Publicat a NÚVOL dijous 6 de juny
del 2013
Pau Vidal
Què passaria si
us decidíssiu a fer allò que alguna vegada heu somiat (ah, només ho he somiat
jo?), allò de l’hábleme en
cristiano però al contrari? «Perdó, no l’entenc, em podria parlar
en català?» La versió autòctona, realitat obliga, ja ho veieu, és molt més
suau.
Ara ho podeu saber gràcies al documental Són bojos, aquests catalans?,
una roadmovie lingüística que no s’adscriu a l’escola ‘nousformats’ perquè no
vol que giragonses de càmera ni jocs de mans amb el punt de vista distreguin
del missatge a transmetre: als països de parla catalana no es pot viure sense
saber castellà. Partint, doncs, d’un llenguatge televisiu tradicional, el
lingüista i cineasta amateur David Valls col·loca l’espectador en una posició
insòlita: som una noia alemanya que vol conèixer el país i demana que se li
adrecin en català.
La virtut d’aquest treball de pressupost verkamiesc però factura
professional (una barretada també per a Zeba Produccions) és que evidencia de
manera incontestable el conflicte lingüístic (mal que pesi a la classe
política), des del mai resolts problemes de les lleis d’etiquetatge i del
cinema (que la majoria d’empreses es passen pels baixos fons) fins a
l’arraconament de la llengua a l’estat on és l’única oficial, Andorra, o la
manipulació a què són sotmesos els parlants de la Franja. El punt culminant, un
fragment que caldria emetre immediatament pel canal privat del Parlament,
s’ateny quan la jove interromp sengles classes a la universitat per demanar als
professors si no la fan en català. Les respostes, no per previsibles, són menys
doloroses i els instants de tensió no resulten aptes per a tots els miocardis
(sobretot després de sentir la retòrica d’una funcionària per no dir obertament
que els docents poden fer la classe en la llengua que els roti).
És d’agrair que a Són
bojos… hi prevalgui la intenció didàctica. Alterna dades
sociolingüístiques amb entrevistes a professionals de diferents gremis
(editorial, justícia, ensenyament) i la sempre sorprenent (per no dir una altra
cosa) enquesta a peu de carrer. Com si el guió, que no amaga la voluntat
militant, hagués tingut sempre present la premissa de partida: que ningú no
pugui dir que no ho ha entès. Tot i així, la peculiar esquizofrènia en què
vivim afavoreix moments poètics tan impagables com quan la noia reclama a crits
un catalanoparlant en una plaça de Perpinyà o uns quants santcolomencs se
sinceren a l’hora de reconèixer per què no parlen català.
Per agrair a David
Valls que us hagi estalviat la feina de fer la prova
personalment: sonbojos@gmail.com
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada