Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dimarts, 22 de maig de 2018

MANIFEST DELS CDR DAVANT LA DECISIÓ DE MANTENIR EL 155

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Exposició a Brussel·les: Urnes d’un art lliure.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
El 15 de juny s’obrirà a Brussel·les una exposició dels recipients on els catalans van votar l’1-O, intervinguts creativament per 55 artistes


Les urnes del referèndum de l’1-O continuen tenint vida. Ara han agafat vida artística gràcies a una iniciativa del Comitè de Solidaritat Catalana de la Catalunya del Nord. Un grup d’aquests recintes de plàstic han estat intervinguts per creadors de diverses disciplines que s’han inspirat en la potència simbòlica de la jornada electoral històrica i en la insòlita repressió policial que van patir centenars de persones quan intentaven dipositar el seu vot. Els humils contenidors s’han transformat en objectes de poderós valor artístic que formaran part de l’exposició 55 urnes per la llibertat, que s’inaugurarà el 15 de juny a l’església de Béguinague, de Brussel·les.
Els dos comissaris de la mostra, la historiadora i crítica d’art Fina Duran i Esteve Sabench, conservador assistent del Museu de Ceret, remarquen que amb la seva nova significació les urnes s’han erigit en “crits d’alarma sobre el que ha succeït”. S’editarà un catàleg, introduït pel president Carles Puigdemont, en què diverses veus intel·lectuals analitzaran els fets. Vicenç Altaió, Joan Maria Minguet, Xavier Antich, David Fernández, Vicenç Partal i Joan Becat signaran els textos. Els mateixos artistes reflexionaran sobre el sentit de les seves obres. I tant en la mostra, el muntatge de la qual ha gestat Jordi Tolosa, com en el llibre, dissenyat per David Torrents, s’hi incorporarà un reportatge fotogràfic de Georges Bartoli, l’enviat del diari Le Monde per cobrir l’1-O.
Després de Brussel·les, on s’estaran fins al 31 de juliol, a les urnes els espera un llarg recorregut. El 30 d’agost es desplaçaran fins a la Casa de la Catalanitat de Perpinyà. I, a partir d’aquí, faran ruta tant internacional (s’estan lligant dates per a Berlín i Londres) com nacional (hi ha un munt de localitats que han mostrat interès per ensenyar-les: València, Girona, Manresa...). L’1 d’octubre del 2019, primer aniversari del referèndum, el passaran a Barcelona i s’integraran en un gran projecte expositiu organitzat pel consistori de la capital del país.
Acabat el viatge, a les urnes encara se’ls ha encomanat una última missió. Es promourà una subhasta i tots els diners que es recaptin es destinaran a la caixa de solidaritat per ajudar les famílies dels presos. Les vendes del catàleg també serviran per a aquesta causa. Totes les persones que s’han involucrat en aquesta aventura ho han fet de manera desinteressada, començant pels mateixos artistes, que han donat els seus treballs. La flama de l’1-O, fita de la mobilització ciutadana, no s’apaga.


Els artistes, amb la democràcia

Els 55 creadors que s’han avingut a participar en l’exposició són: Franc Aleu, Nora Ancarola, Miquel Arnaudiès, Biel Barnils Carrera, Jacquie Barral, Núria Batlle, Pere Bellès, Fabien Boitard, Danièle Busquet, Tom Carr, Francesca Caruana, Pascal Comelade, Roger Cosme Etève, Joël Desbouiges, Quim Domene, Philippe Domergue, Pep Duran Esteva, Ignasi Esteve i Bosch, Joan Fontcuberta, Marc Fourquet, Gabriel, Jesús Galdón, Jordi Isern, Salvador Juanpere, Patrick Jude, Emmanuelle Jude, Brigitte Kühlewind Brennenstuhl, Delphine Labedan, Lola Lasurt, Antoni Llena, Anna Llimós, Francesca Llopis, Assumpció Mateu, Odile Marot, Enric Mauri, Carme Miquel, Pere Noguera, Gilles Olry, Frederic Perers, Enric Pladevall, Xevi Prat, Jaume Ribas, Antònia Ripoll, André Rober, Dolors Rusiñol Masramon, Esteve Sabench, Gerard Sala, Carme Sanglas, Claret Serrahima, Servand Solanilla, David Torrents, Francesc Torres, Montse Vendrell, Christian Vila i Marga Ximenez.

Font: Urnes d’un art lliure | Maria Palau | barcelona | Art | El Punt Avui | Notícia


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 21 de maig de 2018

Des de quan parlem català? | Marc Pons

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Marc Pons 
Foto: Abadia de Sant Pere, Salzburg (Àustria) 


El català és una llengua originària del llatí. Com el castellà, el francès, el portuguès, l’occità i una dotzena llarga de llengües més. El català, a grans trets, és el resultat d’una evolució particular del llatí sobre un territori concret. Com totes les altres. Però, en quin moment es produeix el trencament? Dit d’una altra forma, en quin moment deixa de ser llatí i passa a ser català? Les fonts documentals revelen que a la centúria del 800 —fa dotze segles— la llengua que es parlava a les cases i als carrers dels comtats francs del Rosselló, de l’Empordà, de Cerdanya i d’Urgell (la Catalunya vella) ja no era llatí. L’eclesial Concili regional de Tours(França), celebrat l’any 813 sota el regnat polític de l’emperador Carlemany, ens marca un punt de partida: va dictar la disposició, efectiva arreu de l’Imperi franc, imposant la prèdica en “rusticam Romanam linguam aut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur”, és a dir, en la llengua vulgar romana i en la germànica popular.

