Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dijous, 31 de gener del 2013

M. Carme Llorca: “Volen esborrar el valencià de l’ús social”


Entrevista publicada en el diari digital NÚVOL dissabte 19 de gener del 2013

 
/ 19.01.2013

L’Associació Cívica per a la Normalització del Valencià a l’Alacantí, “la Cívica”, ha renovat recentment la junta directiva i ara l’encapçala Mari Carme Llorca. La nova presidenta afronta aquest any amb la voluntat d’avançar en la normalització del valencià i tenir una escola de qualitat i en valencià. A més, enguany, l’entitat celebra els 25 anys amb moltes activitats. En una entrevista al programa Estira la llengua! de Ràdio Nacional d’Andorra, Llorca ha explicat que la Generalitat Valenciana, més enllà de no fer prou per la llengua, “en definitiva, el que vol fer és esborrar el valecnià de l’ús social”. 
Mari Carme Llorca, presidenta de La Cívica
Fa 25 anys, un grup d’alacantins veien com la recuperació de la Generalitat Valenciana no era suficient per empènyer la normalització de la llengua pròpia. Per això, van crear l’Associació Cívica per a la Normalització del Valencià a l’Alacantí, que es coneix com “la Cívica”. Fa unes setmanes, l’entitat ha renovat la junta i les coses han avançat tant poc, amb 25 anys, que la nova presidenta, Mari Carme Llorca, encara ara ha de fixar com a objectius únics treballar per la normalització del valencià a les comarques del sud i per una educació de qualitat i en valencià. Preguntant-li si és que la Generalitat no fa el que toca, dóna una resposta clara i contundent: “Efectivament. Cada vegada hi ha més traves, més inconvenients. I el que en definitiva volen fer és esborrar el valencià de l’ús social”.
Probablement, el cavall de batalla principal de “la Cívica” és aconseguir que el nou sistema d’ensenyament plurilingüe que està desplegant la Generalitat garanteixi una bona presència de valencià. Llorca defensa que “fins ara, amb els programes d’ensenyament del País Valencià s’ha demostrat que els que tenen com a llengua vehicular el valencià són els que han tingut més bons resultats i els que fan els alumnes més competents en valencià i castellà. Amb el nou decret de plurilingüisme se tracten les dos llengües oficials com si estiguessen en la mateixa situació social. Aleshores, d’aquesta manera no s’aconseguiria la competència de les dos llengües per la situació de minorització del valencià”. D’altra banda, la presidenta explica que tal com es planteja el nou sistema educatiu, no hi ha prou recursos per garantir que els alumnes en surtin amb una bona competència ni en anglès ni en valencià i rebla: “Hem de treballar perquè la incorporació de l’anglès siga progressiva i es mantinga el valencià com a llengua vehicular”.
La nova junta de “la Cívica” amplia membres i ara té representació de molts àmbits del teixit social de l’Alacantí. Pel que fa al món educatiu, té representació des de l’ensenyament primari fins a l’universitari, a través del Departament de Català del a Universitat d’Alacant, a més de diferents associacions de mares i pares. Una novetat és que ara està creant grups locals per difondre millor el ventall ampli d’activitats. Unes activitats que funcionen molt bé. Mari Carme Llorca parla d’”èxit total” en casos com les passejades, que superen el públic previst, o les sessions de cinema: “els xiquets veuen pel·lícules en valencià i les sales sempre estan plenes”. Malgrat això, lamenta explicar que encara no s’ha aconseguit que cap sala programi motu proprio pel·lícules en valencià. Però a l’altre costat de la balança, destaca que sí que s’ha aconseguit que s’exhibeixin obres de teatre en la nostra llengua. “La veritat és que al sud del País Valencià costa trobar activitats en valencià. Nosaltres omplim un poc eixe buit i la gent respon satisfactòriament”.
A més d’aquestes activitats més populars, “la Cívica” ha agafat el toro per les banyes en una qüestió i, com ara és moda dir, ha creat una estructura d’Estat. La Conselleria d’Educació ha deixat d’organitzar les Jornades d’ensenyament i ús del valencià als centres educatius i l’associació se n’ha fet càrrec, juntament amb la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, de la mateixa manera que Escola Valenciana organitza el seu congrés anual que, aquesta vegada, en motiu dels 25 anys de “la Cívica” es clourà a Alacant. Un 25è aniversari que Mari Carme Llorca afronta amb “molta il·lusió i moltes ganes”. Diu que l’associació viu un dels millors moments perquè els seus projectes “són coneguts per molta gent i volen participar-ne”. A més de la clausura del congrés, l’Alacantí es convertirà en l’escenari de projectes com la nit d’Escola Valenciana, el 23 de febrer, o el lliurament del premi Sambori País Valencià, el premi escolar amb més participants de tot Europa.
Fent una radiografia global del valencià, la nova presidenta de “la Cívica” reivindica que “malgrat que ells puguen fer-nos pensar el contrari, és ben viu i la gent veu que hi ha un atac constant. I, per tant, el que fem és unir-nos i treballar per aconseguir que el valencià siga la llengua d’ús normal en tots els àmbits”. També és conscient de l’existència d’autoodi o d’una condició d’inferioritat dels valencianoparlants i que majoritàriament, els valencians entenen la valencià i català com dues varietats d’una mateixa llengua.
Descarregueu el programa Estira la llengua! a través d’aquest enllaç
facebook.com/estiralallengua
@estiralallengua 
Andorra la Vella, 14 de gener del 2013

diumenge, 27 de gener del 2013

Cap a la independència... lingüística


Marià Pou i Joan Rossinyol, lingüistes
Font: Català sempre

"Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure [...], una llengua subordinada"
[Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l'1 de juliol del 2009]

Imaginem-nos l'escena. En ple agost, en un poblet de la Cerdanya, l'adult, canaller de mena, s'acosta a una criatura tota plorosa i li demana: "Què tens?" El nen, assegut al costat d'una bicicleta, li respon: "És qué m'he caigut al terra amb la bici i m'he donat al cap. I ara la bici se m'ha trencat i no puc jugar amb eia. Jopeta !" L'adult, passat el lleuger trasbals causat per aquest concentrat d'interferència lingüística -al capdavall, sap prou el pa que s'hi dóna-, continua enraonant amb el vailet com aquell qui res.

Canviem -sobtadament, però no sense motiu- de decorat. Encara ara ressona el clam per la independència que va col·lapsar Barcelona en la històrica marxa de la Diada, en què el poble va expressar amb veu alta i clara, i d'una manera civilitzada, que vol caminar tot sol, i que va tenir en l'àmbit polític els efectes que tots sabem. Aquell dia, en no pas poques pancartes vam poder llegir referències a la llengua, a la persecució a què la sotmeten determinades instàncies polítiques amb l'objectiu d'esborrar-la del mapa, com fan evident els repetits moviments del PP al País Valencià i a les Illes o, més recentment, les pretensions de l'inefable senyor Wert.

Amb tot, un dels canvis que implicarà avançar sols -si ens en sortim, esclar- serà deixar de buscar culpables a fora i mirar-nos a nosaltres mateixos, adonar-nos que hi ha coses que hem de fer d'una altra manera si no volem rematar la feina bruta que tan sin que se note el cuidado van començar uns altres ja fa tres-cents anys i que els seus hereus rematen avui dia tirant pel dret. Sense obviar que caldrà un debat sobre l'estatus de la llengua pròpia en el futur estat -un debat al qual alguns, en la recent campanya electoral, han fet treure el nas, potser de manera poc reflexionada-, ens volem centrar ara en el repte ineludible de prestigiar l'idioma, i això exigeix aconseguir unes noves fornades de parlants amb competència real i no pas purament estadística.

