d'habitud per aquestes dates del mes de juliol, us escrivim per a animar-vos a organitzar i celebrar, una vegada més, la Festa Estellés, que dediquem al nostre gran poeta, festa que sol tindre lloc a partir del 4 de setembre, data de la naixença d'aquell home de Burjassot que feia versos. .

         La Festa va començar el 2010 i enguany complirà la seua sisena edició. Des de l'inici de la seua trajectòria, el nombre de gent que la celebra no ha deixat de créixer. Segons les nostres dades, si en el 2013 tingué lloc a 59 llocs diferents, en el 2014 ho féu en 66 pobles i ciutats, 7 més que en el 2013; per ordre alfabètic són els següents:

AGRES, ALACANT, ALAQUÀS, ALBALAT DE LA RIBERA, ALBUIXEC, ALCÀNTERA DE XÚQUER, ALCOI, L'ALCÚDIA, ALDAIA, ALFARB, ALGINET, ANTELLA, ALZIRA, BENIMACLET, BARCELONA, BENAGUASIL,  BENIFAIÓ, BENIGÀNIM, BENIMACLET, BENISSA, BÉTERA, BONREPÒS I MIRAMBELL, BORRIANA, BURJASSOT, CARLET, CASTELLÓ DE LA RIBERA, CORBERA, CORK (Irlanda), DÉNIA, EIVISSA, ELX, FOIOS, El FORCALL, GANDIA, MELIANA, MONTSERRAT, OLIVA, PAIPORTA, PATERNA, PEDREGUER, PICANYA, POBLA DE VALLBONA, PUÇOL, EL PUIG, QUART DE POBLET, REAL, ROCAFORT, SAGUNT, SANT JOAN D'ALACANT, SANT VICENT DEL RASPEIG, SEDAVI, SILLA, SIMAT DE LA VALLDIGNA, SOLLANA, TAVERNES BLANQUES, TAVERNES DE LA VALLDIGNA, TORRENT, TORRELLÓ, VALÈNCIA (Societat Coral el Micalet), VALÈNCIA (Ca Revolta), LA VILA JOIOSA, XÀBIA, XALÓ, XÀTIVA, XIRIVELLA, XIXONA.

         Sembla que enguany estem de bon any, perquè els resultats de les eleccions celebrades el 24 de maig passat ens auguren la merescuda esperança en un futur millor per al País Valencià, en què molts de nosaltres haurem de col·laborar, des de l'acció o des de la crítica eficaç; perquè hi ha molt a fer.

         També voldríem repetir-vos el suggeriment que ja us vam fer l'any passat. I és que per tal de donar més diversitat a l’acte podríeu, en la primera part, llegir poemes d’altres poetes, preferiblement de poetes en la nostra llengua, i la segona i última dedicar-la a Vicent Andrés Estellés. Com també demanar-vos que ens envieu les dates de celebració —per tindre’n constància— i els cartells i les imatges de la 6a FESTA 2015 en format jpg, a:


Així, publicarem tot allò que ens arribe a blog Festa Estellés


Afectuosament,

Josep Lozano i Àlan Greus

dimecres, 22 de juliol del 2015

Qui pilotarà la immersió lingüística al País Valencià?

FONT: Qui pilotarà la immersió lingüística al País Valencià? - VilaWeb

Jaume Fullana, un històric d'Escola Valenciana, s'encarregarà de la política educativa · Rubén Trenzano serà l'encarregat de dirigir la política lingüística

L'arribada del govern d'esquerres a la Generalitat Valenciana dibuixa una nova situació per al català, arraconat i menyspreat durant el govern del PP. El desembarcament de la gent d'Escola Valenciana al consell és evident, amb Vicent Marzà al capdavant d'una conselleria que aplega Educació i Cultura. La figura de Jaume Fullana, un històric d'Escola Valenciana, a la Direcció General de Política Educativa obre l'esperança dels qui reclamen més immersió en català a les aules.
'És el pare de molts dels projectes que hem impulsat', diu Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana, que recorda que Fullana encara és membre de la junta directiva de l'entitat. Tindrà a les mans la possibilitat de fer fer un tomb a la política educativa del País Valencià, castigada aquests darrers anys per la implantació del decret de plurilingüisme i la marginació del català a les aules. Fullana coneix aquest terreny de primera mà. Ha estat mestre i director del col·legi públic Gabriel Miró de Calp i és un ferm defensor de l'escola pública.

És per això que intentarà de derogar el decret, tal com ja han promès PSPV i Compromís. 'No claudicarà en res, n'estem segurs, però tindrà l'entrebanc legislatiu que ha anat confeccionant el PP. En pocs mesos no es pot capgirar la direcció de vint anys', diu Moreno. Un altre dels focus d'atenció serà la llei educativa espanyola, la LOMCE. Com que la implantació depèn únicament i exclusivament de Madrid, Fullana es coordinarà amb la comunitat educativa per amortir-ne l'impacte abans del curs vinent.

La Conselleria d'Educació i Cultura ha quedat en mans de Compromís, que en el programa electoral es comprometia a 'garantir l'ensenyament en valencià en tots els centres educatius tant públics com concertats' i a 'garantir la continuïtat de l'ensenyament en valencià en tots els nivells educatius, des de l'educació infantil fins a la universitària, i en totes les modalitats d'ensenyament que imparteixen'.
Moreno diu que Fullana és una persona molt pedagògica: 'Argumentarà des del principi el que diuen les universitats: que els programes òptims són l'ensenyament en valencià i la immersió lingüística. Això s'ha demostrat i ell treballarà per aconseguir-ho, no en tenim cap dubte.'

Trenzano, responsable de la política lingüística

Per una altra banda, Rubén Trenzano serà l'encarregat de dirigir l'àrea de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, que ha passat de ser una subdirecció a convertir-se en direcció general, amb què es demostra la importància que el nou govern vol donar al català. Trenzano, llicenciat en filologia catalana i procedent del món universitari, ha actuat fins ara com a responsable de la sectorial de Política Lingüística a Compromís.

La seva feina serà important per a donar suport a la immersió lingüística que emprengui Fullana, per bé que principalment s'haurà d'ocupar de proposar iniciatives de foment de l'ús del català en l'ensenyament i en l'administració de justícia i a fer campanyes per a fomentar-ne l'ús social. Així mateix, tal com ja ha dit Compromís, impulsarà una llei de política lingüística, integrarà la Generalitat a l'Institut Ramon Llull, homologarà els títols i certificats acadèmics amb tot l'àmbit lingüístic i impulsarà la retolació pública en català.

dimecres, 15 de juliol del 2015

A la Franja cal que tornem a l’aldea


Marcel Pena 03.07.2015

Ja són de sobra conegudes les paraules de Carolina Punset dient que la immersió lingüística mos porta de tornada a l’aldea. És a dir, voler considerar el valencià llengua vehicular en l’educació -tot i que el castellà també tingue el seu pes-, és un pas enrere. Per l’única cosa en el món que m’agradaria parlar amb Carolina Punset seria per explicar-li la situació lingüística de la Franja de Ponent, com els alumnes franjolins hem de buscar-mos la vida per aprendre el català de manera efectiva una vegada hem acabat els estudis. Ara bé, no crec que ni a Punset ni a Ciutadans els importa mínimament el seguit d’atacs que rep el català arreu dels Països Catalans en general i a la Franja de Ponent en concret.

La Llei de Llengües del 2013 només va ser la punta d’un iceberg que es venia formant des de molt lluny. El català a la Franja ha viscut en l’al·legalitat durant tota la seua història, i només a les Lleis de Llengües del 1999 i 2009 reconeixia la llengua que parlem amb el nom científic, català. Fins fa no tant, això no era un problema i la transmissió als nostres llocs -o aldees- es mantenia forta. En canvi, les estadístiques dels darrers anys que deien que el 90% dels franjolins sabien parlar el català actualment han quedat totalment desfasades. La immigració, els matrimonis mixtos i la influència del discurs hegemònic castellà han fet recular estes xifres. L’única solució que se m’acut per corregir el camí que ens pot portar a la desaparició és l’oficialitat.

A les darreres eleccions autonòmiques d’Aragó, només IU i la Chunta Aragonesista (CHA) van incloure alguna referència a una possible cooficialitat del català. I precisament la CHA ha incorporat un punt en l’acord d’investidura amb el PSOE que parla d'”aprobar una nueva Ley de Lenguas que garantice los derechos lingüísticos de la ciudadanía aragonesa, con un amplio proceso participativo, buscando las fórmulas legales para suspender la aplicación de la actual“. No està molt clar que vol dir això, perquè l’única forma reconeguda per garantir els drets lingüístics dels parlants és fer oficial la seua llengua. No valdrà de res tornar a reconèixer que la llengua de la Franja es diu català, si no es fa res per potenciar-la. I per potenciar-la no només val equiparar a nivell de reconeixement abstracte el català (o l’aragonès) i el castellà. Cal maximitzar-los, perquè una llengua minoritzada sempre tindrà les de perdre davant una llengua majoritària.

