Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

divendres, 6 de febrer del 2015

Nord-catalans culturalment actius cerquen...


El català ha de conviure, tant sí com no, amb el castellà, des que fórem infantats, tant la nostra generació com la dels pares, avis i rebesavis. La familiaritat que hem establert amb la llengua castellana explica que no la sentim com una imposició aliena. I justament perquè és omnipresent des que tenim ús de raó, a voltes ens desvetlla simpatia i empatia. Un historiador empordanès subratlla que aquesta normalitat lingüística trontolla quan t’acostes a la Catalunya del Nord. «¿Què hi fa aquí el francès?», és molt saludable fer-se la pregunta. Ben mirat, les comarques de l’altra vessant de la serra de les Alberes, són tan catalanes com el Matarranya, Andorra, La Safor o Menorca. Però allà dalt, la intromissió del francès, per a la gent de la resta dels Països Catalans, amb una certa sensibilitat, es transforma en una agressió lingüística. Resulta així d’explícit atès que el francès és una llengua encara molt més artificial de Portbou a Guardamar. Passa el mateix, però a la inversa, quan els nord-catalans enfilen cap a avall. I es demanen: «Què hi fa aquí el castellà?». Qualsevol imposició lingüística forana és una agressió: la reminiscència d’un colonialisme que persisteix a l’Europa fantàstica del segle XXI.
La divisió territorial també ha estat una altra mena d’imposició exterior. Al capdavall, la Catalunya del Nord és oficialment Pirineus Orientals, un departament a hores d'ara de la regió Migdia-Pirineus/Llenguadoc-Rosselló. L’expressió «Catalunya del Nord» no disposa de cap reconeixement institucional a l’Estat francès. Sigui com sigui, els nord-catalans, que malden per viure en català, es presenten a arreu com a catalans. N’hi ha que es permeten fer bromes, com ara l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff: «sóc francès però m’estic curant».

Precisament perquè hi ha molts nord-catalans que s’estimen aquesta «pàtria tan petita» i la somien «completa», en paraules del poeta, que l’associació Aire Nou (www.airenou.cat) de Baó, el Rosselló, cerca una entitat local de la Franja de Ponent de cara promoure un intercanvi cultural. Aire Nou ofereix preparar un correfoc, actuacions castelleres i, fins i tot, de falcons en el poble que els pugui acollir. Els falcons és una manifestació gimnàstica, apareguda en el Penedès fa un segle, consistent a fer construccions acrobàtiques. Hervé Pi, portaveu d’Aire Nou, detalla que cada juliol l’entitat passeja per algun punt dels Països Catalans: «Hem visitat les Illes, hem anat al País Valencià i mai hem acabat d’arribar a la Franja. Ara per ara no tenim res de concret per enguany». Si Georges Brassens cantava «le jour du 14 juillet, je reste dans mon lit douillet, la musique qui marche au pas, cel·la ne me regarde pas», els de Baó també eviten la «fete nationale» procurant fer-la coincidir amb l’estada d’estiu a l’exterior.
Un dels meus primers contactes amb nord-catalans fou un Onze de Setembre d’inicis dels 80 a Arenys de Mar. Un home, la muller i dos vailets, dempeus, sense cap altra suport que la veu, van començar a entonar cançons reivindicatives a la plaça de l’església. Desprenien un aire hippy i molt de convenciment. Tot i que saltava a la vista que no es tractava de professionals de la música, els vianants s’hi van acostar encuriosits. Segurament perquè l’escena impressionava: el compromís d’aquella família humil traspuava un insòlit esperit de lluita i amor per les coses nostrades.

Quim Gibert, psicòleg i autor de l'assaig Qui estima la llengua, la fa servir