Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 19 de novembre de 2017

Presentació de la campanya #LletresxlaLlibertat - PEN Català

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Avui fa un mes, tots dos dirigents de les principals institucions culturals i cíviques del nostre país, ANC i Òmnium,  van ser tancats a la presó de manera injusta per motius que haurien de ser enaltits en tota societat democràtica: defensar la voluntat majoritària expressada a les urnes dels ciutadans de Catalunya, de manera pacífica i cívica, recorrent a multituds d’iniciatives cohesionadores i garants de la convivència social.

La resposta de l’Estat espanyol ha estat una terrible acció violenta tant en l’aspecte físic com moral. Castigar una societat  pel sol fet que les seves aspiracions no són del teu interès és el motiu menys democràtic possible. Empresonar els seus dirigents, ho siguin de la societat civil o representants polítics, és un greuge que no podem estar-nos de denunciar. La humiliació constant i acarnissada de l’Estat espanyol envers un poble que s’ha mostrat sempre actiu i solidari és com matar la gallina dels ous d’or i no preveure cap futur ni tenir gens d’interès per a la població d’Espanya, que sens dubte també se’n veu afectada.

El PEN Català, com a associació internacional d’escriptors que des de 1922 treballem per la llibertat d’expressió i de pensament, no podem fer altra cosa que condemnar la privació de llibertat física o d’acció de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i també del nostre govern legítim, ara en part a la presó i en part a l’exili.

Des d’avui, i des de la literatura com a arma, posem en marxa la campanya #Lletresxlallibertat, i cada dia, a través de les xarxes socials (Twitter i Facebook), oferirem un text literari escrit des de l’exili, o en captiveri, sigui d’autor català o universal. És la nostra contribució a la demanda de llibertat, convençuts que la literatura ens dona aixopluc, ajut i serenor en aquests moments tan injustament difícils.


PEN Català


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dissabte, 18 de novembre de 2017

Autocrítica? Ara no toca!

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


La bitàcola de Xavier Diez

En aquests darrers dies, responsables del govern de la Generalitat, ara República, han començat a compartir certes dosis d’autocrítica respecte a les actuacions anteriors i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre. Coincideixen a expressar que no s’esperaven la virulència de l’estat a reprimir les institucions i les persones, ni sospitaven que l’estat estigués disposat a perpetrar un bany de sang contra la població civil en aquesta deriva turca que fa anys que vinc denunciant.
Puc comprendre com de colpits per la situació es poden sentir els responsables polítics que es van limitar a fer allò que els exigíem els seus votants. Tanmateix, sobre això els dic: “ara no toca”. Deixeu les crítiques per als historiadors. D’aquí vint, trenta, o quaranta anys, la gent del meu gremi ja us posarem a caldo, si cal, o lloarem el vostre valor, si cal, i probablement totes dues coses alhora. Humanament és comprensible que us sentiu confosos i afectats, tanmateix, si algú ha de començar a donar explicacions no sou precisament vosaltres, que repeteixo, us vau limitar a complir les ordres que nosaltres, la gent, us vam donar.
Perquè sí trobo que hi ha gent que, si bé no farà mai autocrítica, atès que viuen en el món insolent de la fatxenderia, la manipulació, la mentida i un sentit caspós de l’orgull és l’estat espanyol, els seus detentadors, els seus mitjans i els que van fer servir la violència per tractar d’avortar un moviment democràtic, és a ells a qui correspon disculpar-se.
En primer lloc, trobem el monarca, un tipus al qual l’ordenament jurídic li confereix un paper arbitral, i en canvi, actua com un hooligan que transmet la idea a aquells que poden exercir la violència policial i judicial, a fer-ho sense recances. És ell qui avui hauria de ser en un tren amb bitllet d’anada, per la seva irresponsabilitat. També trobem un partit polític que ha fet servir la qüestió catalana per dissimular tots els indicis que apunten a què el PP actua com a una organització criminal, on hi ha centenars d’imputats per corrupció, i que no mostra cap recança a destruir proves. També trobem unes organitzacions polítiques que atien l’odi contra la societat catalana, i que dissimulen el seu fracàs a l’hora d’estimular la convivència plurinacional a còpia de buscar culpables entre els mestres o els periodistes del nostre país.  L’administració de justícia, a partir del doble raser a l’hora de perseguir l’independentisme, acaba de dinamitar les poques parets que quedaven dretes d’aquella entelèquia que anomenàvem “estat de dret”. I també podríem anar més avall, entre bona part de la societat espanyola, que ha mostrat la seva pitjor cara del menyspreu i la fatxenderia a còpia d’insults, acusacions, boicots contra tot allò que soni a català. Amb tot aquest panorama, el divorci traumàtic entre Catalunya i Espanya no té volta enrere, és definitiu, i ja ni el temps crec que serà capaç d’arreglar-lo.
Entenc que l’autocrítica és ara per ara, un exercici arriscat. En plena campanya electoral, l’establishement tracta d’elaborar un relat segons el qual, el poble de Catalunya s’havia equivocat buscant una sortida democràtica al conflicte. Aprovar aquest discurs és assumir el conformisme amb la dictadura. I això és moralment inacceptable. En la campanya electoral que vindrà, la cosa ha de quedar clara: és democràcia contra autoritarisme; és la voluntat de la gent contra la intenció d’un estat a fer qualsevol cosa, si cal mitjançant la violència, per mantenir un statu quo, que no oblidem, representa la voluntat del dictador Franco, transmesa al seu llit de mort a un Borbó. Hem de desbordar-los amb la nostra República.
No és l’hora de l’autocrítica, sinó de la denúncia. Si no es va poder buscar una sortida pactada, és perquè ens trobem davant d’una dictadura que ha arribat entre la complicitat de la societat civil espanyola, que ha decidit sacrificar la democràcia per mantenir la unitat, i que es quedarà sense unitat ni democràcia. Si hi ha algú que mereix un examen de consciència és, precisament, la majoria del poble espanyol, que té una evident responsabilitat col·lectiva en l’afer.
Font: Autocrítica? Ara no toca! | Espai de dissidència

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 17 de novembre de 2017

Pérez Royo: "Són presos polítics, i no per les seves idees, sinó les de la jutgessa"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


El jurista Javier Pérez Royo ha manifestat en un debat a Barcelona, que els consellers del Govern i Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són presos polítics no per les pròpies idees sinó ''per les idees del fiscal i la jutgessa'', i creu que el component polític en la decisió judicial mostra que s'estan escollint ''dreceres incompatibles'' amb el funcionament d'una societat democràtica.

Pérez Royo, que reconeix que la lluita per part de l'Estat espanyol contra el ''desafiament independentista'' no està respectant la legalitat, també ha afirmat que, veient la interlocutòria del jutge del Tribunal Suprem per justificar la rebel·lió n'hi ha prou amb el fet de ''ser al carrer'' perquè es considera que ja s'estan creant les condicions per acabar en situació violenta i per tant, conclou que és ''l'existència dels nacionalistes catalans el que els constitueix en rebels''. Pérez Royo ha lamentat que tampoc no hi ha una resposta jurídicament ordenada ''per sortir d'aquí, i això és greu''. 

La taula 'Drets i presons', organitzada a la presó Model per l'Ajuntament de Barcelona, ha fet debatre a Pérez Royo al costat de la també jurista Victoria Rosell i el tinent d'alcaldia de l'Ajuntament, Jaume Asens. Tots tres han coincidit en alerta de la deriva poc democràtica del govern espanyol i han posat en dubte que es puguin atribuir delictes de sedició i rebel·lió al Govern i als presidents de l'ANC i Òmnium Cultural. 

Rosell ha recordat que segons l'Estatut, l'òrgan que hauria de jutjar aquests suposats delictes seria el TSJC i que només en el cas que el delicte s'hagi comès fora de Catalunya, hauria de passar a jutjar-se al Tribunal Suprem. Per això, critica que l'Audiència Nacional s'hagi fet càrrec del cas, ja que només per instruir-lo al TS s'ha utilitzat que ''té efectes'' fora de Catalunya, el delicte que s'imputa, quan hi ha altres casos similars, a la jurisprudència, on no s'ha seguit aquest criteri. 

Pel que fa al procés judicial, en el cas dels membres del Govern, Rosell també ha criticat que no es garantís el dret de defensa i ha fet referència a les declaracions del fiscal Maza en què apuntava que si acceptaven la Constitució espanyola, acceptarien la llibertat condicional, cosa que és un ''argument polític''. També ha alertat que els fa renunciar a qualsevol activitat política futura si no és dins el marc constitucional. Rosell ha posat en dubte que no es pugui superar el marc actual constitucional, més enllà de renunciar a la violència. 

Per la seva banda, Jaume Asens ha recordat que els delictes de rebel·lió i sedició ja estaven a la llei d'amnistia, com a delictes amb intencionalitat política i per tant, són dos delictes que estan ''tacats de sang'' perquè els van utilitzar els colpistes del 36 i per tant, és una ''ofensa a la memòria antifranquista'' quan s'utilitzen per empresonar persones que l'únic que volen és defensar el dret de votar del la gent.