Ara que tant es parla de fracàs escolar caldria introduir el concepte fracàs lingüístic (l'exemple inicial n'és una mostra). Perquè, en bona mesura, els nostres escolars, sobretot als entorns metropolitans, surten del sistema havent fracassat lingüísticament, amb una llengua depauperada i interferida. Al país hi ha brillants estudiosos del contacte de llengües i grans pedagogs especialitzats en l'ensenyament de l'idioma. Els que manen han d'aprofitar aquests recursos per mirar de fer revertir aquest procés, que, com els entesos saben, acaba abocant a la substitució lingüística. No pot ser que s'inhibeixin i que, com vam comprovar temps enrere en una entrevista amb alts responsables d'Ensenyament, ho donin per perdut al·legant que la demografia del país ens porta cap aquí.

Som conscients que, abans que nosaltres, aquesta llebre ja l'han aixecat, i amb molta més autoritat, persones que hi han dedicat la vida. Però creiem que en aquests moments crucials cal insistir-hi. S'ha de prestigiar i desinterferir la llengua, arraconar els mals usos i reforçar els recursos que encara són vius en l'idioma i que li permeten ser realment això, un idioma, i no pas una trista pelleringa subsidiària del castellà. I això no vol dir introduir floritures jocfloralesques ni tampoc perdre el temps combatent termes naturalitzats d'antic, com làmpara o barco , o formes com sigut , que han tingut la pega de ser estigmatitzades per un purisme a ultrança que ens ha fet més mal que una pedregada seca. Prestigiar i desinterferir la llengua significa, per exemple, un cosa tan simple com dir "No hi és" en comptes de "No està", ja que és aquella i no pas aquesta la forma que entronca amb la nostra tradició (els pares d'en Patufet cridaven "On ets?", i no pas "On estàs?", i el president Tarradellas, quan va tornar de l'exili, va dir "Ja sóc aquí", i no pas "Ja estic aquí"). Significa, també, saber -i practicar-ho- que no cal esquitxar el discurs amb recursos forans com " Estoy en ello " o " Más de lo mismo " en detriment de "Hi estic a sobre" o "Tornem-hi" (ai, els pronoms febles!).

És evident que no tothom parteix de la mateixa base pel que fa a la llengua ni té les mateixes aptituds per aprendre-la, la mateixa sensibilitat o bé el mateix interès, però s'han de posar els mitjans perquè la canalla pugui adquirir un nivell mínim imprescindible. I això ho han de pilotar els responsables polítics i culturals, però ens hi hem d'implicar tots. Cada cop que un pare -de bona fe, esclar- pregunta al fill si el menjar "està bo", en comptes de dir-li si "és bo" (que és com el fill ho llegirà als contes infantils i ho sentirà als mestres lingüísticament competents i com el pare ho trobarà en els mitjans ben assessorats) fa mal a l'idioma. Cada cop que els mitjans, la publicitat o l'escola difonen -involuntàriament, perquè aquí tampoc hi ha mans negres- usos erronis com "A què esperes" o "Ens deixarem la pell" fan mal a l'idioma.

I mentre aquells a qui pertoca no posen fil a l'agulla, els que treballem a peu d'obra amb l'idioma, sigui a l'ensenyament o als mitjans, no podem fer res més que posar-hi pegats mentre procurem que el carro no se'ns en vagi pel pedregar. Alguns, però, no ens podem estar de pensar que, alhora que mirem d'avançar cap a la independència política, pot molt ben ser que estiguem entronitzant per sempre, i sense adonar-nos-en, l'ús generalitzat del que alguns, amb ironia, anomenen catanyol; és a dir, una rampoina bona per llençar. A parer nostre, fóra una greu incongruència.

dijous, 24 de gener del 2013

EL CATALÀ, UNA LLENGUA PERSEGUIDA DURANT 4 SEGLES

PUBLIQUEM AQUEST DOCUMENT, TOT I ELS VERGONYOSOS OBLITS DE LA RESTA DE TERRITORIS DELS PAÏSOS CATALANS, AL MARGE DEL PRINCIPAT.
OBLITS QUE ELS FAN COM A MÍNIM ENCOBRIDORS DE PART DELS BOTXINS COM SON BAUZÁ, CAMPS, FABRA, ZAPLANA, ETC....

dissabte, 19 de gener del 2013

LA LLENGUA ENLLAÇARÀ ELS TERRITORIS EL MARÇ. TOTHOM ATENT!


ENLLAÇATS PER LA LLENGUA REUNIRÀ TOTS ELS TERRITORIS EL MARÇ


ENLLAÇATS PER LA LLENGUA

Durant aquest matí s'han reunit a Barcelona diversos sindicats i organitzacions culturals del conjunt dels Països Catalans per tal de preparar una resposta coordinada als atacs contra la llengua i lluitar per la plena normalització lingüística del català.

Aquesta trobada dona continuïtat a la que es va fer el passat 15 de Desembre al País Valencià, en motiu de la commemoració del 80 aniversari de la signatura de les Normes de Castelló. L'esperit unitari de les Normes, ha impregnat també la trobada d'avui. Totes les entitats presents han manifestat el seu rebuig frontal als darrers atacs rebuts per la comunitat catalanoparlant en tots els seus territoris i han valorat molt positivament la necessitat de treballar plegats. El primer fruit d'aquesta trobada ha estat la decisió de redactar col·laborativament un manifest a favor del dret a poder viure plenament en català. Com a mostra de la voluntat de sumar sinèrgies, el manifest rebrà per nom Enllaçats per la Llengua, estenent així al País Valencià i al Principat el símbol del llaç quadribarrat utilitzat a les Illes contra els atacs del govern de Bauzà. La voluntat de totes les persones presents avui  d'estendre aquest treball conjunt a altres entitats  que també treballen per la nostra llengua i al conjunt de la població dels Països Catalans, serà visible amb la possibilitat de signar el manifest i d'integrar-se al treball conjunt del grup impulsor que s'obrirà les properes setmanes.
Tot aquest treball coordinat tindrà un punt àlgid durant el mes de Març on les entitats preveuen organitzar grans mobilitzacions simultànies a les principals ciutats del nostre domini lingüístic.  




Representants de STEI-I (Balears), Assemblea de Mestres i Professors - Illes Balears, Moviment de Renovació Pedagògica (Balears), CCOO - Federació d'Esnsenyament (Principat), SEPC (Països Catalans), OCB (Balears), Escola Valenciana, Castelló x la Llengua (País Valencià), FOLC (Països Catalans), Plataforma pel Dret a Decidir (Principat), Ciemen (Principat), USTEC-STEs (Principat), STEPV-Interdindical Valenciana, Assemblea Nacional Catalana - Mallorca. Diverses organitzacions del Principat integrades també a Som Escola.

MAJORIA D'EDAT ALS CINC MESOS DE NÀIXER


Poc a poc i amb bona lletra, el manifest d'ENLLAÇATS NO ACATEM. SOM ONZE MILIONS, supera les 1700 adhesions, entre les quals més de 150 entitats.
I de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó i l'Alguer. !