El fals mite de la “unidad lingüística

Per a entendre les causes que expliquen el trànsit del llatí al català ens cal remuntar-nos a uns quants segles abans. I posar de relleu que la unitat lingüística de l’Imperi romà és un fals mite. I l’extrem occidental d’aquell imperi no va ser una excepció. La península Ibèrica tampoc va ser mai una unitat lingüística. La investigació filològica contemporània ha demostrat que a la Hispània romana (segles II a.C. a V d.C.), es parlaven un mínim de quatre dialectes del llatí notablement diferenciats. A més de les llengües autòctones que havien resistit la romanització. Tan notablement diferenciats, que els seus parlants, per a entendre’s, havien de recórrer al llatí acadèmic. Segons els professors Josep Maria Nadal (de la UAB) i Modest Prats (de la UdG), durant l’època de dominació romana, a la península coexistirien quatre diferenciats dialectes del llatí, els dominis dels quals es corresponien, aproximadament, a les províncies administratives i militars romanes: Tarraconense, Cartaginense, Baetica i Lusitania.
Mapa de les divisions conventuals romanes. Kiepert, 1893. Font Biblioteca Nacional de España
Mapa de les divisions conventuals romanes. Kiepert, 1893 / Font: Biblioteca Nacional d'Espanya

El llatí tarraconense, arrel del català

Aquest detall és molt important per entendre el procés de formació del català. Els romans, quan van posar els peus i les urpes a la península (a partir del 218 a.C.), van dividir el territori en funció a unes realitats culturals existents: els pobles nord-ibèrics, els tartessis, els proto-bascos i els cèltics. La província Tarraconense, que abastava els territoris de les actuals Catalunya, Aragó i meitat nord del País Valencià, es corresponia al mapa de les nacions nord-ibèriques, culturalment diferenciades de la resta de tribus peninsulars i continentals. Però encara és més sorprenent observar el mapa romà de les subdivisions provincials: el traç del conventus Tarraconense —una de les quatre unitats administratives de la província— es corresponia, sorprenentment, al territori que mil anys més tard es convertiria en Catalunya. I això explica que el llatí que es va imposar sobre aquesta base cultural, la dels pobles nord-ibèrics, per força seria adquirit amb uns girs singulars, i per força hauria d’evolucionar d’una forma particular.

El llatí dels legionaris, arrel del català

Dit això, hi ha un altre element sumat —molt important— que contribuiria a eixamplar aquestes diferències: els elements que van introduir el llatí. Les fonts historiogràfiques revelen que a la Tarraconense el llatí va ser introduït per legionaris romans procedents del sud de la península italiana. D’aquells territoris que, mil anys més tard, es convertirien en els regnes de Nàpols i de Sicília i que, curiosament, formarien part de l’edifici polític medieval de la Corona d’Aragó. Casualitats o no, per contra, la Baetica, la Cartaginense i la Lusitania, serien llatinitzades per les pròpies elits autòctones, que a l’ensems ho havien estat per elements cultes de l’administració romana. Allò tan vell de pactar amb el dimoni per no perdre el patrimoni. I això no vol dir que al centre, sud i nord de la península no hi hagués legionaris. N’hi havia i molts. Vol dir que la Tarraconense va estar més intensament militaritzada, tant per raons geoestratègiques (era una connexió territorial), com repressives (era el territori que més s’havia resistit a la conquesta).
Mapa de la divisió política de la península a l'Alta Edat Mitjana. Font Wikipedia
Mapa de la divisió política de la península a l'alta Edat Mitjana / Font: Wikipedia

El llatí acadèmic, única llengua comuna... dels qui la parlaven

Així doncs, s’entén per què el llatí que es parlava a les cases i als carrers —ja al segle II, l’etapa de plenitud de l’Imperi romà— estava tan fragmentat que apuntava a la formació de diferents llengües. Fins al punt que un comerciant de Tàrraco que anava a Hispalis (Sevilla) o a Toletum (Toledo) a vendre el seu producte havia de recórrer al llatí acadèmic. En el ben entès que hi tingués competència. En canvi, si anava a Barcino (Barcelona), a Emporion (Empúries), a Ilerda (Lleida), a Dertusa (Tortosa), a Saguntum (Sagunt), a Valentia (València), o fins i tot a Ruscino (Perpinyà) o Caesaraugusta (Saragossa); podia gestionar els seus negocis en el seu dialecte “vulgar”. El decurs del temps i la independització de les províncies romanes (allò que, eufemísticament, se li diu “ensorrament de l’Imperi romà”), a partir del 476 d.C, no faria més que eixamplar l’esquerda, tant entre el llatí acadèmic (el del poder i de la cultura) respecte als llatins vulgars (els de les cases i dels carrers); com les diferències entre els dialectes llatins provincials.

