Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimecres, 17 d’abril del 2013

UN PAS MÉS CONTRA EL CATALÀ

VIUS I LLIURES ENCARA A L'ESTAT ESPANYOL,
ELS SEUS MÈTODES TRIOMFEN DE MANS DELS SEUS FILLS IDEOLÒGICS

Publicat a


La interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obliga a impartir les classes en castellà a les aules on així ho hagi demanat un alumne, i la seva demanda hagi obtingut una sentència judicial favorable, és un graó més en el despropòsit social i lingüístic amb què l'Estat espanyol, aquest cop per la via del poder judicial, intenta combatre la normalització lingüística. Una aberració com aquesta només pot emanar d'unes estructures estatals decidides a enfrontar-se amb la que consideren la seva pròpia població a Catalunya; concentrades a dinamitar la convivència lingüística si és necessari encenent els focs que convingui perquè el conflicte agafi força. La temeritat dels poders de l'Estat espanyol no només està posant en perill la convivència política, perquè són una fàbrica constant d'independentistes, sinó que intenta llançar uns ciutadans contra els altres en una espiral demencial.

No cal oblidar que la interlocutòria del TSJC no és cap altra cosa que l'esclat d'una de les mines judicials que va sembrar la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. No ha estat el primer ni serà l'últim d'un seguit d'atacs que aconseguiran situar Catalunya fora de la legalitat espanyola, no tant perquè Catalunya incompleixi la llei, sinó perquè es demostrarà que les lleis espanyoles estan fetes contra els catalans, que majoritàriament abonen amb els seus vots reiteradament la política lingüística i altres fonaments polítics de l'autogovern. El TSJC suma un altre argument a la llista de motius pels quals la població d'aquest país cada cop té més clar que l'única solució per sobreviure com a poble a la península Ibèrica és situar-se fora d'una Espanya intolerant i intolerable.

Publicat a


Josep M. Fonalleras

Per si hi havia algú que dubtava de la càrrega política que s'amaga rere cada una de les reivindicacions de la llibertat que han de tenir els pares a Catalunya per poder triar la llengua en la qual aprendran els seus fills, la resposta de la consellera d'Ensenyament al diputat Millo és del tot concloent. En la frase que encapçala aquest article hi hauria d'haver escrit una altra cosa. M'hi he deixat “castellà”, que és la llengua amb què, pretesament, tota una gernació de famílies catalanes voldrien que s'eduquessin els seus fills, tot i que no poden, perquè el poder, a Catalunya, advoca per una política quasi estalinista d'imposició. És a dir, la llibertat, per a ells, vol dir exclusivament fer-ho en castellà i capgirar l'estat de les coses que es va instal·lar en aquest país en el moment d'implantar la normalització lingüística, que no va significar en cap moment una discriminació sinó un afany per salvar, almenys, els mobles del català. Doncs bé, de tot aquell maremàgnum, després de totes les sentències i els crits a favor de carregar-se allò que n'hem dit cohesió social, de tot aquell cafarnaüm de declaracions i d'intempestives notes a peu de pàgina, ara resulta que hi ha, a Catalunya, disset famílies que demanen que els seus fills siguin escolaritzats en castellà. Disset! Contra 748.000 alumnes matriculats. I, per més inri, resulta que hem passat de les cent sis peticions del curs passat a les escarransides disset d'ara. Què ens demostra, tot això? Que els que bramen a favor de la convivència de les dues llengües com a llengües vehiculars de l'escola ho fan sense cap tipus de criteri pedagògic. I pitjor: sense tenir cap fonament real en les demandes i les voluntats concretes dels pares i les mares que duen els seus fills a l'escola. I què més? Que tota la bateria de despropòsits i de projectils llançats contra l'ensenyament en català són justament això: armes que s'utilitzen en benefici d'obscures maniobres que es plantegen amb la voluntat de fer creure el que no és i de provocar un estat de coses que només respon a l'objectiu d'atacar, de desestabilitzar, de corrompre.

Publicat a


Catalunya és un país que té la desgràcia, de moment, de pertànyer a un estat que l'ataca a cops d'intents d'imposar el castellà, però alhora té la gran sort de tenir uns ciutadans castellanoparlants molt més assenyats i intel·ligents que els polítics que diuen que en defensen els seus drets lingüístics. Una sensació que no només es desprèn als carrers i a les aules, sinó que té el suport de dades objectives facilitades aquesta setmana pel Departament d'Ensenyament, demostrant que només 17 famílies del total de 748.000 alumnes que hi ha al país han exigit expressament l'escolarització en castellà.

La dada és prou concloent per posar en evidència que les maniobres ignominioses de determinats polítics a casa nostra i l'ofensiva de tots els poders de l'Estat espanyol no només són una injustícia objectiva que ataca la supervivència d'una llengua, el català, que és percebuda com a estranya pels mateixos que consideren que Catalunya és espanyola, sinó que no respon en absolut a les demandes polítiques d'una societat catalana que considera absolutament normal allò que és normal: educar-se en la llengua pròpia del país. Els castellanoparlants saben perfectament que la immersió en català no només no va en detriment dels seus drets sinó que permet adaptar-se a una societat multilingüe com és la catalana, evitant el risc de marginació i ampliant les possibilitats de progrés social i professional. Amb aquestes últimes dades a la mà, l'Estat espanyol hauria de claudicar davant l'evidència que l'únic motiu de l'ofensiva contra la immersió és una vocació monolingüe absurda que a qui més acabaria perjudicant seria als ciutadans que vol defensar.


1 comentari :

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Gràcies pels articles, tot i que assabentar-me del que passa em fa treure foc pels queixals. Ja ho sabia, però cada cop que llegeixo alguna altra cosa sobre el tema més m'indigno. Ara tinc mal d'estómac, ves. És molt frustrant tot plegat.