Asens ha fet referència que cap país vol tenir presos polítics, ni reconeix tenir-nos, i ha ha recordat que el referèndum de l'1 d'octubre va suposar un exercici d'empoderament de la ciutadania i que va permetre crear ''sentit comú de país'' en un escenari que està més ''legitimat que mai''. Per això ha lamentat l'amenaça de l'estat en repetir l'aplicació del 155 si no surten els resultats ''correctes'' a les eleccions del 21-D, i ho ha titllat de ''dia de la marmota''.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dijous, 16 de novembre de 2017

Mikko Kärnä: ‘Si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida’

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Entrevista amb el diputat del parlament de Finlàndia


Andreu Barnils

Mikko Kärnä (1980) és diputat al Parlament de Finlàndia. Milita en el partit que actualment governa, el Partit de Centre. El diputat Kärnä ha presentat mocions sobre Catalunya dins el parlament finladès, vol promoure-hi debats. Des del seu compte de Twitter explica el cas català al món, ha penjat texts explicant la declaració d’independència en català en el seu bloc, i també ha presentat mocions a més països nòrdics per explorar si podrien fer el rol de negociadors. Diu que tot ho fa mogut pel respecte cap a les llibertats que s’han guanyat a Europa. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb, Mikko Kärnä explica la seva posició personal, i com es veu el cas al seu país.

—Què passa a Catalunya, des del vostre punt de vista?—Ara tothom espera les eleccions del 21-D. I veig que els separatistes han dit que respectarien els resultats. Però jo estic preocupat per la reacció d’Espanya. I crec que la majoria dels mitjans fan les preguntes equivocades a Rajoy. Perquè aquí la pregunta és què farà si els independentistes guanyen les eleccions. Respectarà els resultats? Respectarà la consolidació de la República Catalana? O afegirà més 155 a l’equació? I fins quan? Fins que aconsegueixi els resultats que vol?

—Us esperàveu una reacció violenta per part de l’estat espanyol?
—Feia un mes que seguia el cas català, des d’abans del primer d’octubre. I ja em preocupava. Jo esperava que la Unió Europea i els països europeus es pronunciessin. I que ho fessin abans del referèndum. I que diguessin que la violència no seria acceptada. Però la intensitat, això sí que em va agafar per sorpresa. Va ser realment terrible. Era violència organitzada. I va atacar els valors centrals i les llibertats polítiques que portem tan endins a la UE.

—Com és que ens segueix tant de prop? Té amics catalans, coneix Barcelona, com és?
—De fet, mai no he visitat Barcelona. Sí que tinc un parell d’amics catalans. Però així com ho veig, aquesta és una qüestió molt important per a la Unió Europea. Crec en la UE. Crec en els valors , els drets humans, la democràcia i el principi de subsidiarietat que hem creat. Per això estic tan entristit amb el silenci de la UE. I tan orgullós del govern del meu país, que va tenir la valentia de condemnar la violència que va tenir lloc durant el referèndum. Em va alegrar. Insisteixo: no veig aquest afer com un afer intern espanyol. És un afer intern de la UE. Si hagués passat a Turquia, per exemple, hauríem estat els primers a condemnar-ho.

—Per què dieu que és un afer europeu?
—La gent que diu que l’afer és espanyol i que la UE no hi té res a veure, ho diu perquè vol fer les coses fàcils dins els estats nacions. Jo crec en Europa. Una Europa que concep diferents menes d’àrees. Una Europa en què les decisions es prenguin a prop del ciutadà. Com més a prop, millor. Entendreu que si aquest és el meu punt de vista, cregui que el tema català és importantíssim per a la UE. Què som, una unió federal, o una unió d’estats nacionals independents? A mi em preocupa molt l’escalada de la tensió que podríem veure en les eleccions del 21-D. Hem d’assegurar-nos que les eleccions són justes, i que Espanya en respecta els resultats.

—Què temeu de la reacció espanyola?
—No tinc por del govern català, ni dels catalans. Sempre he vist que els catalans estaven disposats a negociar i parlar amb Espanya. Sempre. I en canvi, segons que sé, encara hi ha Guàrdia Civil i policia a Catalunya. Crec que veurem, efectivament, unes eleccions lliures, i uns vots lliures. Però, i després? Què passa si els partits independentistes guanyen? Continuarem en el mateix atzucac? No ens en podem sortir si els catalans i els espanyols no seuen a la taula i negocien. El més important és tenir-los negociant a la mateixa taula. De moment Espanya ha estat molt inflexible, i diuen que no tenen res a negociar, pel que fa a la independència de Catalunya.