L’ombra de Flavius Paulus

Tot i això, en cap cas es pot afirmar que cap a l’any 500, amb el record llunyà del que havia estat l’Imperi romà, els habitants de l’antiga província Tarraconense tinguessin consciència que parlaven una llengua pròpia i diferenciada. Els professors Nadal i Prats expliquen que la revolta fallida de Flavius Paulus de l’any 672, que aspirava a crear un estat independent sobre els conventus Tarraconense i Narbonesa (actuals Catalunya i Llenguadoc) —respecte a la monarquia visigòtica de Toledo— podia tenir un component cultural, però sempre afegit als motius econòmics principals. Mai seria el nervi d’una reivindicació identitària. En canvi, expliquen que el que va passar poc després sí que seria determinant. L’any 711, els exèrcits àrabs envaïen la península. La rapidesa i efectivitat d’aquella conquesta revela la fragilitat, fins i tot la negació, ideològica d’un estat visigòtic que, únicament, era sustentada per les oligarquies de l’eix Toledo-Mèrida-Sevilla.
Mapa de l'Imperi franc. Font Enciclopčdia
Mapa de l'Imperi franc / Font: Enciclopèdia

El mestissatge occità

I això revela que al nord del Túria la ideologia hispanista de sant Isidor de Sevilla (560-636) no se l’empassava ningú. Qui podrien explicar-ho serien les elits hispano-visigòtiques de la Tarraconense que, no escarmentades amb l’experiència fallida de Flavius Paulus (672), van pactar amb el general àrab Mussa ibn Nussayr derrocar la monarquia toledana (711). El que va passar a continuació és ben conegut. Però en un àmbit geogràfic més “català”, tindria uns efectes que serien decisius per a la formació definitiva de la llengua. La col·laboració àrab, convertida en invasió, provocaria un èxode formidable de potentis (oligarques) de la Tarraconense —amb totes les seves extenses xarxes clientelars (esclaus, jornalers i arrendataris)— cap al regne dels francs (717-725). Més concretament, cap a la Septimània, que era el nom que havia pres l’antiga Narbonense; és a dir, l’actual Llenguadoc. Durant un segle aquells hispani van conviure i es van mestissar amb els franci; i el seu llatí vulgar es veuria notablement influït per aquella experiència.

Carlemany i el català

Quan els sobirans francs Pipí i Carlemany (742-814) van portar a terme l’annexió del territori entre els Pirineus i el Llobregat i van crear els comtats catalans dependents (752-801) van recórrer als descendents d’aquells hispani que, un segle abans, havien escapat de la invasió musulmana. Amb la particularitat que l’any 752 (annexió de Perpinyà), el 785 (Girona), el 792 (Cerdanya i Urgell), o el 801 (Barcelona) ja no eren tan hispani com un segle abans. Si és que ho havien estat mai. El mestissatge havia estat definitiuen la construcció d’una entitat cultural i lingüística pròpia. I les fonts, reveladorament, els anomenen “francs”. És en aquest punt on les que en un futur s’anomenaran llengües catalana i aragonesa (originàries del mateix solar nord-ibèric) se separarien per sempre. Aquells “francs” eren el resultat d’un intens mestissatge amb les comunitats del sud dels dominis carolingis. Mentre que els aragonesos, durant aquell segle, havien fet el camí amb els navarresos, descendents de les nacions proto-basques.
Mapa de la divisió política de la península a l'any 1000. Font Wikimedia
Mapa de la divisió política de la península a l'any 1000 / Font: Wikimedia

Occità i català

Aquest havia estat el gran cavall de batalla de la filologia tradicional espanyola. No es reconeixia, més per qüestions ideològiques que acadèmiques, que el català —com l’occità o el francès— era una llengua del tronc gal·loromànic. I s’afirmava, amb despòtica rotunditat, que el “dialecto catalán” era un sistema lingüístic del tronc iberoromànic —com l’aragonès, el castellà, l’astur-lleonès, el gallec o el portuguès—. En canvi, la filologia contemporània, arreu del món, ha demostrat a bastament el contrari. També la investigació historiogràfica revela l’existència d’un llatí vulgar propi i diferenciat als comtats catalans de la centúria del 800 (dependents del poder franc) emparentat amb el dels dominis meridionals de l’Imperi de Carlemany (marquesat de Gòtia i comtats de Tolosa, Roerga, Gavaldà i Auvèrnia). Aquells catalans que encara no sabien que ho eren, amb la seva llengua, es convertirien en el capital humà que repoblaria el país i absorbiria les petites comunitats no exiliades que havien resistit la feble dominació musulmana.
Font: Des de quan parlem català?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 20 de maig de 2018

Què és ser supremacista? | David Miró

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



El nou president de la Generalitat, Quim Torra, ha estat acusat de supremacista per uns tuits i uns articles on, entre altres coses, atribuïa un seguit de característiques a un col·lectiu nacional definit com "els espanyols". De fet, ja fa temps que l'adjectiu 'supremacista' es fa servir per desqualificar l'independentisme en general, una estratègia que ara s'ha intensificat arran el nomenament de Torra. Però què és ser supremacista? Si anem a les enciclopèdies de referència, per exemple la Britànica, veiem que aquest concepte fa referència als partidaris de la supremacia de la raça blanca que sovint han fet servir la violència per assolir els seus objectius. Un cop llegits els tuits i els articles de Quim Torra, que efectivament poden ser qualificats de nacionalistes, essencialistes o nostàlgics (i debatre sobre la idoneïtat del seu perfil en aquest moment històric), difícilment es pot defensar que encaixen en la definició de supremacista. No he llegit cap frase de Torra on es defensi una superioritat racial catalana respecte a l'espanyola, malgrat que, imitant els seus admirats escriptors dels anys 30, faci servir de manera lleugera el concepte 'raça' (atribuït en aquest cas a una suposada cabra socialista) o a l'ADN.

El que sí que fa Torra, i tots els nacionalistes del món, és generalitzar respecte als grups nacionals, i habitualment aquesta caracterització s'ha de circumscriure a les elits governamentals del col·lectiu en qüestió. Així, quan Torra afirma que "els espanyols només saben espoliar", el que està dient és que la política seguida per la Corona espanyola al llarg dels segles sobre els territoris que ha anat conquerint o controlant ha estat bàsicament orientada a extreure'n recursos. I aquí es podria incloure la mateixa Castella com a víctima, per cert. Es pot estar a favor o en contra d'aquesta afirmació, però en trobaríem de semblants en qualsevol manual d'història de qualsevol grup nacional. En aquest sentit, i estrafent la famosa sentència planiana, no hi ha res més semblant a un nacionalista català que un nacionalista espanyol.

El 'Manifiesto por la lengua común' arribava a demanar que es rebaixés la presència de les llengües cooficials en l'espai públic per no molestar aquells que volen fer la seva vida totalment en castellà

Ara bé, si estem d'acord que el supremacisme racial és pràcticament marginal en la societat espanyola i catalana (bàsicament practicat per grups d'extrema dreta ultraespanyolista), sí que existeix una variant supremacista especialment preocupant: la lingüística. Aquest supremacisme consisteix a considerar que hi ha una llengua superior a la resta i que, per tant, els seus parlants tenen uns drets que els parlants de les altres no tenen. Es defensa una asimetria legal, de caràcter neocolonial, que condueix al que podríem definir com a "dret a no saber". Així, per exemple, en l'anomenat 'Manifiesto por la lengua común' que es va fer públic el 2008 es defensava el dret dels castellanoparlants monolingües que vivien en un territori amb llengua pròpia i cooficial a no haver-la d'aprendre més enllà del mínim necessari "per conviure educadament amb la resta" (!). El manifest arribava a demanar que es rebaixés la presència de les llengües cooficials en l'espai públic per no molestar aquells que volen fer la seva vida totalment en castellà. Si això no és supremacisme lingüístic, s'hi assembla molt.

Doncs bé, aquest tipus de pensament és el que hi ha darrere, per exemple, de l'última proposta sobre llengua de Ciutadans: retirar el requisit lingüístic a la funció pública, de manera que es defensa el dret dels funcionaris a "no saber" la llengua dels ciutadans que han d'atendre. D'altra banda, quan Inés Arrimadas parla des de la tribuna del Parlament només en castellà no té un efecte neutre sobre els que tenen el castellà com a llengua habitual. El missatge que trasllada és: "Si sou llestos i intel·ligents com jo podeu aprendre català, però si no ho feu tampoc passa res. A Catalunya puc ser la cap de l'oposició parlant només en castellà".

En canvi, cal subratllar el compromís que sempre va tenir i manté amb el català l'expresident de la Generalitat José Montilla. Montilla sempre va utilitzar el català al Parlament tot i parlar-lo de manera sensiblement pitjor que Arrimadas. Ho feia, arriscant-se a ser ridiculitzat, perquè pensava que el català està en inferioritat de condicions respecte al castellà i, a més, ha de ser la llengua de cohesió social a Catalunya. I ho ha tornat a fer ara quan, en ple debat sobre la fractura social, ha participat en l'espot de Plataforma per la Llengua a favor del català. Algú li ha agraït, per cert, el gest?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 19 de maig de 2018