Dóneu-nos el vostre suport i el de la vostra entitat, si encara no ho heu fet:
http://noacatem.blogspot.com.es/p/que-manifestem.html

I apunteu-vos a la nostra pàgina al facebook:
https://www.facebook.com/ppccena

ACCIÓ CULTURAL DE MENORCA
ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ
ACCIÓ CULTURAL PAÏSOS CATALANS
ACL - EL TEMPIR D'ELX
AGRUPACIO TEATRAL LAS BAMBOLINAS
ALGUER TELEVISIÓ - TVA
AMICS DE LA BRESSOLA
AMICS DE LES TRES VVV
AMICS I AMIGUES DE LA UCE
ARTÉS PER LA INDEPENDÈNCIA
ARTISTRAS
ASSEMBLEA DE MESTRES I PROFESSORS EN CATALÀ - Illes Balears
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - BALENYÀ
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - BANYOLES
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - CARDEDEU
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - CASTELLDEFELS
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - CERVELLÓ
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - CORNELLÀ PALOL
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - FLIX
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - GIRONÈS
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - MALLORCA
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - PERAFITA
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA - VIDRERES
ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA -TERRES DE L'EBRE
ASSEMBLEA UIB
ASSOCIACIÓ CATALANA D'ESPERANTO
ASSOCIACIÓ CATALUNYA NORD
ASSOCIACIÓ DE JURISTES EN DEFENSA DE LA LLENGUA PRÒPIA
ASSOCIACIÓ DE PUBLICACIONS PERIÒDIQUES EN CATALÀ
ASSOCIACIÓ DE REGIDORIA DE L'ESPECTACLE DE CATALUNYA
ASSOCIACIÓ DE TURISME RURAL DEL VALLÈS
ASSOCIACIÓ DE VEÏNS SANTA ROSA
ASSOCIACIÓ D'ESCRIPTORS EN LLENGUA CATALANA
ASSOCIACIÓ ESCOLA EN CATALÀ
ASSOCIACIÓ GENERAL DE PROFESSIONALS TÈCNICS ORTOPÈDICS I PROTÈSICS DE CATALUNYA
ASSOCIACIÓ GENT GRAN DE REUS I BAIX CAMP PER UN BENESTAR SOCIAL
ATENEU CIM D'ESTELA
AULA DE TEATRE DE MARTORELL, ARTS ESCÈNIQUES
CAMÍ PER LA INDEPENDÈNCIA
CASTELLÓ PER LA LLENGUA
CATAC IAC - CUBELLES
CATALÀ SEMPRE
CATALANS I CATALANES: ENLLACEU-VOS PER LA LLENGUA
CATALUNYA NORD
CENTRE CULTURAL CATALÀ DEL VALLESPIR
CENTRE D'ART I NATURA
CENTRE EXCURSIONISTA ALCOI
CERCLE CATALA - MARSELLA
CIEMEN
CIUTATOCI.COM
CLAU SCCL - AULATRADI
COL·LECTIU "A LES TRINXERES"
COL·LECTIU 1714
COL·LECTIU DE LA LLENGUA I LA CULTURA CASTELLÓ
COL·LECTIU DE PROFESSORS DE CATALÀ PER A ADULTS
COL·LECTIU PEL MUSEU ARXIU D'ARENYS DE MUNT
COMISSIÓ D'AGERMANAMENT L'ESQUIROL - SAN JUAN DE LIMAY
COMISSIÓ DE LA DIGNITAT
COMISSIÓ DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DE L'IES SANTA MARIA D'EIVISSA
COMITÈ DE SEGUIMENT DELS DRETS LINGÜÍSTICS
COMPANYIA GENERAL DEL FOC GAVÁ
COORDINADORA D'ASSOCIACIONS PER LA LLENGUA CATALANA
COORDINADORA PER LA LLENGUA ENRIC VALOR
COR CAMBRA JOVES INTÈRPRETS DELS PPCC
CUP - Barxetacup Gentdebarxeta
CUP - LA GARRIGA
CUP - PLA DE L'ESTANY
DEP. TEORIA SOCIOLÒGICA, FILOSOFIA DEL DRET I METODOLOGIA DE LES CCSS - UB
DIARI GRAN DEL SOBIRANISME
EL PLANÀS D'ARÇAMALA
ENLLAÇATS EIVISSA
ENLLAÇATS NO ACATEM
ENLLAÇEM-NOS PER LA LLENGUA
ENTESA NACIONALISTA I ECOLOGISTA (PSM-Entesa)
ESCOLA DE MÚSICA MUSICÀREA
ESCOLA EN CATALÀ
ESPAI PAÍS VALENCIÀ
ESPAIS ESCRITS
ESQUERRA ALARÓ
ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA - FLIX
ESQUERRA UNIDA DEL PAÍS VALENCIÀ - CASTELLÓ
ESTIRA LA LLENGUA
ESTUDIANTS DE LA UOC PER LA LLENGUA
FES XARXA
FEV - ASSOCIACIÓ CÍVICA VALENCIANA TIRANT LO BLANC
FEV - FEDERACIÓ ESCOLA VALENCIANA
FOLC - FEDERACIÓ d'ORGANITZACIONS DE LA LLENGUA CATALANA
FOLK DELS PAÏSOS CATALANS
FORUM MUSICAE
FRANJA DE PONENT
FUNDACIÓ RANDA-LLUÍS M. XIRINACS
GLOSADORS DE MALLORCA
GUASCH TEATRE
IES - CAPDEPERA
IES SANTA MARIA D'EIVISSA
IMPACTAT INTERVENCIONS TEATRALS
INSTITUCIÓ CULTURAL DE LA FRANJA DE PONENT
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS - PALMA
INSTITUT D'ESTUDIS EIVISSENCS
INSTITUT EMT GRANOLLERS
INTERSINDICAL VALENCIANA
INTERSINDICAL VALENCIANA - CULTURA
JERC - ILLES
JOVES PER LA LLENGUA (MANACOR)
LA BRESSOLA
LA CAIXA DE GEL
LA FÀBRICA DE LA LLUM
LA FIGUERA COL·LECTIU PEL VALENCIÀ
LA LLAR DE LAURA
LLIBRERIA 2000 S.C.C.L,
MALLORCA PARAÍSO ÚNICO
MALLORQUINS ALÇAU ES CAP
MARGES-U GALERIA
OBRA CULTURAL BALEAR
OBRA CULTURAL BALEAR - Delegació d'Inca
OBRA CULTURAL BALEAR - Vilafranca de Bonany
OBRA CULTURAL DE L'ALGUER
OFICINA DE DRETS LINGÜÍSTICS
ÒMNIUM - SELVA MARÍTIMA
ÒMNIUM CULTURAL - ALGUER
ÒMNIUM CULTURAL - LA SELVA
ÒMNIUM CULTURAL - SEU NACIONAL
ORQUESTRA JOVES INTÈRPRETS DELS PPCC
PERAFITA PER LA INDEPENDÈNCIA
PISCOLABIS.CAT
PORTAL DE CULTURA CATALANA
PSM-ENTESA
QUID DE LLIBRERIA
QUIOSC TORRE MOTXA
RÀDIO GRÀCIA
RASCALLUT TALLER D'ARTESANIA
REUS PER LA INDEPENDÈNCIA
SALSES GUARDAMAR
SIFORA KEMFAI ELFOLL (MÚSICA)
SINDICAT D'ESTUDIANTS DELS PAÏSOS CATALANS
SOCIETAT D'ENSENYANTS DE MATEMÀTIQUES DEL GARRAF
SOLIDARITAT CATALANA - PALAU
SOM ESCOLA
STEI - INTERSINDICAL - CIUTADELLA
STEI - INTERSINDICAL - MANACOR
STEI - INTERSINDICAL - PALMA
STEPV - INTERSINDICAL PAÍS VALENCIÀ
TALLERS PER LA LLENGUA
TALLERS PER LA LLENGUA-PENEDÈS
VIVERS SALICRÚ
VOLUNTARIAT PEL VALENCIÀ
XARXA DE CENTRES EDUCATIUS
XARXA DE DINAMITZACIÓ LINGÜÍSTICA, UNIVERSITAT DE BARCELONA
XIQUETS D'ELX

dimecres, 16 de gener del 2013

Toc d'atenció d'Europa al Govern Espanyol en relació a les llengües (anglès)

EL DISCURS DEL REI


Article publicat en el diari Levante-EMV divendres 11de gener del 2013


Josep Miquel Bausset

El discurs que el rei va fer el 24 de desembre, va ser traduït a les quatre llengües de l'Estat. He vist la gran diferència que hi ha del text en valencià i els textos en eusquera, gallec i castellà, cosa que demostra que són llengües distintes.

Però a l'hora de comparar el text de les versions valenciana i catalana, he trobat (en la primera pàgina del discurs) que d´un total de 309 paraules, només 13 són diferents: este i aquest, tots i tothom, eixida i sortida, exagere i exagero, hui i avui, patix i pateix, seua i seva, pense i penso, jóvens i joves, alcen i lleven, este i aquest, hui i avui i assegure i asseguri.

Torne a dir-ho: d´un total de 309 paraules que n´hi ha en la primera pàgina del discurs, només 13 són diferents en el text en valencià i en el català! Ja m´imagine la diferència de llengües que hi ha entre el valencià i el català, quan comparteixen el 96 % de les paraules! Quan dues llengües com el valencià o el gallec, l´eusquera o el castellà tenen la majoria de paraules diferents, demostrem que són llengües diferents! Però quan dues llengües com el valencià i el català tenen el 96 % de les paraules iguals, són llengües diferents?

No sé si l´alcaldessa de València, el senyor González Pons o el senyor Font de Mora, que neguen sistemàticament la unitat de la llengua que parlem a Maó, Vinaròs, Lleida, Elx, l´Alcúdia, Manresa, Borriana, Ciutadella, Vic o Alcoi, denunciaran la catalanització que fa la Casa Reial de la nostra llengua, amb paraules com assolit, altres, termini, garantir o vosaltres. O si la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat denunciaran també la casa reial, per no traduir el discurs del rei en les normes que utilitzen aquestes dues entitats!

O si l´exconseller Font de Mora protestarà a la Casa Reial per haver fet dos textos que comparteixen el 96% de les paraules i que refermen la unitat de la llengua, que l´exconseller negava! O bé, com demostren totes les universitats del món, finalment el PP reconeixerà que encara que hi hagen paraules diferents (com n´hi ha també entre el castellà de Màlaga i el de Bogotà) allò que parlem a Verdú, Vila-real, Manacor, Benicolet, Santpedor i Sueca, és la mateixa llengua.


M´agradaria que les versions valenciana i catalana del discurs del rei, servira perquè, comparant els dos textos, s´acabara per sempre una postura irracional, que nega allò que és obvi. De fet, quan un valencià de Borriana i un català de Gironella comencen a parlar, s´entenen perfectament. Amb distints accents (com el castellà de Salamanca i el de Mèxic) però s´entenen. I no és pel miracle de Pentecostès. No sé si serà perquè el rei amb el seu discurs, ha fet el miracle d´escriure dues versions en dues llengües diferents, però amb el 96 % de les paraules iguals! Crec que les versions valenciana i catalana del discurs del rei, que entenem sense necessitat de traduccions ni de diccionari català-valencià, demostren un obvietat: la unitat de la llengua.


Ara resultarà que el text del rei demostrarà que valencians i catalans compartim la mateixa llengua, una llengua que l´exconseller Font de Mora s´obstinava a no reconèixer, no respectant les diverses sentències judicials del Tribunal Constitucional, del Suprem i del Superior de Justícia Valencià, que validaven la unitat lingüística i la legalitat de la denominació català.

dimarts, 15 de gener del 2013

SUPORT A L'OBRA DE TOTS !!!


Amics/amigues,

Com sabeu el passat 17 de desembre va començar una campanya de micromecenatge, promoguda per l'OCB, per aconseguir finançament per realitzar el documental dels 50 anys de l'entitat. Aquesta campanya finalitza dia 25 de gener. El temps s'acaba! Us adjuntam la informació perquè ens ajudeu a difondre-la. I a veure si aconseguim l'objectiu!

A l'avançada, gràcies per tot. 
  
Antoni Mir
EL TEMPS S’ACABA!
DONEM UN FORT IMPULS A LES APORTACIONS!  


“Documental sobre mig segle de lluita dels mallorquins per mantenir viva la llengua catalana. Mig segle de l’Obra Cultural Balear (1962-2012). Hem lluitat 50 anys i lluitam ara més que mai. Tenim una història, ens importa i la volem contar”

No hi hem volgut renunciar a pesar del setge econòmic que pateix avui l’entitat. Per això acudim al micromecenatge: junts, ho farem possible!

L’OBRA DE TOTS” necessita aconseguir 15.000€ en 40 dies. El termini acaba dia 25 DE GENER DE 2013. Si no arribam als 15.000€, les quantitats que els mecenes s’hagin compromès a aportar no es faran efectives i el projecte no rebrà el finançament.

Tots hi podem aportar, tots podem ajudar fent-ne difusió. Entra i segueix la campanya a http://www.verkami.com/projects/3953

Gràcies!



dilluns, 14 de gener del 2013

Des de baix, des de l’illa: una aportació confederal al debat identitari illenc


FONT:
Sens dubte, el procés cap a l’autodeterminació del Principat de Catalunya contribuirà a fer reviscolar, a les Illes Balears i Pitiüses, el debat sobre el propi futur. He dit futur. Perquè les identitats, sortosament, són ben clares. No és descobrir la sopa d’all afirmar que el sentiment majoritari imperant és insularista. Ho reconeixen tots els sectors polítics que reivindiquen la praxi i l’àmbit d’actuació en l’autocentrament al territori. Sigui l’esquerra sobiranista en tota la pluralitat –des de l’EI al PSM i a Entesa–, sigui el regionalisme de centre-dreta –recordem que UM no es va articular amb partits germans de les altres illes fins poc abans de dissoldre’s–, tothom ho ha vist històricament clar. Construir des de la base. Edificar un cos polític i cultural –la catalanitat, per a la majoria, tot i que amb ritmes i horitzons diferents: uns volen ser un estat, uns altres una comunitat 'de primer nivell'– començant des de la pertinença més propera: l’illa –'la nació sentimental' que teoritzava el professor Damià Pons als anys noranta– i el poble, la vila, la ciutat –el municipalisme ha estat, ‘de facto’, una de les característiques essencials del nacionalisme illenc de la transició ençà.
El balearisme sincer no espanyolista ha fracassat i, sospito, que no ha estat sinó una formulació estratègica: una mena de tercera via per a aplegar el criollisme d’aquella massa ciutadana que no es definia catalana des del segle XVII, molt abans de Felip V, però sabia, ni que fos antropològicament, que no era espanyola. Res que no es quedés a les ponències de determinats partits que ben poca gent llegeix i en alguns cenacles universitaris.
En qualsevol cas, avui, dins el món sobiranista illenc no hi ha cap debat sobre si la nació política són els Països Catalans, les Balears o cadascuna de les illes; ni sobre quin ha de ser el subjecte polític que porti a la plenitud nacional. L’únic debat, l’única escletxa, és la que cada vegada més, i s’accentuarà tan bon punt el Principat s’emancipi, hi ha entre els destructors del país i els defensors –es diguin, aquests darrers, Ahmed, Margalida o José. En aquest sentit, segurament les illes hauran d’anar plegades si volen avançar cap a la sobirania i trobar-se amb la resta de territoris. Però no necessàriament.
Tot plegat ens porta a una qüestió, tanmateix, que ens preocupa a molts illencs especialment. No és agosarat de dir que hi ha poques personalitats del món de la cultura, la societat civil i la política principatines amb capacitat de parlar de les nostres quatre illes amb propietat, amb coneixement de causa. Vicenç Villatoro, en el camp del catalanisme de tradició liberal-demòcrata; Josep-Lluís Carod-Rovira, dins l’espai de la socialdemocràcia nacional; o Francesc Ribera, ‘Titot', i Anna Gabriel, a l’esquerra independentista de caràcter rupturista i anticapitalista, sumats a individualitats de l'àmbit acadèmic, cívic o periodístic com ara Miquel Sellarès, Salvador Cardús, Rita Marzoa, Roger Buch, Jordi Muñoz, Vicent Partal o Josep-Maria Terricabras, tenen, segurament, poques coses en comú. Coincideixen, això sí, a ser de les escasses persones amb projecció pública que poden parlar, cadascú amb el seu prisma ideològic, però amb criteri propi i amb fonts segures, des de la futura república de les quatre demarcacions estant, de què succeeix a Mallorca, Menorca, Formentera o Eivissa. No són els únics, és clar. Però és evident que la desconnexió del món polític i la intel·lectualitat principatines –des de l’‘establishment’ a una part significativa de l'independentisme combatiu que ha fet bandera del 'de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar'– envers l’arxipèlag ha estat un escàndol majúscul, aquests darrers decennis. L’excepció, afortunadament i com sempre, ha estat la ciutadania anònima, que ha anat vertebrant una munió de xarxes comunes que, ‘de facto’, han bastit els Països Catalans, d’una manera plural i confederal, natural, malgrat les fronteres d’espanyols i francesos i malgrat les que hem aixecat nosaltres mateixos.
El diputat de la CUP-AE David Fernàndez emprava precisament fa poc, en entrevistes i declaracions publiques diverses, el concepte de confederalitat. El feia servir per explicar la necessitat de construcció nacional dels Països Catalans des la realitat de cada un dels territoris. És curiós, i no és pas cap 'boutade', que sigui un periodista i activista dels moviments socials metropolitans –segurament amb l’anàlisi teòrica sobre la territorialitat de la nació catalana no precisament al capdamunt de les seves prioritats– qui hagi anat més enllà d’on han anat mai, amb ben escasses excepcions, Endavant, l’MDT, el PSAN, ERC, el PSUC-ICV o CiU, sense oblidar una part important del PSM o el BNV-Compromís –aquests últims segurament amb l’excusa que, des de la trinxera, sovint fa mal tenir el cap clar. Té mèrit. Senzillament, en el cas de Fernàndez, pouant en les seves fonts teòriques i en una cultura política molt arrelada a una part de l’esquerra catalana, de matriu llibertària, cerca la solució més factible, més normal.
Tot plegat ve de lluny. L’oposició a l’unitarisme jacobí filofrancès ja és el comú denominador que, al segle XVIII, uneix les classes populars i les elits dels Països Catalans que fan causa comuna amb l’austriacisme contra la dinastia borbònica. Al final es tracta d’això. Confederalisme, heterodòxia i transversalitat són idees ben catalanes. Menorca, Eivissa, Formentera i Mallorca construirem d’aquesta manera la nostra sobirania i la nostra relació amb la resta dels Països Catalans. Des de baix, des de l’illa.
Antoni Lluís Trobat, activista cultural i historiador
Antoni Lluís Trobat

diumenge, 13 de gener del 2013

Lluís de Yzaguirre: Les llengües de la República catalana


Les llengües de la República catalana


No em sembla seriós plantejar que tindrem una llengua cooficial i una altra que serà cooficial, pròpia i preferent, com els animals de la Granja que són més iguals. Tampoc no m'ho sembla insinuar que no tindrem en compte els catalans d'arrels foranes. O que renunciarem a les riqueses del poliglotisme i del multilingüisme.
Catalunya serà un estat d'Europa i ratificarà generosament la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. I serà un estat radicalment democràtic, de manera que no serà legal donar més drets a uns immigrants que a uns altres. Serà totalment inacceptable, per exemple, que un català d'origen peruà o bolivià gaudeixi de més drets lingüístics si és descendent dels colonitzadors que no pas si pertany a les ètnies indígenes d'aquells països.
El fet que el castellà no sigui oficial a Catalunya és fonamental per a la salut del català, però té un motiu addicional: vista la bel·ligerància dels enemics del català i la profusió de recursos que reben des de ponent per poder multiplicar els grupúsculs obstaculitzadors de la normalització, i en previsió que després de la independència encara en rebin més, no els podem facilitar la tasca de pledejar davant les instàncies europees per les seves discriminacions inventades.
Però les precaucions respecte dels enemics de la nostra llengua no ens han d'enterbolir l'avaluació dels interessos estratègics del país i els beneficis culturals de les llengües. Per això caldrà que la República estableixi un catàleg de llengües de treball i de les d'interès estratègic. Clarament, l'anglès, el castellà i el francès s'haurien de potenciar pel seu rol a la UE i per raons de veïnatge.
En el cas del castellà, a més, cal tenir present aquelles persones arribades els anys 1960 que, pel seu monolingüisme monolític en castellà, fan que en el dia a dia molts catalanoparlants es vegin impedits de poder viure en català. Aquestes persones són un obstacle per a la normalització, però elles no solament no ho han triat, sinó que són tan víctimes de la situació com els seus interlocutors o més. Caldrà que aquestes persones tinguin garantit el ple gaudi de drets lingüístics durant una etapa transitòria d'aproximadament vint anys, especialment a la sanitat, al comerç i al lleure. Caldrà demanar als catalanoparlants que no solament evitem tot revengisme, sinó que demostrem aquella solidaritat que tant ens defineix quan no ens la imposen a boca de canó.
Aquest estatus especial transitori del castellà s'hauria d'incloure en un conjunt de pactes d'estat que les forces sobiranistes haurien de pactar abans de... La desastrosa administració espanyola serà recordada per la ineficàcia dels desgoverns centrals, que esmercen la legislatura a desfer les lleis educatives i socials del desgovern precedent i a envair les competències dels governs autonòmics. Si Europa ens avança en tants aspectes és perquè a mitjan segle XX certes polítiques crucials varen ser objecte, en molts països, de pactes d'estat que les protegeixen de les batzegades electoralistes. Caldria arribar a aquests pactes sobre l'educació, les pensions, l'OTAN, el model d'exèrcit o no, la restauració de l'estat del benestar, el paper de l'administració i del model de funcionariat, el sistema electoral, la regla d'or del dèficit, les capitals dels tres poders fora de Barcelona... Tots aquests pactes d'estat, inclosa la llengua, han de tenir data de caducitat, car no hi ha res més antidemocràtic que els 'principios inmutables' i les constitucions 'atadas y bien atadas'.
I entre aquests pactes que s'han de perfilar abans de demanar-nos si volem la independència, n'hi ha un d'especialment transcendent, que és el dels mínims ètics de la política, incloent-hi la democratització dels partits, la transparència més absoluta de les seves finances (incloent-hi els crèdits personals de tots els seus càrrecs, des del secretari local del municipi més xic); no em refereixo només a la corrupció que vàrem heretar del franquisme (la transició no solament no va empresonar els corruptes, ni tan sols els va obligar a tornar allò robat, sinó que ha permès que continuessin aplicant les mateixes enginyeries de reconducció del diner públic a les butxaques privades); em refereixo també al fet que una mentidera sobre el seu currículum o una que ha mentit sobre els acords de la mesa que presideix no serien en una democràcia la segona i la tercera autoritat del país. Aquests acords previs a la independència sobre els mínims ètics de la política no deixen marge de maniobra per prometre una cooficialitat que després es pretengui descafeïnar amb declaracions de preferència i propietat.
Un cop Catalunya esdevingui mestressa del seu destí, no ha de tenir por del multilingüisme, ans l'ha de convertir en una oportunitat. Allà on hi hagi concentracions de famílies originàries d'un mateix país, haurem de tenir el coratge d'implantar escoles amb un model de doble immersió, començant amb la llengua forastera i introduint progressivament el català i després les llengües de treball. El rus, l'àrab, el mandarí, el suahili, l'urdu... per unes raons; el bambara, el quítxua, l'amazic, el turc... per unes altres, han de ser mimats amb l'objectiu que la pròxima generació tingui ciutadans de soca catalana i arrels foranes que siguin plenament bilingües, que dominin perfectament la llengua dels seus orígens familiars i la del seu país de naixença. Aquí pertoca tornar a parlar dels inconvenients de la cooficialitat: pretendre que, per exemple, una escola russòfona de Salou o arabòfona de Mataró garanteixi competència en la llengua de la comunitat immigrada i en la llengua oficial, més un nivell acceptable en anglès és un repte que és al nostre abast. En canvi, si calgués complicar-ho amb cooficialitats, probablement el preu que se'n pagaria seria el desaprofitament de la riquesa del multilingüisme.
També serà important que el poliglotisme es vegi com un benefici. Venim d'un model de suposada cooficialitat en què el cost del multilingüisme carrega sobre els indígenes de les reserves cooficials. L'estat és insensiblement monolingüe i són els ciutadans els qui s'hi han d'adaptar. A la República catalana es potenciarà el poliglotisme dels ciutadans, sobretot quan treballin de cara al públic o pertanyin a la funció pública. L'actual sistema de triennis i més complements absurds (quin mèrit té ser tres anys més vell?) haurà de deixar pas a uns altres incentius basats en els mèrits d'interès col·lectiu. El coneixement passiu de les llengües de treball i de les llengües declarades estratègiques i encara més el seu domini actiu han de ser remunerats per tal que l'administració i tota la societat catalana puguin ser un pont lingüístic entre la UE i els països d'origen de totes aquests comunitats immigrades que considerem estratègiques per al futur de Catalunya i de tota la UE.
No crec que cap política de foment del multilingüisme i del poliglotisme es pugui fer sense controvèrsia social si el pal de paller no és la nostra llengua, que en el curs d'una generació hauria d'assumir els rols normals de qualsevol llengua d'estat de la UE. La majoria dels qui ens diem De Yzaguirre o Fernández entenem que aquest és un procés inexorable i l'únic que demanem és que els més febles no en siguin les víctimes.
No puc acabar aquest article sense apuntar tres situacions llunyanes en què trobaria negociable la cooficialitat del castellà:
–si mai una República valenciana demana de confederar-se amb la nostra i els territoris on el castellà és la llengua tradicional han optat per mantenir-se valencians, es podria adoptar la cooficialitat del castellà (segurament amb el model territorial de Suïssa);
–si mai una República aragonesa proposa el restabliment de la confederació catalanoaragonesa, també es podria optar per una cooficialitat a la suïssa, però també a la finlandesa (tothom ha de saber les dues llengües);
–en el context d'un pacte d'amistat amb la III República espanyola (no m'ho imagino abans) es podria acordar una cooficialitat recíproca de les dues llengües a tot el territori dels dos estats, cosa que no solament beneficiaria els nostres connacionals mallorquins o valencians que hipotèticament continuessin vinculats a Espanya, sinó també els tres-cents mil principatins que viuen a Madrid i a la resta d'Espanya.
Si no és una d'aquestes tres situacions remotíssimes, parlar de cooficialitats no toca.
Lluís de Yzaguirre i Maura, Universitat Pompeu Fabra
Lluís de Yzaguirre