—Veurem el govern finlandès fent de mediador, doncs?
—Tenim una llarga experiència com a mediadors. I molts dels mediadors internacionals més exitosos són finlandesos. Per tant, és possible. Des del meu punt de vista, el primer pas a fer és el següent: un procés actiu i obert de negociació entre Espanya i Catalunya. Però, ai amic, si Espanya diu que no vol negociar, doncs serà molt difícil que nosaltres puguem intermediar en res. Però si les dues bandes ens ho demanessin, crec que nosaltres estaríem preparats per a ajudar. Ho crec.

—El govern espanyol, o el català, han trucat a la vostra porta per a demanar-vos que féssiu de mediador?
—Aquesta pregunta no us la puc respondre.

—Vós sou diputat del Partit de Centre. Un partit de liberals. És el partit que mana a Finlàndia. El govern, o el vostre partit, és previst que prenguin mesures?
—Vull deixar clar que les opinions que expresso són meves. No parlo en nom del govern. Parlo com a diputat. I sé que molts més partits em donen suport. També dins el parlament. A Finlàndia, tradicionalment, hem vist els afers exteriors no com si fóssim jutges, sinó com si fóssim metges. Volem ajudar, no jutjar. I nosaltres estem disposats a ajudar si les dues parts volen que ajudem. A intermediar. A negociar. És del tot inacceptable allò que va passar durant el referèndum. I em preocupa molt què pugui passar el 21-D. Entenc del tot la decisió final del govern català, que va decidir de declarar, però no forçar la independència, a causa de l’amenaça de força, o de violència.

—Vostè és sami i independentista?
—No. Jo sóc ètnicament finlandès, però amb arrels sami, això sí. Del tema sami necessitaríem quatre dies per a parlar-ne. Per fer-ho curt: tenim quatre tipus de sami, pobles indígenes, a Finlàndia. És un tema que s’ha de resoldre. De moment, els hem acceptat com a pobles indígenes. I tenen tot el meu respecte. Però el tema sami, per a mi, no té res a veure amb el tema català. D’entrada, no tenen un moviment independentista com vosaltres. En qualsevol cas, i que quedi clar, si un dia el poble sami vol votar la seva independència, tindran tot el dret de fer-ho. Només faltaria. I després ja negociaríem el govern central amb ells. A Finlàndia no hauria passat res d’això que va passar a Espanya. Però res de res.

—A Finlàndia no s’hauria prohibit el referèndum ni s’hauria enviat a la presó mig govern.
—Exacte. Hauríem acceptat el referèndum, i el seu resultat.

—La meitat del govern català és a la presó. Què hauria de fer la UE?
—És un tema complex. Segons el govern espanyol, han trencat la llei. Està clar. Però des del meu punt de vista, això vol dir que a Europa tenim presos polítics. És vergonyós. Per sort, em fa molt content que molts premis Nobel, com el nostre antic president, Martti Ahtisaari, ho hagin condemnat. I que reclamin que Espanya permeti que els polítics catalans tornin a casa i puguin participar en les eleccions del desembre lliurement.

—Què haurien de fer els independentistes, si guanyen?
—Això és molt difícil de respondre, per a mi. D’entrada manifesto el meu respecte per les decisions del govern català, escollit lliurement. Jo no tinc totes les dades a la mà per a saber què s’ha de fer. Dit això, com a observador exterior, si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida. Voldrà dir que la gent creu en la independència i en la República Catalana. I aleshores Espanya haurà de negociar.

—Ara voldria saber la reacció no només dels polítics, a Finlàndia. Per exemple, els diaris. O la gent del carrer.
—El tema català no és només un tema dels polítics. La premsa i la gent també en parlen. Jo estic molt orgullós de la premsa finlandesa perquè ha seguit el cas molt de prop. I si segueixes el meu Twitter veuràs que penjo molts ninotaires dels principals diaris que simpatitzen, com molta gent del carrer, amb el cas català. La premsa ha fet una bona feina. No tots els periodistes, és clar, estan a favor de la independència, i alguns creuen que mai no passarà. És la seva opinió. Uns altres pensen el contrari.

—Sou d’un partit de centre. Els d’esquerres i de dretes també tenen opinió sobre Catalunya?
—Amb els meus companys en parlàvem, i ho trobàvem divertit. Per a aquesta causa trobarem suports en el meu partit de centre, a l’esquerra, a la dreta, a la dreta ben dreta, i als verds. No és un tema partidari. Va més enllà. Com deus saber, enguany Finlàndia compleix cent anys. El desembre. Jo he intentat apuntar-ho: quan nosaltres vam votar per la independència en el nostre parlament, fa cent anys, teníem dos-cents diputats. Els independentistes eren la meitat. Cent diputats. Un 50%. Nosaltres veiem que vosaltres teniu 135 diputats. I em sembla que van ser setanta, els qui van votar a favor de la independència. És a dir, el suport a la vostra independència és més gran.

—Fixa’t. I què va passar, després de la votació, a Finlàndia?
—La nostra independència no va ser pacífica. Vam declarar la independència i Rússia, de fet la URSS, va estar-hi d’acord. Però just després va esclatar una sanguinolenta guerra civil. Blancs contra vermells, que volien romandre a l’URSS. I la història diu que els blancs van guanyar i Finlàndia va arribar a la independència per mitjà d’una guerra civil. Molt dolenta. Finlandès contra finlandès. Els blancs van tenir l’ajuda de l’Alemanya imperial, i els vermells, de l’URSS.

—Sense acord, i sense exèrcit. Així volem arribar a la independència, els catalans.
—Hauria de ser possible. Som a l’any 2017. I si la humanitat ha entès alguna cosa és que, amb les guerres civils, sobretot dins Europa, no hi ha res a guanyar. Hem de ser capaços de negociar. És evident que si algun dia Catalunya és independent, i la República és reconeguda pels altres estats, haureu de tenir els requisits necessaris. I això vol dir control de fronteres i que sigueu capaços de defensar-vos vosaltres mateixos. Però aquesta és una tasca que heu de gestionar més endavant. No ara. Ara, la primera cosa, és debatre. Que la UE, Espanya, i Catalunya decideixin com han de continuar avançant, què s’ha de fer.

—Si la UE no fa de mitjancera, no crec jo que Espanya s’assegui a cap taula…
—I això és exactament allò que el nostre antic president i Premi Nobel, Martti Ahtisaari, va dir: la UE hauria de posicionar-se sobre el cas de Catalunya. I intermediar-hi. I una altra antiga presidenta, Tarja Halonen, també va dir que no podia entendre què feia la UE. Que la UE hauria de ser capaç de negociar.


—La seva moció al parlament finlandès, com ha acabat?
—La moció és dins el parlament. Està en marxa. Té dues parts. La primera part diu que Finlàndia hauria de promoure dins la UE les llibertats polítiques i les solucions negociades a Espanya i Catalunya. La segona part diu que quan Catalunya pugui demostrar que té els requisits necessaris per a ser un estat independent, el govern de Finlàndia haurà d’estar disposat per a presentar-se al president i reconèixer la independència. Però, com tothom, entendreu que el govern finlandès no pot reconèixer una independència que encara no ha tingut lloc. Ara els vostres polítics són a la presó, i el govern espanyol ha aplicat el 155. I jo reuneixo  signatures, i encara hem de veure si la moció anirà al comitè d’Afers Exteriors o no. També considero de fer una moció per a fer un debat polític dins el parlament de Finlàndia sobre la UE i Catalunya.

Font: Mikko Kärnä: ‘Si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida’ | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimecres, 15 de novembre de 2017

El partidisme no podrà vèncer la gent

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Pobre d'aquell que oblide que tot això ve del poble i acabarà en el poble, pobre d'aquell que es pense que és factible retornar a l'autonomia»

Fotografia: Albert Salamé.

D’ençà que va començar el procés cap a la independència, la iniciativa sempre l’havíem tinguda els independentistes. Aquesta era una de les claus per a avançar: quan l’estat volia intervenir-hi ja era tard i nosaltres ja érem en un altre estadi. Mariano Rajoy ha girat com un mitjó la situació convocant les eleccions autonòmiques del mes vinent i, segons que sembla, ha aconseguit l’efecte desitjat. Per primera vegada des del referèndum d’Arenys de Munt, els partits catalans no parlen de fer possible allò que vol fer la gent sinó d’allò que pot fer la política. Per primera vegada des d’Arenys de Munt, hem perdut el marc mental.

Rajoy ha estat molt hàbil, en això. Aplicant el 155 no podia dissoldre el parlament i convocar eleccions, com tampoc no podia destituir el govern, però en un colp de força avalat pel PSOE i la UE ho ha fet. I era conscient de l’efecte que causaria tot plegat: la baralla partidista i l’accentuació de les diferències dins l’independentisme. Primer es trencarà Catalunya que no pas Espanya, que va dir Aznar…

I resulta que els socis de l’ANC, per una majoria aclaparadora, han votat a favor d’una llista unitària. Que ERC ha posat com a condició per a no anar sola una llista unitària. Que la CUP ha respost demanant una llista unitària. I que el PDECat s’ha trobat amb un president que vol encapçalar una llista unitària. Tots la volen, en teoria, però no hi serà. El ridícul és còsmic i l’abús de la paciència dels electors, monumental. De manera que, morta la possibilitat de fer una llista unitària –en tot cas la llista que es presenta com a unitària serà la ‘llista del president’–, ja comencen les picabaralles dins l’independentisme. Com era previsible. L’esquema d’enfrontament entre ells porta a prioritzar qui guanya diguem-ne l’hegemonia dins el camp independentista. De manera que l’enemic immediat a batre és el company de cel·la o exili, més que no pas el contrincant real. Rajoy volia que aquestes eleccions fossen un enfrontament entre independentistes, a veure qui guanyava l’hegemonia dins el camp, i no unes eleccions d’un estat contra un altre. Lamentablement, hi hem caigut de quatre potes.

Això dit, afegiré que seria molt equivocat de deprimir-se o de donar res per perdut. De cap manera. Perquè al final el problema no és les llistes separades o la llista unida, sinó què s’amaga al darrere de la decisió d’anar separats siga com siga. I, en aquest sentit, hi ha fórmules que encara poden desfer l’embolic o que, si més no, serviran per a deixar clar en molt poc temps qui és qui i qui vol què. Per exemple, és més que factible que totes tres candidatures deixen clar en el programa que si es forma govern activaran el procés constituent i aplicaran la llei de transitorietat. I crec que seria raonable, pensant en l’exterior –però ja m’imagine que això no passarà–, que tots es comprometessen a tornar al seu lloc, si més no durant uns quants dies, el govern legítim, aquest famós govern Puigdemont-Junqueras que tantes vegades ens van intentar vendre. Si això passa, l’una cosa o l’altra, serà un senyal molt poderós que dirà que continuem actuant en el marc de la República proclamada el 27 d’octubre.

I si això no passa voldrà dir que algú, des de l’independentisme, té voluntat de fer-se enrere i tornar a l’autonomia espanyola. I he de dir que, en aquest sentit –només en aquest–, veig positiu que hi haja tres candidatures, i molt especialment que es presente la CUP. Perquè estic segur que no es permetrà que governe qui guanye les eleccions si és al preu de recular i acceptar el marc de la constitució espanyola. De les tres candidatures que ara semblen configurar-se, cap no obtindrà prou diputats per a governar tota sola ni li resultarà senzill de fer pactes amb actors no sobiranistes. Per tant, les dues altres controlaran la principal. Sempre he cregut que, en vista de la situació excepcional que vivim, la millor proposta era una sola candidatura que superàs el 50% dels vots, però sempre mire de trobar la part bona de qualsevol situació. I en aquest cas el control i el marcatge que es faran entre totes tres em sembla un element molt oportú i interessant.

Tanmateix, al final, serà la gent que decidirà amb què ens trobem l’endemà de les eleccions. I contra els que es pensen que ja s’ha decidit tot i que el resultat està cantat, he de dir que jo no ho veig així. Una competència dura i forta entre ERC, la CUP i Puigdemont no té un resultat gaire fàcil d’endevinar, especialment en el cas que Puigdemont siga capaç de crear alguna cosa que no siga una disfressa del PDECat –si fos això, ni ell podria no remuntar la caiguda.

Però si és capaç de fer una llista que vaja clarament més enllà del seu partit ja veurem com van les coses. De moment, la recollida de signatures d’aquesta llista que es diu unitària encara que no ho siga sembla que va molt forta. Si realment poden presentar les cinquanta-cinc mil signatures dijous i els noms i les llistes són atractives, no podem descartar fins i tot que aquesta llista aplegue la indignació de tanta gent que no entén que tothom demane la unitat i ningú no la pose en pràctica.

Enmig de tot això, la manifestació de dissabte va ser molt important, extraordinàriament significativa. I crec que no l’hem calibrada bé, que no hem copsat de debò fins a quin punt fou extraordinària. Jo vaig tenir la sensació d’estar assegut en un volcà a punt d’esclatar. Hi havia més gent que mai, sí, però no era solament això. La gent era conscient del moment que vivim i sabia la repressió que pot arribar a tothom en qualsevol moment. I era allí per la llibertat dels presos, però també –molta atenció a això– per a consolidar la República.

Ponsatí i Sabrià han coincidit aquests dies a afirmar que la Generalitat no estava preparada per a encarar-se a la violència de l’estat espanyol i que per aquesta raó va retre l’administració i va optar per l’estratègia del govern a la presó i l’exili. Són explicacions importants que cal tenir en compte, però el fet substancial no canvia: la República es va proclamar i només qui la va proclamar, el Parlament de Catalunya, la pot anul·lar. La pregunta, doncs, és com ho faran, si és que ho volen fer, els polítics que semblen convençuts que va ser un error proclamar-la, per enfrontar-se a tota aquesta gent que creu que proclamar-la fou un encert.

Perquè proclamar la República no va ser cap error. Al contrari. Va ser el gran encert. Ara ens permet de tenir un camí i altrament no en tindríem cap. És cert, i així ho reconeixen ells mateixos, que va ser una decisió forçada per la valentia dels ciutadans el primer d’octubre. Però això no és cap novetat: la Via Catalana va obligar a fer el 9-N. La V va obligar a fer Junts pel Sí. La Meridiana va portar Junts pel Sí i la CUP a guanyar i l’1-O va forçar els polítics a proclamar una república que molts no veien clar de proclamar o no veien clar de quina manera proclamar.

I, si ho mirem des d’aquest punt de vista, aleshores hi ha una lliçó a aplicar que ens ha de donar una gran confiança i una enorme seguretat: dissabte el carrer va tornar a prémer l’accelerador i tot fa pensar que ho continuarà fent fins i tot si des de la política s’intenta controlar, domesticar i frenar les organitzacions de la societat civil. Més gent que mai, més clara que mai i més decidida que mai, i això després de setmanes de resistir una repressió brutal, mai no vista. Dissabte el carrer va clavar un colp de puny sobre la taula, que tindrà conseqüències. La Catalunya que alguns pretenien dibuixar-nos des de l’unionisme i els seus mitjans, la van posar a lloc: és una realitat inflada artificialment per a veure si ens la creiem i ens espantem. I la repressió salvatge d’aquestes darreres setmanes va rebre també una resposta important: no hi haurà passos enrere perquè destruir aquella riuada de gent amb jutges i policies simplement no es pot fer.

Així, doncs, als partits, ara i amb vista a aquestes eleccions, deixem-los que facen què vulguen. Lamentablement, no hi ha manera d’evitar-ho i no tenim cap més remei. Però pobre d’aquell que oblide que tot això ve del poble i acabarà en el poble, pobre d’aquell que es pense que és factible retornar a l’autonomia i s’imagine fent jocs de malabarista tot gestionant les engrunes de Madrid. O bé després de les eleccions es consolida la República, aplicant la llei de transitorietat i emprenent el procés constituent, o bé em sembla que no hi haurà govern fàcil i potser ni tan sols govern possible. Que és, en definitiva, allò que Rajoy no ha calculat que puga passar.

Font: El partidisme no podrà vèncer la gent | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

divendres, 10 de novembre de 2017

Comunicat : Qu’èm hòrt preocupats per la situacion en Catalonha | Partit Occitan

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial



Lo govèrn de Madrid que pren lo risc d’ua escalada en Catalonha
Aqueste matin la Guardia Civil, sus l’ordi deu govèrn de Madrid, qu’ei entrada en los bastiments de diferentas institucions del govèrnament autonòme de Catalonha. Qu’an interpelat un dotzenat de personas.

Desempuish mantuns dias la tension qu’ei hòrta en Catalonha. Los maires favorables au referèndum son convocats devant la justícia. Perquizicions que son miadas entà sasir tot document qui posca promòver lo referèndum. Deu son costat lo govèrn de Catalonha que confirma tota la soa volontat d’organizar lo referèndum sus l’independéncia deu 1 d’octobre.
En dehòra de tota presa de posicion sus la question de l’independéncia de Catalonha que consideram qu’ei necessari de consultar democraticament los catalans entà que poscan díser çò que vòlen. Que serà « òc » o que serà « non » mes las causas que seràn claras, com ne deven estar en democracia.

Se lo govèrn espanhòu de Madrid e considèra qu’aqueth referèndum n’ei pas legau non i a pas nat dobte que sia legitime. Efectivament la decision de l’organizar qu’ei estada presa per un parlament catalan democraticament elegit. 
Lo govèrn de Madrid qu’ei donc dens l’obligacion de prepausar ua solucion. Aquesta solucion qu’ei de crear las condicions entà que sia organizada ua consultacion deus catalans entà que poscan díser se vòlen un Estat independent o se vòlen demorar en l’Estat espanhòu en condicions d’autonomia qui son a determinar.

Non i a pas nada auta solucion que d’aplicar los principis democratics basics.
A las decisions de Madrid de uei que responen per l’òra manifestacions pacificas de milierats de catalans qu’apèran a la defensa de la democracia e qui afirman en disant « Votarem ! » que son determinats a votar lo 1er d’octobre. Que saludam los responsables màgers deus partits e de las organizacions catalanas favorablas au referèndum pr’amor qu’apèran a la mobilizacion pacifica deus ciutadans de Catalonha.

Que cranhem que las decisions deu prumèr ministre Mariano Rajoy e deu son govèrn sian de natura a méter en perilh la democracia. Qu’ei ua escalada perilhosa qui an causit las autoritats de Madrid.