Per què segueixen a la presó? | Empar Moliné

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El jutge Llarena, el que diu que no pot anar tranquil pel carrer perquè “se’l miren set vegades en cada cantonada” (ni sis, ni vuit), hauria d’enviar una nova euroordre a Brussel·les, perquè la que va enviar li ha estat retornada en forma de tovalloleta, d’aquelles que et posen als restaurants xinesos, en un platet, que quan hi tires aigua creixen.
Però si l’enviés hi hauria de posar nova teca, de manera que potser no ho farà.
Preguntem-nos un cop més com és que, si els consellers i el president que van marxar d’Espanya estan lliures i podran voltar per tot el món excepte pel regne on vivim i tributem, no ho estan els que no van marxar i van entregar-se a la justícia (del regne on vivim i tributem).
¿Per quina raó, si fins i tot Pedro Sánchez ara diu que s’ha de “refer” la definició del delicte pel qual se’ls acusa, no els deixen lliures?
La raó de fons diria que és el nostre estat d’ànim.
Si els deixen lliures, com hauria de ser en una democràcia del tot, la pujada d’endorfines de la població seria increïble.
Imagineu l’esclat al carrer, les abraçades, l’alegria, la celebració de la primavera.
I imagineu, paral·lelament, els morros de tots els dolents (n’hem de dir així: ho són) que ara els volen tancats a la torre per no veure’ls i així pensar que no existeixen.
Imagineu les entrevistes, les mostres de suport, els pastissos, les flors.
No s’ho volen permetre.
No poden.
Però hi ha el motiu judicial.
No els deixem anar perquè se n’anirien a l’estranger i allà serien lliures.
No van marxar a l’estranger i no són lliures.
Si ho haguessin fet, no els haurien de deixar anar perquè no haurien anat a la presó.
Ara que no són lliures, no els deixen anar perquè no ho siguin.
Potser ja va sent hora que els que formen l’estat espanyol, des del rei a Pedro Sánchez, es preguntin com és que sempre hi ha gent que vol marxar.
Com més curt lligues el gos més estira la cadena.

Empar Moline 

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 18 de maig de 2018

10 grans empreses que han establert seu a Catalunya en ple procés

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Carlota Serra 
Foto: ACN


Tot i les amenaces de l'Estat sobre la fuga de seus "per culpa del procés", les empreses segueixen apostant per Catalunya com un dels centres europeus de referència per establir-hi les seves seus, plantes productives, centres d'atenció al client, centres d'innovació i un llarg etcètera. De fet, des de principis de l'any passat, diverses grans empreses i multinacionals reconegudes han decidit instal·lar-se a Barcelona o rodalies, tot la inestabilitat política i social. 
Començant per Facebook, que la setmana passada va fer públic que establiria el seu centre per combatre les fake news, i acabant amb King, la gran empresa que hi ha darrere els coneguts videojocs com Candy Crush oFarm Heroes, hi ha una llarga llista d'empreses que prenen les mateixes decisions. Fins i tot empreses espanyoles, com Limpiezas Las Nieves. Des d'El Nacional n'hem fet una llista de 10, i hem parlat també amb experts del sector per interpretar aquesta realitat. 

Una aposta clara per Catalunya

Catalunya compta amb un teixit empresarial fort, i les empreses d'arreu ho saben. Marie Laure Fenet, directora de l'agència de Barcelona de la consultora immobiliària Savills Aguirre Newman, la qual té la comercialització en exclusiva de la Torre Glòries, propietat de la socimi Merlín Properties i on Facebook hi instal·larà el seu centre de fake news, ens ho avança: "Les empreses veuen Barcelona com una ciutat molt atractiva sobretot per caçar talent, i cada vegada en són més les que busquen venir aquí".
I no només això, sinó que "si les empreses han de triar entre Barcelona i Madrid, la capital catalana sempre 'tira més', principalment pel lifestyle", és a dir, la qualitat de vida, el clima i la posició geogràfica, entre d'altres coses. "Barcelona té totes les avantatges d'una capital sense ser-ho", explica Fenet. 

Les empreses "han perdut la por"

Marie Laure Fenet afirma que les úniques preocupacions es van donar els mesos d'octubre i novembre de l'any passat, just després del referèndum de l'1-O, la violència policial i els primers presos polítics. "Però en el moment que s'ha entès que Catalunya no vol sortir d'Europa, sinó al contrari, que Catalunya demanava suport europeu, les empreses han perdut la por". De fet, segons Fenet, "aquestes empreses veuen el conflicte com quelcom local i nacional". 
La tendència creixent d'aquest darrer any d'empreses que busquen tenir oficines a Catalunya no aturarà, segons Fenet. "Només durant el primer trimestre del 2018 ja s'han absorbit 92.000 metres quadrats d'oficines a Barcelona i rodalies", explica la directora. "Al centre de la ciutat -és a dir, excloent la zona del 22@- només hi queda un 1,4% de disponibilitat". 
A més, de l'espai disponible que hi ha previst que surti, "un 60% ja està prellogat". De moment, la Torre Glòries és on hi ha una major disponibilitat, "però a més de CCC, l'empresa titular de les oficines que donaran servei exclusiu a Facebook pel centre de les fake news, ja tenim diverses negociacions avançades en aquest edifici amb altres empreses, totes tecnològiques". 
Amb tot, una llista de les empreses més importants que han donat el pas, són les següents: 

1. Facebook

Aquesta setmana, l'empresa de Mark Zuckerberg va anunciar una bomba per Catalunya: ha triat la Torre Glòries de Barcelona per localitzar-hi un centre per combatre les fake news. Cal deixar clar, segons explica Fenet, que el titular del contracte és una altra empresa, Competence Call Center (CCC), que donarà servei exclusiu a Facebook en aquest centre del 22@. 
Sobre aquest moviment, fonts properes a l'operació asseguren que la primera visita a la Torre Glòries es va fer el 4 de gener, i en cap moment han parlat del procés.

2. Enerkem i Suez

Es tracta de dues empreses importants en el sector del tractament de residus. Enerkem, canadenca, i Suez, francesa, ja han començat els tràmits per instal·lar a El Morell (Tarragona) una planta de transformació de residus pionera a tot Espanya, que comportarà una inversió inicial de 250 milions i crearà un total de 900 llocs de treball, entre el procés de construcció i d'activitat. És també una notícia d'aquesta última setmana, i ja només falten els últims permisos de la Generalitat per tirar-ho endavant. 

3. Amazon

La gegant del comerç electrònic va tornar a triar Barcelona per instal·lar-hi un centre per donar servei a les petites i mitjanes empreses (pimes) d'Espanya, França i Itàlia que venen a través d'Amazon Marketplace. El lloc triat va ser el 22@, i va obrir les seves portes el 23 d'abril d'enguany, coincidint amb Sant Jordi. 
Però no és la primera vegada que Amazon tria Catalunya per fer-hi una inversió cabdal: l'octubre del 2017, Amazon ja va obrir un centre logístic important al Prat del Llobregat, en el qual també s'hi fan visites guiades. 

4. King

L'empresa britànica, propietàries de coneguts videojocs com Candy Crash o Farm Heroes, ja tenia la seu a la capital catalana, però el gener del 2018 va anunciar que la canviava de lloc, dins la mateixa ciutat, però a un edifici més gran, de 9.000 metres quadrats i també a la zona del 22@.  La raó: convertir aquesta seu en el hub de l'empresa al sud d'Europa. Una aposta clara per la ciutat. Segons Fenet, aquesta empresa "ha crescut molt des que està al 22@". 

5. Satellogic

Es tracta de la gran empresa argentina, líder en tecnologia de microsatèlits d'imatges d'alta resolució. Satellogic també ha escollit Barcelona, concretament el 22@, com a localització per la seva seu europea. De fet, aquesta s'inaugurarà el proper 17 de maig, d'aquí menys d'una setmana. 

6. WeWork

Barcelona és també un punt referencial pel coworking, un fet molt atractiu per les startups. Lluny de Londres, que és la primera ciutat mundial en coworking, Barcelona ja supera Madrid en aquest tipus d'espais. WeWork, una de les principals empreses especialitzades en oferir aquest tipus d'espais, va confirmar el setembre passat la seva arribada al 22@, concretament a l'edifici Luxa Gold, veí d'Amazon. 

7. IGG

El gegant asiàtic IGG, desenvolupador mundial de videojocs, també va apostar per la capital catalana per establir-hi el seu primer hub en el negoci europeu, en què opera a Espanya, França, Itàlia, Regne Unit i Alemanya. La xinesa va venir a Barcelona a principis del 2018 amb la intenció d'atraure talent, i espera comptar amb un equip de 60 persones -va arribar amb 23- a finals del 2018. 

8. PepsiCo

El parc d'oficines World Trade Center Almeda Park, a Cornellà de Llobregat, compta també, des d'aquest any, amb PepsiCo, la distribuïdora de marques com Lay's, Cheetos, Pepsi o Gatorade. Fins fa poc, l'empresa tenia seu al carrer Tarragona de la ciutat de Barcelona, però va decidir fer aquest moviment en la mateixa línia que King. 

9. Hawkers

Hawkers, empresa alacantina famosa per la comercialització d'ulleres de sol a través de les xarxes, ha seguit els passos d'Amazon, i també va prendre la decisió d'instal·lar-se al 22@ per fer créixer la seva companyia. 

10. Scopely

La plataforma nord-americana de jocs Scopely va anunciar, durant l'octubre del 2017, que tenia previst invertir entre 2 i 3 milions d'euros en una nova seu a Barcelona, la primera de la companyia fora dels Estats Units, amb la intenció que aquesta es converteixi en la seu europea de la companyia. 
Font: Font: 10 grans empreses que han establert seu a Catalunya en ple procés