divendres, 11 de gener del 2013

LA LLEI DE SÍMBOLS ÉS UN ATEMPTAT DEL PP CONTRA EL PROFESSORAT i LA INSTITUCIÓ ESCOLAR



L’STEI DENUNCIA QUE LA LLEI DE SÍMBOLS ÉS UN ATEMPTAT DEL PP CONTRA EL PROFESSORAT i LA INSTITUCIÓ ESCOLAR

Després d’haver conegut el segon esborrany de la Llei de símbols que elabora el Govern de les Illes Balears, des de l’STEI Intersindical refermam la nostra convicció que aquesta proposta de normativa és un despropòsit majúscul, que no serveix per a res, i que no és altra cosa més que una cortina de fum per a tapar els vertaders reptes que el nostre sistema educatiu ha d’afrontar, com són les elevades xifres de fracàs escolar o l’enorme deute que encara han de percebre els centres docents.

L’STEI Intersindical ha iniciat ja una ronda de contactes amb els altres sindicats de la Junta de personal docent no universitari, institucions i altres entitats que treballen per l’escola i per la llengua, per tal d’articular respostes i mobilitzacions per a expressar el rebuig i demanar una rectificació a les polítiques que el Govern de José Ramón Bauzá ha posat en marxa al llarg dels darrers temps. En aquest sentit, volem fer saber a la ciutadania que dia 15 de gener, responent a la petició dels sindicats, ens reunirem amb el conseller en una Mesa Sectorial d’Educació, amb una oposició contundent davant el conseller Bosch i amb una demanda de l’establiment de les prioritat de les necessitats reals del sistema educatiu.

També hem iniciat contactes amb l’OCB, les associacions de directors, els moviments de renovació pedagògica de Mallorca, de Menorca, les Escoles Mallorquines, L’Assemblea de mestres i professors en català, la FAPA, la COAPA, les associacions d’alumnes... per a tractar possibles accions contra la Llei de símbols, que contempla fortes sancions econòmiques per a aquells directors o directores de centres docents que incompleixin algun punt del seu articulat. Les accions que es duran a terme contra els despropòsits que aquesta Llei de símbols suposa per al món escolar de les nostres illes, es tractaran a distints àmbits: a més de tractar-ho a la propera reunió de la Mesa Sectorial d’Educació i al plenari de la Junta de Personal Docent no Universitari, amb companys de totes les illes, convocat per dia 29 de gener, es farà una ronda de contactes que encetarem amb els partits polítics del Parlament de les Illes Balears, abans que s’iniciï el tràmit parlamentari d’aquesta nova normativa. Cal recordar que les iniciatives que hem posat en marxa contra aquest avantprojecte de Llei varen tenir una primera resposta amb la presentació d’al·legacions individuals, davant la gravetat del seu articulat i de les conseqüències que tendria, en uns marges de llibertat d’expressió cada vegada més reduïts a la mínima expressió.

El Govern de José Ramón Bauzá, enquistat en la idea obsessiva de fer callar les veus crítiques i amb una voluntat clara i agressiva d’esborrar la presència dels símbols lingüístics i culturals de les Illes Balears de qualsevol àmbit públic, es mostra molt diligent a l’hora de posar en marxa lleis que ataquen el professorat i que són, a la vegada, un autèntic atac a la institució escolar, i això no es pot permetre de cap de les maneres.

La nostra lluita contra la Llei de símbols, però, no té marxa enrere ni mostra la més mínima escletxa de defalliment o d’abandó. Des de l’STEI ens hi oposarem amb tots els mitjans que jurídicament són al nostre abast, amb la mobilització al carrer, amb l’expressió lliure dels nostres arguments als centres de treball, amb la denúncia de la mordassa que suposa a tots els àmbits de l’opinió pública, des de totes les atalaies des d’on es pugui emetre pensament crític i reflexiu, fins a arribar a la difusió de les polítiques forassenyades, antidemocràtiques i regressives del president Bauzá fora de les Illes Balears. No podem consentir que els atacs al professorat i a l’escola pública venguin del propi govern de les illes Balears ara en mans del PP. Les prioritats del govern han de ser posar en marxa l’economia del bé comú, aturar l’espoli fiscal per part del govern de l’estat, generar llocs de feina, facilitar habitatges dignes per a tothom, aturar els desnonaments, fer costat a la comunitat educativa, pagar el deute que el govern té amb els centres i posar mesures per aturar els alts índex de fracàs escolar. Contra els grans despropòsits, grans accions de lluita i de resistència.

Més informació: MARIA ANTÒNIA FONT 619783884
SECRETARIA POLITÍCA EDUCATIVA I NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

dijous, 10 de gener del 2013

La societat valenciana no valora Estellés per un problema d'incultura militant

Font:
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/607485-la-societat-valenciana-no-valora-estelles-per-un-problema-dincultura-militant.html
ANY ESTELLÉS I ESPRIU MARC GRANELL - POETA

“La societat valenciana no valora Estellés per un problema d'incultura militant”

El poeta valencià assegura que a la nova poesia valenciana se li nota que està emmarcada dins d'un país sense estat

Malgrat el fort vent de ponent, assistim al sorgir d'una allau de poetes



Marc Granell, en un recital dels seus poemes.Foto: ESCORCOLL.
Va nàixer a València en la dècada dels cinquanta, temps en què es consolidava el règim franquista. Els poders polítics havien imposat en la llarga nit de la postguerra, un gran silenci sobre la història i la llengua d'ací, sobre les cultures i llengües que no fossen les castellanes.
Com arriba Marc Granell a Estelles?
Jo arribe, com gran part de la meua generació, tard. S'ha de tenir en compte que en aquell temps, vaig començar —con gran part de les persones de la meua generació— a escriure en castellà i no només a escriure en castellà, sinó que també parlava i llegia en castellà i vaig haver d'aprendre a parlar en valencià als 23 anys. Ja veus com, tota la part de l'adolescència i primera joventut, moment en què es forma el poeta, la vaig fer en castellà. Així doncs, arribe a l'Estellés a una edat provecta per a un poeta.
Ha influït el poeta de Burjassot en la seua obra?
Sincerament, pense que sí. De fet, el primer poema que vaig escriure en valencià és el més estellesià. S'ha de pensar que el meu canvi de llengua va ser difícil perquè ho vaig fer tot alhora: parlar, escriure, llegir, pensar i superant la meua vergonya a parlar en valencià. La meua timidesa em posava entrebancs lingüístics, però la vaig superar per militància política i per decisió personal i coherència poètica.
Per què no coneixem els valencians suficientment Estellés?
Doncs jo pense que és per la mateixa raó que la societat valenciana no coneix res que vinga de la seua llengua És una qüestió simplement d'incultura autosatisfeta i militant. El problema de la societat valenciana és aquest, perquè es tracta d'un problema polític. Pensa que la consigna sempre ha estat separar absolutament eixa unitat de la cultura i de la llengua catalana, per evitar que cap ningú tinguera la temptació de pensara amb la unitat política, aquella que alguns defensàvem.
N'és conscient que hi ha molta gent que el té considerat com a l'hereu de l'Estellés?
Comprenc que es diga això en segons quins cercles, però he de dir que Estellés no té hereus. El poeta va ser un cas —com ho va ser Fuster en el seu àmbit— un cas únic. Quan diem que Estellés és el gran poeta des de temps de l'Ausiàs March, no ho diguem debades. Continua sent-ho i no té successors. Segurament es diu això de mi pel meu tipus de poesia, però no puc arribar a la qualitat del mestre. Tot i això, què hem de fer? Els deixe que ho diguen i en pau. Tampoc no em desplau.
Continua la seua obra expressant la realitat de hui?
Això és el que intente, però he de dir que el clima en que vivim, el fort vent deponent que fa i altres circumstàncies de caràcter personal, em tenen un poc aturat, perquè hi ha coses que ja les he dites avançant-me a aquesta època i, segurament per això és, que no trobe la forma de dir-ho sense haver de repetir-me, sense haver d'insistir amb les mateixes estructures poètiques. Sempre he escrit amb l'impuls de canviar el món i ara també.
Es nota a la poesia valenciana que som un país sense estat?
I tant que s'hi nota. Sobre tot en la postura i en la manera de com enfrontar-se a la literatura o en la repercussió que havia de tindre l'obra dels poetes. Però curiosament i malgrat aquest entrebanc, no ha deixat de sorgir darrerament, una autèntica allau de poetes.
Hi ha audiència per a tan bona collita?
No la que hauria d'haver-hi, però n'hi ha, encara que siga mínima. Ara ens trobem també amb la dificultat que suposa la publicació, però han sorgit altres canals gràcies a la societat civil, a les noves tecnologies, als recursos personals i col·lectius...
Ha estat coincidència l'any Estellés i l'any Espriu?
Sí, clar que sí que ho ha estat per qüestió de dates. No obstant això, he de dir que aquestes dates fixes, ho són per raons polítiques i per la necessitat que tenen els polítics, de fer veure que es preocupen per la nostra cultura. De fet, jo vaig fer un poc de burla mitjançant un poema arran de l'any Ausiàs March... però efectivament l'any Estellés i l'any Espriu ha estat coincidència de dates.
--------------------------------------
Cinc cèntims sobre el personatge
Marc Granell dedica la seua vida a la llengua i a la literatura, no només com a poeta sinó com a corrector, traductor i animador de distints projectes editorials. Ha dirigit algunes de les col·leccions de poesia més ambicioses del país, on, a banda d'editar traduccions i autors ja coneguts, ha dedicat una atenció especial als autors joves, als quals aconsella i corregeix.
No només això: Marc Granell, ha recorregut de nord a sud, d'est a oest la nostra geografia per explicar la nostra literatura i comunicar la seua passió, la poesia, perquè una de les coses que més s'estima és llegir i comentar els seus poemes, per connectar i enraonar amb els virtuals lectors de poesia.
Així doncs, per a Granell, la poesia, la literatura, no és una distracció esporàdica o un simple joc estètic, sinó més aviat un ofici capaç de treballar constantment la sensibilitat.

Túmul de Rosa Lee Parks

MARC GRANELL
Si qui diu
de res
no serveix res
mira ara
el teu cos
fet pols de llum en la tenebra
i pregunta
quina eixa llum,
sap ja que un gest
pot ser prou per a vèncer,
coltell de foc,
el gel de tots els segles.

dimecres, 9 de gener del 2013

País Valencià? País Balear? Països? Catalunya!


El balearisme; eina de l'espanyolisme

FONT:
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4072061/bartomeu-mestre-balutxo-balearisme-eina-lespanyolisme.html


L'èxit de l'esquarterament és indiscutible. El valencianisme i el balearisme són, per tant, una victòria d'Espanya i, per això, els alimenta a consciència del gran benefici que li confereix la vella tècnica del 'divide et impera'.


Si la llengua de les Balears és la catalana, la cultura és la catalana, les tradicions són les catalanes i la història és la de Catalunya, Catalunya és l’única identitat. País Valencià? País Balear? Països? Catalunya!



Bartomeu MestreA banda la indiscutible realitat geogràfica de l'arxipèlag, les illes Balears i Pitiüses són territoris que, políticament i culturalment, no constitueixen cap ens amb entitat i identitat definides. Fan part, totes i cada una de les illes, de l'esquarterada nació catalana. Aquesta realitat objectiva no va poder ser esvaïda ni tan sols amb els decrets de Nova Planta. L'allau de dades i documents que  certifiquen la pertinença a la catalanitat és, per més que amagada, intensa i immensa. Tal era la dimensió, impulsada i multiplicada arran de la Renaixença, que, per fer-hi front, Espanya va inventar i atiar una hipotètica identitat mallorquina o balear. Aquesta pràctica ha deixat petjades inesborrables de la malifeta. El problema és que, els darrers anys, alguns hipotètics nacionalistes han oblidat la manipulació i han caigut en el parany de quatre potes.
Hi ha una realitat inqüestionable i és que Espanya no podria suportar enfrontar-se al conjunt de la nació catalana. L'èxit de l'esquarterament és indiscutible. El valencianisme i el balearisme són, per tant, una victòria d'Espanya i, per això, els alimenta a consciència del gran benefici que li confereix la vella tècnica del 'divide et impera'.
Referències a la identitat nacional de les Balears
El març de 1902, l'arribada a Mallorca de les despulles de Jaume III s'utilitzà políticament per afavorir un artificial sentiment balear anticatalà. Al darrere, hi havia la mà d'Antoni Maura i d’Alfons XIII. Els intel·lectuals illencs aprofitaren el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana per fer una proclama més enllà de la lingüística. Prat de la Riba ho descriu: ‘Alcover ha afirmat la unitat de Catalunya en declarar que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana.’ Pere Oliver i Domenge també se'n fa ressò: ‘Mossèn Alcover s’aixecà per demanar que, responent a la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans.’ Gabriel Alomar refermà el sentit unitari: ‘Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiva.’ Antoni M. Alcover persevera: ‘¿Som catalans els mallorquins? La nostra nacionalitat és la catalana; la nostra personalitat, si l’hem de recobrar, no l’esperem de la gent de Madrid, que no ens concediran mai altra categoria que la de provincianos. La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha d’esser amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa.’ El febrer de 1909, el Centre Català de Mallorca organitza un cicle de conferències sobre el fet nacional. Entre més, hi intervé Llorenç Riber: ‘Si no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per un doble vincle de germanor i d’història, ho hauríem de voler ser. Però és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs son pare, sempre el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment.’ El 1911, Gabriel Alomar publica l’assaig ‘Catalanisme nacionalista’, on deixa clar el concepte unitari de la identitat catalana.
I, de cop, brolla el balearisme!
El balearisme, com a unitat identitària, apareix l'any 1916 quan Lluís Alemany, cap del partit liberal, fa la conferència ‘La Mancomunitat balear’, on defensa un projecte d’ens limitat al conjunt de les Illes. A Menorca, els republicans rebutgen la tesi. El setmanari La Aurora publica un contundent editorial que combat i desfà la proposta per defensar que les Balears s’han d’integrar dins la Mancomunitat catalana. Lluís Alemany hi insisteix, distreu el vertader debat i aconsegueix que bona part d’intel·lectuals perdin energies i surtin a camí del pervers objectiu de presentar Catalunya enfront de Mallorca o les Balears. Ho denuncia, des de l’esquerra, Pere Oliver: ‘Sabut és que, a Mallorca, l’home conscient de l’esser nacional es diu catalanista i l’anticatalà, mallorquinista.’ I, des de la dreta, ho denuncia Joan Estelrich: ‘Si el mallorquinisme no pot esser oposat a balearisme, i balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme únic que s’ha d’admetre com a bo i raonable és el catalanista.’ Alemany està sol com un mussol en la seva croada, però el mes de juny de 1917 pren possessió de la presidència de la Diputació i ho aprofita per continuar teoritzant sobre la identitat balear, maquillada amb l’acceptació d’una llengua comuna amb Catalunya. Ara l’objectiu d’Alemany és obstaculitzar el retrobament nacional que propugnava la revista Mallorca, creada aquell any per Emili Darder. Lluís Martí, conciliador, intentà convèncer Alemany d’una entesa amb el Principat. Tot va ser inútil. En realitat, igual que abans Alexandre Rosselló o, a Eivissa, Pere Matutes, Alemany obeïa el dictat de Joan March, en Verga, que veia perseguit el contraban, sobretot quan Cambó ocupà el Ministeri d’Hisenda. L'anticatalanisme, a més d'interessos polítics, amagava els econòmics del futur patrocinador de Franco. També l'any 1917, sota la presidència de Guillem Forteza, es crea el Centre Regionalista a l'entorn del setmanari La Veu de Mallorca, des d'on Forteza ironitza contra l’invent del balearisme: ‘La personalitat balear del senyor Alemany, què ha d’esser? Una nació? Una regió? Una província? Un organisme administratiu?’ El 1918 Cambó remet una carta a La Almudaina per oferir col·laboració vers la unitat nacional, amb reconeixement de l’autonomia pròpia: ‘Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes.’ Des de Madrid detectaren l'alt risc d'aquella invitació i el diari El Heraldo publica un article alarmista: ‘En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente “forasters” y en Menorca “espanyols”. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de Españ.’. Joan Pons i Marquès replica: ‘Catalunya és una nació. I deixau-vos anar de literatures i regionalismes “sanos y bien entendidos”. Sense paliatius de cap casta, el fet és l’existència de Catalunya com a nació; aquest és el fonament de tot, fonament tan fort que permet afirmar que per sota les ruïnes de l’edifici actual de la causa catalana seguiria bategant l’esperit del poble presoner del dret i la llengua i el poder d’un altre poble, lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat.’ Tanmateix, Cambó acabà pactant amb Lerroux d’ajornar les reivindicacions nacionals. Una vegada més, al·legant l’obtenció de millores econòmiques, es renunciava a vindicar l’emancipació.
Amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el balearisme desapareix d'escena. Una prova més que només s'utilitza quan és necessari. La caiguda de la Dictadura permet, de nou, reivindicar la identitat. Ho fa l'Editorial de La Nostra Terra: ‘Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és, doncs, altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteisme vuitcentista. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta de Catalunya, i desvirtuar tot allò del regionalisme de Mallorca o del mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit.’ La Voz de Menorca publicà un conjunt d’escrits sobre la identitat per desmarcar-se de l'Estatut Balear. Amb referències històriques, Menorquit escriu: ‘Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit. [...] Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana.’
El 1931, a les Corts espanyoles, Gabriel Alomar vindica la federació de territoris i protesta perquè les Balears no puguin anar unides a Catalunya i amb el mateix estatut d’autonomia. Lluís Alemany, el balearista, és l’únic diputat mallorquí que s’hi oposa. Antoni Salvà escriu: ‘Mallorca no és altra cosa que una illa catalana. Negar la catalanitat de Mallorca és la prova més evident que no es tracta més que d’una manifesta i immotivada antipatia per Catalunya, que quasi tots acaben per confessar. Aquesta antipatia, conseqüència de l’atracció assimilista del centre de l’estat unitari, fomentada pel caciquisme polític de l’Espanya borbònica, no pot servir per a recolzar-hi cap argumentació. Els prejudicis no són arguments.’ El socialista Alexandre Jaume, a El Obrero Balear, se situa al costat d'Alomar i es referma en un escrit de joventut: ‘Era mi tesis, en aquel artículo, que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua, nuestra raza y nuestra historia nos ligaban a Cataluña. Que hablar de mallorquinismo era desconocer en absoluto la realidad viva del problema e inventar entidades artificiosas y fantásticas. Sigo aferrado a los mismos principios. Sigo luchando por la consecución de la ilusión que he acariciado durante toda mi vida; por la federación de esa región balear a la antigua nacionalidad catalana.’ El mes d’abril de 1934, fruit de la fusió d’Acció Republicana i el Partit Republicà Socialista, es constitueix Esquerra Republicana Balear i, des de la revista República, adverteixen: ‘I que no ens parlin de mallorquinisme oposat a catalanisme o a valencianisme, perquè el punt bàsic és l’afirmació de la unitat històrica, racial i lingüística. Catalunya no pot esser més que l’alter ego: la seva llengua és la nostra, la nostra història és la seva, el seu pensament, el nostre pensament.’ L'any 1936, arran de la victòria de la Cruzada Nacional contra el separatisme, tornen esvair-se els intents de promoure una identitat balear.
A tall de conclusió
La pertinença nacional és determinada per un conjunt de factors que, tal com accepten els cànons convencionals de la historiografia, són els eixos definitoris d’un poble: la llengua, les tradicions, la cultura, la història i, fins i tot, la connexió geogràfica. Si la llengua de les Balears és la catalana, la cultura és la catalana, les tradicions són les catalanes i la història és la de Catalunya, Catalunya és l’única identitat. País Valencià? País Balear? Països? Catalunya!
La identitat balear és un invent de fa cent anys que abona l'esquarterament. Es fonamenta en la creació de símbols regionals (banderes, himnes, diades i entitats balears) com a factors de separació. Dit això, tan evident, cal advertir que no és un fet aïllat de les Balears. Quina és la identitat nacional catalana? El conjunt de Catalunya té el mateix problema amb la simbologia! S'anuncia, com a gran esdeveniment ‘nacional’, la commemoració de l'11 de setembre de 2014, com a referència al 1714, una data barcelonina que obvia que, a partir d'Almansa, Xàtiva, Lleida i més poblacions cauen el 1707 o que Mallorca no capitularà fins el juny de 1715. Ens movem amb referències regionalistes. Quin és l'himne nacional? Quina és la festa? Quin és el projecte nacional? És cert i evident que els qui defensen una identitat balear són uns ignorants (la tesi gradualista no ha reeixit i l'exemple d'Irlanda del Nord ho certifica) o són uns manipuladors, però no difereixen gaire dels regionalistes valencians o dels principatins, amb actituds inconscients similars, que multipliquen els efectes de la divisió. Que, en definitiva, d'això és tracta!
Bartomeu Mestre i Sureda, 'Balutxo' (bloc de +VilaWeb)
(*) Totes les dades i citacions són extretes del meu llibre ‘La identitat reeixida’ (Palma, 2002).