Nous sommes très préoccupés par la situation en Catalogne

Le gouvernement de Madrid prend le risque d’une escalade en Catalogne
Ce matin, la Guardia Civil, sur l’ordre du gouvernement de Madrid, est entrée dans les bâtiments de différentes institutions du gouvernement autonome de Catalogne. Une douzaine de personnes ont été interpelées.
Depuis plusieurs jours la tension est forte en Catalogne. Les maires favorables au référendum sont convoqués devant la Justice. Des perquisitions sont menées afin de saisir tout document qui puisse promouvoir le référendum. De son côté le gouvernement de Catalogne confirme toute sa volonté d’organiser le référendum sur l’indépendance du 1er d’octobre.
En dehors de toute prise de position sur la question de l’indépendance de la Catalogne, nous considérons qu’il est nécessaire et indispensable de consulter démocratiquement les catalans afin qu’ils puissent dire ce qu’ils souhaitent. Ce sera « Oui » ou ce sera « Non» mais les choses seront claires, comme elles doivent l’être en démocratie.
Si le gouvernement de Madrid considère que ce référendum est illégal il n’y a pas de doute qu’il soit légitime. Effectivement la décision de l’organiser a été prise par un parlement catalan démocratiquement élu.
Le gouvernement de Madrid est donc dans l’obligation de proposer une solution. Cette solution est de créer les conditions pour que soit organisée une consultation des catalans afin qu’ils puissent dire s’ils veulent un État indépendant ou s’ils veulent demeurer à l’intérieur de l’État espagnol dans des conditions d’autonomie qui sont à déterminer.
Il n’existe aucune autre solution que d’appliquer les principes démocratiques basiques.
Aux décisions de Madrid d’aujourd’hui répondent pour le moment des manifestations pacifiques de milliers de catalans qui en appellent à la défense de la démocratie et qui affirment en disant « Votarem ! » qu’ils sont déterminés à voter le 1er d’octobre.
Nous saluons les principaux responsables des organisations citoyennes et des partis politiques catalans favorables au référendum en raison de leur appel à une mobilisation pacifique des citoyens de Catalogne.
Nous craignons que les décisions du premier ministre Mariano Rajoy et de son gouvernement soient de nature à mettre en péril la démocratie. Les autorités de Madrid ont choisi une escalade dangereuse.
Font:  Comunicat : Qu’èm hòrt preocupats per la situacion en Catalonha | Partit Occitan

dimecres, 8 de novembre de 2017

L'Any 1 - Mes 1, de la Resistència Catalana contra l'ocupació directa espanyola

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Carles Castellanos i Llorenç,
històric militant independentista,
membre de l'ANC, militant de Poble Lliure,
i professor de la UAB
L’1 d’octubre del 2017 va començar la nostra resistència a l’ocupació directa espanyola de Catalunya. Amb l’assalt a les urnes l’estat espanyol franquista iniciava l’ofensiva directa contra el nosaltres convertint l’ocupació disfressada que era el règim autonòmic, en una ocupació directa amb l’únic objectiu de sotmetre el poble català, subjugar-lo i humiliar-lo amb la finalitat de poder perpetuar el seu abús econòmic i polític.

El primer assalt es va resoldre amb la victòria del poble en defensa del dret de vot i, d’una manera més general, el dret a organitzar-nos lliurement de manera col·lectiva. Aquesta primera batalla de resistència ens ha permès reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a República, marcant de manera clara el nostre objectiu que ara definirem amb més claredat i precisió per mitjà del procés constituent participatiu que ja s’ha començat a organitzar.

L’estat espanyol respon a la nostra voluntat de ser lliures amb una estratègia de tipus militar (que és l’única amb què s’identifiquen com a franquistes profunds que són) l’objectiu de la qual és crear desànim i divisió, per mitjà d’atacs en diverses línies d’intervenció: com a Batalló d’Avantguarda les tropes de la judicatura d’arrel i d’ideologia franquista; amb el suport permanent i la cobertura de les Forces d’Ocupació espanyoles (dedicades, si cal, a arrencar banderes catalanes, a fer pintades de carrer, i a rebentar rodes de cotxe, i a insultar vianants ...); i amb la col·laboració de la Infanteria de bojos desfermats que són les bandes feixistes (formades sovint per elements de les forces d’ocupació disfressats de persones).

Hem de ser conscients que, ara com ara, som un poble ocupat de manera directa. Tothom que no denunciï aquesta situació vol dir que se situa al costat de l’ocupant. Les coses són així. Ens hem de preparar per a resistir sense defallir fins a arribar a fer impossible per a l’ocupant aconseguir l’objectiu de la seva ocupació que és a nostra humiliació.

Només d’això depèn la nostra victòria. I la nostra llibertat, que ara sabem que ve en forma de República.

Carles Castellanos, 7 de novembre de 2017


PROMOUEN

ENLLAÇATS FEM XARXA