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 17 de maig de 2018

Si voleu entendre els propers 10 anys, estudieu Catalunya

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Vanessa
Junqué



El millor que té aquesta gent és que el dany el converteixen en unes "Birres per la República", la injustícia la transformen en un "St. Esteve de les Roures", la frustració la comparteixen en manifestacions que meravellen el món.
Un moviment social és un grup no formal d'individus o organitzacions que té com a finalitat el canvi social. Durant el segle XIX, el concepte de moviment social estava lligat a un tipus de canvi social particular i a una fi específica, així com a una identitat en concret i a un grup social en particular. Al llarg del segle XX, el terme va començar a utilitzar-se per englobar moviments que se situen en diferents contextos, en esferes tan diferents com la cultural, social, política, econòmica o personal, i la composició inclou a classes, sectors o col·lectius.
La comunitat internacional encara ha de reconèixer que Catalunya ha estat testimoni d'una revolució sense precedents que va començar molt abans del referèndum i que està assentant les bases de la democràcia participativa a nivell mundial.
Els fonaments que recolzen aquesta “revolució catalana”, (a part de les declaracions de Bill Clinton l’any 2001): "The future will be Catalan or Taliban) són d’una profunditat molt més gran de la que puc escriure en aquestes línies, però si es vol estudiar el model de participació ciutadana i l’apoderament dels pobles en l’Europa del s. XXI, s’ha d’estudiar molt bé el que està passant a Catalunya en els àmbits polític, econòmic i social: 

Coordinació pacífica des de la política

En l'àmbit polític, hi ha dos grups clau: Òmnium Cultural, fundada per preservar la cultura catalana enmig de la persecució durant la dictadura franquista el 1961 i Assemblea Nacional Catalana (ANC), constituïda el 2011 com una organització transversal i unitària amb l'objectiu d'aconseguir la independència de Catalunya a través de mitjans democràtics i pacífics. La clau d'aquestes campanyes és la reivindicació activa i pacífica de tot un poble. 

Economia solidària i cooperativa

La Xarxa d'Economia Solidària (XES) és una organització que defensa un sistema econòmic respectuós amb les persones, el medi ambient i els territoris que funciona sota criteris democràtics, d'horitzontalitat, transparència, igualtat i participació que va començar a gestar-se als anys 90 i que ja està formada per més de 300 entitats. Un dels projectes més destacats en l’àmbit cooperatiu ha estat Som Energia, una cooperativa de consum d'energia verda sense ànim de lucre que comercialitza i produeix energia d'origen renovable. No és estrany que els arquitectes, psicòlegs o advocats s'uneixin als principis de cooperació, així com els productors de residus, fusters, pagesos del món dels vins i de les oliveres, dissenyadors gràfics i fins i tot banca local i serveis d'assegurances. Catalunya té una cultura de cooperació enorme. 

Assemblees ciutadanes

Els Comitès de Defensa de la República (CDR) són grups sorgits el 2017 dels pobles, ciutats i barris de tot Catalunya amb l'objectiu de protegir les urnes i les escoles per a la realització del referèndum d'independència l'1-O i que actualment compten amb unes 285 assemblees locals, de barri i sectorials que lluiten contra la repressió i pel compliment del mandat democràtic des de la no-violència. Tot un exemple d'organització ciutadana.  

(I tot amb tecnologia i sentit de l'humor)

No només el funcionariat i la ciutadania van defensar el seu dret legítim; des de les xarxes socials fins a les aplicacions de missatgeria encriptades, l'1 d'octubre va ser una jornada democràtica impulsada per la tecnologia
Voldria destacar també el sentit de l’humor col·lectiu que s’ha demostrat amb el fenòmen “Sant Esteve de les Roures”, capaç de transformar la injustícia en una enginyosa crítica social formada per milers i milers de ciutadans i ciutadanes a Twitter.
Segons la UNESCO, els camperols catalans van fer la primera revolució social moderna en la història de la humanitat. Tornem a fer història?


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 16 de maig de 2018

Supremacista!, va dir el supremacista | Marta Rojals

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Aquest cap de setmana ha estat impossible de distingir una piulada d'un acòlit de Cs o del PP d'una de gent del PSC o dels comuns: la unitat d'Espanya quedava condensada en la unitat de reacció en l'universal»



A les sèries polítiques que ens arriben dels Estats Units, el Regne Unit, Dinamarca, o on sigui que gastin una democràcia avançada, hem vist mil vegades com tomben un candidat a la cosa pública remenant la brossa del seu passat. En una que em ve al cap, The Good Wife, diferents candidats a diversos càrrecs es feien investigar per ser conscients dels seus punts dèbils i avançar-se als atacs futurs de l’oposició. De vegades, sortia una merda tan compromesa que el candidat ja es retirava abans de començar, entenent que representava una gent, un col·lectiu o un interès superior que bla, bla, bla.

Pensant en aquestes sèries, recordo l’impacte de la primera vegada que es van fer córrer les famoses piulades de Quim Torra. En recordo l’impacte, i no tant si les van treure a l’època que havia de dirigir el Born Centre Cultural o més tard, en ocasió de la presidència d’Òmnium. En tot cas, la taca d’oli es va escampar a ambdues institucions, i ja en aquell moment hi van sucar pa amb entusiasme des de l’extrema dreta fins als avui dits ‘equidistants’. I així fou que dos espais del catalanisme (cadascun amb la seua naturalesa, intento ser succinta) van entrar amb aquesta presentació a les llars de molts ciutadans que no havien sentit parlar mai del setge de Barcelona o que coneixien Òmnium de sentir-lo qualificar de ‘chiringuito barretinero de subvencionaos’ o similar. Aleshores, si cap reticent podia tenir gens d’interès per a acostar-se a la història o la cultura del seu país a través d’aquests espais, segons per quins canals s’informés, li’n devien acabar de passar les ganes i per sempre més –això últim ja ho dic jo.