Al programa de Ciudadanos d’Aragó no es feia cap menció al nom de les llengües, ni quina havia de ser la seua presència en els àmbits legals o educatiu. Això sí, després al Principat o al País Valencià ells són els grans defensors d’un trilingüisme que només afavoreix el castellà, com a llengua majoritària que és, en detriment del català. Hem de desmarcar-mos del discurs que vol desprestigiar una llengua dient que és “d’aldeanos”. Però potser el que hem de fer a la Franja és deixar de creure’ns ciutadans que veuen el castellà com a llengua amb més valor social, per reafirmar amb orgull rural que som aldeans. I que volem lliure plenament en català.

dimarts, 14 de juliol del 2015

L'Eivissa i Formentera de 1715 i l´altre arxiduc

Es compleixen 300 anys d´uns fets cabdals per a les nostres illes, els que varen desencadenar la guerra de Successió

Mapa que representa l´escenari de la guerra de Successió.
Enguany es commemoren 300 anys d´un fet que transformà el govern, les lleis i l'administració de les nostres illes: el desencadenament de la guerra de Successió. Dins els actes que l´Institut d´Estudis Eivissencs i l´Obra Cultural Balear de Formentera estan enllestint per difondre aquells fets, aquest és el primer d´una sèrie d´articles elaborats per historiadors i estudiosos que miraran de fer entenedor un dels moments claus de la història Pitiüsa.

Sol passar que tot el que és antic o vell agrada. S´organitzen exposicions i combois de cotxes i motos d´època per sentir encara el brogit dels seus engranatges immaculats, i sobre els xassissos dels quals reflectir el sol de les tardes d´un poble en festes. Estic segur que més d´un n´ha vist alguna, d´aquestes interessants exposicions. Tot torna, com regurgitat: la música, els balls de saló –ara sembla que és el swing el que està triomfant–, les noves versions cinematogràfiques o remakes, els risos, les tonalitats crema o les muscleres.
El passat, d´alguna manera o d´altra, sempre pot estar de moda i en voga. L´èxit i passió de les fotos antigues a Internet, n´és una altra prova. Però no hem de confondre el passat amb la història. Si el passat agrada, reconforta, queda bé –llevat de les muscleres, molt possiblement–, la història i conèixer-la és una altra cosa. I encara que hauríem de reivindicar la història com a un dret, i exigir-lo a les nostres institucions com un més dels seus deures, sembla molt més productiu en alguns casos, passar de puntetes per damunt d´alguns fets, d´algunes dates, o, fins i tot, ni passar-hi.
Evidentment, no pretenem de cap manera llevar importància a una altra programació cultural de difusió. Pretenem sumar, no restar. Ara bé, resulta significatiu, per exemple, sense anar més lluny –perquè no podem ni volem anar més lluny– que el Govern de les Illes Balears declari el 2015 Any Arxiduc Lluís Salvador, figura ben rellevant a Mallorca i Menorca i també a les illes d´Eivissa i Formentera, però que es desentengui completament dels fets que tenen un altre arxiduc de protagonista.
I és que precisament enguany també es commemoren tres-cents anys d´uns fets cabdals per a les nostres illes, que sembla que no s´hagin de remenar gaire. Estam parlant dels fets de la coneguda –coneguda?– guerra de Successió. I amb la voluntat precisament de remenar aquests fets des d´una visió desacomplexada i oberta, l´Institut d´Estudis Eivissencs i l´Obra Cultural Balear de Formentera han premeditat conjuntament una sèrie d´activitats, xerrades i exposicions per difondre tant com sigui possible aquell episodi de la nostra història tan apassionant i concloent. 

Aquest conflicte d´una escala fins aleshores sense precedents, podria considerar-se dignament –encara que cap guerra és digna– com la Primera Guerra Mundial. Hi participaren nacions com ara Àustria, Holanda i Anglaterra, d´un bàndol, i França i la monarquia hispànica, de l´altre, a resultes de morir sense descendent Carles II l´11 de novembre de 1700, i convertí el mapa europeu –inclosos els territoris d´ultramar– en un escaquer bèl·lic durant quinze anys.

A resultes del desenllaç d´aquest conflicte a través de diversos tractats, entre els quals destaca el tractat d´Utrecht, la Nova Planta s´imposà als territoris conquistats, el govern se centralitzava i, sense anar més lluny, es prohibia de forma taxativa, per primera vegada l´ús oficial de la llengua catalana, a més del fet que Menorca passava a mans angleses, talment com Gibraltar.
Només amb aquestes dades, la cosa ha de pintar bé, per dedicar-hi certa programació. Però si a més de tot això, consideram que la vila d´Eivissa, per exemple, va ser el darrer bastió de les forces de l´arxiduc Carles d´Àustria, i va claudicar un 5 de juliol amb la visió del velam d´una petita flota envidada des de Mallorca, la cosa encara millora. Però podem anar més enllà, i demanar-nos si realment les nostres illes eren bastions d´alguna cosa aleshores? Sense complexos, com ja hem dit, ens hem de demanar com va anar tot plegat? Sabem que un dels elements més importants i reivindicats per part dels jurats en aquella època eren els guanys de les salines, claus per a l´economia de subsistència d´aleshores. I precisament per aquest motiu, foren requisades, com ja se sap, «per dret de conquista». Però sabem qui eren els jurats? Què era la Universitat? Qui redimonis era en tal Visconti? I com acabaren les salines?
Amb l´ànim de respondre aquestes i moltes altres qüestions, aquest article enceta una sèrie de breus consideracions realitzades per, a partir d´ara, historiadors i estudiosos, interessats a compartir amb els lectors tots els ets i els uts d´aquell període històric, com hem dit, apassionant. 

En el moment de conformar aquesta iniciativa entre l´IEE i l´OCB de Formentera, juntament amb la col·laboració d´altres entitats, la motivació principal era aquesta: la d´ambientar convenientment i precisa l´època a difondre, de paladejar-la. La nostra història –com totes les històries dels pobles– n´estam convençuts, bé es mereix l´esforç d´intentar-ho.


dilluns, 13 de juliol del 2015

El castellà està devorant l'aranès


GEMMA AGUILERA 29/03/2015

El sociolingüista Jusèp-Loís Sans Socasau
El sociolingüista Jusèp-Loís Sans Socasau
El sociolingüista Jusèp-Loís Sans Socasau (Betren, Val d'Aran, 1956) és president del recentment creat Institut d'Estudis Aranesi - Acadèmia aranesa dera lengua occitana i ha estat cap de política lingüística del Conselh Generau d'Aran
Vostè presideix l'Institut d'Estudis Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana, nascuda el gener de 2014 a partir d'un decret de la Generalitat de Catalunya en raó de l'oficialitat de l'aranès a tot el territori català. Quina importància té la creació de l'Acadèmia?

-Que l'occità fos oficial a tot Catalunya era un somni. L'Estatut d'Autonomia del 2006 ho va fer realitat i la llei de l'Occità, aranès a l'Aran del 2010 ho va desenvolupar. Però la creació de l'Acadèmia, que rep una protecció especial per part del Govern català atorgant-li el caràcter d'autoritat lingüística, ens converteix en la comunitat occitana més protegida i ens permet treballar molt més per la preservació de la nostra llengua. És un pas de gegant, transcendent per al futur de l'aranès. 

-Quines funcions té encarregades l'Acadèmia aranesa dera lengua occitana?

-Hem rebut l'encàrrec de ser autoritat lingüística sobre la varietat aranesa de la llengua occitana, és a dir, establir i actualitzar la norma lingüística de la varietat aranesa de l'occità i vetllar perquè el procés de normativització d'aquesta llengua sigui coherent en tot el seu àmbit lingüístic. Occitània és un territori de 200.000 quilòmetres i 16 milions de persones que arriba fins a les valls alpines del Piemont italià. A més, l'Acadèmia és l'autoritat per a l'assessorament en matèria de llengua occitana de les administracions públiques de Catalunya i els organismes que en depenen, i també per als centres d'ensenyament públics i privats i per als mitjans de comunicació de titularitat pública. L'Acadèmia s'articula en la secció aranesa, que exercirà l'autoritat sobre la varietat, i la secció estàndard, que serà l'aconselladora. El 10 de juliol de 2015 es farà el primer ple d'aquesta institució i es presentarà en societat. Som 15 membres, tot i que n'havíem de ser 16, però el lingüista Pèire Bèc, un referent de l'occitanisme, va morir pocs dies abans de la constitució de l'Acadèmia.

-Quina contribució pot fer l'Acadèmia per mantenir viva la llengua aranesa al carrer?

-L'Acadèmia és sobretot un centre de determinació, de correcció i de referència d'estàndard, però no entrem en la promoció de la llengua, és una tasca que correspon a les estructures governamentals, el Consell General d'Aran. Ara bé, necessitem tenir unes referències clares respecte de la correcció i incorrecció de la normativització de la llengua. 

-Quin és l'estat de salut de l'aranès en aquest sentit?

-Encara hem de fer la feina d'ordenació de la llengua. L'any 1983, quan l'aranès s'introduïa a l'escola, no teníem una normativa clarament establerta que fos coherent amb la resta de la normativa de tot el territori occità. Es van crear unes normes ortogràfiques que permetessin començar la immersió a les aules i des d'aleshores tots els alumnes de la Vall d'Aran aprenen a llegir i escriure primer en aranès. Però ara, més de tres dècades després, ens cal encaixar un occità estàndard i un occità aranès, una necessitat que genera una certa preocupació en determinats nivells de població. 

-El debat és al carrer?

-En determinades esferes es tem que un excés d'occità estàndard pugui transformar d'alguna manera la llengua heretada, quan aquesta no és de cap manera la intenció de l'Acadèmia ni dels polítics que governen en aquests moments, les dues normes són compatibles. També hem d'avançar en definicions gramaticals, perquè les normes ortogràfiques s'han quedat curtes. En qualsevol cas, no podem determinar una normativa per a l'aranès sense tenir en compte quina és la més encertada solució estàndard que hi pot haver per a la resta de la llengua. Disposem de les normes ortogràfiques de Loïs Alibert de 1935, ja tenim un camí marcat perquè són les normes de referència de l'occità que també utilitza el Govern francès per als exàmens oficials, la formació per a adults i l'ensenyament a l'escola. 

-L'ús social de l'aranès recula des de fa anys a causa de la presència massiva d'altres llengües al carrer, sobretot l'espanyol. La garantia de supervivència és la immersió lingüística a l'escola?

-Hi ha unes influències brutals del castellà i no tenim prou estructures per plantar cara. És el mateix que passa a Catalunya, però a l'Aran incrementat exponencialment en la seva petitesa. No tenim universitats que puguin utilitzar l'aranès com a llengua de comunicació, no tenim la presència que té el català a internet ni als mitjans de comunicació, i per tant, els dèficits en l'ús social de la llengua són profunds. L'aranès ha patit moltes transformacions per la influència del castellà i el català, però tenim prou documentació per separar el correcte de l'incorrecte, una altra cosa és que la socialització d'aquestes determinacions al carrer és molt complicada. 

-Novament, la feinada és a l'escola...

-L'escola ha estat el gran encert de la protecció de la llengua aranesa, els nens el coneixen, el dominen i el parlen, tot i que no el parlin tant com voldríem perquè les influències de les altres llengües són enormes, com passa a Barcelona amb el català. I un segon factor que és molt important, la llengua encara és força viva a la política.

-A Catalunya, alguns partits fan una utilització política de la llengua i opten per parlar castellà al Parlament per denunciar una suposada minorització del castellà. No passa a la Vall d'Aran?

-Per fortuna no vivim els mateixos tics respecte de l'aranès que s'estan vivint a Catalunya amb el català per part del PP i Ciudadanos. A mitjan anys noranta hi va haver una campanya contra l'escola en aranès, però després no s'ha viscut tensió en aquest sentit. 

-Tots els aranesos parlen i entenen el català?

-Sí, tots. De fet, el castellà és la llengua que ha anat devorant l'aranès, i no pas el català. Un estudi sobre l'ús de l'aranès fet per Teresa Climent el 1983 deia que un 60% de la població usava habitualment l'aranès, un 10% el català i un 30% el castellà. El 2005 les xifres s'havien capgirat, i el 60% parlaven castellà i el 30% aranès, mentre que el 10% de català es manté estable. La raó? Som una zona amb molt de moviment migratori en dues direccions. Entre el 2008 i el 2013 l'Aran ha perdut joves de 15 a 30 anys -parlants que l'han après a l'escola-, i en canvi hi ha 500 persones més d'entre 30 i 45 anys que han vingut de fora per treballar. Continuem essent unes 10.000 persones, però tenim un 25% d'immigrants de tres procedències bàsiques, Magreb, Romania i Amèrica del Sud. I en quina llengua juguen els nens al pati? En castellà majoritàriament. El 55% dels escolars no han nascut a la Vall, i és complicat explicar-los que amb l'aranès tindran més oportunitats socials. 

-El cert és que a la Vall d'Aran es pot viure perfectament al marge de la seva llengua. La retolació de comerços és o bilingüe o directament en espanyol, fins i tot la senyalització que gestionen els ajuntaments. 

-A Catalunya, el català obre moltes portes laborals i socials, però aquí les persones no tenen un accés voluntari a la llengua, vénen a treballar i volen guanyar diners, no és fàcil fer-los veure que amb l'aranès tindran més oportunitats socials. La majoria de població immigrant té entre 30 i 45 anys, edat de tenir fills i transmetre una llengua, que no serà l'aranès. Lluitar contra tot això és molt difícil. 

-Dibuixa un panorama negre per a la llengua. 

-Malauradament, els catalans haurien de mirar l'Aran per veure cap a on van, perquè les enquestes d'usos lingüístics a Catalunya també assenyalen aquest camí. Però tenim una sortida, la protecció institucional de què gaudim nosaltres no la té ningú més d'Occitània, i si som capaços de convertir-nos en far de tot Occitània, tenim possibilitats. 

divendres, 10 de juliol del 2015

Discurs de Joan Fuster. Aplec de Castelló, 25-4-1982 - YouTube

Discurs de Joan Fuster. Aplec de Castelló, 25-4-1982 - YouTube



Discurs de l'escriptor valencià Joan Fuster en l'Aplec commemoratiu del 50 aniversari de la signatura de les Normes de Castelló, del 1932, adaptació de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans per al País Valencià. L'aplec de Castelló, convocat per Acció Cultural del País Valencià, es va celebrar a la plaça de bous de Castelló el diumenge 25 d'abril del 1982, data de l'aniversari de la històrica batalla d'Almansa del 1707. A l'aplec, la Banda Municipal de Castelló, dirigida per Joan Garcés Queralt, va acompanyar el músic Lluís Llach en el concert que s'hi va celebrar, on es va interpretar l'obra "Verges 50".

Relacionat:

Aplec 25 d'abril de 1982. 50 aniversari normes de Castelló




dijous, 9 de juliol del 2015

CARLES SALVADOR EN LA MEMÒRIA

El 7 de juliol de 1955, fa 60 anys, moria el mestre i poeta valencià Carles Salvador i Gimeno. Nascut en una família de fusters del barri del Carme de València, fill de classe obrera, va exercir com a mestre a Aielo de Malferit, Benassal i Benimaclet. Com a docent, va impulsar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, que -com l’entitat homònima a Catalunya- exigia la normalització del català en l’ensenyament.

Apassionat de l’idioma, va ser un dels signants i màxims difusors de les Normes del 1932, l’ortografia de base fabriana que sancionava la unitat de la llengua als Països Catalans. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Carles Salvador va desenvolupar una important obra filològica i va impulsar l’ensenyament del valencià. En ple franquisme, va organitzar la secció filològica de Lo Rat Penat, i els cursos de català que allí s’impartien van ser un focus d’atracció i refugi per a joves d’esquerres i nacionalistes.

El compromís de Carles Salvador amb la cultura i la llengua pròpia és indestriable de la seua consciència nacional catalana. Carles Salvador es declarava “un català de València”, i defensava la integració del País Valencià com una entitat autònoma dins un estat català. Potser aquesta claredat en l’afirmació dels Països Catalans com a entitat política, ha fet que durant molts anys la seua figura haja estat oblidada pel sectarisme regionalista que fins ara ha imperat en les institucions autonòmiques, o fins i tot que incomodara a determinats sectors del valencianisme polític i els obviaren.

Des d’Endavant (OSAN), considerem profundament injust aquest oblit, i reivindiquem la figura de Carles Salvador en la seua plenitud. No només en la faceta literària, cultural o filològica, sinó també en la vessant nacional, doncs ja que unes i altres s’expliquen (entre si) indestriablement, i és impossible entendre el mestre de mestres sense aquesta perspectiva global. Són massa anys de desmemòria, i cal fer justícia a qui tant va treballar per la construcció nacional dels Països Catalans.

Assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN) 

dimarts, 7 de juliol del 2015

El nou espanyolisme enrabiat

El nou espanyolisme enrabiat - La Veu del País Valencià

Per Manuel Lillo i Usechi. Doctorant en Història ContemporàniaUniversitat d’Alacant


Carolina Punset i Albert Rivera.
Foto: EP




Etiquetes
Carolina PunsetCiudadanos,EspanyolismeManuel Lillo
Mai no podrem digerir els comentaris de la líder de Ciudadanos al País Valencià, Carolina Punset. La seua postura ha alçat crítiques indignades dels sectors propers –i no tan propers– al nacionalisme valencià. Per això, i envers la nova estratègia nacionalista de Carolina Punset, he volgut comparar aquesta nova forma d’espanyolisme valencià i les anteriors versions que hi estigueren presents, no fa molt. Punset no és més que la versió moderna del que sempre hem patit. Les seues declaracions no ens poden sorprendre.

Ciudadanos. Aquest partit va ser fundat al Principat l’any 2006. La seua raó de ser era molt simple. Es tractava de respondre a un catalanisme in crescendo. El sector independentista d’aquest moviment creixia i la qüestió era fer-li oposició des d’un nou rostre de l’espanyolisme. El PSC a Catalunya no era paral·lel al PSOE estatal. Si bé no era partidari de la independència, tampoc es mostrava centralista i tancat a tot procés sobiranista. El PP era el rostre més destacat contrari a l’independentisme català. Però aquest partit, sempre vist a Catalunya amb aires més de caverna, no arreplegava tot el vot necessari per combatre seriosament el sobiranisme. Apareixia així un nou rostre: el d’Albert Rivera. En eixe sentit, queda prou clar que Ciutadans naix com una resposta de rebuig a l’independentisme català. És la seua pura i simple –i legítima– raó de ser. No tenen cap altre argument que desprestigiar l’independentisme.

Un Podemos de derecha. Així va anomenar Josep Oliu, president del Banc Sabadell a Ciudadanos per frenar l’ascens de Podem, un partit que volia transmetre una nova forma de fer política però que, per altra banda, creava escepticisme en molts electors pel passat recent comunista de molts dels seus militants. D’aquesta manera, Ciudadanos fa el salt polític a l’estat espanyol i es converteix en l’alternativa a Podem en la nova forma de fer política. El seu discurs moderat és atractiu per a tot votant tradicional de dretes. La lluita contra l’independentisme català els avala.

Estudiada paradoxa. Curiosament, Ciudadanos es presenta com un partit de “centro-izquierda”. És una definició enganyosa, alhora que intel·ligent. Amb aquesta presentació arreplega, no només els vots de la dreta descontenta amb el PP, sinó també d’alguns votants tradicionals del PSOE, també divorciats del seu partit.

Mana la lògica. Llavors, amb aquests antecedents, no era gens difícil d’imaginar que Ciudadanos tingués l’actitud política que té al País Valencià. No hi podia ser una altra. El rebuig al valencià i a tot símbol susceptible de nacionalisme era qüestió de temps. D’eixa postura ve allò de “aldeano”, “entranyable” i “poc útil”. Volen fer del valencià un simple monument al qual només calga assistir per posar-li flors el 9 d’octubre. Volen fer del valencià un simple stand en una fira regional, amb altres stands garants d’una valenciania que no pertorbe –en absolut– la desitjada uniformitat d'Espanya. Eixe stand del valencià el trobaríem al costat del de les falles, els petards, l’arròs i l’orxata. Que es puga veure, que complisca la funció de curiositat diferenciada. Però no res més que això. No pot ser més que una simple curiositat. No mereix cap altre tracte, cap normalització, cap estudi, cap ensenyament. Al cap i a la fi, és valencià “entranyable”, “aldeano” i “poc útil”. No mereix més que un stand de mostra a la fira, amb un vell natural de Carcaixent –o d'una altra aldea, qualsevol és vàlida– parlant amb accent nadiu per abastar la curiositat dels forasters.
 

Els antecedents. L’espanyolisme al País Valencià no és nou. Ens situem a les acaballes de la dictadura franquista. Un grup de fidels al règim responen a uns escrits de certs personatges que entenien que per ells ser valencians era la seua forma de ser catalans. La llengua i un passat –més o menys– comú, juntament amb l’aportació intel·lectual imprescindible de Joan Fuster –fonamentalment– forjava i consolidava un pensament minoritari però estable i sobretot, molest. Les autoritats franquistes, des dels seus ideòlegs valencians de finals de la dictadura, responien fins i tot amb bombes i s’envoltaven amb la bandera de la ciutat de València, la que hui és la de la Comunitat Valenciana, la de les quatre barres amb un blau coronat.

Eren, fonamentalment, els que formaven part d’Unió Valenciana. Partit fundat a principis dels anys vuitanta per Vicente González Lizondo, un carismàtic fabricant de brotxes, valencià i furibund anticatalanista. Es presentava ell mateix com a nacionalista, en una època en la qual Jordi Pujol creixia sense impediment al Principat i el mateix ocorria amb el PNB al País Basc. Eren els primers anys de democràcia. La diferència entre Lizondo i els líders esmentats és que bascos i catalans buscaven arguments des de la diferenciació cap a Espanya. Eren, resumidament, nacionalistes. Lizondo encarnava eixe sentiment anteriorment explicat: ser valencià com una forma més de ser espanyol. Ell i el seu partit eren, senzillament, regionalistes. I eixe regionalisme el practicaven des del més rabiós dels anticatalanismes. Amb crema de llibres al carrer inclosa. Llibres en català, clar. El PP no entrava dins d’aquest joc. Però un dia tot va canviar.

Any 1991. Encara que semble impossible, hi va haver un temps en què el PSPV governava còmode al País Valencià, sense necessitat de pactes. Al cap i casal ho va fer fins 1991, quan després dels comicis d’aquell any, Rita Barberà, que ja hi era per allà, va poder pactar amb Unió Valenciana l’alcaldia de la capital del país. Entre els dos partits feien fora Clementina Ródenas, del PSPV. Eren els inicis d’alcaldessa de la Rita que ara acaba de deixar el càrrec, vint-i-quatre anys després.

Any 1995. La situació es calca al govern de la Generalitat Valenciana mitjançant el conegut com “pacte del pollastre”. Eduardo Zaplana i Vicente González Lizondo pactaven al despatx de Federico Félix, president de l’AVE –per això el nom del pacte– el nou govern de la Generalitat Valenciana. S’acabava l’hegemonia de Joan Lerma i el PSPV, presents al poder des de l’any 1982. Arribava un nou govern format per PP i UV, en el qual l’anticatalanisme no podia faltar.
 

Tot i que aquest anticatalanisme fou d’allò més graciós i curiós. Vicente González Lizondo es constituïa president de les Corts i passava a emprar termes com “facenda” en comptes d’"hisenda". Una conselleria que quedava en mans del seu partit, passava a anomenar-se “mig ambient” en comptes de “medi ambient”. L’anticatalanisme, doncs, es practicava des d’una diferenciació del valencià envers el català tan potent com fos possible i, sobretot, sense cap por al ridícul. Ells, de complexos i de vergonya, no entenien res. I el PP, que no tenia cap sentiment d’identificació i de responsabilitat cap a la cura de la llengua dels valencians, no es sentia, doncs, molest en aquest sentit.

Any 1996. Al nadal, mor Vicente González Lizondo d’un atac cardíac. Mor el líder del blaverisme, la seua cara més ferma i carismàtica. La seua mort consolida una batalla –ja oberta des d’abans de la desaparició del líder– per dirigir Unió Valenciana. La situació, a poc a poc es va anar fent insostenible. I el PP va saber aprofitar el moment.
          
El colp magistral. El PP, aprofitant la batalla, acaba de dividir Unió Valenciana i absorbeix molts dels seus dirigents, tant d’històrics com de nous. Ja s’havien fet amb el suport de la directora de Las Provincias, María Consuelo Reyna, representant i altaveu de l'irascible anticatalanisme valencià. Ja s’havien apropat també a la vídua de Lizondo per identificar la imatge de l’antic dirigent regionalista amb la del PP. Ara, arreplegaven el descontent d’un sector crític d’Unió Valenciana per incloure’l al Partit Popular. Els polítics canviaven de partit i els votants, també. El PP es feia amb els polítics i amb el vot regionalista. El PP passava de ser la dreta espanyola a ser la dreta espanyola i regionalista del País Valencià. I així, fins ara. Possiblement –pense– sense aquesta absorció i, en conseqüència, sense haver pogut usar el discurs anticatalanista valencià, el PP mai hagués assolit tants anys seguits la majoria absoluta. El vot regionalista, molt especialment al cap i casal, potser no és majoritari però segur és minoria nombrosa i per tant, fonamental.
 

El nou espanyolisme. Llavors, aquest espanyolisme que exerceix Punset i Ciudadanos no és nou, però tampoc és idèntic a l’anterior. Té semblances i també, diferències. La principal semblança és el rebuig cap al catalanisme. Catalanisme en cursiva, perquè tal catalanisme és més imaginari que no pas real. Ho inventen per provocar por i, en conseqüència, atraure un nombre important de vots. Heus ací l’enemistat amb Compromís. No és l’únic paral·lelisme. Ciudadanos, perfectes estrategues polítics, saben molt bé d’on poden furtar vots al PP del País Valencià. Hi ha un sector de l’electorat que, com hem dit abans, està fart de corrupció i, alhora, mai no serà capaç de votar opcions que no siguen de dreta. En eixe sentit, Ciudadanos s’agarra al discurs anticatalanista per incloure un al·licient als votants tradicionals del PP valencià. Saben molt bé que en poden traure partit.

En canvi, no tot són concordances. Unió Valenciana i el blaverisme folklòric valencià, d’una manera errada i des d’un odi visceral –i irracional– cap al catalanisme, defensaven, a la seua forma, el valencià. Des d’una postura farsant, en tant que negaven fins i tot la catalanitat de la llengua, que és sobradament demostrada. I des d’una activitat diferenciadora que superava el més gran dels ridículs. Però, alhora, una defensa, al cap i a la fi. Un blaver mai hagués titllat el valencià d'“aldeano” o “poc útil”. Una altra cosa és que l’ús que d’ell hagués donat fóra un ús infravalorat i, en conseqüència, “aldeano” i “poc útil”. Però mai no ho haguera dit, perquè mai no ho hauria pensat així. Al cap i a la fi, el blaverisme estimava –a la seua forma– el seu valencià. Artificialment diferenciat del català i sota premisses totalment falses. Però l’usaven a les Corts i als actes oficials, que ja és una mostra de major compromís que el que mostra la nova política de Ciudadanos, que no entén ni tan sols de regionalismes: només entén d’Espanya, de la seua uniformitat per ells inqüestionable i d’eliminar tot element que puga pertorbar tal uniformitat.
 

L’altra possibilitat. Tot el nacionalisme valencià coincideix que el seu poble és un poble amb zero d'autoestima. No ho diuen des del victimisme, perquè els anys han demostrat que el País Valencià no mostra una voluntat d’identitat diferenciada. En eixe sentit, la forma de fer política de Ciudadanos, la de desprestigiar el valencià i fins i tot ridiculitzar la llengua, no te perquè ser malament vista per un important sector –potser no majoritari però sí important– de les gents del país. Perquè, desgraciadament, per a molts, el valencià si que és “poc útil”, “aldeano” i ni tan sols arriba a ser “entranyable”, sinó que és odiós. Els molesta. Eixe atreviment de Punset sobre el valencià mai no ho podria haver fet sobre el català al Principat. El context que allà es viu, i l’autoestima del poble català, impedeixen totalment aquesta mena de discursos.

Manuel Lillo i Usechi

Doctorant en Història Contemporània
Universitat d’Alacant