Per aquest motiu, quan el president Puigdemont va anunciar el nom de Quim Torra per a aquesta etapa que encara no sé com qualificar, em va venir automàtic aquell episodi de les piulades i em va caure el front als dits. No podia ser. No podia ser que recarreguéssim aquesta munició esgotada i la tornéssim a oferir a l’adversari, com si li fes cap falta. Vaig entrar a Twitter amb cara de mossegar llimones i, en efecte, la maquinària ja s’havia posat tota en marxa: ja tornaven a córrer, veloços i ressuscitats, recopilatoris i mems de les velles piulades; tornaven a sortir els articles, les entrevistes, els subratllats descontextualitzats; tornaven a atribuir-li textos sense signar difosos per okeidiarios i alertes digitals, virals. I, evidentment: tornaven a sucar-hi pa, ara un pa de quilo, amb la llesca plana, els mateixos que ja se n’havien aprofitat aleshores –amb doble, triple virulència, la que corresponia a un presidenciable– perquè ja tenien la feina feta: quin regal, mare meua, quin regal.

No podem dir que no sabíem què passaria. N’havíem viscut l’assaig de laboratori abans que les xarxes tinguessin la preeminència informativa d’ara. Aquest cap de setmana ha estat impossible de distingir una piulada d’un acòlit de Cs o del PP d’una de gent del PSC o dels comuns: la unitat d’Espanya quedava condensada en la unitat de reacció en l’universal. ‘Què us dèiem, eh, eh? Els supremacistes independentistes, racistes, xenòfobs, etnicistes i excloents feu president un supremacista, racista, xenòfob, etnicista i excloent. I de sobte, la preuada tasca comunicativa de l’era Puigdemont, una feina ingent contra una maquinària mediàtica que ens quintuplica l’abast i la potència, en dos dies se’n va a la mè. A l’era de la comunicació, ens sortirà car haver renunciat a un fenomen de l’ídem com l’enyorat president: només ens faltava ara haver de tenir-lo, a més a més, de corresponsal apagafocs. Tant de bo m’equivoqui, que diuen els opinadors de debò.

Els quatre catalanets –ho dic figuradament, que us veig a venir– que coneixen la persona de Quim Torra, afable, erudit, cultíssim editor, valent per a entomar l’encàrrec que no vol ningú, clamen en el desert. La desproporció entre els altaveus és massa gran perquè cap missatge sobre la seua remarcable trajectòria arribi ni tan sols a sortir del cercle dels fidels seguidors. I mentrestant, hem d’empassar-nos que el titllin de feixista i ultranacionalista els qui es manifesten amb falangistes i nazis abanderats; hem de sentir com el titllen de racista els qui volen ‘netejar’ el seu poble o limitar l’accés a la sanitat dels immigrants irregulars; hem d’entomar que li diguin supremacista els qui pretenen reduir la llengua i la cultura pròpies del país a un mer folklore casolà, o etnicista els qui volen segregar per llengua els xiquets a l’escola o els qui apel·len al passat andalús dels avis dels votants catalans. En resum, hem d’assistir al teatre lamentable dels qui, dient-se ciutadans de la gran nació d’Espanya, pretenen colar que són ells, en aquesta guerra de l’estat, l’amenaçada minoria nacional. Doncs tot això que ja passava abans, ara ens ho hem de menjar amanit amb unes piulades i uns extractes d’articles que ni fets a mida, i trobo que ens ho hauríem pogut estalviar.

A tall de postdata: Hom dirà –perquè ja us sento, xiu-xiu-xiu– que l’espanyolisme ens insultaria i deshumanitzaria com sempre, amb piulades o sense, i que donar-los importància és fer-los el joc. Sí, però no. Sí, perquè quan tens la iniciativa pots conduir el debat cap on tu vols, i no perquè, quan la perds o la regales, et trobes anant a remolc. Només cal recordar que, fins al debat d’investidura, els tavernaris del parlament es quedaven sols bramant el seu ‘monotema’ per a les teles espanyoles, mentre que dissabte i ahir se’ls van afegir de gust els espanyolistes que no criden, amb la qual cosa les formacions republicanes van haver de sortir a justificar obvietats que, abans d’aquesta patinada estratègica i comunicativa, teníem més que superades. No ho sé, valtros, però jo veig clar que menjarem les piulades en cada sessió parlamentària fins a les eleccions i més, atès que el programa de govern, sense autonomia ni diners, no sé com passarà del paper. En fi, per dir-ho a la manera de Twitter: #noespodiasaber.



Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA